Orihuela

Orihuela, l’antiga capital del sud del Regne de València, guarda en la fisonomia la magnificència d’aquell passat, en un present compromés amb el desenvolupament. Un paisatge en què s’uneixen els edificis monumentals, el riu, el palmerar i l’horta amb l’activitat dels oriolans i les oriolanes, que han construït un dels paisatges urbans més significatius del territori valencià.

Capital de la Governació d’Oriola

Efectivament, Orihuela va ser, durant l’època foral, la ciutat més important del sud del territori, la capital de la seua governació i la segona ciutat del Regne.

El seu entorn constata una història àmplia ja des de la prehistòria, passant pels ibers i pels romans. Té un interés especial l’episodi del pacte de Teodomir, Tudmir, el qual, davant de l’arribada dels musulmans a la zona el 713, va saber gestionar un tractat que li va permetre conservar el seu senyoriu, estés per una part de les províncies actuals d’Alacant i de Múrcia.

Però, com hem indicat al principi, la ciutat adquireix una gran importància com a capital del límit sud del Regne de València. No només aconsegueix una jerarquia política i administrativa, sinó que és alhora el centre econòmic i cultural del sud valencià. D’ací procedeix en gran part el seu ric patrimoni, que la dota d’un paisatge urbà de primera magnitud i mereixedor, com s’ha proposat, de ser declarat Patrimoni de la Humanitat.

El paisatge està dominat per la vall del riu Segura i per la serra d’Orihuela a la zona septentrional, molt erosionada. Entre aquesta serra i la de Callosa s’estén la vall de la Rambla de Redován; pel sud, les serres d’Escalona i Pujálvarez. Però el riu, el Segura, és l’element principal en la conformació d’aquest paisatge oriolà, de la seua riquesa i de les seues activitats econòmiques. El terme també té diversos quilòmetres de costa, majoritàriament rocosa, encara que també hi ha platges d’arena i de dunes. El clima àrid és dels més extrems del territori valencià, cosa que conforma al terme una vegetació d’arços i de margalló.

Però aquesta terra desèrtica té la sang que l’alimenta: el riu Segura. Les venes, les nombroses séquies, n’extrauen les aigües i reguen l’horta feraç. És un sistema de reg tan antic com el de València, un camp agrícola d’un paisatge, d’una efectivitat i d’una gestió magnífics.

“Y las dos de Elche y Origuela, que por regarse (mayormente la espaciosa campaña de Origuela) del rio Sigura, es de las abundantes tierras de toda España” (Gaspar Escolano, Libro Qvarto de la Decada Primera de la Historia de Valencia, capítol primer)

La producció agrícola en el passat va donar lloc a activitats derivades de l’agricultura: es treballava el lli, el cànem, el cotó i la seda, i hi havia nombrosos molins fariners i almàsseres.

En l’actualitat, l’horta oriolana produeix llegums, pimentó, pebre roig (nyora), tomaques, melons, carxofa, albergínies, etc., i també tarongers i palmeres datileres. És una terra cuidada i regada que apareix increïble entre tanta aridesa. I, de la mateixa manera que antany, al voltant de l’agricultura es desenvolupa una activitat industrial important.

Al centre del paisatge, als peus de la serra que porta el mateix nom, controlant el paisatge i donant-li sentit, s’erigeix la ciutat, que s’ha conformat des del nucli original: la ciutat islàmica, la cristiana, la foral, la moderna i l’actual. Una ciutat que batega, de carrers i avingudes amples, amb places, passejos, etc.

Orihuela conserva molt d’aquell passat esplendorós; el llegat monumental és, sense cap dubte, un dels més importants de les terres valencianes. El llegat inclou la catedral, començada en el segle xiv i que conserva l’empremta dels temps i dels estils de què va ser dotada al llarg de nombroses intervencions. L’església de Santiago, l’església de Las Santas Justa y Rufina, patrones de la ciutat, la de Monserrate, també patrona, la de San Gregorio, la de la Merced, la de Las Salesas i la de la Trinidad. Va ser universitat en els bons temps, i avui dia també, perquè és una de les seus de la Universitat Miguel Hernández. La universitat primitiva es va situar al Colegio de Santo Domingo, d’aparença herreriana. Hi ha edificis religiosos amb portades monumentals, claustres i un ric patrimoni moble amb escultures, objectes religiosos, retaules, pintures… La ciutat també mostra sumptuositat en les cases senyorials: la del marqués de Rafal, la del duque de Pinohermoso, la de los barones de la Linde i la del marqués de Almunia. Uns altres edificis són la Casa de Teodomiro, la biblioteca, la Casa Consistorial, el palau Episcopal, el Seminario Conciliar de la Purísima y de San Miguel. I altres edificis més moderns que donen a la ciutat presència i excel·lència.

