Sagunt

Arse, Saguntum, Morvedre i Sagunt són alguns dels noms que, al llarg dels últims dos mil cinc-cents anys, s’han utilitzat per a designar una ciutat important del litoral mediterrani ibèric que per la seua situació estratègica ha sigut camí obligat en el transport nord-sud paral·lel a la costa i també pas obligat per a l’accés a l’interior de la Península seguint el llit del Palància. A aquesta situació privilegiada cal vincular la presència d’un important port de mar –conegut com a Grau Vell, a uns 6,5 km cap al sud-est– que relacionava l’emplaçament amb el transport i l’intercanvi marítims. Aquest emplaçament ha sigut cobejat per totes les civilitzacions que han mostrat interés per les terres peninsulars.

Sagunt (coordenades 39º40’ 35’’ nord 0º16’24’’ oest) es troba en la prolongació de la serra Calderona, a la vora del riu Palància, riu poc sinuós i amb un fort gradient que desemboca en un con al·luvial.

La vegetació clímax a la serra Calderona va haver d’estar dominada per les carrasques, encara que en l’actualitat només queden alguns boscos de pins blancs amb matolls de llentiscle i romer. La costa, tanmateix, presenta una vegetació que colonitza les mallaes, les marjals i les albuferes, com els canyissers, els bogars i les jonqueres, entre d’altres. Les dunes de Canet-Sagunt conserven una vegetació que ja ha desaparegut en altres costes valencianes. Les zones de marjal han disminuït al llarg de la història, però al sud del terme municipal es pot apreciar la Marjal dels Moros amb una bona representació de vegetació palustre.

L’inici: l’Arse ibèric

Sagunt inicia la seua història com a Arse, un oppidum de la regio Edetania que s’estenia entre el Xúquer (Sucro) al sud i el riu Millars al nord. Es localitza sobre una elevació menuda de la serra Calderona, molt ben situada, ja que comunica la conca mitjana i baixa del Palància amb el mar. Aquest nucli ibèric s’inicia en el segle vi a C, encara que en les proximitats hi ha alguns nuclis de població ja habitats en l’edat del bronze, com el Pic dels Corbs. Aquest oppidum tenia una superfície entre 8 i 10 ha, i posseïa un doble recinte emmurallat, una necròpolis i una àrea sacra on es van trobar restes d’uns ploms amb escriptura ibèrica. En aquesta època es produeix un desenvolupament cultural i econòmic gran, avalat per l’encunyació de moneda i les relacions comercials, que es desenvolupaven en el seu port, el Grau Vell, amb navegants de diversos orígens, però sobretot grecs i fenicis, amb els quals traficaven amb vi, oli, derivats de la pesca i matèries primeres.

Saguntum romà

A mitjan segle i aC la ciutat de Saguntum, coneguda sobretot per la seua participació en la segona guerra púnica o guerra de Cartago contra Roma (218-202 aC), va obtindre l’estatut jurídic de colònia llatina, estatut que va canviar durant el regnat d’August (27 aC-14 dC) per obtindre el rang de municipi de ciutadans romans.

Podríem resumir els fets recordant com en el segle iii aC, l’equilibri al Mediterrani entre Roma i Cartago es plasma a la península Ibèrica en el Tractat de l’Ebre (226 aC), pel qual aquest riu servia de límit de les respectives conquestes. Fent valdre aquest tractat, el general cartaginés Anníbal assetja durant huit mesos Sagunt, ciutat aliada de Roma. Els saguntins demanen auxili a Roma, però mentre el Senat delibera, la ciutat és destruïda. Aquesta destrucció de la ciutat per part dels cartaginesos (219 aC), va ser el detonant de la segona guerra púnica. Roma va reconquerir la ciutat el 214 aC per mitjà d’un exèrcit comandat per Publi Corneli Escipió.

Així doncs, s’inicia la romanització de Sagunt, que tantes empremtes ha deixat en els seus monuments, mostra del gran desenvolupament econòmic que va aconseguir la ciutat i la seua zona d’influència. Seguint el Palància es relacionaria amb Caesaraugusta i, per mitjà del port, al Grau Vell, amb una població que es remunta a l’època ibèrica antiga, es relacionaria amb tot el Mediterrani.

Aquesta ciutat apareix en monedes encunyades en el segle ii aC (130 aC) i en l’antiguitat la citen autors com Polibi, que esmenta un santuari costaner (Històries III, 59,6-8); Tit Livi fa referència al senat saguntí (XXI, 12, 7) i també a com els saguntins es van defendre dels cartaginesos (XXI, 8-10); Plini (Història Natural, XVI, 216) cita entre les virtuts saguntines el culte a Diana, el temple de la qual, d’època flàvia (70-80 dC) posseeix columnes de fusta; Petroni (Satiricó, 141,9) narra com es van comportar els saguntins durant el setge cartaginés; etc.

Saguntum, com moltes altres ciutats d’Hispània, des de l’inici de l’època imperial, va desenvolupar programes urbanístics encaminats a dotar-se dels edificis i espais públics que van caracteritzar el model romà. L’extensió i la forma de la ciutat queden configurades per les característiques topogràfiques del lloc, que obliguen a la construcció en terrasses, successivament dominades per un complex monumental. La terrassa superior, al cim oriental, està ocupada pel fòrum i la intermèdia està dominada pel teatre, tots dos conjunts monumentals molt pròxims i ben connectats l’un amb l’altre. A la part baixa de la ciutat, al costat del riu, en el segle ii es va construir el circ. La via Augusta passa per Saguntum i travessa el Palància per un pont.

Morvedre medieval i modern

Com hem assenyalat anteriorment, aquesta ciutat ha rebut diferents noms al llarg de la història; així, entre els segles viii i xii es coneix com a Morvedre. Els visigots van encunyar moneda a Sagunt entre els segles v i vii.

Els àrabs van prendre la ciutat el 713, moment en què comença un període d’agricultura, terrisseria i relacions comercials florents, amb la construcció de banys, palaus, una mesquita i escoles. A partir d’aquesta època, el topònim Saguntum canvia a Murbiter, variant de la qual procedeix el topònim valencià Morvedre, que predominarà fins a mitjan segle xix. Durant l’edat mitjana van coexistir a la vila diverses cultures i religions (jueus, cristians i musulmans), tot i que amb friccions i en barris separats.

El 1239, Jaume I du a terme la conquesta cristiana de Morvedre, i es construeixen les noves esglésies del Salvador (estil romànic) i de Santa Maria (d’estil gòtic), edificada al lloc que ocupava la mesquita.

El 1348, durant la guerra de la Unió entre Aragó i València, els saguntins van retindre, al Palau del Delme, el rei Pere IV d’Aragó, i el van obligar a concedir-los nombrosos privilegis; després de ser alliberat, va decretar que Morvedre depenguera de la ciutat de València, la qual cosa va originar conflictes continus amb la capital del regne, com la guerra de les Germanies (1520) i la de Successió (1700-1707). El 1811, durant la guerra de la Independència, Morvedre va ser assetjada pel mariscal francés Souchet.

Sagunt contemporani

El 1868, el nou govern provisional va modificar el nom de la ciutat, anomenada Morvedre des de feia més de deu segles, per l’antic nom romà de Sagunt.

El 1874, el general Martínez Campos va posar fi a la Primera República i va proclamar a Sagunt la restauració de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, que, en agraïment, va concedir a la vila el títol de Ciutat.

Fins al segle xix, l’economia de Sagunt es basava en la viticultura, però, després de la destrucció de les vinyes per la fil·loxera i la conversió del secà en regadiu, les vinyes van ser substituïdes pels cítrics.

El segle xx significa per a la ciutat i la comarca l’arrancada econòmica, tant en el sector agrari com en l’industrial. En el sector agrari, es produeix la mecanització de les tasques del camp així com el canvi cap a una citricultura d’exportació, la rendibilitat de la qual constitueix el motor vertader del desenvolupament agrícola saguntí.

En el sector industrial, es crea al Port de Sagunt la Compañía Minera de Sierra Menera per a exportar el ferro que s’extreia a Ojos Negros (Terol) i es transportava per ferrocarril fins al Port de Sagunt, on el magnat basc Sota va construir, el 1923, la factoria siderúrgica més moderna d’Europa que, posteriorment, va ser absorbida per Altos Hornos de Vizcaya. L’any 1971 es produeix la concessió a Sagunt de la IV Planta Siderúrgica Integral, l’acereria més potent de tot el Mediterrani que no arribarà a consumar-se per efectes de la crisi del 1973, excepte el tren de laminació en fred.

A partir de 1983 s’inicia un procés de reconversió siderúrgica que, el 1986, culmina amb el tancament de “La Fàbrica”, nom amb què es coneixen a la població els Altos Hornos del Mediterráneo, la qual cosa va produir una crisi social i econòmica que va fer trontollar els fonaments d’aquest poble. Tanmateix, a partir d’aquell moment, i fruit d’una reconversió siderúrgica organitzada, l’economia de la ciutat continua sustentant-se fonamentalment en aquest sector. Efectivament, lluny de suposar la mort d’un poble, com en aquells dies s’augurava, la reconversió va suposar la implantació d’una nova indústria a la ciutat (xapa laminada en fred, vidre…) que va servir per a recol·locar en el mercat laboral molts dels treballadors de la vella factoria. En l’actualitat, Sagunt té unes instal·lacions portuàries en ple procés d’ampliació i uns quants parcs industrials, per la qual cosa el Port de Sagunt arriba al seu centenari amb un panorama industrial diversificat, que és una de les principals apostes de futur.

L’epopeia saguntina, història o llegenda?

Sagunt, sota qualsevol dels seus noms, se cita en moltes obres, com en el Cantar del Mío Cid, les accions del qual transcorren al final del segle xi a poblacions com Morvedre i altres de la vall del Palància. A més, ha inspirat viatgers, escriptors i artistes de tota mena com per exemple Cavanilles (1745-1804), que en les Observaciones sobre la historia natural, geográfica, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-1797) fa referència a Morvedre indicant que a les marjals pròximes al mar es va cultivar l’arròs fins a èpoques recents i després han tingut altres usos com el cultiu de tarongers a les marjals del nord del port. I fa al·lusió al fet que “En 1749 solamente tenía 938 vecinos y hoy cuenta ya 1515. Débese este aumento al progreso de la agricultura. Los cerros y montes abandonados antes hoy se cultivan con esmero; no se ven allí eriales ni descuido”.

Més recentment, altres viatgers del segle xix també l’inclouen en els seus escrits o il·lustracions, com ocorre amb Laborde en Voyage historique et pittoresque de l’Espagne (1811) o Prosper Mérimée, que, segons escriu, no va veure a Sagunt absolutament res del que restava de Saguntum (Les sorcières espagnoles, 1830). Hübner, en el seu primer viatge per Espanya i Portugal (1860-1861), va comprovar algunes inscripcions llatines a Morvedre i als voltants. També Pierre Paris, al principi del segle xx, es refereix a Sagunt en Promenades archéologiques. Sagonte.

Aquesta ciutat inspira també escriptors com Gaspar Zavala y Zamora, que el 1787 narra en la comèdia en 3 actes La Destrucción de Sagunto, o Alberto Lista (1755- 1848), que fa una oda a les Ruinas de Sagunto, encara que Sagunt és sobretot coneguda gràcies a l’obra de Vicente Blasco Ibáñez Sonica la Cortesana (1901), inspirada en l’epopeia de Sagunt, i també gràcies a la de Benito Pérez Galdós De Cartago a Sagunto (Episodios Nacionales, V).

A més, Sagunt apareix indicat en alguns mapes dels segles xviii i xix, en els quals es pot veure l’evolució de la ciutat i del paisatge que l’envolta. Així, en els mapes del Mariscal Souchet (1811) s’observen els plans de la batalla de Sagunt, que aquest mariscal va guanyar al capdavant de l’exèrcit francés. En aquests mapes es veuen les llacunes litorals paral·leles a la línia de costa, des de la desembocadura del Palància fins a la Masia dels Frares al peu del ventall fluvial, alimentades pels barrancs que baixen de la Calderona. En la cartografia del segle xix ja hi ha canvis, disminueixen els aiguamolls, les terres dessecades es parcel·len i es cultiven gairebé fins al mar.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: