Les Coves de Sant Josep. La Vall d’Uixó

Les Coves de Sant Josep formen el riu subterrani navegable més llarg d’Europa i suposen el principal actiu turístic del municipi de la Vall d’Uixó, alhora que constitueixen un element molt destacat del seu patrimoni cultural i geològic. Aquest terme es localitza al Sud-est de la província de Castelló, a la comarca de la Plana Baixa, en una àrea de transició entre la Serra d’Espadà i la plana al·luvial de la Plana. La seva extensió és de 68,19 km² i compta amb més de 31.000 habitants. Tradicionalment l’economia del municipi es basava en una agricultura de secà arbrat (garrofers, oliveres i ametllers), i en la indústria del calçat, que comptava amb una llarga tradició artesanal. En l’actualitat els nous regadius de cítrics han anat substituint les antigues zones de secà mitjançant la construcció de terrasses en els piemonts. Aquesta transformació s’ha anat produint des de mitjan segle XX i ha estat possible per la massiva construcció de pous al sector oriental del terme. El 2015 hi havia 653 ha de secà i 1.732 ha de regadiu.

Medi físic i evolució històrica de la Vall d’Uixó

El terme queda emmarcat en l’àrea de confluència de dos dominis:

a) els contraforts orientals de la Serra d’Espadà, amb els massissos mesozoics que formen el sector més oriental de la Serralada Ibèrica, en la seva branca valenciana. Prevalen els materials calcaris del Triàsic. L’orografia és abrupta, amb pendents pronunciades i cims que superen els 600 m com El Puntal (692 m), Penyalba (648 m) i la Font de Cabres (631 m). La direcció del plegament principal és ONO-ESE, sobre la qual se superposa ortogonalment una fracturació. Hi predomina una tectònica en blocs que genera una sèrie d’elevacions i depressions farcides de materials terciaris i quaternaris;

b) la plana al·luvial de la Plana de Castelló, que ocupa la zona més oriental del municipi. Posseeix un relleu suau que descendeix progressivament cap al mar. Està formada per ventalls al·luvials, piemonts col·luvials i glacis integrats per cons de dejecció.

El clima és mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos. La temperatura mitjana anual és de 16,4º, sent gener el mes més fred, amb una mitjana de 9,7º, i agost el més calorós, amb 24,3º de mitjana. La precipitació mitjana anual és de 503,4 mm, amb una acusada irregularitat interanual. Pel que fa a la hidrografia, el riu Belcaire, de reduïdes dimensions, travessa el terme d’O a E. Rep les aportacions de la rambla Cerverola pel Sud-oest i els del Aigualit, Turmón, Font de Cabres i Randero pel Nord. Posseeix un règim torrencial i només porta cabal en moments de grans precipitacions.

Al terme de la Vall d’Uixó hi ha evidències de presència humana des de la Prehistòria. A la vall del riu Belcaire, concretament a les pròpies Coves de Sant Josep, trobem vestigis de caçadors-recol·lectors en el Paleolític Superior (més de 16.000 anys d’antiguitat), amb pintures rupestres que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquestes pintures rupestres contenen representacions en vermell d’estil esquemàtic. En època ibèrica hi va haver una expansió de la població, com ho posen de manifest les restes de la ciutat de la Punta d’Orleyl, amb quatre files de muralles, i el poblat de Sant Josep, que arriba fins a la romanització, al costat de la ermita de Sant Josep o de la Sagrada Família. Tots dos conjunts han estat declarats Béns d’Interès Cultural (BIC). En època romana es va construir la sèquia que portava l’aigua des de les Coves de Sant Josep fins a les terres conreades i el monumental aqüeducte, modificat en època islàmica, que travessa el Barranc de l’Aigualit.

Amb la conquesta àrab l’organització política estava regida pel Castell de Uixó, edificat al segle X, una fortificació de grans dimensions declarada BIC en l’actualitat. Es van establir diverses alqueries en la marge esquerra del riu Belcaire, de les quals hi ha sis que estaven localitzades en l’actual nucli urbà de la Vall d’Uixó. Són les de l’Alcúdia, Benigafull, Benigasló, Benizahat, Seneja i Seneta. El rei Jaume I d’Aragó va conquistar aquestes terres en 1238 i en 1250 van rebre la Carta de Poblament. L’expulsió dels moriscos en 1609 va provocar una massiva despoblació. Durant el segle XVIII hi va haver un augment notable de la població, de manera que hi va haver una expansió urbana que va suposar l’aglutinació de les antigues alqueries en dos nuclis, el Poble de Dalt i el Poble de Baix, cadascun amb la seva parròquia (l’Àngel Custodi i la Nostra Senyora de l’Assumpció, respectivament). A partir de 1860 els dos pobles es van unir i es va formar una plaça central, que és on es situa actualment l’Ajuntament.

Les Coves de Sant Josep, un valuós patrimoni geològic i espeleològic

La creació de la xarxa hidrogràfica subterrània que origina les Coves de Sant Josep es produeix per un sistema càrstic format durant el Pliocè, desenvolupat en les dolomies i calcàries dolomítiques del Triàsic mitjà, en fàcies Muschelkalk. La seva base descansa sobre argiles bigarrades impermeables del Buntsandstein, que detenen les filtracions. La seva conca d’alimentació o recàrrega hídrica s’estén durant 31 km², i s’estableix un flux de direcció O-E, i coincideix aproximadament amb la del riu Belcaire. Inclou dos embornals com són el Avenc de la Guilla i el Avenc de la Riera. Les Coves constitueixen el principal deu de descàrrega regional de l’aqüífer. El cabal mitjà sol estar al voltant dels 100 l/s, encara que en les èpoques de majors crescudes pot arribar als 10 m³/s.

La primera exploració coneguda de la cavitat es va realitzar el 1902. El condicionament de la cova per la seva visita no es va produir fins a 1936, quan es va construir una petita presa per mantenir el nivell de les aigües. Les obres van finalitzar el 1950. Es va millorar la il·luminació i es va ampliar la “Boca del Forn” amb barrinades. El 1961 s’obre a la navegació la “Galeria dels Sifons” gràcies a les voladures amb dinamita, i es descobreix el “Llac Blau” i la “Galeria Seca”. El 1981 el Grup d’Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès realitza la topografia coneguda, que era de 2.384 m. Posteriorment, el 1993, les investigacions del Grup Espeleològic Vilanova i Piera permeten cartografiar la cavitat fins als 2.750 m. En 2016 s’ha augmentat en uns 300 m més la zona explorada, després de l’anomenat cinquè sifó, de manera que la gruta supera els 3.000 metres. No obstant això encara continuen inexplorades parts de la cova, de manera que no es coneix l’origen del riu subterrani ni el final de la gruta.

La cova té un sector condicionat per la seva visita turística i una àrea no visitable. El recorregut que poden contemplar els turistes és de 800 m amb barca i 255 m a peu. La part inicial de la gruta és un vestíbul d’accés de 37 m de longitud on es troba el primer embarcador. La “Sala dels Ratpenats” és el primer gran eixamplament de la cavitat, amb 35 m de longitud, 10 m d’amplada i 8 m d’alçada, que deu el seu nom a la quantitat de ratpenats que en un altre temps albergava. S’arriba a la “Boca del Forn”, primer punt on fa sifó, que es va dinamitar per permetre el pas de les barques. Després s’arriba al “Llac de Diana”, de 5 m de profunditat, i a un ramal denominat “Llac Blau”, que posseeix 12 m de profunditat. Travessem un nou pas estret, la “Galeria dels Sifons”, de 60 m de longitud, sent el túnel artificial més llarg del recorregut. En acabar s’arriba al segon embarcador, situat en el punt on la cova es bifurca en dues galeries. La de l’esquerra, en la qual es continua el recorregut navegable, i la de la dreta, la “Galeria Seca”. Aquest ramal s’efectua caminant i apareixen formacions curioses com la “Cascada de la Flor” o la “Cara del Diable”. En la seva part central posseeix una cúpula de 17 m d’altitud revestida de colades a les parets. Conclou en el tercer embarcador, on finalitza la zona visitable. La tornada s’efectua en barca i en direcció al segon embarcador circulem per sectors denominats “La Catedral”, “El Embut”, “El Llac del Diable” o “El Penyal”.

Tornant al tercer embarcador la gruta prossegueix en l’àrea no visitable. Aquesta s’inicia amb alguns sifons dinamitats. Després accedim a la “Gran Sala Ensorrada”, que posseeix uns 30 m de longitud, 20 m d’amplada i 18 m d’alçada. Deu el seu nom al fet que ha sofert un gran enfonsament de la seva volta. A uns 100 m d’aquesta sala hi ha una bifurcació de 70 m anomenada “Galeria del Fang”. La galeria principal prossegueix per sectors denominats “La Platja” i “El Túnel”, i després de 210 m s’accedeix a la “Sala d’en Vicent”. Des d’ella, i després de prosseguir 50 metres s’entra en un sector on s’alternen els sifons subaquàtics (són necessàries les ampolles d’aire comprimit per poder bussejar-los), amb trams de galeries. A l’interior el tercer sifó (“Sifó Gran”, de 35 m) rep lateralment les aportacions de l’Avenc de la Riera. Aquest sifó està localitzat just per sota del llit del riu Belcaire, de manera que constitueix un punt destacat de captació d’aigües. Un cop superat el tercer sifó hi ha 23 m de galeria fins al quart sifó, i travessant aquest hi ha un túnel de 210 m fins al cinquè sifó. En 2016 i 2017 s’han efectuat noves exploracions espeleològiques que han confirmat l’existència d’uns 300 m més de túnels. No obstant això s’ha corroborat que no és el final de la gruta.

A l’interior de les Coves de Sant Josep s’observen diversos tipus d’elements geomorfològics. Es poden distingir: a) morfologies d’ampliació de la cavitat per processos erosius, com els canals de volta; pendants; rillenkarren; i les cúpules de bombolla o marmites inverses; b) formes clàstiques, com a conseqüència de processos mecànics, gravitacionals i erosius (per dissolució química), que donen lloc a despreniments de la roca mare que afecten a la volta de les galeries; c) espeleotemes: poden ser zenitals (estalactites i columnes); parietals (colades, columnes mixtes, gours i microgours); i pavimentarias (estalagmites, columnes, colades i massissos); i d) formes de sedimentació detrítica, amb materials al·luvials o col·luvials.

Les Coves de Sant Josep alberguen en el seu interior una fauna i flora adaptada a les condicions ambientals subterrànies. L’absència de llum fa que els tàxons vegetals siguin escassos, però la il·luminació artificial fa que s’observin falzilles (Adiantum capillus-veneris), agretes (Oxalis corniculata) i falgueres d’aigua (Polystichum setiferum). Pel que fa a la fauna habita un tipus de mol·lusc gasteròpode, el Melanopsis tricarinata dufourii; una classe de gambeta (Dugastella valentina); i un invertebrat cavernícola, l’aranya Lessertia dentichelis.

El sistema de regadiu de la Séquia de Sant Josep i els seus elements hidràulics

El cabal de les Coves de Sant Josep ha subministrat històricament a la Séquia de Sant Josep o Major, el principal sistema de regadiu i proveïment de la Vall d’Uixó. El seu origen és romà, com ho testifica el Aqüeducte de Sant Josep, obra romà-àrab. Aquest sistema, que es va abandonar el 1995 per l’expansió urbana de la ciutat, proveïa una superfície de 166 ha i irrigava camps d’hortalisses i alguns terrenys de tarongers en les partides dels Horts, Senda de l’Hospital, El Parral i l’Horta Seca. Actualment el cabal s’utilitza exclusivament per a consum humà.

El sistema de la Séquia de Sant Josep, abans d’arribar al Barranc de l’Aigualit, es bifurcava en dos sèquies. L’aigua destinada al consum humà creuava el barranc amb un aqüeducte d’origen romà, reconstruït en època medieval, de més de 100 m de longitud. Res més es travessa sorgeix un petit braçal que donava servei a la Fàbrica de Llum, inaugurada el 1910. Posteriorment proveïa a les fonts dels Dolors, de Chulià, de la Mercè i de Llopis. La sèquia destinada als regadius tradicionals sorgia de la bifurcació esmentada i, abans de travessar el Barranc de l’Aigualit, donava servei al Molí Arroser o de Demetrio, antigament denominat Molí Major. Posteriorment ho creuava mitjançant el Aqüeducte de l’Alcúdia, d’origen medieval i amb un sol arc de mig punt. Passat l’aqüeducte proveïa al Molí Xiquet i al del Tortet, ja existents en època medieval. Bonificava les hortes adossades a la part meridional del nucli urbà de la vall. Proveeix a la Font de l’Àngel i la Font del Centre, i antigament a les desaparegudes Font dels Conills i la Font del Carme, estant les dues últimes desaparegudes. Posteriorment arribava a la Bassa dels Ferros, construïda en època àrab i soterrada al 1963. Continuava cap a l’Est i donava servei al Llavaner i Abeurador de Sant Vicent, al Molí de Pascual Serrano i al Molí de Marc, elements actualment desapareguts. El sistema de reg disposava de diversos braçals perpendiculars a la sèquia principal que s’utilitzaven per conduir l’aigua a les diferents parcel·les de cultiu.

El principal element del sistema descrit és l’Aqüeducte de Sant Josep, sent el testimoni més emblemàtic de la romanització a la Vall d’Uixó, probablement de l’època de l’Imperi. La seva longitud total sobrepassa el centenar de metres i el gruix del mur és de 2’8 m. Originàriament constaria de quatre arcs centrals de mig punt, contigus entre si, i un cinquè més separat, cap a la riba dreta, que encara es conserva. Sobre els quatre arcs centrals es sobreposava una segona filera d’arcs menors, per salvar el desnivell del barranc. Els dos estreps de l’aqüeducte són l’aparell que els romans denominaven Opus Rusticus, que és irregular i amb carreus organitzats aleatòriament. A causa del seu deteriorament va ser reconstruït de forma parcial en 1436, en època àrab. La doble filada d’arcs més petits va haver de patir un esfondrament. Actualment disposa de dos arcs de mig punt en els extrems del barranc i tres arcs ogivals de nova construcció a la part central, els quals posseeixen major altura que els de mig punt. Va estar en funcionament fins a 1930.

Miguel Antequera Fernández
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: