Peníscola, fortalesa i població

La ciutat de Peníscola s’alça sobre roca costanera, a la comarca del Baix Maestrat, rere les muralles potents, en una península unida a terra ferma per un istme i envoltada d’una costa baixa i arenosa a les proximitats, que tot plegat conforma un paisatge magnífic. Aquesta fita paisatgística no és només un referent actual, sinó que al llarg de la història ha tingut un protagonisme marcat a la línia costanera, i se’n troben referències des de l’antiguitat més remota.

Una fita costanera mediterrània

Efectivament, aquesta imatge única de castell roquer que s’endinsa en el mar ha sigut ressenya marítima des de les primeres narracions escrites que tenim dels visitants de la península Ibèrica en l’antiguitat. Tant grecs com romans testimonien aquest punt en el paisatge, aquesta presència marinera. El seu entorn geogràfic és l’espai on habitaven els ilercavons, un poble ibèric al sud de l’Ebre. Potser és la Quersonès (??????????) de l’Ora maritima de Ruf Fest Aviè, escrita en el segle iv de la nostra era, però que aporta dades del segle vi aC: “…Después se alza la alta cima de Crabasia y una playa desierta hasta los confines de Onusa Querronesos…”. Devia ser en l’antiguitat, com ho és ara, un punt de referència, una fita sobre el paisatge costaner, una guia per als navegants, alhora que un punt de parada, d’aprovisionament i d’intercanvi de productes.

L’istme en moments de marea alta s’inundava i deixava la roca com si fóra una illa. Tanmateix, aquesta visió en els nostres dies ha desaparegut, perquè les construccions sobre l’istme i el port fan que ja no es produïsca aquest fenomen.

El castell actual, que domina la població, és d’origen musulmà, encara que l’aspecte d’avui dia és d’una fortificació cristiana. Aquest castell va ser de l’orde del Temple, residència del famós papa Luna, nascut a Illueca, un poblet de Saragossa i, per tant, fill de la corona d’Aragó. Cap de l’Església segons l’obediència d’Avinyó sota el nom de Benet XIII; protagonista de moments difícils per a la cristiandat durant el Cisma i considerat posteriorment antipapa, ja que se’l va privar de tota legitimitat. Tanmateix, aquest papa, des la seua cort pontifícia de Peníscola, des de 1411, va insistir fins al final dels seus dies a ser l’únic papa autèntic i, per això, ha passat a la història per la seua “tossuderia”, tot i que en realitat, des del seu punt de vista, allò no era més que la veritat en aquella complicada història cismàtica. El seu blasó amb la mitja lluna encara pot veure’s als murs del castell roquer. Veiem, doncs, Peníscola convertida en palau papal, com si fóra la cort d’Avinyó o la seu vaticana. A la mort d’aquest papa no reconegut per Roma, el conclave de Peníscola va triar un nou papa en la figura d’un altre aragonés: Gil Sánchez Muñoz, el qual, amb el nom de Climent VIII, va retindre el seu papat des de 1424 fins a 1429, mentre a Roma un altre papa, reconegut per la cristiandat, ocupava la cadira de Sant Pere.

Les defenses de la fortalesa es van reestructurar en els segles següents, de manera que en època de Felip II es va dotar d’un baluard fortificat per a defendre la plaça dels atacs des del mar; era una època de perill per a les costes valencianes a causa de les incursions freqüents de pirates . Aleshores el Mediterrani està infestat de naus turques i del nord d’Àfrica, que aborden vaixells, desembarquen a les nostres costes i prenen botí i captius per a després negociar-ne el preu de l’alliberament. En aquest moment, Peníscola és una vertadera fortificació potent d’aquesta línia costanera, un veritable ‘castell’, tal com ho mostra el text de l’enginyer Juan Bautista Calvi, que en un informe sobre la protecció de les nostres costes, fet cap al 1560, indica: “…no es cosa de hazer en él gasto de nuevo porque aunque el sitio es muy nombrado por su fortaleza quando al efecto es de ruyn momento, porque no ay puerto ni amparo ninguno y se puede sustentar y defender como ahora está con reparar algunos traveses de poca cosa” (Archivo General de Simancas, Guerra Antigua, leg. 72, fol. 182, extret de A. Cámara). Juntament amb aquestes fortificacions, s’alcen torres de guaita al llarg de les costes dels nostres pobles, que, al seu torn, constitueixen actualment unes de les altres fites del nostre paisatge costaner, que veiem en un altre apartat d’aquesta publicació.

El castell va ser residència de nobles, refugi de virreis, va estar present en els avatars històrics del Regne de València, al qual pertanyia. Durant la guerra de Successió a la corona hispànica, es va declarar partidària de la dinastia borbònica, en contra de la major part del Regne, que era favorable als Àustria. En guanyar la guerra, Felip V va donar a Peníscola el títol de “Muy Noble, Leal y Fidelísima Ciudad” en agraïment.

No només la història, també els llibres de viatges, l’art i la literatura han pres Peníscola com a referència. Vicente Blasco Ibáñez, en la seua novel·la El papa del mar, ens aproxima al paisatge de Peníscola amb les paraules següents: “Este promontorio se convertía en una isla cuando el Mediterráneo empezaba a encresparse, cubriendo con el avance de sus murallas lívidas y cóncavas, empenachadas de espuma, la faja de arena que lo une con la tierra firme. En tiempo de bonanza toda la flota de pescadores de Peñíscola, barcos embreados y de gruesas bordas, se ponía en seco, formando doble fila sobre dicho istmo.” 

La literatura en valencià també ha tingut Peníscola com una fita del paisatge del nostre país: “…la roca avançava decidida dins la mar, coronada per un massís castell històric de murs emmerlats, dins del qual un papa havia adquirit fama pel seu talent i la seua tossuderia… Durant el día, penyal i castell es fonien en l’airecel argeant encegador; en canvi, als capvespres, a través d’una finíssima boira, prenien tonalitats vermelles, blaves, morades; eren colors de sommi, de conte de fades, endolcides per una amorosa melanconia. Al ple de l’estiu, el sol ponent feia destacar la fortaleza sobre el mar com si fos d’or” (Martínez Ferrando, Ernest, L’altre generut i altres contes més, València 1963; Extret de Beut 1966, p.63).

Però, a més d’una visió romàntica i literària, Peníscola és un punt destacat de la costa, una referència estratègica, per a les cartes de navegació i per a la literatura marina: “La plaza de Peñíscola está situada… en una piedra toda cubierta de edificios, y en lo mas eminente uno grande y cuadrado que es el primero que se descubre á la primera vista de esta plaza, la que está separada de la tierra firme por una lengua de tierra baja, de modo que parece isla…” (Tofiño de San Miguel, Vicente: Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo y su correspondiente de Africa, Madrid, Imprenta Real, 2a ed., 1832, p.121).

Un paisatge profundament alterat

Durant segles, Peníscola era exclusivament el castell i les cases que l’envoltaven i, com a màxim, hi havia cases de pescadors a l’altre costat de l’istme, ja en terra ferma; al nord i al sud, hi havia la costa baixa i arenosa, les zones de marjal després de les platges, i un poc més al sud, la serra d’Irta, que també analitzem en aquest treball.

En el primer quart del segle xx, el 1922 es va estructurar el port pesquer, que va dotar d’un nou element el paisatge. No obstant això, en la primera part del segle, la ciutat no va créixer excessivament i va conservar l’aspecte mantingut durant segles. Serà fonamentalment a partir de la meitat del segle passat quan, gràcies a l’activitat turística, Peníscola tindrà transformacions definitives que n’alteraran per sempre el paisatge.

Una altra dada d’interés és l’elecció del paisatge de Peníscola com a plató per al rodatge de pel·lícules. D’una banda, diverses produccions cinematogràfiques van triar la ciutat per si mateixa i pel seu entorn i, al mateix temps, aquestes servien de promoció per tot el món dels valors de la ciutat. Es va rodar la pel·lícula Calabuch el 1956, obra del valencià Luis García Berlanga, i la que més transcendència publicitària ha tingut: El Cid, el 1962, d’Anthony Mann. El 1999 el mateix García Berlanga rodaria a Peníscola París Tombuctú.

Tot i les alteracions, avui dia ens trobem davant d’una ciutat amb una llarga història i amb un patrimoni historicoartístic ric: el castell templer residència del papa Luna, com hem indicat, les construccions defensives de l’època de Felip II i posteriors, l’església parroquial de Santa Maria, d’origen gòtic, l’ermita de la Mare de Déu del segle xviii, l’ermita de Sant Antoni, la zona del parc d’artilleria amb les seues defenses, les àrees enjardinades, els espais museístics i expositius, els hotels, els restaurants, les botigues… El llogarret s’articula seguint la topografia del terreny, en carrers estrets i empedrats, cases amb murs blancs de calç, les obertures emmarcades amb anyil, un ambient urbà que ens indica que estem al Mediterrani, igual com el seu port pesquer, ben actiu. El paisatge de la Peníscola actual s’enriqueix amb una activitat cultural i lúdica intensa, com, per exemple, activitats teatrals, especialment de teatre clàssic, música clàssica, certàmens cinematogràfics, que fan de Peníscola, a més d’una ciutat bella, una ciutat viva.

Peníscola, des dels seus murs alts que s’obrin cap al mar, és un mirador cap a les ones que trenquen contra les roques als peus dels murs del castell, cap a l’horitzó i també, amb la nostra mirada cap a la costa, cap a les serres pròximes.

No només la ciutat sinó el seu entorn terrestre i marítim conformen paisatges diferents de gran valor; així, la serra d’Irta, que veurem en aquesta mateixa publicació, la plana del riu Sec o d’Alcalá, la línia de costa profundament alterada, tot un espai que cal cuidar i millorar per a avançar des d’actuacions sostenibles.

Avui dia, la roca, el castell i la població es mantenen dreçats sobre l’aigua en una imatge imponent, que converteixen Peníscola en un punt de referència tant des del mar com des de terra. Però l’entorn terrestre ha canviat, i molt, des de l’aparença idíl·lica que va tindre fins no fa més de cinquanta anys. Les planes litorals han sigut ocupades per construccions turístiques, per edificis d’apartaments immensos, urbanitzacions, hotels, i la resta de serveis turístics. Avui, l’istme que abans era inundat per la marea ja no és visible, ja que part del port i les ampliacions de la ciutat el cobreixen. Al nord, una línia contínua de construccions, com si fóra un mur rere la platja, s’estén en l’horitzó, i més al sud la serra d’Irta, es conserva com un dels paratges de la costa menys alterats negativament per la mà de l’home, esperem que per molt de temps.

Si contemplem les imatges de Peníscola del principi del segle xx o fins i tot les que ens mostren les pel·lícules dels anys cinquanta i seixanta de què hem parlat, no podem sentir sinó una certa tristesa davant d’una acció humana tan poc sensible sobre el paisatge, una nostàlgia de l’horitzó perdut per sempre. No és qüestió de frenar el progrés, ni tampoc de rebutjar el turisme, sinó d’actuar sobre l’entorn d’una manera molt més cuidada i respectuosa amb un dels paisatges, encara avui dia, més bells de la Comunitat Valenciana.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Ghaleb Fansa
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: