Paisatges històrics

El Pantà d’Elx

Descobrint l’oasi

La disponibilitat d’aigua sempre ha sigut un factor decisiu a l’hora de desenvolupar l’activitat humana al territori. Al sud valencià, quan traspassem el gran mur de les serres subbètiques, l’aigua es converteix en un element molt més important, ja que ens trobem en un àmbit on poques vegades se superen els 300 mm de precipitacions a l’any. L’aprofitament dels escassos cursos d’aigua presents en aquestes comarques ha sigut l’objectiu principal dels agents econòmics que s’hi han establit. Per això sobre aquests cursos fluvials esquàlids, tan intermitents com irregulars, es van posar en pràctica per primera vegada els avanços tecnològics en matèria hidràulica en els segles xvi i xvii, que van permetre embassar una aigua de vital importància per a l’economia, que d’una altra manera s’hauria perdut riu avall sense ser aprofitada. Sobre una d’aquestes actuacions centrarem l’atenció en aquest capítol. Es tracta del pantà d’Elx, sobre el riu-rambla del Vinalopó, situat al nord del terme municipal d’Elx, a uns 5 km del nucli urbà. Tot i que no és la primera presa de gravetat construïda en terres valencianes, sí que presenta un nou avanç tecnològic respecte a preses més antigues com la d’Almansa o la de Tibi. Aquesta novetat es refereix a la disposició de la presa en forma d’arc a manera de volta, recolzat per un costat en una vora rocosa de la gola per la qual discorre el Vinalopó i, per l’altre, en un mur de fàbrica construït per a aquest ús. Amb això, la força de l’aigua es descarrega sobre els dos estreps, un dels quals és artificial, per la qual cosa el mur pot reduir la seua grossària i mantindre-la pràcticament sense detriment de la seua capacitat de resistència a l’espenta de les aigües retingudes.

Els orígens del projecte del pantà d’Elx, una obra tècnicament molt singular i mereixedora d’un lloc privilegiat en l’enginyeria mundial de preses, cal buscar-los en els precedents que van suposar altres artefactes hidràulics com l’embassament d’Almansa (Albacete) o el pantà de Tibi (Alacant). Tan sols cinc anys després de la finalització de les obres de l’embassament d’Almansa, el 1589, i després dels beneficis que va aportar, el Consell d’Elx va suggerir que, estancant el cabal de la Rambla del Vinalopó en alguna de les goles per les quals aquest curs fluvial salva les elevacions modestes al nord del terme municipal, es podria pal·liar l’escassetat i la irregularitat hídrica que castigaven l’agricultura de regadiu del camp d’Elx. Després de diversos informes, es va crear una comissió formada, entre d’altres, per Joanes del Temple, mestre de les obres de l’embassament d’Almansa, i per Pere Izquierdo, homòleg de Joanes en les del pantà de Tibi; eren experts locals que, amb l’aplicació de les seues innovacions tècniques en el camp de l’enginyeria, evidencien el desenvolupament important que van adquirir els coneixements endògens en matèria hidràulica al sud-est peninsular, bressol mundial dels embassaments moderns. La comissió va decidir que el millor emplaçament per a la presa d’un pantà es trobava al congost pel qual discorria la rambla a l’alçada del paratge denominat Castellar de la Morera, on hi havia diverses crestes rocoses en les quals recolzar els estreps de la paret, i amb unes quantes pedreres pròximes per a aportar la pedra necessària per a l’obra. Una vegada redactada la memòria, es va obtindre l’aprovació per a la construcció l’any 1590, encara que l’inici de les obres es va retardar fins al 1632 per raons diverses, com ho van ser el pressupost elevat, les dificultats que havia patit el pantà de Tibi o l’impacte agrícola que va causar al municipi l’expulsió dels moriscos el 1609. La construcció va ser dirigida per l’il·licità Miquel Sánchez i es va dur a terme en dues fases: la primera es va acabar el 1640, i una posterior ampliació va finalitzar el 1655, que va tindre un cost total de 21.000 lliures. Des d’aquesta data, la presa va patir diverses ruptures fins que l’any 1793 una successió de crescudes d’aigua importants al Vinalopó va inutilitzar la infraestructura. Després de reparar-la el 1842, la presa no ha tornat a patir danys estructurals importants, i només la ruptura periòdica de la comporta ha motivat que l’embassament es mantinguera buit durant algunes temporades.

 

La presa: un patrimoni hidràulic d’importància internacional

La presa d’aquesta obra hidràulica, que tanca l’embassament pel sud, està construïda per carreus de pedra farcits d’argamassa. Amb aquesta construcció es pretenia retindre les aigües de crescuda de la Rambla del Vinalopó perquè aquests recursos foren posteriorment utilitzats per al consum industrial, el domèstic o l’agrícola de la ciutat i del terme municipal d’Elx. La seua altitud màxima ronda els 23 metres, amb una grossària a la base de 12 metres i de 9 a la culminació. L’amplària s’acosta als 75 metres. El radi de la curvatura és de 62,60 metres, la qual cosa fa que la força es distribuïsca més com a volta que com a mur. La capacitat inicial de l’embassament es pressuposava de 4 hm³, encara que els aterraments posteriors n’han reduït la capacitat fins a situar-la en tan sols 0,4 hm³ al principi del segle xx. A pesar de la importància del projecte, la presa mai ha tingut la utilitat que s’esperava de primeres, i problemes derivats de les ruptures contínues, el rebliment de sediments per les crescudes esporàdiques o la salinització progressiva de les aigües de la rambla han provocat que, durant moltes dècades, aquesta infraestructura haja quedat inutilitzada. En l’actualitat, com que la comporta de desguàs es troba avariada, l’aigua de l’embassament sobrepassa l’altura de la presa i aboca l’aigua per damunt d’aquesta, cosa que forma una cascada espectacular la bellesa de la qual augmenta en les èpoques en què el cabal de la rambla és més gran. Tanmateix, a pesar de la contribució escassa al desenvolupament econòmic del municipi, el benefici més important que ha aportat aquesta obra ha vingut de la mà de la modificació del medi natural de la zona, ja que aquesta construcció ha permés la creació d’una làmina d’aigua de 7,1 ha en un paisatge semiàrid. Això ha motivat un gran increment en la biodiversitat de la zona, ja que a la fauna i la flora que ja hi havia en aquestes serres, s’hi ha sumat una gran varietat d’espècies vegetals i d’animals característiques de zones lacustres.

No hi ha dubte que la infraestructura més cridanera de l’entorn és el gran mur de contenció que embassa les aigües del Vinalopó, però no hem de deixar d’esmentar que els voltants del pantà tenen un patrimoni cultural valuós que envolta els intents successius d’aprofitament dels cabals d’aigua escassos que ofereix aquest territori. D’una banda, encara que molt deteriorats, podem trobar elements relacionats íntimament amb l’obra hidràulica principal, com la casa del pantaner o l’antiga central hidroelèctrica i altres construccions com la Casa de Regs i les restes d’una fàbrica de farines. Però, sens dubte, l’obra que mereixeria un esforç de conservació més gran per l’elevat grau de deteriorament és la séquia Major. Es tracta d’una conducció d’aigua construïda per a derivar les aigües de la cua del pantà i evitar-ne així la salinització per efecte de l’evaporació de la làmina d’aigua de l’embassament i per l’abocament d’aigües salobres d’unes quantes rambles que desemboquen al vas d’emmagatzemament mateix. Té un interés històric altíssim per la seua construcció tan laboriosa, amb un llit llaurat moltes vegades a la roca i amb nombrosos trams que discorren per túnels o pels aqüeductes que encara es conserven, a pesar que actualment no estan en ús. El trasllat d’aquest cabal d’aigua era la base del sistema de regadiu històric de la ciutat i la clau per a l’ordenament d’aquest territori. Inicialment, la séquia prenia l’aigua mitjançant una presa de derivació del paratge conegut com Aigua Dolça i Salà, aigües avall del pantà, on es van plantar uns exemplars interessants dels anomenats pollancres d’Elx (Populus Euphratica), portats de la zona del riu Eufrates. En l’actualitat, l’estat d’abandonament és notable i la seua desaparició és imminent si no es duen a terme mesures urgents per a regenerar-lo. Després de la construcció del pantà, la presa d’aigües es va traslladar un poc més al nord i, ja el 1910, se’n va fer la derivació definitiva d’aigües amunt de la cua de l’embassament, a la presa de l’antic Molí de Pavia, ja al terme d’Aspe, on naix el Canal del Desviament. La séquia Major discorre en paral·lel al llit del Vinalopó, pel marge esquerre, i es ramifica quan s’acostar a la ciutat d’Elx.

La necessitat d’aprofitar fins l’última gota d’aquest element preuat va permetre l’aparició del que s’ha convertit en el senyal d’identitat principal de la ciutat d’Elx: el palmerar. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, té un origen lligat íntimament al complex sistema de reg d’aquest municipi. L’enginy dels agricultors il·licitans va fer que es dividiren les parcel·les en quadrats als marges de les quals es plantaven palmeres per a reduir en la mesura que fóra possible l’evaporació dels conreus de l’interior. Això era possible per la funció de pantalla vegetal protectora que feien aquestes palmeres. Dins d’aquests horts es desenvolupava un tipus d’agricultura intensiva disposada en tres estatges: conreus herbacis a l’estatge inferior, fruiters al del mig i les palmeres mateixes al superior. A causa d’una certa salinitat de les aigües procedents de la séquia Major, les espècies predominants eren les que resistien una determinada quantitat de sal en l’aigua de reg, com l’alfals, el magraner o la palmera datilera. En l’actualitat encara s’utilitzen les aigües derivades del Vinalopó per al reg dels horts, encara que l’antic sistema d’aprofitament dels horts haja quedat en desús.

 

Els beneficis ambientals d’una infraestructura humana

Per a parlar del medi natural d’aquest entorn, hem de començar per descriure les característiques del relleu circumdant. El pantà d’Elx es troba enclavat en una gola recorreguda pel riu-rambla del Vinalopó, que creua perpendicularment les alineacions muntanyenques que es prolonguen cap a l’est des de la serra de Crevillent. Aquests relleus són el vorell muntanyós, inici del Prebètic alacantí, que delimita la fossa intrabètica que s’eleva, amb una disposició oest-sud-oest i est-nord-est, al sud d’aquestes elevacions. El conjunt presenta una certa continuïtat, encara que els relleus comencen a descendir a mesura que discorren cap a l’est, fins a contactar amb el mar al sud de la ciutat d’Alacant. Les principals unitats que circumden el paratge són dues: pel nord, la serra del Tabaià, amb 403 m d’altitud, que és la màxima elevació del terme municipal d’Elx; i, pel sud, la serra del Castellar, molt més modesta, que serveix, amb una de les seues roques, de suport de la presa de l’embassament. A pesar de la continuïtat relativa del conjunt, el clima mediterrani semiàrid present a la zona ha possibilitat, amb les seues precipitacions puntuals exigües, però a vegades catastròfiques, l’excavació de llits de rambles abundants, com el mateix Vinalopó o les de Sant Antoni, Grifo, Els Arcs o Barbassena. Aquestes, amb el seu gran poder erosiu a causa de la  vegetació esclarissada present, han desplaçat cap a la depressió meridional una gran quantitat de materials, cosa que ha donat lloc a la formació d’un gran conjunt de ventalls al·luvials que actualment formen el camp d’Elx i que ocupen un percentatge gran de la superfície del terme municipal de la localitat.

Quant a la litologia, els afloraments miocens són els més abundants en aquestes alineacions muntanyenques, en forma de serres menudes on aquests materials recobreixen el substrat prebètic i subbètic al·lòctons. A l’àrea mateix del pantà hi ha una zona constituïda per calcàries i margocalcàries del cretaci inferior. A prop de la culminació de la serra del Tabaià, el miocé dóna pas a calcàries del cretaci superior. Però potser el sector més interessant és un aflorament important del Keuper argiloguixenc a la zona del Tabaià i el seu sector oriental, que dóna com resultat uns paratges amb colors cridaners que van des del roig fins al verd.

Cal esmentar a banda els valors ambientals que es troben presents en tot aquest entorn. La presència d’una làmina d’aigua permanent en un entorn àrid ha permés la presència d’una gran varietat d’espècies, tant vegetals com faunístiques, la qual cosa ha creat un ecosistema de gran valor que mereixeria més protecció que la que té actualment. La protecció legal de què gaudeix en aquests moments aquest àmbit és la que es deriva del fet d’aparèixer en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, amb una superfície protegida de 84,38 ha repartides entre els termes municipals d’Elx i Aspe. L’any 2008, amb la reparació de la comporta de la presa i la recuperació de la làmina d’aigua de l’embassament, es va redactar un projecte de restauració ambiental, promogut per l’Ajuntament d’Elx i pel Ministeri de Medi Ambient, que considerava altres actuacions que tendien a pal·liar la degradació i la vulnerabilitat evidents de l’entorn. Finalment, a pesar de la voluntat inicial de les administracions participants, el projecte no s’ha dut a terme. Més recentment, per corregir aquestes carències pel que fa al reconeixement i la protecció d’aquest valuós entorn, l’Ajuntament d’Elx, juntament amb l’Oficina Ambiental de la Universitat Miguel Hernández, elaboren conjuntament un estudi perquè la Conselleria de Medi Ambient atorgue al pantà d’Elx la categoria de Paratge Natural Municipal. Altres iniciatives més ambicioses, promogudes des de la Universitat d’Alacant, la Diputació Provincial i altres estaments, treballen per reforçar el paper dels embassaments d’Elx, de Tibi i de Relleu en una declaració conjunta del regadiu tradicional del sud-est peninsular com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Amb això, la ciutat d’Elx optaria a la tercera declaració, després del Misteri i del Palmerar.

La vegetació de la zona té exemples interessants de formacions endèmiques, entre les quals cal esmentar les timonedes, amb espècies de gran valor com el cantauesso (Thymus moroderi) o la cua de gat (Sideritis leucantha). Als dominis on els sòls es troben menys degradats i presenten més espessor de matèria orgànica podem trobar hàbitats on conviuen arbustos com el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis), l’arç negre (Rhamnus lycioides) i l’efedra (Ephedra fragilis). Sobre sòls més erosionats, la formació més freqüent és l’espartar, mentre que la presència de rambles amb corrents d’aigua amb alt contingut en sals ha possibilitat que hi haja espècies halòfiles en aquests espais, com les formacions de tamarigars. En total, s’han detectat vora 250 espècies de plantes, algunes de les quals estan protegides, que han fet plantejar la necessitat de crear microreserves de flora perquè augmente la protecció de les formacions vegetals.

Però, sens dubte, la gran beneficiada de la recuperació de la làmina d’aigua de l’embassament ha sigut l’avifauna. Diverses espècies d’aus aquàtiques han tornat a ocupar la cubeta de l’embassament, i diversos seguiments han constatat que l’ànec capblanc, en perill d’extinció, es torna a reproduir al paratge, així com la rosseta, amb diversos exemplars que han triat aquest entorn com a hàbitat. Altres espècies aquàtiques com ànecs capblancs, collverds, fotges vulgars i agrons blaus poden veure’s sobre les aigües de l’embassament durant tot l’any. Cal destacar també la presència de rapinyaires com les àguiles marcenques, abellerols, esparvers, falcons mostatxuts, esparvers cendrosos i arpelles vulgars. Als canyissers es poden contemplar diversos passeriformes, i hi destaquen les boscarles de canyar, els balquers i els rossinyols bords.

 

Miguel Ángel Lafuente Valero
Pablo Giménez Font
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

Acueducto de 14 arcos, Aspe (foto Miguel Lorenzo).Yesos y margas versicolores del Keuper, Aspe (foto Miguel Lorenzo).Formas de erosión por escorrentía en margas, Aspe (foto Miguel Lorenzo).Pantano d’Elx (foto Miguel Lorenzo).Pantano d’Elx (foto Miguel Lorenzo).Pantano d’Elx (foto Miguel Lorenzo).Vegetación en los alrededores del pantano d’Elx (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

La disponibilitat d’aigua sempre ha sigut un factor decisiu a l’hora de desenvolupar l’activitat humana al territori. Al sud valencià, quan traspassem el gran mur de les serres subbètiques, l’aigua es converteix en un element molt més important, ja que ens trobem en un àmbit on poques vegades se superen els 300 mm de precipitacions […]La disponibilitat d’aigua sempre ha sigut un factor decisiu a l’hora de desenvolupar l’activitat humana al territori. Al sud valencià, quan traspassem el gran mur de les serres subbètiques, l’aigua es converteix en un element molt més important, ja que ens trobem en un àmbit on poques vegades se superen els 300 mm de precipitacions […]

Citas

Antonio José Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia.

“De allí en adelante todo son cerros coronados de piedra, cuya base por lo común es térrea, y al fenecer dexan una garganta ó profundo barranco en que se halla el pantano, el cual se compone de un murallón que en arco une los dos cerros, y tiene 100 palmos de altura, con 54 de espesor en la base, y 40 en la parte superior, donde forma una terrasa ó esplanada de 85 varas, espacio que media entre dichos cerros. Tiene también su puerta excavada en la raíz de uno de los cerros para soltar las aguas quando ha de limpiarse; pero ni es tan ancha como la del pantano de Tibi ó Alicante, ni la obra tan soberbia, bien que compuesta de sillares. Estaba abierta á la sazón, y pude entrar en aquel dilatado estanque, sin más aguas entonces que las que continuamente corren por el barranco; vi en lo interior lomas considerables de tierra, que deben disminuir la capacidad; y en el cubo ó cilindro hueco y tan alto como el murallón, varias ventanas por donde las aguas embalsadas entran y van baxando en busca del grifo ó paleta para salir á descubierto, y correr hacia las huertas. Observé también multitud de vegetales, algunos vistos ya con abundancia en los ribazos de las palmas, como la frankenia lisa, el matacán de Mompeller, la biengranada, la salicornia herbácea, varias sálsolas, teucrios y gramas.”

Juan Antonio Marco Molina (2003). Relieve y modelado del Baix Vinalopó.

“Las cicatrices provocadas por la circulación de las aguas hasta configurar cárcavas o acarcavamientos más o menos generalizados, terminan por descubrirnos el color de los substratos constituidos por los materiales más blandos. Es entonces cuando resplandecen las ampas margas miocenas o estallan las abigarradas arcillas del Keüper. Aguas arriba del pantano d’Elx o en el tramo alto de la rambla de Crevillent los ramblizos descuajan materiales de colores tan variados como los de la paleta del pintor: granates, rojos, verdes, ocres, blancos, grises o negros se combinan en enérgicas aristas que arpan la superficie de empinadas laderas.”

Clements R. Markham (1867). El regadiu de l’Espanya de l’est.

“No vaig tenir l’oportunitat d’assabentar-me de la grandària exacta de l’embassament, però és de gran extensió i, amb les seues badies i promontoris, així com les muntanyes que l’envolten, té tota l’apariència d’un estany natural.”

José Ramón Navarro Vera (1995). De Tibi a Isber. 400 años de presas históricas alicantinas.

“La presa es probablemente la obra más imponente que los hombres construyen en la naturaleza. Pero la presa antigua levantada con materiales naturales del río o de su entorno, con sus estribos que parecen prolongación de los estratos de roca del cauce donde se empotra, unido a la huella del paso del tiempo la convierten en un elemento más del paisaje natural (...). Al final se consigue el equilibrio que lleva consigo toda obra bien hecha. Y el resultado más plástico es la gran lámina de agua que crea la presa que junto con el muro es uno de sus más emocionantes signos. No hay más que pensar lo que debió suponer a finales del siglo XVI para las gentes de estas tierras áridas la aparición de una gran lámina de agua como un gran lago natural.”

José Antonio Fernández Ordóñez (1984). Catálogo de noventa presas y azudes españoles anteriores a 1900.

“La presa de Elche es una aportación española de primera magnitud en el siglo XVII, un siglo, por otra parte, muy escaso en construcción de obras públicas en todo el país. La de Elche puede considerarse como la primera presa bóveda en todo el mundo: presenta un perfil tan esbelto que no hubiera sido estable sin la curvatura en arco de círculo que se dio a su planta.”

Bibliografía

DE LA TORRE, A. y SANSANO, V. (1993).

El paisatge vegetal de les Serres d’Elx. Elx: Ajuntament.

GIL OLCINA, A. (1995).

“Evolución histórica del problema del agua en los regadíos deficitarios alicantinos”, en Alberola Romá, A. (ed.). Cuatro siglos de técnica hidráulica en tierras alicantinas. Alicante: I.C. Juan Gil-Albert Alicante. 13-30.

IBARRA y RUIZ, P. (1914).

Estudio acerca de la institución del riego en Elche. Origen de sus aguas, con exposición de antecedentes para conocer el tandeo, reparto, regadores públicos o partidores y régimen que se observa en la administración y venta de estas aguas. Madrid: Imp. Jaime Ratés.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1987).

Els embassaments valencians antics. Valencia: COPUT, Generalitat Valenciana.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1992).

“Presas y canales de riego en los siglos XVI y XVII”, en Gil Olcina, A. y Morales Gil, A. (eds.). Hitos históricos de los regadíos españole. Madrid: Ministerio de Agricultura.

MELGAREJO, J. (dir.) (2015).

Los pantanos de época moderna de la provincia de Alicante. Alicante: Diputación de Alicante - Instituto del Agua y de las Ciencias Ambientales de la Universidad de Alicante.

JAEN i URBAN, G. (1999).

D’aigua i obres hidràuliques a Elx. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant.