El Santuari de la Mare de Déu de la Balma

El santuari de la Mare de Déu de la Balma és un ermitori emplaçat al municipi castellonenc de Sorita, a l’extrem septentrional de la comarca dels Ports, en el límit amb la província de Terol. Es localitza a uns tres quilòmetres al nord del nucli urbà, a la vora esquerra del riu Bergantes, dominant el camí d’Aragó. Es troba a l’interior d’una cova, formant un conjunt d’edificacions, entre les que es troba una església i una hostatgeria. Aprofitant el buit va ser construïda l’església, de manera que només hi va haver que aixecar la paret exterior. Així mateix, el campanar només té mitja torre. El nom de la Balma és un topònim geogràfic que significa cova en valencià, i fa referència a una concavitat allargada produïda per l’erosió. Des de que va ser trobada al segle XIV la imatge de la Mare de Déu de la Balma és un lloc de culte i de pelegrinatge per a nombroses poblacions valencianes i aragoneses. A aquesta Verge se li atribueixen diversos miracles i se la considera com intercessora per a curar els malalts i els suposats “endimoniats” que portaven a la seva presència. El 1979 el santuari es va declarar Monument Històric Artístic i des de 2007 ha estat reconegut com a Bé d’Interès Cultural (BIC) per part de la Generalitat Valenciana.

El riu Bergantes com a eix vertebrador del territori

El terme de Sorita posseeix una superfície de 69,33 km², sent el municipi més septentrional de la conca del Bergantes, abans que arribi a terres aragoneses. El nucli urbà està en un turó, situat a 657 m s.n.m., en el seu marge dret. El terme està travessat de sud a nord pel riu Bergantes, que divideix en dos un espai molt muntanyós i forma una vega extensa de sòls quaternaris al·luvials. En Zorita aquesta llera ha excavat el material i format talls verticals en els espessos paquets de conglomerats terciaris. El intercalat de trams més argilosos, excavats per l’erosió lateral, ha format grans “balmes” o coves com la que serveix d’emplaçament al santuari de la Mare de Déu de la Balma. A la meitat oriental del terme el relleu està dominat per l’anticlinal juràssic de Sant Marc (1.203 m) i, al sud del mateix, per l’anticlinal cretaci de la Serra de Bernús (916 m). A la meitat occidental del terme predominen els conglomerats terciaris de gres i argiles vermelles, amb unes altures màximes d’uns 900 m a la Serra dels Mollons.

Aquest espai posseeix un elevat interès mediambiental, ja que alberga ecosistemes valuosos. És una àrea amb un gran interès faunístic, lligada sobretot a ecosistemes fluvials i en la qual també hi ha alguns vegetals endèmics. S’integra en el LIC (Lloc d’Interès Comunitari) denominat Riu Bergantes, que en total disposa de 4.402,61 ha, repartides en els termes municipals de Forcall, Morella, Palanques, Villores i Sorita. Pertany a la Xarxa Natura 2000. Forma part, al seu torn, de la ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) de l’Alt Maestrat, Tinença de Benifassà, Turmell i Vallivana. Pel que fa a la flora hi ha nombrosos boscos de ginebres (Juniperus communis), roures (Quercus robur) i pins negres (Pinus uncinata). Hi ha dues microreserves de flora, que són la de Montnegrell (9,98 ha) i la de les Coves Llongues (2,702 ha), que alberguen diverses espècies endèmiques, entre les qual destaca el clavell de balma (Petrocoptis pardoi), que és una planta rupícula que sol trobar-se en els abrics rocosos.

