Paisajes históricos

Morella

Vila fortalesa

El caràcter estratègic de la comarca dels Ports, en la confluència dels antics regnes de València, Aragó i el principat de Catalunya, entre el litoral mediterrani i l’interior peninsular, ha fet que Morella tinga, des de temps antic, un paper com a plaça forta. Encimbellada al vessant d’una muntanya, a més de 1.000 m sobre el nivell del mar, la ciutat de Morella és la capital dels Ports, una comarca de relleu abrupte i muntanyós, amb rambles i moles, on el paisatge combina harmònicament la vegetació natural (boscos de pins, carrascars rics on es cria la trufa, roures, etc.) amb les obres humanes.

Té un clima mediterrani d’alta muntanya i el relleu presenta altiplans calcaris (moles), que alternen amb conques deprimides, recorregudes pels rius Bergantes i Cérvol, que reguen la comarca. Totes les altres conques fluvials dels Ports són barrancs i rambles, com el barranc de Vallivana i la rambla Celumbres. Entre els cims per damunt dels mil metres destaquen la Mola dels Fusters, la Mola del Moixacre, el Turmeli, el Regatxolet, el Bovalar, el Port de Torre Miró, la Nevera de Catí o el Tossal de Givalcolla.

Morella té una gran riquesa paisatgística que és, alhora, l’expressió de la biodiversitat del territori, llegat de la història i un recurs crucial per al seu desenvolupament futur. La població presideix un paisatge agrest de cultius agrícoles en bancals o terrasses, vies pecuàries entre murs de pedra, masies, ermites i santuaris. Aquesta ciutat ha experimentat, al llarg del temps, transformacions decisives que han convertit el medi natural en paisatges de cultura, el símbol del qual és la ciutat mateixa. L’urbanisme medieval va posar els fonaments de la trama urbana, que es va reconstruir i es va alterar, en l’edat moderna, com a conseqüència d’epidèmies i de guerres i es va densificar després amb la independència d’alguna de les aldees.

Morella conserva més de dos quilòmetres de la muralla medieval, que va ser edificada entre els segles xi i xv. Disposa de catorze torres i de tres portes d’accés vinculades als camins històrics que donen accés al recinte de la ciutat: la porta de Sant Mateu, al camí de València; la porta de Sant Miquel, al camí de Saragossa i d’Alcanyís; i la porta del Forcall, al camí de Terol.

La trama urbana s’organitza a partir d’una sèrie de carrers, condicionats per la topografia del turó sobre el qual s’assenta la ciutat. El carrer principal, porticat i de gran atractiu arquitectònic, es denomina de Balasc d’Alagó, i s’estén des de la plaça i la porta dels Estudis fins a la de Sant Miquel. Els carrers radials són més empinats i alguns d’aquests estan escalonats (ROSSELLÓ, 1995). Morella té al seu interior diversos palaus gòtics civils que s’abastien d’aigua des de la font dels Vinatxos per mitjà d’un aqüeducte. En època contemporània s’assisteix, en un principi, a un increment demogràfic i socioeconòmic notable amb un creixement desordenat tant intramurs com extramurs; però, a partir dels anys 70, la crisi econòmica tant en el sector agrícola i ramader com en el tèxtil i comercial va comportar una emigració de la gent. A partir d’aquests moments, el turisme es comença a considerar com un dels pilars de l’economia, la qual cosa produeix múltiples efectes induïts i dinamitzadors. Aquesta activitat ofereix oportunitats per a recuperar i conservar el patrimoni. El castell, que es declara BIC el 1985, així com altres monuments com les muralles, l’Església de Sant Nicolau, l’Església de Santa Maria la Major, el Convent de Sant Francesc o altres obres civils com l’aqüeducte de Santa Llúcia, comencen a ser catalitzadors turístics per a la ciutat.

Aquesta comarca ha contemplat, en a penes 200 anys, dues realitats contraposades en relació amb el paisatge agroforestal. El gran creixement demogràfic del segle xviii va obligar a crear grans obertures de terrenys amb la finalitat d’obtindre aliments suficients per a la població, cosa que va produir una forta intervenció antròpica sobre el paisatge, que es va modelar sota el domini d’aquesta perspectiva agrícola. Ni tan sols les muntanyes d’utilitat pública (com Pereroles), sotmeses a un règim d’aprofitament comunal des de l’edat mitjana, van aconseguir eludir aquesta dinàmica. Tanmateix, actualment s’han produït canvis vinculats amb la pèrdua de població continuada, el fort èxode rural i l’abandonament de terrenys cultivats, per la qual cosa el paisatge agrícola abandonat va recuperant la seua dinàmica natural.

 

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Iglesia arciprestal de Santa María la Mayor (foto Adela Talavera).Morella (foto Adela Talavera).Morella (foto Pili Membrado).Morella (foto Pili Membrado).Castillo de Morella (foto Pili Membrado).

Mapas

Citas

Vicenç M. Rosselló (1995). Geografia del País Valencià; pp 381-382.

“La més evocadora ciutat septentrional és Morella, vila que fou d’aristòcrates, burguesos, propietaris, mercaders i clergues i que ara no agombola en tot el terme (tot i ser el segon dels més grans del País Valencià, 418 km2) més que 2.400 habitants, la meitat dels que tenia en començar el segle. Organitzat
el territori en denes (12 partides establertes el segle XVIII) viu entre el record i l’esperança”.

Vicente Castañeda (1916-1924). Relaciones geográficas, topográficas e históricas del reino de Valencia.

“Morella es la antigua y noble ciudad de “Bisgargis”, que expresa Ptholomeo en la región “Ylercaoni”; se nombró primero “Brigancio” y comunicó el nombre al río que pasa por delante de ella, dicho hasta el presente Brigantes [...]; Era la plaza de armas muy fuerte por su gran castillo, que conserva, y situación montuosa y colinosa, hasta que se suprimió en el anterior reinado, por no estar confinante a reino que pueda ser fronterizo; no obstante era la llave que dividía los Reinos de Aragón y Valencia”.

Joan Fuster (1983). Veure el País Valencià.

“Morella és la ciutat més inesgotablement gótica del País Valencià. Muralles i torres robustes, i esglésies i palaus, i els carrers estrets, costeruts, densos, amb una ojiva sempre a punt, i la pedra sempre noble, retenen encara la glòria castrense i l’efervescència econòmica del passat”.

Francisco Mariano Nipho y Cagigal (1770).

“La naturaleza de todo este Territorio es agria, quebrada y montuosa; y aunque se dice que antiguamente tuvo Viñeros, en el día carece de este beneficio, po la poca sustancia del suelo y por la rigidez de los hielos y nieves de Invierno. Actualmente solo produce trigo, aunque de mediana calidad, poco apreciable para el comercio a causa de estar mezclado de malas semillas; bien que para venderle en la Plana y Reyno de Valencia, usan los Labradores del arbitrio de molerlo, y hecho harina se comercia alguna, aunque corta cantidad. País pobre en recursos, debe apelar á la industria; y es muy cierto que los principios que tiene en sus tejidos aunque burdos, podrían adquirirle alguna riqueza por tener en toda la comarca materias abundantes, y no caras. Estas manufacturas producen muy poca utilidad porque se limita su comercio a la Capital Morella, y á algunos Lugares vecinos, que por ser todos pobres, prestan pocos auxilios para el adelantamiento”.

Carles Sarthou Carreres (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia, de Carreras Candi.

“Las fortificaciones del peñón de Morella son antiquisimas. En la fuerte argamasa de algunos paredones, se descubren medallas celtíberas y romanas. Antes de la invención de la pólvora, la cumbre del peñón resultaría segura e inatacable. Witiza hizo demoler este fuerte y los árabes lo reedificaron después. El Cid, como los Sanchos y los Alfonsos, se empeñaron inútilmente en conseguir esta enorme fortaleza, y solo D. Blasco de Alagón pudo, a traición, apoderarse de ella”.

Bibliografía

PIQUERAS, J. (1995).

Geografia de les comarques valencianes. Tomo 2, Valencia, Edita Foro Ediciones S.L.

ROSSELLÓ, V. M. (1995).

Geografía del País Valencià, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim. 640 p.

VIRUELA, R. (1992).

Morella, poblamiento, industria y agricultura, Castelló, Servei de Publicacions; Diputació de Castelló.