Paisatges fluvials

La Rambla de la Viuda

Riu de pedres i de baladres

Les rambles –sistemes fluvials caracteritzats per l’absència o la penúria de cabal, excepte després de fortes tandes de precipitacions– són una de les manifestacions paisatgístiques de més caràcter de les terres valencianes. La combinació d’elements genuïns (llit sec, desmesurat, de graves, colonitzat per baladres) modula un paisatge fluvial original que vehicula crescudes recurrents. Les societats riberenques no sempre les identifiquen com una manifestació ambiental mediterrània i, de vegades, obliden el seu comportament; usen els seus recursos (graveres, salts, molineria) o els regulen (boqueres, embassaments); a vegades envaeixen els marges o els converteixen en vies naturals.

La rambla de la Viuda, un corredor fluvial semiàrid típic que es forma a partir de la confluència del riu Montlleó i la rambla Carbonera, a prop dels Ivarsos, desaigua per l’esquerra al riu Millars, a les proximitats de la desembocadura. La conca de drenatge (al voltant de 1.500 km2), que inclou part de la Plana Alta, l’Alcalatén i l’Alt Maestrat, així com un sector aragonés reduït, reuneix una diversitat ambiental notable, des d’alts erms ibèrics i serres potents i vigoroses, fins a corredors prelitorals, valls interiors i part de l’àpex de la Plana. És un col·lector marcat pels desnivells topogràfics, l’abundància de penyals carbonatats i les alternances en la configuració del llit fluvial.

 

Una rambla semiàrida i càrstica

La rambla de la Viuda és un riu sec, pel qual només circulen crescudes espasmòdiques del riu, molt dependents de l’estructura espaciotemporal de les precipitacions. A aquest comportament s’afegeixen cabals de base modestos en alguna capçalera d’afluents (sobretot el riu Montlleó i el riu de Llucena) i al tram d’entrada de la rambla de la Viuda a la Plana. En poques paraules, la rambla de la Viuda és un riu efímer representatiu dels hidrosistemes semiàrids i càrstics.

Les crescudes són successos hidrològics sobtats, ràpids (flash-flood) i fins i tot virulents; en qüestió d’hores es pot passar d’un llit totalment sec a puntes de cabal de centenars de m3/s que, al seu torn, remeten amb rapidesa. El pic d’algunes crescudes extremes ha arribat a ultrapassar la presa de Maria Cristina (Benadressa). Tret de casos de crescudes extremes, hi ha trams llargs que es mantenen secs, fins i tot durant molts anys. Per contra, uns altres mantenen durant setmanes fluxos de base modestos per la descàrrega d’aqüífers carbonatats menuts; així doncs, la rambla de la Viuda també registra alguns trets locals –geomorfològics i hidrològics– de tipus càrstic. Aquests cabals de base –més o menys sostinguts en el temps– eren un recurs valuós per a la mòlta d’algun molí hidràulic.

 

Un riu de pedres

Rambla, de l’àrab ramla, significa arenal o pedregar. El llit ample de la rambla de la Viuda està constituït per materials més o menys grossers (blocs, graves, arenes), aplanats i rodats, que s’ordenen en acumulacions denominades barres (laterals o centrals), separades per canals entrellaçats. Aquesta morfologia, pròpia d’un llit de forts pendents i amb molta càrrega de fons, és una adaptació al transport espasmòdic de sediments i a les sobtades fluctuacions del cabal. Els materials més gruixuts es depositen a la superfície del fons o glera, mentre que els més fins es troben al davall. Aquesta cuirassa de la superfície, que protegeix el llit de l’erosió excessiva en cada crescuda, es reconstrueix després de cada episodi (F. Segura).

En el modelatge del llit destaquen les barres laterals i centrals. Moltes, sobretot les laterals, queden alçades en relació al llit menor i es comporten gairebé com una terrassa soma, lliures de les crescudes ordinàries; es poden mantindre anys sense que hi circule aigua, la qual cosa possibilita una certa colonització vegetal i alguna ocupació agrària, encara que les crescudes extremes –de marges plens– solen arrasar-ne la vegetació i arruïnar-ne els cultius.

 

Un riu colonitzat per baladres

A la rambla de la Viuda les comunitats vegetals característiques s’enquadren en l’aliança Nerion oleandri (Tamaricetalia, Nerio-Tamaricetea). Entre aquestes, el baladre (Nerium oleander) –l’espècie pròpia d’aquests ambients– és típicament mediterrània, termòfila. Les característiques ecològiques del baladre (més demanda hídrica, resistència a la tracció, etc.) en faciliten i n’afavoreixen la implantació en els diversos subambients del llit. El seu profund aparell radical permet que es consolide als llocs que ha colonitzat. Després de múltiples crescudes, el resultat és l’omnipresència de formacions gairebé monoespecífiques de Nerium, acompanyades d’altres (prats anuals, matoll, coscolla) en funció del moment seqüencial. A mesura que augmenten les condicions d’estabilitat de les barres laterals, el baladre comença a cedir davant de la competència de les altres espècies d’aquesta formació. D’aquesta manera, el grau de desenvolupament de la vegetació que acompanya el baladre és un bon indicador de la intensitat i freqüència del flux de l’aigua en les diferents parts de la secció de la rambla. “La presencia de los adelfares imprime un carácter especial al paisaje, sobre todo cuando florece en pleno verano, contrastando el colorido de sus flores con la sequía general del ambiente mediterráneo” (M. Costaz, 1986).

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Rambla de la Viuda (foto Pep Pelechà).Les rambles –sistemes fluvials caracteritzats per l’absència o la penúria de cabal, excepte després de fortes tandes de precipitacions– són una de les manifestacions paisatgístiques de més caràcter de les terres valencianes. La combinació d’elements genuïns (llit sec, desmesurat, de graves, colonitzat per baladres) modula un paisatge fluvial original que vehicula crescudes recurrents. Les societats […]Rambla de la Viuda (foto Pep Pelechà).Embalse de María Cristina (foto Pep Pelechà).Rambla de la Viuda antes de la confluencia con el río Millars (foto Pep Pelechà).

Mapas

Les rambles –sistemes fluvials caracteritzats per l’absència o la penúria de cabal, excepte després de fortes tandes de precipitacions– són una de les manifestacions paisatgístiques de més caràcter de les terres valencianes. La combinació d’elements genuïns (llit sec, desmesurat, de graves, colonitzat per baladres) modula un paisatge fluvial original que vehicula crescudes recurrents. Les societats […]Les rambles –sistemes fluvials caracteritzats per l’absència o la penúria de cabal, excepte després de fortes tandes de precipitacions– són una de les manifestacions paisatgístiques de més caràcter de les terres valencianes. La combinació d’elements genuïns (llit sec, desmesurat, de graves, colonitzat per baladres) modula un paisatge fluvial original que vehicula crescudes recurrents. Les societats […]

Citas

A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones sobre el reyno de Valencia, I, p. 41.

“Vénse en esta parte septentrional (del reyno) las anchas ramblas de Cervera, de las Cuevas y de la Viuda, siempre secas, sino es en tiempo de avenidas, con las quales arruinan sus inmediaciones”.

E. Beltrán Manrique (1958). Almazora. El Mijares, Narración histórica, p. 279.

“… los agricultores fueron convirtiendo poco a poco, con grandes esfuerzos, pedazos estériles de cauce (de la Rambla de la Viuda) en parcelas productivas de huerta baja y aún de naranjales en las más arrimadas a los bordes o canteras… Todos estos afanes de años y años fueron destruidos totalmente en pocas horas por las aguas avasalladoras de una de estas avenidas (la de 1883)”.

V. Masachs Alavedra (1948). El régimen de los ríos peninsulares, 426 pp.

“La Rambla de la Viuda es también sangrada por un canal, para el riego de bastantes hectáreas de la Plana, y para mejorar dicho riego se emprendió por empresa particular la construcción de un pantano, conocido con la denominación de Pantano de María Cristina, que debía embalsar 28 hm3 y que a causa de la abundancia de filtraciones jamás ha llegado a verse lleno; esta situado en el tramo immediatamente anterior a la confluencia de dicha Rambla con el Mijares”.

V. Gimeno Michavila (1935). Rambla de la Viuda, 20-21.

“El cauce de dicha rambla es de gran anchura, siendo pequeño su declive, por lo cual tienen sus aguas, una corriente lenta, filtrándose o desapareciendo gran parte de su caudal, entre las grandes capas de grava y arena de su álveo, sea pareciendo en el sitio llamado Les Fontanelles, que son unas pequeñas fuentes sitas en medio de su cauce, en su margen derecha, a poca distancia del nuevo puente de la carretera de Castellón a Puebla de Valverde.

Tiene dicha rambla avenidas impetuosas, producidas por las tormentas, en cuyos períodos descienden las aguas vertiginosamente; más de ordinario la escasa agua que mana de las pocas fuentes afluentes a la misma, es utilizada por los propietarios ribereños, no llegando otra agua continua al penetrar en el término de Castellón que la nacida en las fuentecillas llamadas Ferragàs y Fontaner, sitas en su margen derecha, en término de Villafamés, cerca del caserío llamado Moró”.

Bibliografía

GIMENO MICHAVILA, V (1935).

La Rambla de la Viuda: Antecedentes históricos, Castellón, Sociedad Castellonense de Cultura, 108 pp.

MATEU, J. F. (1974).

“La Rambla de la Viuda. Clima e hidrología”, Cuadernos de Geografía, 15, 47-69.

MATEU, J. F. (1989).

“Ríos y ramblas mediterráneos”, Avenidas e inundaciones en la cuenca del Mediterráneo, Alicante, Instituto Universitario de Geografía, 133-130.

MATEU, J. F. et al. (1988):

“Geomorfología y colonización vegetal en ramblas calcáreas: El Saltador de la Rambla de la Viuda”, Cuadernos de Geografía, 44, 145-162.

SEGURA, F. (1990).

Las ramblas valencianas, Valencia, Universidad de Valencia, 229 pp.

SEGURA, F. (2003).

“Rambles i barrancs: els rius de pedres”, Mètode, 38, 66-77.