Història i activitat econòmica de Sorita

El seu origen com a lloc habitat des de l’antiguitat el constitueixen les ceràmiques de l’Edat del Bronze aparegudes a la partida de la Solana de la Vila. En 1233 Blasco d’Alagó la va conquistar als àrabs i després va pertànyer a Jaume I. Els dos van concedir la Carta de Població a Andreu de Peralta, una a 1233 i una altra a 1242. Al començament del segle XIV es trobava fortificada amb muralles. En 1820 va aconseguir la independència de Morella. A l’edat mitjana l’economia de Zorita es basava en la ramaderia ovina, el comerç de la llana i el cultiu de cereals. Al segle XVII va començar una expansió protoindustrial amb la instal·lació a la vora del riu Bergantes de diversos molins, una teuleria, una fàbrica de paper transformada posteriorment en fàbrica de ciment, fàbriques tèxtils, un batan, serradors, etc. La indústria tèxtil i de draps va tenir una gran importància. Aquestes indústries van anar desapareixent i des de principis del segle XX hi ha una pèrdua contínua de població, a causa de l’emigració provocada pel fracàs industrial i la crisi agrària. L’any 2015 Sorita només comptava amb 129 habitants, quan en 1877 tenia 1.393. En l’actualitat l’economia es basa en la ramaderia porcina i ovina i en l’agricultura, tot i que hi ha nombroses terres abandonades. Actualment es conreen 134 ha, de les quals 110 són de secà i 24 de regadiu. Destaquen els cereals, amb 103 ha, amb preponderància de l’ordi (56 ha) i civada (32 ha), i els cultius farratgers amb 19 ha.

El Santuari de la Balma, una edificació singular en un paratge privilegiat

Abans de que es trobara al segle XIV de la imatge de la Mare de Déu de la Balma ja existia una modesta ermita dedicada a Santa Maria Magdalena i Sant Blai en aquest espai. Aquestes coves van albergar anacoretes i eremites des de temps molt remots, que buscaven refugi i tranquil·litat espiritual. La llegenda diu que en 1332 la Mare de Déu de la Balma se li va aparèixer a un pastor manc (altres versions diuen que tenia el braç invàlid). Li va indicar que avisés al poble que la seva voluntat era que li edifiquessin un temple en aquest lloc, alhora que guaria el seu braç. El pastor va donar l’avís i en arribar-hi van trobar una imatge de la Verge tallada en fusta. Va ser traslladada a Sorita perquè es guardés a l’església parroquial. Al matí següent havia desaparegut, però la van tornar a trobar a la cova de nou. Van arribar-hi a la conclusió que era voluntat de la Verge ser venerada allà, pel que van decidir projectar-hi l’obra, tot i les enormes dificultats que suposava aixecar una església sobre aquells precipicis.

A l’entrada del Santuari, al costat de la calçada que l’uneix amb la carretera, trobem la Creu Coberta de la Balma. S’emplaça al lloc on abans es situava la Creu de la Brea, edificada al segle XIV. L’actual es va finalitzar en 1687, i es va renovar el 1770. Està sota d’un casalici amb quatre columnes robustes, amb una cúpula que alberga frescos de Juan Francisco Cruella de 1860. Està construïda de maçoneria i coberta amb teules àrabs.

El santuari se situa a 712 m s.n.m., adossat a la muntanya de la Tossa. Originàriament era un conjunt d’abrics i covetes, que mitjançant tancaments amb murs ha format una galeria de 180 m, incloent-n’hi l’església i l’hostatgeria. Arquitectònicament és un conjunt d’edificacions que semblen estar penjades de la paret rocosa, disposades longitudinalment, en un espai inversemblant. Només està construïda la part exterior dels edificis, ja que la part interior és la pròpia cova. El que es veu des de l’exterior és simplement el tancament dels recintes que a l’interior són de roca viva. L’hostatgeria i l’església es troben unides per un estret i llarg passadís, suspès sobre un abisme a la roca, a l’aire lliure, separat del precipici per un muret amb barana que sosté uns arcs.

L’hostatgeria té dues plantes amb balcons a les que s’accedeix per una llarga escalinata. Entre 1577 i 1580 es va ampliar, per a poder albergar un major nombre de persones. A la fi del segle XVIII va tornar a eixamplar i s’afegeix una peça en la seva part baixa que forma un espaiós pati. Al pis superior se situa l’anomenada Sala de les Danses, de majors dimensions i arcs de mig punt cegats. Al costat de l’hostatgeria hi ha una font amb un dipòsit de pedra de cadirat.

Un cop superem l’estret passadís enganxat a la roca arribem a l’entrada de l’església, edificada en 1677 aprofitant-hi restes d’antigues construccions. Es va alçar una gran paret per tancar la cova i es va construir un absis per a la capella de Santa Maria Magdalena, a la qual estava dedicada l’ermita des de molt antic. La façana de l’església es realitza de carreus. El campanar disposa de dos cossos i està edificat en carreu, amb quatre buits i pinacles d’adorn en les cantonades superiors. El pòrtic d’accés a l’església és d’estil renaixentista, de llinda i està flanquejat per pilastres estriades dòriques. En el seu frontó se situa una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu del Perdó. L’església posseeix una planta irregular, amb 36 m de longitud, 12,5 m d’amplada i 5 m d’alçada a la part més elevada. Als laterals hi ha petits altars dedicats a Santa Maria Magdalena, Sant Antoni, Sant Blai i el Bon Pastor. Al centre, protegida per una artística reixa de ferro forjada en 1594, s’emplaça el cambril de la Mare de Déu de la Balma. Darrere d’aquest, en el fons de la cova natural, hi ha una representació escenificada de la troballa del pastor de la talla de la Verge. Al final de l’església hi ha un altar per a dir missa i en la part posterior hi ha una sala on es dipositen a les parets els nombrosos exvots oferts per les persones que visiten l’ermita.

Un lloc de peregrinació de malalts i “endimoniats”

Des de l’aparició de la Mare de Déu de la Balma el santuari va començar a ser un centre de peregrinació de nombrosos pobles castellonencs i del Baix Aragó. El primer romiatge del que es té constància ve de la població terolenca de Castellote, des d’on van acudir en rogativa a 1408 durant una perllongada sequera. La fama miraculosa de la Mare de Déu de la Balma va fer que la devoció s’estengués ràpidament. El romiatge més famós és el que té lloc en les festes de la Mare de Déu de la Balma, que se celebren del sis al vuit de setembre. El dia set la imatge de la Verge es porta a Sorita i en la matinada del dia vuit comença la processó per tornar la imatge al santuari. Durant aquesta celebració intervenen diversos personatges i es realitzen diverses danses típiques, considerades entre les més antigues de la Comunitat Valenciana. En arribar a la Creu Coberta es realitza un acte sacramental denominat La lluita de l’àngel contra el dimoni. El dimoni apareix sobtadament, desafiant i amenaçador i increpa al poble amb la intenció que no visitin el santuari. A continuació irromp un àngel, representat per un nen, que després d’una breu lluita derrota i humilia el dimoni, convidant a les persones a seguir fins a l’església, on es realitza una missa.

La fama miraculosa de la Verge va fer que acudissin nombrosos malalts, amb patologies molt variades, a la recerca de la curació. També acudien els anomenats “endimoniats”, que en general solien ser malalts mentals, psicòtics, dements, esquizofrènics, epilèptics, neuròtics, etc. Ejarque (1934) indica que no ha pogut trobar cap notícia històrica que es refereixi als endimoniats, tot i que reconeix que van ser algunes persones buscant la curació. Afegeix que “no són en la majoria veritables casos d’endimoniats sinó malalts de diverses malalties, principalment nervioses, de les quals podrien donar millor dictamen els metges, sense que això impliqui la negació absoluta que veritablement no s’hagi donat algun cas de veritable possessió”. A la fi del segle XIX i principis del XX es van generalitzar, i en els dies previs a la celebració del vuit de setembre hi havia una afluència massiva de visitants, entre els quals acudia un grup de dones-bruixes per celebrar els seus rituals curatius als voltants del santuari. Mai els realitzaven sacerdots, sinó que aquests suposats exorcismes els realitzaven les anomenades caspolines, oriündes de Casp majoritàriament, o dels pobles de la ribera del Bergantes o del Guadalop. Aquestes remeieres en realitat buscaven obtenir beneficis econòmics de les famílies dels malalts. S’aprofitaven de la superstició i la ignorància de les persones, en la seva major part analfabetes, davant d’un mal que els espanta i una simptomatologia desconeguda, de manera que creien en l’existència d’una possessió demoníaca. Un cop finalitzada la Guerra Civil la intervenció de la Guàrdia Civil va fer que els exorcismes i les visites dels “endimoniats” cessessin.

Miguel Antequera Fernández
Joan Carles Membrado
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: