Paisatges habitats

La Vall de Gallinera

L’herència moresca en el poblament i en l’estructura agrària

Un medi físic mediterrani

El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, Llombai, Alpatró, La Carroja, Benitaia, Benissivà, Benialí i Benirrama. La Rambla de la Gallinera ha excavat una estreta depressió margosa tancada al Nord per les serres de la Safor, les d’Almirante i Albureca, i al Sud per la serra Foradada. El terreny és molt abrupte i l’escarpada orografia pot apreciar-se des de miradors com els del Xap o de la Carroja. L’etimologia del terme Gallinera prové del malnom preromà format per KAL (roca, penya) i INAR (obertura, forat), de manera que el topònim indica el referent paisatgístic més destacat de la vall, l’anomenada Penya Foradà, una roca foradada que forma un arc de pedra, situada a un dels cims de la Serra Foradada, a 737 m d’altitud.

La Vall de Gallinera forma una vall estreta i allargada, dividida per la rambla Gallinera, que discorre d’Oest a Est. Les muntanyes que delimiten el terme se situen en el Prebètic Extern, dins de les Serres Bètiques, les estructures tectòniques tenen una direcció OSO-ENE. La major altitud es produeix al cim de la serra de la Safor (1.013 m) i al Tossal de la Creu (912 m), a la Serra Foradada. Predominen les calcàries micrítiques argiloses, estratificades amb bancs margosos i calcàries nodulars. La Serra de la Foradada posseeix un relleu molt abrupte, a conseqüència d’un front d’encavalcament de les calcàries sobre les margues. A mitja vessant apareixen margues blanques i blaves de la fàcies Tap, i és en aquest sector on es produeix la major part de l’activitat humana de la vall, amb els nuclis de població i les innombrables fonts que donen lloc a sistemes de regadiu tradicionals. El pendent mitjà és molt acusat per la qual cosa existeix una erosió hídrica alta i els sòls han de protegir-se mitjançant la construcció de bancals. A la solana, al Nord de la rambla Gallinera, els materials són calcaris i presenten pendents elevats amb processos erosius destacats, amb tàlvegs molt encaixades en forma de ve.

Les temperatures mitjanes anuals solen estar al voltant dels 16º, estant les mitjanes de gener a 9º, i les de juliol i agost a 24º. Les precipitacions es caracteritzen per tenir un màxim a la tardor i una acusada sequera estival. Superen els 700 mm, de manera que és un dels sectors amb major pluviometria del territori valencià. Es veuen afavorides per la proximitat al mar, per l’altitud dels relleus bètics, que forcen les masses mediterrànies humides a elevar-se, i per la disposició de la vall, amb una orientació oberta als vents de llevant.

La rambla Gallinera constitueix un exemple paradigmàtic de conca hidrogràfica mediterrània, de reduïdes dimensions. És un corrent fluvial de règim discontinu, encara que en ocasions presenta episodis d’avingudes i fort torrencialitat. Neix a la Serra de l’Albureca, al costat del coll de Benissili. Discorre en direcció est per un estret corredor. En la seva capçalera presenta un fort encaixament en ve, mentre que al centre de la vall se situa la plana al·luvial, amb terrasses de reduïda extensió i materials fluvials. A la sortida de la vall, al sector oriental del terme, hi ha processos de encaixament fluvial que donen lloc a una gola calcària anomenada Corral del Vidre, entre les serres de Gallinera i Mostalla, a conseqüència dels aixecaments diferencials i la superposició de la llera en els materials calcaris.

La Vall de Gallinera posseeix destacats valors ecològics i de biodiversitat. Disposa de diverses figures de protecció a nivell mediambiental. S’integra en la Xarxa Natura 2000, ja que en el seu terme hi ha dues àrees declarades com a Llocs d’Interès Comunitari: la de la Serra de la Safor i la de Valls de la Marina. Al seu torn també forma part de la ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) de les Muntanyes de la Marina. Existeixen diverses espècies de rapinyaires associades a mitjans rocosos com l’àguila reial (Aquila chrysaetos), el duc (Bubo bubo), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) i l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus). El 6 de novembre de 2000 va ser declarada la Microreserva de Flora Llomes del Xap, amb una extensió de 4,456 ha. Les principals espècies objecte de protecció són la arenaria (Arenaria valentina), el gerani de sang (Geranium sanguineum), herba de llunetes (Biscutella montana), el pesolera de pastor (Lathyrus pulcher), la centàurea de Segària (Centaurea segariensis) i herba gossera (Teucrium flavum). També posseeixen gran interès les comunitats rupícoles, amb endemismes com la ferradura de cingle (Hippocrepis valentina), la escabiosa de roca (Scabiosa saxatilis), el trencapedres (Teucrium buxifolium) i la saxífraga de tres dits (Saxifraga cossoniana). A les obagues destaca el galzeran (Ruscus aculeatus), la noguerola (Pistacia terebinthus), l’arç blanc (Crataegus monogyna) i el freixe de flor (Fraxinus ornus).

 

Un passat de moriscos y mallorquins

Els primers indicis de pobladors es remunten al Paleolític Mitjà, a la Cova d’En Pardo. Existeixen més de 200 mostres d’art rupestre del Neolític, repartides en 17 abrics que s’han declarat Patrimoni de la Humanitat, situats majoritàriament al Barranc de Benialí i en el de Benirrama. Hi són representats tres estils pictòrics prehistòrics, com són el llevantí, l’esquemàtic i, sobretot, el macroesquemàtic. En l’Edat del Bronze se situa el poblat de la Foradà i el poblat del Castellot d’Alpatró, amb restes d’estructures i fragments ceràmics. El poblat ibèric del Xarpolar es localitza en un dels cims de la Serra Foradada.

Al segle X ja s’adverteix l’existència de diverses alqueries musulmanes. Queden les restes de sis fortificacions musulmanes, sent les més destacades els dos castells que custodiaven l’entrada occidental i oriental de la vall: el d’Alcalá o de Benissili i el de Gallinera o de Benirrama. Tots dos estan protegits actualment amb la categoria de Béns d’Interès Cultural. El d’Alcalá o de Benissili està emplaçat al sector occidental de la vall, al Penyal Gros, a 785 m d’altitud. El seu origen es remunta probablement al segle XI, ja que va ser construït en el període post-califal o en els últims anys del califat. Té una planta irregular i les seves muralles s’ajusten a la topografia del terreny. Forma una complexa estructura defensiva composta per diversos nivells. Disposa d’una ciutadella a la part més elevada i de dos albacars, recintes fortificats situats en les vores exteriors. Al segle XIII va ser la residència del cabdill musulmà Al-Azraq. El castell de Gallinera o Benirrama se situa a l’entrada oriental de la vall, en un turó a 476 m d’alçada, des del qual controlava l’accés a la vall des de la plana marítima. Es va construir al segle XII, encara que sembla que ja existia una fortificació prèvia del segle XI. És d’origen musulmà, però amb estructura cristiana, al haver estat reconstruït després del terratrèmol de 1396. Té una planta de forma irregular i allargada. El sisme ocorregut el 1644 el va destruir per complet, tot i que ja estava deshabitat.

La conquesta cristiana es va produir al 1245, i els habitants musulmans, sota domini dels senyors feudals cristians, van passar a denominar-se mudèjars. L’any 1521 els musulmans van ser obligats a convertir-se al cristianisme per ordre del rei Carles I, i a partir d’aquí van rebre l’apel·latiu de moriscos. No obstant això no van suportar bé la seva forçada condició religiosa i seguien mantenint els costums religiosos, jurídics i culturals musulmans. Això va produir diversos conflictes amb l’església. En 1609 Felip III va declarar l’expulsió dels moriscos. En quedar el terme pràcticament despoblat el Duc de Gandia, a qui pertanyia aquest territori, va decidir repoblar-lo amb 150 famílies procedents de Mallorca. La Carta Pobla signada a Benialí data del 10 de juny de 1611.

La forma del poblament presenta un caràcter dispers, ja que a més dels vuit nuclis de població actuals, van existir diverses alqueries morisques, fins a un total de vint, habitades per grups familiars emparentats entre si. Algunes es van abandonar al segle XV i altres amb l’expulsió dels moriscos. Actualment estan despoblats i pràcticament no queden vestigis de la seva existència. Es denominaven Alcúdia, Benibader, Benicalaf, Beniestop, Benifotox, Benihahia, Benimàmet, Benimahomet, Benimarsoc, Bolcàssim, Ràfol, Solana de Benissili i la Solana. Les formes d’ocupació musulmanes, dels primers assentaments berberiscos i àrabs iemenites, havien estat les alqueries, que tenien de deu a vint cases, vinculades a conjunts de terrasses irrigades. Les nombroses fonts i galeries de la vall es localitzen als voltants d’aquestes alqueries. Es tracta de microrregadius que no acostumen a aconseguir l’hectàrea d’extensió. Les hortes tenen un disseny complex, amb terrasses abancalades estructurades al voltant de la xarxa de sèquies. La repoblació cristiana va suposar que es reduís el nombre de nuclis habitats, i que els més desenvolupats ampliessin la seva grandària. Això no va canviar significativament després de la reconquesta del segle XIII. Amb els mallorquins van començar les grans ampliacions de terres conreades i alguns canvis en l’estructura agrària. Però l’empremta del llegat andalusí va seguir i segueix molt present en el territori, i encara es conserven els trets típics del paisatge agrari d’origen morisc.

 

Un paisatge agrícola de cireres i oliveres

La base econòmica de la Vall de Gallinera ha estat l’agricultura, encara que en l’actualitat cada vegada té més importància el sector serveis, a causa del auge del turisme rural. L’agricultura és bàsicament de secà, i encara que els microrregadius de muntanya són nombrosos, bonifiquen una superfície reduïda. L’any 2015 la superfície total conreada era de 710 ha, de les quals 653 pertanyen a conreus de secà i 57 als de regadiu. Entre les produccions de secà destaca el cirerer, amb 386 ha, que s’ha convertit en un dels símbols d’identitat d’aquest territori. Posseeix la indicació geogràfica protegida “Cireres de la Muntanya d’Alacant”. El paisatge és especialment atractiu al principi de la primavera, amb la floració, i posteriorment quan l’arbre alberga els seus fruits. L’olivera ha perdut part del protagonisme que disposava antany, encara que segueix tenint una producció de 233 ha. Entre els cultius de regadiu sobresurten els cítrics amb 52 ha.

En el municipi hi ha un total de 62 sistemes de regadiu tradicionals. Es tracta de regs d’escassa entitat, amb reduïdes longituds i superfícies. L’estructura tectònica de la vall es caracteritza pel encavalcament cap al NO d’un anticlinal format per calcàries cretàciques, sobre els materials miocens de la fàcies Tap, bastant impermeables. El contacte entre aquests dos tipus de materials fa que sorgeixin nombroses fonts i galeries drenants, en la seva major part a mitja vessant, a l’obaga de la Serra de la Foradada. S’han localitzat 46 fonts i vuit galeries al terme. Per tant predominen els microrregadius de mitja muntanya, on les fortes pendents obliguen a efectuar bancals per evitar l’erosió. L’abrupta topografia i la manca dels cabals fan que es tracti de fonts permanents, però d’escassa entitat. Aquestes deus solen portar associats en els seus voltants altres elements hidràulics. És freqüent trobar agrupacions de fonts, abeuradors, safareigs i basses.

L’aprofitament dels recursos superficials per al regadiu té una importància testimonial. De la rambla Gallinera no es capta cap sistema de reg, ja que les úniques sèquies que derivaven l’aigua de la seva llera s’utilitzaven per a l’aprofitament de tres molins fariners: el Molí de Dalt o dels Moliners, del Molí del Mig o de Porra i el Molí de Baix o dels Serafins. El tercer tenia el seu assut a la Vall de Gallinera però es localitza a l’Atzúbia. Hi ha un altre molí al terme, el Molinet, que s’aprofitava de les aigües de la Font de l’Asbeurà, de la Font de Benialí o de la Concepció i del Pantanet, que és un assut localitzat al Barranc del Pont de Malonda.

La Penya Foradà és un monument natural que constitueix una referència visual des de molts llocs de la vall i compta amb una localització privilegiada en estar aproximadament a la meitat del mateix. Està formada per un arc de pedra d’uns 3,5 m d’alçada. El Convent de Sant Andreu de la Muntanya, a la pedania de Benitaia, va pertànyer als frares descalços de l’orde de Sant Francesc. La primera pedra es va col·locar l’11 de juny de 1611, l’endemà de l’atorgament de la Carta Pobla, sota el patronat del Duc de Gandia. En 1644 es va veure afectat per un terratrèmol que el va destruir parcialment. Va ser reconstruït i es va tancar definitivament en la desamortització de 1835. En l’actualitat pràcticament no hi ha vestigis del mateix i en el seu lloc s’ha edificat un calvari.

La Foradà i el Convent recreaven, gràcies a l’alineació solar, una mena de hierofania (manifestació d’allò que es sagrat). José Lull ha calculat amb operacions de trigonometria esfèrica que l’alineació es produeix efectivament el dia de Sant Francesc d’Assís (4 d’octubre) a les 18 hores 20 minuts, i el dia de Sant Francisca (9 de març) a les 17 hores 42 minuts. Depenent de la posició d’observació, del dia i de l’any pot variar uns minuts. L’alineació pot donar-se un màxim de dos dies consecutius. Aquests dies varien d’any en any, la qual cosa es reflecteix en un petit desfasament d’uns dies, segons l’any. A conseqüència de les dimensions de la Foradà hi ha un alt grau de focalització en l’alineació, de manera que el fenomen dura una mica menys de dos minuts. El fet que el sol travessés la Foradà i il·luminés la zona on hi havia el convent, en el precís dia que es commemorava el sant patró dels franciscans, implica que l’elecció del lloc on es va edificar obeeix a observacions astronòmiques molt precises. L’estudi de José Lull ha servit per recuperar una tradició oblidada, que s’ha tornat a reprendre. Això possibilità que un element tan característic del terme com és la Foradà, es converteixi en un reclam turístic, a conseqüència de la raresa i meravella d’aquest fenomen.

 

Miguel Antequera Fernández
Sandra Mayordomo Maya
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]

Mapas

Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]Un medi físic mediterrani El terme de la Vall de Gallinera es localitza a l’interior de la comarca de la Marina Alta, a l’extrem septentrional de la província d’Alacant, en el límit amb la província de València. Posseeix 53,67 km2 i és un municipi format per vuit nuclis urbans, que d’oest a est són: Benissili, […]

Citas

FUSTER, J. (1971). Viatge pel País Valencià. Obras completas, tomo III. Edicions 62, Barcelona.

“(…) Travessem la Vall de Gallinera, de Benisili a Benirrama: vuit caserius a la vista, separats, que constitueixen un sol ajuntament, s’aposenten en els voltants d’una llera pedregosa i seca. Les muntanyes, a una banda i a l’altra, blavegen, es deixen aplicar bancals per a les oliveres, presenten fermes muralles estremides. A Benisili hi havia un castell i a Benirrama un altre: la Gallinera estava vigilada en les seves portes per aquests dos adalils moruns. Hi ha de tant en tant petites hortes rients, i comencen els pins en alguna escarpa. Després de Benirrama encara segueix un paratge empenyalat i descortès, més aclaparador perquè açí la vall s’estrangula i la muntanya se’ns llança a sobre”.

Cavanilles, A. J. (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población
y frutos del Reyno de Valencia
, Imprenta Real. Madrid.

“El sitio más oportuno para verlo de un golpe es el cabezo de la Peña Horadada (…) Mucho más se extiende la vista subiendo a cumbre, donde está el agujero que dio nombre al monte. Hállase el agujero en la cresta más alta abierto de norte a sur, y forma un arco de 24 pies de altura, siendo su latitud de 30. Todo el monte es calizo de piedra blanquecina, quebradiza y dura”.

Castañeda, V. (1919). Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia
hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López
, Madrid.

“Subiendo hacia lo empinado del monte, por parte de Mediodía, está situado Benitaya, lugar de veinte i quatro casas, sobre un alto terreno, mira hacia el Oriente i continuando en subir está un Convento de Religiosos y a lo más empinado y alto del Monte, ai un peñón elevadísimo, que estando ahugerado por el medio descompasadamente, pasa el Sol por dentro, día de San Francisco
y da en el convento”

Bibliografía

CASTAÑEDA, V. (1919)

Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Madrid. En ed. facsímil, Generalitat Valenciana, València, 1998.

CAVANILLES, A. J. (1797)

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real. Madrid, 1797 (Edición facsímil, Valencia, 1981).

FUSTER, J. (1971)

Viatge pel País Valencià. Obras completas, tomo III. Edicions 62, Barcelona, 439 pp.

LULL, J. (2008)

La alineación solar de la Foradá en la Vall de Gallinera. Ed. Ajuntament de la Vall de Gallinera, 26 pp.

LULL, J. (2011)

Breu història del convent franciscà de Benitaia i l’alineació solar de la Foradà a la Vall de Gallinera. Ed. Ajuntament de la Vall de Gallinera y Unió Cultural d’Amics de la Vall de Gallinera, 64 pp.

MORERA, V; ORTOLÀ, J. (2011)

La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins. Ed. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), 240 pp.