La ciutat, els edificis i el paisatge són una constant en la literatura: “La ciudad se volcaba rota, parda, blanca. Porches morenos, azoteas de sol, las enormes tortugas de los tejados, paredones rojizos, rasgaduras de atrios, y plazuelas, jardines señoriales y monásticos. … La torre descabezada de la Catedral, la flecha de Palacio entre coronas de vencejos, la cúpula de aristas cerámicas del Seminario, el piñón nítido de las tres espadañas de Santa Lucía…” (Gabriel Miró, Nuestro padre San Daniel).

“Hay una diminuta catedral, una microscópica obispalía vetustos caserones con la portada redonda y zaguanes sombríos, conventos de monjas, conventos de frailes. A la entrada de la ciudad, lindando con la huerta, los jesuitas anidan en un palacio plateresco; arriba en lo alto del monte dominando el poblado, el Seminario muestra su inmensa mole. El río corre rumoroso, de escalón en escalón, entre dos ringlas de viejas casas…” (Antonio Azorín, 1903).

Però no sols l’obra constructiva de l’home ha possibilitat la pervivència d’una horta feraç i d’un dels elements clau en el paisatge de la ciutat, sinó també la natura i l’atenció dels oriolans. Ens referim al palmerar, que rep el nom de la ciutat i el Palmeral de San Antón. És comparable al d’Elx, tot i que de menys extensió. La seua configuració s’articula als peus de la serra pel sud, oest i nord; als peus, l’horta d’Orihuela. És una extensa zona de secà i de regadiu solcada pel riu Segura i alimentada per les nombroses séquies. El palmerar era travessat pel camí cap a València, el Camí Reial, que arribava fins a la porta d’Olma, a la muralla de la ciutat.

En aquest paisatge de palmeres oriolanes n’hi ha diverses varietats; la més freqüent és la Phoenix dactylifera. El Palmeral de Orihuela és Lloc d’Importància Comunitària, Bé d’Interés Cultural, i un dels arguments que donen suport a la declaració de Patrimoni de la Humanitat per a la ciutat.

La palmera, imatge de reminiscències africanes, que s’eleva i explota en les branques cap al cel blau, present en terra valenciana, com una de les fites paisatgístiques, ha sigut lloada i cantada pels nostres poetes:

“Cançó de la palmera
La palmera
té enlairada la crinera
voleiant sota el cel blau.
Sembla un ciri,
la palmera és un deliri
d’ànsies d’amor i de pau.
Son domatge
verd i airós com el paisatge
és popular i és senyor.
En la vida
hi ha qui porta la ferida
d’un ferm llarg desamor.
Sols encerta
qui s’acompanya amb l’alerta
del ver i pur pensament.
La palmera
cap al cel com qui delera
joiós alliberament.”
Enric Soler i Godes (1964)
Cançons d’ahir i de demà, València, p. 38; ext. de Beüt i Belenguer, 1966

Orihuela, Gran Ciutat

L’actual Orihuela ha sabut protegir i guardar el seu ric patrimoni, el paisatge, el palmerar, l’horta i el riu. Tanmateix, igual que la resta dels nostres paisatges, està afectada negativament per diversos elements. Un urbanisme no sostenible perjudicarà irreversiblement aquest paisatge; es necessiten, a més, esforços addicionals per a la protecció i per a la recuperació del ric patrimoni arquitectònic de la ciutat; cal dedicar una atenció especial al tema de l’aigua, tan escassa i de vegades no de bona qualitat.

Perquè Orihuela, igual que altres ciutats valencianes, és mereixedora de la declaració de Gran Ciutat (com últimament Torrent i Gandia), tal com ho són Elx i Torrevieja, juntament amb les capitals provincials.

No només per la població actual, sinó pel pes en la història, per la conformació urbanística, pel ric patrimoni i pel paisatge, Orihuela és un element patrimonial de primera magnitud; a més, ser gran ciutat li permetrà gestionar el seu espai d’una manera més efectiva, treballant pel present, però, sobretot, pel seu futur esperançador.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: