Parc Cultural Valltorta-Gasulla

El Parc Cultural de la Valltorta-Gassulla és un paratge del Maestrat que concentra valors culturals i ecològics importants.

Les pintures rupestres del barranc de la Valltorta, juntament amb les del barranc de Gassulla (Ares del Maestrat), formen una àrea cultural d’interés internacional, declarada per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat, que està considerada com un dels nuclis de pintures rupestres a l’aire lliure més importants del món. En aquest hi ha una sèrie de balmes que presenten pintures rupestres llevantines amb representacions de figures humanes i animals amb gran naturalisme, sempre de color roig amb diverses tonalitats. Les pintures són un reflex de les preocupacions i de les formes de vida d’unes poblacions que van començar a pintar fa uns set mil anys a les parets de les balmes, enmig d’un paisatge a penes degradat.

Però aquest paisatge s’ha transformat al llarg de la història, ja que la sobreexplotació de la fusta dels boscos i l’obertura de clarianes per crear camps de conreu i per afavorir el creixement de pastures van formar un paisatge humanitzat que han modelat els sistemes tradicionals d’explotació agrícola i ramadera, dels quals es conserven vestigis arquitectònics interessants en pedra seca, com ara barraques, sénies i carrerades. A pesar de l’acció antròpica sobre aquest paisatge, aquest és, encara avui dia, un ecosistema amb una vegetació variada i amb espècies com l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata) o la cabra salvatge (Capra pyrenaica).

L’entorn natural

L’aspecte del relleu dels barrancs de la Valltorta i de la Gassulla és el resultat d’una evolució complexa, durant la qual s’ha remodelat el paisatge en funció dels canvis climàtics i paleogeogràfics.

El topònim de Valltorta fa al·lusió al traçat tortuós del seu llit, d’uns 20 km, que integra el curs mitjà d’una rambla situada entre el Baix i l’Alt Maestrat; és a dir, entre el Montegordo (Tírig) i la vall de les Coves de Vinromà. Es troba profundament encaixonada i mostra un contrast gran entre les planes de les Coves de Vinromà i l’altiplà de llomes suaus, on s’encaixen els barrancs de vessants abruptes.

La rambla de Cervera es denomina rambla de la Morellana en el seu naixement, després Valltorta i riu de les Coves o de Sant Miquel al seu pas per la plana litoral. La major part de l’any, el riu es manté completament sec i l’aigua només circula esporàdicament en les crescudes torrencials, o bé subterràniament, a escassos metres de la superfície, i aflora sota els relleixos rocosos, on es formen els tolls característics.

La formació de balmes o abrics als vessants de la Valltorta i els seus afluents obeeix a diversos processos morfogenètics, tot i que la majoria es poden atribuir a l’erosió diferencial. Moltes de les balmes de la Valltorta podrien ser balmes de meandre abandonades i posteriorment remodelades per agents de la meteorització com són la disgregació crioclàstica o gelivació, que va tindre lloc en els períodes freds del quaternari i que s’han pogut esborrar per l’erosió posterior.

En un paisatge com aquest, els grups de caçadors primitius del Maestrat van trobar les coves on poder refugiar-se i portar a terme les seues activitats.

Les condicions climàtiques de la zona de la Valltorta estan marcades per temperatures prou extremes, a l’hivern les mínimes estan sempre per davall de 0°C i, a l’estiu, les màximes arriben fins als 35°C. El clima de la Valltorta s’enquadra en els paràmetres del clima semiàrid, amb sequeres estivals característiques.

El règim pluviomètric és típicament mediterrani, amb un màxim en la temporada tardorenca i amb ruixats aparatosos i violents. Això repercuteix en el fet que tant la rambla de la Morellana com la seua continuació, la de la Valltorta, només veuen fluir aigua pels seus llits escassos dies a l’any. Cavanilles s’hi referia quan assenyalava “Véanse en esta parte septentrional las anchas ramblas de Cervera, de les Coves y de la Viuda, siempre secas, si no es en tiempo de avenidas”.

Ara bé, la presència de molins hidràulics vora les rambles a Tírig i a les Coves de Vinromà i la documentació relativa a plets per la disputa d’aigües en èpoques medievals i més recents podrien indicar escolaments més regulars i més continuïtat en els cabals superficials que els que hi ha actualment.

L’evolució paisatgística d’aquesta zona, en què les conques s’han assecat progressivament i l’erosió accelerada ha arrossegat els sòls, ha provocat també una degradació de la cobertura vegetal. Avui dia, el paisatge de la Valltorta dóna una imatge d’aridesa que és el resultat de l’acció antròpica sobre el medi al llarg de la història. La vegetació de les zones rocoses del barranc està formada actualment per un matoll amb ullastres, coscolles, romer, espígol, timó, etc.; mentre que les zones per les quals circulen els corrents d’aigua reduïts, de manera més o menys intermitent, estan poblades per alguns àlbers i baladres acompanyats d’esbarzers i d’alguns canyers. Afortunadament encara es conserva algun enclavament, particularment fresc, on queden restes d’una vegetació menys degradada, amb algunes alzines, arços blancs, nogueroles, heura, etc.; és a dir, testimonis d’un alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que el límit dels carrascars, de tendència més continental, no es troba lluny. També es poden apreciar algunes zones repoblades amb pins blancs i camps de cultiu d’espècies de secà, com són els ametlers i les vinyes.

Tant les restes faunístiques trobades a les excavacions fetes al barranc de la Valltorta com les representacions d’aquests animals indiquen que fins a èpoques prou recents encara hi havia al Maestrat espècies com el cérvol comú, la cabra salvatge, els rabosots, les genetes, els teixons o els porcs senglars. Actualment, es poden veure algunes aus pròpies dels penya-segats com el falcó pelegrí, l’àguila cuabarrada, el duc o la gralla de bec roig. En aquests barrancs pedregosos hi ha, també, una gran abundància de rèptils com el fardatxo ocel·lat, la colobra de Montpeller i les sargantanes. Als tolls permanents que apareixen disseminats al fons dels barrancs es pot observar la presència de granotes verdes i d’altres amfibis.

Les pintures rupestres

Les primeres dades sobre les balmes amb pintures rupestres de la zona de Valltorta-Gassulla es coneixen des de l’inici del segle xx, publicades per erudits locals i eminents prehistoriadors de l’època, com Henri Breuil. Posteriorment, es van descobrir enclavaments nous amb pintures rupestres en aquestes comarques, i no és fins al final dels anys 60 quan se’n reactiva l’estudi científic. L’any 1998, els enclavaments van entrar dins de la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO per l’art rupestre llevantí de l’Arc Mediterrani espanyol, moment en què es va activar un programa intens d’estudi i revalorització adequada de la zona, tot això coordinat des del Museu de la Valltorta.

Les balmes del Parc Cultural Valltorta-Gassulla contenen manifestacions abundants d’art llevantí i, en menor grau, d’art esquemàtic. Es tracta de representacions que es poden relacionar amb les realitzades al llarg de tota la façana mediterrània, des dels Pirineus fins a Andalusia oriental, on no falten els temes característics clàssics: arquers, escenes de caça i recol·lecció, representacions naturalistes d’animals…, elaborats preferentment a base de tintes planes de color ocre.

Segons les restes arqueològiques trobades al Maestrat, aquest territori va començar a poblar-se ja iniciat l’holocé; és a dir, en el moment en què es retiren els últims focus glacials quaternaris. A la cova Fosca, a Ares del Maestrat, hi ha nivells epipaleolítics, corresponents a les societats caçadores i recol·lectores de l’inici de l’holocé, i neolítics, propis de les primeres societats agrícoles i ramaderes.

L’erosió va obrir cavitats a les parets de roca calcària per tot el barranc, que van ser utilitzades durant el neolític i l’edat del bronze per a crear nombroses pintures rupestres. Actualment coneixem 27 conjunts pintats, majoritàriament pertanyents a l’art llevantí. Amb alguns mesuraments radiocarbònics s’han datat aquestes pintures al voltant del 5600 aC, i poden arribar, com a la Gasulla, al final de l’edat del bronze.

Per als habitants de la Valltorta-Gassulla aquestes pintures van complir diverses funcions: van ser marques territorials i alhora van servir com a mitjà d’expressió de la seua cultura. La situació dels recintes rupestres d’aquesta zona ens fa pensar que el contingut ideològic de les pintures es troba estretament vinculat al caràcter estratègic de la zona.

Els autors de les pintures rupestres de la Valltorta-Gassulla van observar una vegetació diferent de l’actual, sens dubte, més boscosa; tanmateix, devien veure el mateix paisatge clivellat calcari, amb barrancs abruptes replets de balmes i de tolls que van poder ser abeuradors naturals per als animals durant els períodes més secs i calorosos. En aquestes èpoques de l’any, els caçadors podien esperar, ocults en els seus amagatalls pròxims, la visita forçosa de les preses.

Els animals més representats són cérvols, tant exemplars mascles com femelles i fins i tot cervatons, cabres salvatges i porcs senglars, que de vegades apareixen ferits per fletxes clavades al ventre, al coll o a l’esquena. Es poden identificar, a més, alguns exemplars de bous, cavalls, gossos o llops i insectes.

Entre les figures humanes destaquen pel nombre les masculines, armades amb arcs i fletxes, tensant els arcs o disparant. Les figures femenines, més escasses, apareixen abillades amb faldes llargues ajustades als malucs i amb el tors descobert. Homes i dones, en especial els primers, s’adornen amb diversos tipus de pentinats, plomes i cintes al cap, al tronc i a les extremitats. Els animals i les figures humanes es representen aïllats o formant escenes, generalment de caça.

Una de les escenes més conegudes es troba a la cova dels Cavalls (Tírig), declarada monument historicoartístic el 1924. Es tracta d’una escena de cacera on un grup d’arquers aguaiten i disparen les fletxes contra un grup de 9 cérvols compost per un cérvol adult, un altre de jove, cinc cérvoles i dos cervatons, que fugen ferits. L’escena és d’un gran realisme; per l’edat i el sexe dels animals pintats sabem que l’artista prehistòric va representar un grup de cérvols a la tardor, quan els cérvols s’apropien dels grups de femelles i els cervatons nascuts a la primavera encara conserven el pelatge clapat.

D’un interés extraordinari és la cova del Civil (Tírig), on es conserva una mostra reduïda de pintures esquemàtiques i nombrosos motius llevantins, entre els quals destaquen un cavall a la carrera, una escena de dansa en què intervenen quatre arquers filiformes i, sobretot, una escena complexa descrita per Juan Cabré com la “dansa guerrera”.

Aquesta composició es desenvolupa en un espai de més de quatre metres de llenç rocós; al centre, una línia sinuosa vertical, que ens recorda el traçat tortuós de la Valltorta, separa dos àmbits. A un i a l’altre costat diverses desenes d’arquers s’enfronten. Al centre de l’escena destaquen dues figures més grans, que es donen l’esquena; al seu voltant es distribueixen la resta dels arquers representats en actituds que varien entre la marxa cap als seus adversaris i l’acció de disparar. Són arquers mitjans i grans, amb cossos estilitzats, sense a penes ornaments, proveïts d’arcs, fletxes i buiracs. Aquesta composició constitueix una de les primeres representacions de l’enfrontament entre éssers humans i és l’escena bèl·lica més elaborada de la prehistòria peninsular.

Al barranc de la Gassulla hi ha escenes en què els caçadors segueixen el rastre d’animals ferits i altres en què es representa l’instant d’assagetar la presa, com l’escena de caça del mascle salvatge de la cavitat IV. Sens dubte, una de les més representatives d’aquesta balma és l’escena de caça de porcs senglars de la cavitat V, en què un grup de sis caçadors persegueixen uns porcs senglars ferits per fletxes. Altres animals apareixen morts en posició invertida.

El conjunt de les coves de la Saltadora (Coves de Vinromà) constitueix un dels nuclis fonamentals de la Valltorta, tant pel nombre de representacions, superior a les 300, com per la diversitat d’estils en què es van produir. Hi predominen representacions d’animals de dimensió reduïda i les figures de cérvols mascles i arquers d’estils i convencions molt diverses.

A més, hi ha escenes poc habituals del repertori temàtic llevantí com els dos exemples de representacions de soterraments, el d’un home associat a una figura femenina, a «l’Abric Centelles», i el d’un home aïllat, a les covetes del Puntal.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: