El Massís del Mondúver

Entre la Valldigna i l’horta de Gandia i tancant la marjal de Xeraco-Xeresa s’alça aquest massís litoral amb una altura i una silueta que destaca sobre el golf de València. El cim principal és el Mondúver (841 m), seguit d’altres subordinats (el Toro, 607 m; el Picaio-Aldaia, 728 i 734 m; el pic de Falconera, 495 m, etc.). Mentre les “faldas meridionales (del massís) se pierden en la huerta de Gandía”, els vessants septentrionals es vinculen a la Valldigna. Al nucli del massís es troba el Pla de Barx-La Drova emmarcat pel Picaio, la serra del Toro, el Penyalba i el mateix Mondúver.

El conjunt és un massís càrstic que alberga una gran diversitat de nínxols ecològics i una terra muntanyosa habitada des de fa molts anys. Actualment acull la població de Barx i residències secundàries disperses. El massís, que reuneix unes grans qualitats paisatgístiques, encara que amb amenaces de banalització, és un gran escenari per a la interpretació del paisatge, una tasca a què han contribuït reconeguts naturalistes i prehistoriadors i també savis locals compromesos amb els valors naturals i culturals del massís.

“Todo el grupo de montes es calizo”

Amb aquestes paraules presenta Cavanilles les muntanyes que ell mateix denomina muntanyes de Valldigna, “dispuestos en bancos casi horizontales” de precipitacions relativament abundants i “recomendables por la multitud de vegetales que allí crecen”. A més de les talaies esmentades abans, als vessants de les quals apareixen penya-segats regulats freqüents, també hi ha plans estructurals (Pla de les Coves, Pla de les Palmeres, Pla del Campet, Pla del Toro, Pla Gran, Pla de la Nevera, etc.). Les interferències tectòniques i les diàclasis dels potents estrats carbonatats afavoreixen la carstificació del massís, que es manifesta en l’abundància de rasclers, depressions tancades de dissolució (pòlie de Barx, pòlie de la Drova, les Foies, etc.) i també en nombrosos encaixaments fluviocàrstics. També està molt desenvolupat l’endocarst (avencs, conductes, coves i galeries a través de les quals circula l’aigua percolada des de la superfície).

En realitat, el massís funciona com un aqüífer complex que arriba a la màxima activitat en cas de precipitacions extremes. Cavanilles va poder veure aquest “espectaculo de la naturaleza” el dia 1 d’octubre de 1791, “después de un diluvio de tres días” al pòlie de Barx: “Apenas entré en el valle vi” que des dels vessants de la Puigmola es precipitaven cascades amples, que les canelles de la font de la Puigmola eixien amb força, que funcionava l’Avenc de la Donzella i “tantas aguas que pasaban a las entrañas de los montes”. Poc després es va dirigir a l’anomenada Font Major de Simat (al peu del massís) on brollaven amb força aigües térboles que alimentaven un riu cabalós cap al barranc de Toro.

Hàbitat mediterrani i assentaments antics

La vegetació predominant del massís és un matoll termomediterrani, que resulta de la degradació de la vegetació potencial. El clima, encara que mediterrani, presenta valors pluviomètrics per damunt dels 750 mm anuals, com a conseqüència de l’efecte barrera que exerceixen les muntanyes sobre les masses d’aire humit del nord-est. La desforestació en favor de terres de conreu i pastures i l’acció dels incendis forestals explica que s’hagen substituït els antics boscos de carrasques i sureres per espècies arbustives com el coscoll, el llentiscle, el margalló o el bruc i nombroses aromàtiques com el romer, el timó i la lavanda, acompanyades de taques o exemplars aïllats de pi blanc i de pinastre. Tanmateix, alguns barrancs de l’ombria han actuat com a reductes d’espècies com el freixe, la savina, el càdec, el llorer bord o el lladern i arrapadisses com la mare-selva i la sarsa. El Mondúver també posseeix una fauna rica representada per espècies com el gat salvatge, el porc senglar, l’àguila daurada o el duc, així com gasteròpodes propis de la zona.

La possibilitat de controlar des d’aquestes muntanyes les terres planes de la Safor i de la Valldigna i la disponibilitat de recursos naturals, especialment d’aigua, gràcies als nombrosos brolladors que hi ha, expliquen l’antiga ocupació del Mondúver. Els vestigis d’assentaments i poblats són diversos: al vessant sud destaca el jaciment de la Cova del Parpalló, on s’han trobat importants restes paleolítiques i, al vessant nord, la Cova de Bolomor.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: