València històrica

El nucli històric de la ciutat de València es correspon amb el recinte urbà situat a l’interior de les últimes muralles alçades per a protegir-la, avui no conservades. Aquelles que es van alçar a partir del segle xiv i que es van enderrocar entre el final del segle xix i el principi del xx, incloses gairebé totes les seues portes monumentals. Actualment, es correspon amb la primera circumval·lació i només es conserven la porta de Serrans i la de Quart amb un tram del mur, tots dos salvats de la demolició huitcentista perquè feien de presons.

El paisatge urbà no va patir variacions significatives des de l’edat mitjana fins al segle xix, quan incloïa un caseriu bigarrat; fora dels murs s’estenien els ravals, el riu i l’horta. L’horta és i era el ser i sentit de la ciutat. A la ciutat actual es conserva, en part, la trama urbana medieval, encara que està molt afectada en alguns dels barris com els de Sant Francesc i Velluters. Tanmateix, en la resta, excepte algunes intervencions, resisteix la trama medieval i, en alguns llocs, fins i tot la d’època islàmica.

L’any 1238, el rei d’Aragó Jaume I va conquerir la ciutat i va crear, posteriorment, el Regne de València, amb la ciutat com a cap i casal; el segle xv fou el seu Segle d’Or, el dels grans poetes, artistes i arquitectes. De la ciutat medieval i moderna cristiana conserva al centre la magnífica catedral, amb la seua torre campanar, el Micalet. Als seus barris s’alcen nombroses parròquies, en origen gòtiques, però que han experimentat nombroses transformacions posteriors: Santa Caterina, Sant Esteve, el Carme, Sant Nicolau (on recentment s’han restaurat les pintures mural), etc. També destaquen els edificis civils com la Llotja, l’Almodí, els nombrosos palaus d’origen gòtic, com els del carrer Cavallers i la plaça de Manises, el barroc dels marquesos de Dosaigües amb el seu pompós interior i portada, i delimitant el nucli, els ponts que travessen el riu Túria. La ciutat conserva un edifici de banys d’època medieval cristiana que va ser construït imitant el hammam islàmic, els Banys de l’Almirall. Com a testimonis de l’empremta del passat urbà es conserven monestirs i convents, aquells que han sobreviscut a la desamortització i a l’especulació: el conjunt del Carme, el de Sant Domènec; l’antic Hospital avui destinat a la Biblioteca. També hi trobem magnífics edificis com el conjunt del Corpus Christi, la Universitat de València i l’Audiència.

També el segle xx ha deixat la seua empremta; les reformes urbanístiques interiors van deixar nombrosos edificis modernistes en l’anomenada València intramurs: especialment al carrer de la Pau, a més d’altres edificacions senyeres com el Mercat Central, juntament amb l’eclecticisme i l’art déco d’edificis com l’Ajuntament, l’edifici de Correus i el Rialto. En la línia de demarcació del centre històric també podem admirar l’estació de ferrocarrils del Nord, en l’estil secessionista de Demetri Ribes, i el neomudejarisme de la plaça de Bous de Sebastià Monleón.

La ciutat cristiana s’assenta sobre una ciutat anterior, la Balansiya d’època islàmica (des del segle viii fins al principi del xiii). Aquesta ciutat, més menuda que la cristiana posterior, es defensava dins del seu perímetre fortificat amb portes, de les quals tenim notícia pel text d’Al-Udri:

“Tiene murallas: se esmeró de construirlas ‘Abd al-’Aziz, nieto de Almazor, y no se conoce ninguna ciudad en Al-Andalus con muros más perfectos y hermosos. Tiene cinco puertas: la puerta de Levante se llama del Puente (Bab al-Qantara) y se sale de ella por el puente que hizo el mismo ‘Abd al-’Aziz, y no hay en Al-Andalus más perfecto que él; por ese primer puente salen los convoyes hacia Toledo, Zaragoza, Tortosa y todo lo que hay en esa dirección. Después hacia el lado de Levante, está la puerta conocida por Bab al-Warraq; se sale de ella, y por un puente de madera se cruza el río hacia el arrabal que hay allí. En la dirección de la Qibla está la puerta de Ibn Sajar; y hacia el norte, la puerta de la Culebra (Bab al-Hanas); y en el lado de Poniente, la puerta llamada de Baytala; y junto a ella, por el lado oeste, la puerta conocida por Bab al-Qay-sariya (de la Alcaicería). Por estas puertas salen los convoyes hacia el Oeste de Al-Andalus y hacia Denia, Játiva y Alcira.”

Text d’Al-Udri, versió en castellà en: Huici Miranda, A., (1970): Historia Musulmana de Valencia y su Región, València, Ajuntament de València, 21-22 tom I.

Actualment, es conserven algunes torrasses i fragments d’aquesta muralla del segle xi, generalment, en les parts posteriors dels edificis, ja que en construir-se la muralla cristiana i perdre sentit l’anterior islàmica, moltes edificacions posteriors es van recolzar sobre els murs d’aquella. La ciutat tenia nombroses mesquites, banys i un urbanisme irregular i laberíntic. L’edifici de culte principal era la mesquita Aljama, a la zona de l’actual catedral, on també s’ubicava l’alcàsser islàmic, aproximadament a la zona emmarcada per l’Almodí, la parròquia de Sant Esteve, la cripta de Sant Vicent i la basílica de la Mare de Déu. Famosa en aquell moment va ser la Russafa, jardí i residència d’estiu dels governadors i reis de Balansiya, a l’actual barri de Russafa, ubicada fora del recinte emmurallat.

Però davall d’aquesta ciutat islàmica encara avui són visibles els traços de la ciutat visigoda amb la seua basílica, situada entre el complex arqueològic de l’Almoina i l’actual catedral. En el primer nivell d’assentament es localitza la ciutat romana. La ciutat va ser fundada el 138 aC; els seus primers pobladors van ser soldats auxiliars procedents del sud d’Itàlia que havien lluitat en l’exèrcit romà contra Viriat.

Iunius Brutus cos. in Hispania iis qui sub Viriatho militaverant agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia. Titus Livi. Ab urbe condita, Periochae 55.

Així doncs, podem determinar que gran part del paisatge urbà actual, tot i haver estat modificat per les transformacions urbanes posteriors, deixa entreveure el seu origen com una fundació ex novo d’origen romà. Tanmateix, als voltants, recentment s’han trobat empremtes arqueològiques d’hàbitat anterior a la fundació, com és el cas de les troballes del carrer Ruaya.

La ciutat romana va arribar a tindre un dels seus ports en la zona pròxima al que, actualment, és la porta de Serrans. El fòrum de forma quadrangular, porticat, amb temple en capçalera, la basílica, la cúria i la resta es van instal·lar al centre de la ciutat (actual zona arqueològica de l’Almoina, zona de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i part de l’actual plaça de la Mare de Déu). La ciutat tenia termes, de les quals es conserven les d’època republicana a l’Almoina, i un traçat ortogonal visible a l’eix principal nord-sud, el cardo, actual carrer del Salvador, que travessaria al costat del fòrum i continuaria fins a l’actual carrer de Sant Vicent (que es correspondria amb la via Augusta que unia Gadir amb Roma). Un dels edificis públics en què l’empremta urbana és visible és el circ que s’estenia entre l’actual plaça de Nàpols i Sicília i el carrer de la Pau. La Valentia romana tenia el rang de colònia.

En aquesta Valentia va tindre lloc el martiri del diaca del bisbe Valeri (o Valer) de Caesaraugusta (Saragossa). Vicent, així s’anomenava el religiós, va ser traslladat a Valentia on va patir martiri durant la persecució de l’emperador Dioclecià al principi del segle iv d.C. En honor seu es van dur a terme pelegrinatges a la tomba i als llocs de martiri a Valentia; la catedral d’època visigoda es va alçar en honor seu i la ciutat conserva diversos espais que recorden el seu martiri. Actualment, hi ha un camí de Sant Vicent, per a pelegrins, des de les terres d’Osca fins a València.

València conserva, doncs, al centre històric, també anomenat Ciutat Vella, les empremtes de la seua història: des de la seua fundació fins a l’actualitat han transcorregut més de dos mil anys. A més del que hem explicat, té nombrosos museus com l’Històric Municipal, el del Patriarca, el Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries, l’IVAM, el de Prehistòria, Etnologia, el de les Roques, etc., així com sales d’exposicions i centres culturals. Jardins com la Glorieta i el Parterre, les Alberedetes de Serrans, el jardí de l’Hospital. Quan passegem pels seus carrers, se sent el palpitar d’un paisatge urbà ple d’història, art i cultura, a més de poder assaborir la seua gastronomia tradicional en nombrosos restaurants i bars.

Al nord, la Ciutat Vella està delimitada pel riu Túria; més ben dit, pel llit del riu, ja que aquest va ser desviat al sud de la ciutat a causa de les riuades freqüents i terribles que patia València. Avui dia és un magnífic jardí de 110 ha de superfície i 11 km de longitud, un gran pulmó verd per a l’urbs. A l’altra vora del riu es poden admirar edificis com el monestir de la Trinitat, el Museu de Belles Arts, a més dels Jardins del Real o Vivers i l’Albereda.

Ester Alba Pagán
Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: