Paisatges agraris
L’altiplà valencià amb denominació d’origen
La comarca de Requena-Utiel s’assenta sobre un altiplà inclinat amb una extensió de més de 1.800 km2, amb una altitud mitjana de 700 metres sobre el nivell del mar (les altituds de la zona, van des dels 907 m de Camporrobles, als 697 m de Siete Aguas; d’una altra banda, les altituds màximes es donen a la serra del Negrete, on es troba el Pico del Remedio, amb 1.310 m, la serra del Tejo, 1.250 m, i la de la Bicuerca, 1.180 m).
Les aigües d’aquesta zona es reparteixen entre dues conques hidrogràfiques, la del riu Magre, al nord, i la de la Rambla de Caballero (afluent del riu Cabriol), al sud. La lloma de Torrubia o de la Ceja marca la línia divisòria entre les dues conques. A la zona regada pel riu Magre predominen els sòls al·luvials i en l’altre costat de la Serra de Torrubia predominen els sòls argilosos.
El clima és continental amb influència mediterrània, la temperatura mitjana anual és de 14oC, amb una amplitud tèrmica anual de més de 17oC. El mes més càlid és juliol, amb 23,2oC, i la mitjana és de 6oC en el mes de desembre. Els hiverns són freds i llargs. L’estiu és relativament curt i, a vegades, el vent de ponent hi augmenta la temperatura. La tardor és curta i les temperatures pateixen un descens pronunciat. L’estació primaveral sol retardar-se sovint, acompanyada d’alts i baixos en les temperatures, amb gelades freqüents en els mesos d’abril i maig. L’estiu és relativament curt: no sol anar més enllà dels mesos de juliol i agost, amb calor forta en les hores centrals del dia. Les temperatures màximes són més elevades que al litoral valencià, encara que l’escassa humitat ambiental fa que la calor siga més seca. Quan el vent predominant és el ponent, la temperatura pot assolir els 39°C o els 40°C.
Les precipitacions són de 434 mm a l’any. La primavera i la tardor són les dues estacions plujoses.
Els pins blancs associats en moltes zones amb la carrasca formen taques de boscos a les ombries d’algunes de les serres, com a la serra del Tejo, mentre que en altres muntanyes s’intercalen amb zones de matoll, o zones desforestades, i amb camps on es conreen les vinyes.
La tradició vitivinícola de les terres de Requena-Utiel es remunta a més de 2.500 anys, tal com ho indiquen les diferents troballes arqueològiques de la comarca. L’arribada de produccions fenícies a aquestes terres (vii aC) incorpora el vi al consum de les elits indígenes, que no tardaren a iniciar-se’n en la producció i l’elaboració. Al jaciment de Los Villares (Caudete de las Fuentes), identificat com la ciutat ibèrica antiga de Kelin, s’ha trobat un conjunt de llavors de raïm, estructures per a elaborar vi i els elements de vaixella que contenien les llavors. Aquest poblat, d’unes 10 ha d’extensió, va estar ocupat des de l’inici de l’edat del ferro (segle vii aC) fins a l’època iberoromana (segle i aC). Kelin se situa prop del naixement del riu Madre, en una lloma que s’eleva 800 metres sobre el nivell del mar, i destaca sobre el pla circumdant i n’estructura el territori per mitjà d’una xarxa d’assentaments interdependents amb funcions diverses i complementàries, tant defensives com productives. L’economia se centrava en el conreu del blat, de la vinya i de la figuera, entre altres productes, i també en la cria d’ovelles, cabres, porcs i bòvids. Entre els ibers. el vi ja era una beguda habitual: els utensilis d’aquesta època inclouen diversos recipients per a beure vi i per a servir-ne. Les àmfores locals de Los Villares mostren unes marques peculiars que fan suposar l’existència d’un vi de Kelin i del territori de la ciutat. Aquestes marques probablement identificaven l’origen, el contingut, la propietat, el preu, etc., del vi.
D’aquesta època també hi ha restes de l’existència de trulls o estructures excavades a la roca destinades a l’elaboració del vi, com és el cas dels trulls trobats a la Rambla de Alcantarilla (Requena) o la Solana de las Pilillas (Requena). Com a sistema de fermentació s’usen recipients ceràmics (àmfores) que en el segle v aC es produïen en terrisseries de la zona. Als jaciments arqueològics dels voltants es documenten magatzems per a dipositar les àmfores.
En l’època romana la comarca es pobla de viles rústiques dedicades a la producció agrícola. En una d’aquestes, una ara o altar dedicat a Bacus, déu del vi, ens indica la importància que adquireix aquesta producció, avalada també per altres restes disseminades per la zona.
La islamització d’aquestes terres des del començament del segle viii no va suposar la desaparició del conreu de la vinya, ni tan sols el cessament de l’elaboració del vi. Els musulmans valencians no van deixar mai de consumir vi, encara que és veritat que, a causa de la llei alcorànica, aquesta circumstància es va silenciar tant com es va poder i les notícies que ens han arribat de part d’escriptors musulmans de l’època només parlen de la producció i del consum de raïm i de panses.
Amb la nova cristianització del territori el vi va tornar a tenir un protagonisme major i a estar present en totes les facetes de la societat medieval. El vi formava part obligada de la ració de menjar que cada dia es donava als monestirs i als convents; entrava en el salari que es pagava als obrers i jornalers, així com en la soldada que percebien els que servien en els exèrcits. També estava entre el menjar que es repartia als pobres i, per descomptat, en els banquets que oferien els reis i els nobles. Les primeres referències documentals escrites sobre la vinya i el vi es remunten a 1265 i apareixen en el Fur de Requena concedit per Alfons X el Savi, en el qual s’estableix el nomenament de «binaderos» o guardians de les vinyes durant els tres mesos anteriors a la verema. En les ordenances municipals de Requena de 1479 es reitera la tasca dels «binaderos» i es prohibeix la introducció de vi forà, la qual cosa indica que la producció local havia de ser suficient per al consum intern. De la mateixa manera es recullen normes en las Cuartas Ordenanzas de la Villa de Utiel, 1514, amb les quals es penalitzaven els danys per l’entrada de bestiar a les vinyes i es prohibia la verema abans de la data indicada pels justícies. La varietat de raïm autòcton boval ja era coneguda com una planta nova en el segle xv.
La proporció entre producció i consum es va mantenir estable durant els segles xvi i xvii, amb una vinya molt poc extensa, ordenada en una sèrie de llogarets, dispersos entre grans latifundis de cereal. A les viles amb collites abundants, la taverna formava part dels béns comunals; el Consell de la vila l’arrendava cada any a particulars per mitjà d’una subhasta pública. Al nucli urbà de Requena, els primers documents escrits sobre viticultura tracten dels cellers excavats a la roca que es van obrir al fossat del castell quan aquest va perdre la funció defensiva. Als cellers subterranis documentats des del segle xvi, es va elaborar el vi tal com feien els ibers, utilitzant els mateixos sistemes de xafat, decantat i posterior fermentació en recipients de fang.
Des de la Reconquesta i fins a mitjan segle xviii es produeix un augment gradual de la vinya i de la producció relacionada amb l’autoconsum local. Gràcies a l’increment de la població i a la navegació marítima, la viticultura comença a fer-se més comercial, amb la fabricació d’aiguardents. Entre els segles xvii i xviii funcionaven una desena de fàbriques d’aiguardents a la comarca.
En la segona meitat del segle xix, el sector vitivinícola va estar afectat per diversos successos. D’una part, la demanda de vi va créixer a causa del procés d’industrialització i urbanització. A Utiel-Requena es va donar un auge de la vitivinicultura, ja que es va accelerar el ritme de noves plantacions, especialment per part de veïns d’Utiel. El 1847 es va obrir la carretera dels Serrans, que va comunicar directament la regió amb el port de València i va iniciar un tràfic de vins important. També cap a mitjan segle xix van nàixer les primeres associacions de colliters que pretenien un perfeccionament del cultiu i un cert control sobre el comerç. En aquest segle van aparèixer nombrosos caserius i es va produir un desenvolupament demogràfic important a les aldees d’Utiel-Requena. L’any 1887 es va inaugurar la línia de ferrocarril València-Utiel, que va propiciar la formació de verdaders barris de cellers al voltant de les estacions de Requena i de San Antón.
A més, van aparèixer tres malalties noves importades d’Amèrica (l’oïdi, la fil·loxera i el míldiu), que van causar grans estralls en les vinyes europees. La producció a les vinyes franceses va estar afectada per la malaltia de l’oïdi durant la dècada del 1852 al 1862. Després d’aquesta crisi a les vinyes franceses, va arribar una nova plaga: la fil·loxera (un insecte paràsit de la vinya que pot provocar la mort de la planta), que va arrasar pràcticament totes les vinyes europees entre el 1868 i el 1900.
La fil·loxera va causar també estralls a Espanya; tanmateix, es mantenien sanes, entre d’altres, les vinyes d’Utiel-Requena, que van quedar afectades més lentament per l’atac de la fil·loxera (atesa la resistència de la varietat boval enfront d’aquest paràsit) i va permetre als viticultors substituir els peus europeus pels americans. Aquest fet va motivar que acudiren a la zona d’Utiel-Requena comissionistes francesos i catalans que van impulsar el creixement espectacular de les plantacions, una redistribució de la propietat de la terra que va donar lloc a noves associacions de colliters i a la plantació de vinyes per part d’industrials i empresaris valencians.
L’any 1950 es dóna per finalitzada la reconstrucció posterior a la fil·loxera i la vinya de la DO Utiel-Requena ja ocupa una extensió de 40.000 hectàrees. A partir del primer quart del segle xx, comença l’emigració rural i la mecanització del camp, per la qual cosa la comarca viu l’efervescència del cooperativisme: el 1927 es funda la Cooperativa Agrícola de Utiel, el 1935 la Vinícola de Requena i, així successivament, fins a arribar a les 36 cooperatives que funcionen en la DO Utiel-Requena des del 1965. Va ser aleshores quan es va crear Coviñas a Requena, la primera cooperativa orientada a la criança i a l’embotellament de vins de qualitat. Al voltant de la dècada dels vuitanta naixen en la DO Utiel-Requena els primers cellers comercials de tipus familiar, i en els anys noranta es produeix la gran eclosió de cellers, afavorida per la incorporació d’Espanya a la Unió Europea i per l’expansió de les exportacions.
En l’actualitat, la DO Utiel-Requena compta amb 108 cellers registrats i la vinya censada és d’unes 40.000 hectàrees. La vinya presenta ací un caràcter de monocultiu i constitueix la massa homogènia productora de vins negres més gran d’Espanya, amb una collita mitjana anual de l’ordre d’1.500.000 d’hectolitres. El 80 % de les plantacions són de la varietat boval, una espècie que és gairebé exclusiva de la DO Utiel-Requena i que ha passat a convertir-se en una varietat noble de la DO i un producte diferenciat. També hi ha raïm de la varietat ull de llebre i un poc de garnatxa, a més, des de fa alguns anys també ha prosperat la varietat blanca macabeu. L’especialitat són els vins negres, i en els últims anys ha tingut molta força l’envelliment en bótes de roure.
A partir de mitjan segle xx va començar a abandonar-se l’estructura de poblament dispers i les produccions familiars. A la vila de Requena es van abandonar els cellers subterranis i van quedar en l’oblit o reblits de runa de construcció. El creixement accelerat dels últims 20 anys ha canviat la fisonomia interior del paisatge urbà històric de Requena i el seu paisatge cultural.
Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
Joan Fuster (1971). “Viatge pel País Valencià”.
“...I castellana pura és en la seva llengua, en la seva fesomia, en els seus costums. La vinya, imperant i extensa com no l’havíem vista abans, ens certifica, amb tot l’altre, que ens trobem en una prolongació de La Mancha...
A Requena, xops. Un altre tret que delata el seu origen. Xops en la seva campanya, xops en la mateixa ciutat. I la ciutat conserva aquell aire arcaic, gairebé gòtic, que convé a la imatge tòpica de Castella...”.
E. Ripoll Perelló (1963). Las pinturas rupestres del Cingle de la Gasulla.
“Es posible que los últimos pintores de nuestros abrigos levantinos vieran en las llanuras costeras a los primeros representantes de los pueblos colonizadores, de los que deben haber quedado pocos o casi ningún testimonio arqueológico, y que los representaran en sus frisos pictóricos. Recordemos que así fue como los bosquimanos del siglo XIX vieron y pintaron a los boers y a los ingleses, y como los pintores de la Patagonia fijaron en sus abrigos la imagen de los conquistadores españoles”.
MATA, C. et al. (1997).
El vino de Kelin. CRDO Utiel-Requena y Universidad de Valencia.
PIQUERAS, J. (1981).
La vid y el vino en el País Valenciano: (geografía económica, 1564-1980), Valencia, Ed. Institución Alfonso el Magnánimo. 344 p.
PIQUERAS, J. (1997).
Geografía de la meseta de Requena-Utiel, Requena, Centro de Estudios Requenenses. 210 p.
PIQUERAS, J. (2001).
“Cultura y Economía del vino”. Rev. Metode nº 29. Universitat de Valencia.
