Segorbe i el seu entorn

Paisatge urbà a la vall del Palància, envoltada de planes, muntanyes i boscos, així s’assenta la capital de la comarca valenciana de l’Alt Palància. Ciutat ancorada entre Aragó i València. És cap compartit de la diòcesi Segorbe-Castelló. La situació estratègica i la categoria episcopal van fer de Segorbe un punt clau a l’antic Regne de València. La seua dilatada història ha deixat no poques mostres al seu solar; per això, el seu centre històric, pel ric patrimoni arquitectònic que té, ha sigut declarat Bé d’Interés Cultural.

La ciutat es protegia per una muralla, de la qual queden alguns trams, accessos i torres (Arc de la Verónica, Torre del Verdugo, Torre de la Cárcel, Puerta de Teruel), i conserva també l’aqüeducte que portava aigua a la ciutat.

Els seus carrers es poblen amb un magnífic patrimoni on destaca la basílica-catedral construïda en l’època medieval en estil gòtic de transició i amb ampliacions posteriors en nous estils, com el neoclàssic a partir del segle xviii (obra academicista de Vicente Gascó), amb pintures de José Vergara i frescos de Manuel Camarón i Luis Planes; hi destaca el temple, la torre campanar i el claustre. A l’interior mostra el Museu Catedralici amb obres de primera línia entre la pintura i l’escultura de la seua col·lecció, on destaquen els retaules (per exemple el retaule major del segle xvi de Vicent Macip i Juan de Juanes); també l’orfebreria i la resta d’objectes litúrgics. Altres esglésies són les de San Martín, San Joaquín y Santa Ana, San Pedro, la de los Franciscanos i Santa María. Té un seminari diocesà. El palau dels ducs de Segorbe i Medinaceli, molt reformat, és ocupat actualment per l’ajuntament.

El Castillo de la Estrella o de Sopeña és el tossal on s’assentava el poder del territori que l’envoltava, avui poc queda de la seua grandesa anterior, ja que les pedres s’han reutilitzat per a la construcció d’edificis a la ciutat. L’ésser humà s’ha assentat en aquest lloc des de fa 1500 anys.

La ciutat té museus dignes de visita: el Museu Catedralici, les criptes de la catedral, el Museu d’Arqueologia i Etnologia, el Museu de l’Oli, el Centro de Interpretación de les Torres Medievales, el Centro de Interpretación de la Entrada de Toros y Caballos.

Les festes patronals se celebren a partir de l’últim dissabte d’agost, durant dues setmanes, en honor de la Mare de Déu sota la triple advocació de l’Esperança, del Loreto i de la Cova Santa. Estan dividides en dues parts: la primera setmana se centra en els actes religiosos i està declarada com a Festa d’Interés Turístic Nacional. Durant la segona setmana destaca l’Entrada de Bous i Cavalls declarada Festa d’Interés Turístic Internacional i Bé d’Interés Cultural. En altres moments de l’any, la festa de San Antonio Abad al gener, el Corpus Christi al juny, San Cristóbal al juliol, Ángel Custodio al principi d’agost, la Inmaculada Concepción, Santa Cecilia, la Purísima

Entre la gastronomia destaquen l’olla segorbina, l’arròs al forn, el puchero segorbino, les amanides amb productes locals com l’oli d’oliva, les cebes, les tomaques. I també la rebosteria: coques de pimentó colorao, coques de poma, pastissos de moniato. El seu pernil i l’embotit ha donat origen a la Feria de jamón y del embutido artesano.

Segorbe, ciutat “mil·lenària, episcopal, reial, senyorial i ducal” un lloc on passejar, perdre’s vagarejant, admirant l’arquitectura, les restes d’un passat puixant, un present de llaurada i un futur esperançador.

L’entorn de Segorbe. Un espai de contrastos

Segorbe en la segona meitat del segle xviii

Font: Espinalt i Garcia, Bernardo (1784): Atlante Español, ó descripcion general de todo el reyno de España. Tomo VIII. Descripcion del Reyno de Valencia.

“Los alrededores de la c. son deliciosos: colocada en el centro de frondosas huertas, y bañada por las aguas del Palancia, descuella erguida por entre aquellos campos de verdura, convertidos en hermosos jardines. Desde la cumbre del cerro donde está recostada la pobl., se disfruta de una perspectiva deliciosa: allí se presentan de un golpe las dilatadas huertas, y en ellas aquella variedad de verdes propios de los vegetales, sembrados ó plantados por el prudente labrador; vénse las curvas que el r. describe al bajar por la parte occidental; como se dobla en arco para pasar por el N. de la c. y como continúa con declinación al S., serpenteando el valle: distínguense los canales de riego, las casas de campo y los lugares v e c, quedando á los pies el cas. de la población.” Madoz, Pascual (1849): Diccionario geografico-estadistico-historico de España y sus posesiones de ultramar, tom XIV.

Una de les principals característiques de l’entorn de la ciutat de Segorbe és l’estructura envoltant dels paisatges que rodegen la població. En això juga un important paper el relleu, la ubicació originària de la ciutat i el riu Palància. Enclavat el nucli històric en una penya des de la qual es dominen les terres circumdants, la ciutat creix al llarg del temps des del castell, el seu punt més alt, escampant-se contínuament pels vessants que miren al sud i a l’oest, perquè al nord i a l’est la penya sobre la qual es troba és massa costeruda.

Aquesta estructura envoltant és fruit d’un substrat geològic i topogràfic marcadament diferencial segons estiguem a un costat o l’altre del riu Palància. L’entorn de Segorbe és una subsidència semicircular, tancada entre les serres d’Espadà (al nord-est) i la Calderona (al sud-oest), que és seccionada pel riu. En el marge esquerre, en el contacte amb la serra d’Espadà, el relleu és abrupte, perquè s’ha construït sobre un conjunt uniforme de materials molt durs, dolomies juràssiques, a la base del qual el riu s’ajusta. Sobre el marge dret, el contrast litològic és variat: per la part nord, el riu abandona el congost que ha seguit al llarg d’aproximadament dos quilòmetres de recorregut, que travessa un paquet de tosques calcàries amb els seus dibuixos capritxosos i fantasmagòrics.

Al final d’aquest estretall el riu s’obri sobre un conjunt reduït de materials relativament recents (crostes calcàries i estructures de tova calcària de la transició del terciari al quaternari), amb característiques que van permetre la construcció laboriosa dels regs de la plana nord de Segorbe. La zona és una unitat de paisatge complexa en què s’integra l’origen de les aigües (provinents del Manantial de la Esperanza, localitzat a uns cinc quilòmetres al nord de la població), l’organització jerarquitzada del sistema de séquies i l’espai en què es desenvolupen els conreus, amb bancals descendents ajustats als diversos plans d’inclinació dels vessants i la plana al costat del riu.

Aquesta depressió reduïda, la dels regs amb aigües del Manantial de la Esperanza, queda orlada cap a l’oest i el sud per un conjunt un poc més antic de litologies, compostes principalment per conglomerats i arenoses del miocé, sobre aquestes s’han alçat els regadius les aigües dels quals provenen majoritàriament del riu Palància i, encara més cap a occident, els sistemes de conreus de secà. El conjunt estructural de paisatges que caracteritzen l’entorn de la ciutat de Segorbe està tancat, pel sud, per la sobreelevació formada per la Peña Dorada, la Loma de Cabrera i el Cerro de Altamira, a l’altura de la població de Geldo.

El riu Palància. Una presència constant en l’esdevenir de la població

Al llarg d’aproximadament tres quilòmetres, el Palància travessa el terme municipal des del nord-oest al sud-oest. Un recorregut curt que és suficient, perquè juga un paper vertebrador estratègic. Es tracta d’un corredor fluvial que hi aporta no només les aigües, sinó que dota de singularitat el mosaic paisatgístic de diverses maneres: ja siga amb el seu bosc de ribera estret; bé per l’ús social dels seus marges, element cultural (identitari) de marcada empremta en la seua població i, més fonamental encara, per l’aportació permanent de l’aigua necessària per a construir part dels sistemes de reg, eminentment tradicionals, de les amples planes de l’oest i el sud de la ciutat.

El secà tradicional de l’entorn de Segorbe

La preservació dels conreus de secà s’ha mantingut al llarg del temps. El seu parcel·lari, els abancalaments i els tipus de collites mantenen l’estructura tradicional de manera que el valor patrimonial és recognoscible. Encara avui dia estan presents les plantacions de cereals, olivera i vinya. L’olivera és el conreu amb major ascendent en la cultura agrícola de secà actual. Cal tindre en compte, a més, el valor simbòlic i mil·lenari de la seua explotació exemplificat en la inclusió en els catàlegs d’arbres monumentals de l’“Olivera Morruda”. Localitzada al camí a la Masia de Ferrer, la Morruda és un exemplar d’aproximadament 1500 anys d’edat. La relació camp-ciutat està registrada per la recuperació com a Museu de l’Oli d’una antiga almàssera ubicada en el nucli històric de Segorbe.

L’estructura del poblament d’una vall fèrtil amb posició estratègica

La localització interior amb transició a les terres continentals de la península, recolzada en la facilitat d’accés a través del riu Palància, juntament amb l’accessibilitat de gran part de les seues terres per a ser conreades, ha creat un entorn d’assentaments de població realment singular, perquè en menys d’un radi de cinc quilòmetres de distància de Segorbe es troben les poblacions de Navajas, Altura, Cárrica (pedania de Segorbe des del 1846, també coneguda com Peñalba), Geldo i Castellnovo, tots amb un caràcter rural i agrícola marcat.

Es dóna també un model històric d’ocupació dels espais oberts agrícoles. A més de les construccions relacionades amb les formes tradicionals de treball de la ramaderia (corrals) i l’agricultura (cases i casetes de camp i ormeig), destaquen les masies com a unitats productives i, entre aquestes, el tipus de masies fortificades (caracteritzades per estar compostes d’un conjunt de construccions, entre les quals hi ha elements defensius com murs i torres de guaita), de les quals encara queden bons exemples com la Masia de San Juan (Altura). La Cartuja de Val de Cristo mereix un esment especial (també al terme municipal d’Altura), conjunt (ara en ruïnes) que constitueix un magnífic exemplar del gòtic valencià; la seua construcció es va iniciar el 1836.

Juan Antonio Pascual Aguilar
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Josep Montesinos i Martínez
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: