Paisatges habitats

Paisatges de l’aigua en el Maestrat: el balneari de la Font d’en Segures. Benassal

Una muntanya màgica amb or potable.

Els paisatges de l’aigua a l’Alt Maestrat remeten a llocs esporàdics, recòndits i un tant mítics, com la font, la serra i el balneari d’en Segures, una veritable muntanya màgica si remetem al títol de la novel·la de T. Mann ambientada al balneari Wald de Davos. Els brolladors (Morell, 1992) han sigut aprofitats històricament per l’home per a cobrir les seues necessitats biològiques i productives, per la qual cosa han desenvolupat als seus voltants paisatges culturals. Els seus components, en presència i distribució, són deutors de la natura, però els seus elements, vertaders artefactes antròpics, són tant o més decisius a l’hora de determinar la identitat, l’homogeneïtat visual i la valoració d’aquests paisatges.

Per a usos de taula, bany, reg, salut, oci i negoci, l’aigua ha definit Benassal i el seu paisatge, que ha sigut no només el denominador comú de l’escenari sinó també un factor de producció de bona part de les funcions –ambientals, socioeconòmiques, patrimonials i recreatives– que al llarg dels segles han modelat aquesta zona central i alta al cor del Maestrat, una “comarca aislada y en realidad independiente” segons P. Baroja. La Font d’en Segures no és l’únic balneari del País Valencià, però sí que és el més important pel que fa a la història, als valors propis i atribuïts i als processos socioeconòmics que genera. Estem davant d’un paisatge d’aigua, de reflexió i de memòria, i observem, així mateix, un dels espais iniciàtics i primigenis del turisme valencià.

 

La serra d’en Segures. Moles abruptes i valls fondes

En altitud i magnitud, en Segures és una muntanya mitjana en les confluències ibèrica-catalànide amb sinclinal penjat de litologia calcària, amb bancs potents i paquets de margoargilencs del cretaci inferior. Aquest substrat rocós, modelat per l’erosió i afectat per falles i basculaments, va afavorir la dissolució càrstica i les surgències, i va ocasionar un relleu subtabular, les moles, un dels signes geomorfològics més genuïns del paisatge del Maestrat. Al centre de la serra d’en Segures, Benassal segueix el model: emplaçament del poble a la mola, creixement a la vall immediata i tota la panoràmica vigilada pel pròxim Montcàtil, un dels cims emblemàtics de la regió, que acull el balneari d’en Segures, segregat a menys de 2 km de la vila. Benassal està envoltada per “empinados montes, seguidos y esparcidos por todo el término, que es destemplado, con breñas y riscos, árido y descarnado, un sequeral … el suelo está sembrado de peñas con poca tierra, donde pastan multitud de ganado en aquellos eriales cubiertos de roures y carrascas de mediana corpulencia” (Cavanilles, 1795). La serra d’en Segures (Montcàtil, 1120 m), igual que al nord la d’en Celler (Tossal de la Nevereta, 1281 m), que acull el balneari de l’Avellà, al municipi de Catí –que també ací tindrà un esbós paisatgístic–, formen part de l’essència de l’Alt Maestrat que, drenat per la Rambla Carbonera i el seu afluent, el riu de Montlleó, realment un polié capturat, conformen un paisatge dur i despoblat, alt, ventejat, gelat o abrasat.

La vegetació, connectada a un clima subhumit de muntanya i amb incidència accentuada en el paisatge, ha sigut modificada profusament per l’home –incendis, tales…–, i avui presenta agregats d’alzines i roures rebolls, amb pins blancs a les parts baixes i sotabosc d’argilaga, ginebre i coscolla. D’ací que el Rivet es protegira (Paratge Natural Municipal de Benassal, 2005), ja que és un bosquet singular de 16 ha que acull una roureda adevesada de roures valencians –Quercus faginea–, entre els quals hi ha 4 de monumentals. A les zones més seques i fredes apareixen comunitats de port en coixinet (coixinet de monja, ginebre, boix). Són menys abundants el matoll esclarissat (olorosos: timó, romer, espígol) i la vegetació ripícola en marges dels llits (xops, oms). A les parts conreables la pressió demogràfica (especialment des del segle xviii) va multiplicar el desboscament i va construir bancals en vessants empinats amb materials blans i sòl exigu amb l’objectiu d’aconseguir terres de conreu.

Hidrogràficament, el Barranc de la Font, el riu de Montlleó i la Rambla Carbonera, confluents els tres de menor a major, dibuixen a mode dendrític la serra d’en Segures. El paisatge del segon, un dels pocs congostos del país amb un karst pròxim a la senilitat, apareix com un escenari incomparable, especialmen t des del Mas de Forés de Dalt i el Coll de les Vistes quan s’obri la Roca de Migdia, una zona de meandres, amb lòbuls conreables, esguitada de molins (com el de la Vinya), batans (com el Batanet), ferreries (com les Ferreres), fonts (com la de de la Comuna), escoles (com la del Cant) i nombroses masies (com el Mas del Bitxo), que configuren un dels charming settings de la regió, una de les estampes més atractives i verges dels alts paisatges de l’aigua al Maestrat.

La vila està envoltada d’un paisatge abancalat (avellaners, ametlers…) interromput per intersticis de pastures, fonts, cereals, i esguitat alhora de masies (135 masos). Un paisatge viu, cosa que demostren testimonis urbans importants del passat (3 torres i muralles del segle xiv, palaus del segle xviii: Sánchez Cotanda, Matutano, Grau i Gras), que parlen de la seua puixança com a centre agropecuari i comercial. Després va vindre el miracle de l’aigua, que va crear una nova vila, el balneari, en realitat un paisatge inesperat amb subjecte i predicats. I va reformular el del municipi convertint-lo en un veritable centre comarcal de serveis, abans i després del “Guernika” invisible que va ser Benassal de resultes del bombardeig dels Stuka Junkers de la Legió Cóndor al maig del 1938.

 

De brollador a balneari de categoria. Pioners en turisme de salut.

La utilització del brollador de la Font d’en Segures (11 milions de litres a l’any) és ancestral, atesa la proximitat al poblat ibèric del Castell d’Àsens o el seu paper com a abeurador a l’assagador de la Selleta, dins de la comanda medieval de la Setena de Culla, en la qual s’enquadrava Benassal i on la ramaderia era el motor socioeconòmic. Les seues aigües “facilitan la digestión a los que tienen abundancia de sangre” (Viciana, 1546), per la qual cosa es construeix, el 1716, a la font una volta d’unes dimensions que ja assenyalen un benefici humà preferent, fomentat pel metge C. Fabregat (1780), entre d’altres, que en va exalçar les virtuts medicinals: “que hacen prodigios en los sugetos que padecen detención de orina, haciéndoles arrojar arenas y piedrecitas” (Cavanilles, 1795). Un promotor del procés de conversió de la font en balneari va ser el reverend S. Roig, un isabelista influent a la València del 1850 i un prohom de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia, una institució que el 1879 va premiar un estudi mèdic que exalçava les aigües i el paratge del brollador que aleshores ja es trobava reconegut per la burgesia comercial i terratinent del País Valencià com a centre de descans i enclavament per a relacionar-se.

L’organització espacial del balneari es va basar en l’ordenació de l’ús de les aigües i els drets sobre aquestes i el sòl circumdant. Els períodes del 1885 al 1925 i del 1960 al 1975 seran els de construcció immobiliària, simbòlica i paisatgística del balneari (obert al nord nord-est, partida Serrades, 1005 m), impulsats per una demanda de visitants, d’estiuejants i de banyistes forta i continuada. En el primer va ser clau la carretera nova Benassal-Culla (1913), que va donar accés fàcil al balneari, i la construcció del gran hotel Fuente En Segures (1905). En aquell moment s’edifiquen nombrosos pavellons, com La Castellana, fondes i apartaments per als visitants menys acomodats, i xalets i hotels amb estil per a la burgesia reeixida. El balneari era tot un símbol de reputació social en què s’entremesclaven les festes, soirées, la cultura i el plaer amb la sola preocupació de gastar útilment uns diners per a millorar la salut i el prestigi social. En el segon període es produeix un altra empenta més clarament turística a l’ús de l’època; el catalitzador va ser el famós nefròleg català Puigvert. En aquell moment es construeixen, entre altres immobles, el complex turístic Seidia (1972) i els apartaments La Valenciana. Amb tot, cap al 1975 “el balneario decae, el veraneante, ahora llamado turista, se retrae por no hallarse dentro de un ambiente propicio a las nuevas maneras de vivir, y el enfermo acorta su estancia por no tener instalaciones adecuadas para el tratamiento de sus padecimientos” (Obiol, 1988).

La teràpia mèdica, l’estada estiuenca i el consum d’aigua són les tres motivacions bàsiques que marquen el paisatge i que tanquen el circuit de demanda que en els períodes més pròspers arribava a més de 5000 visitants estiuencs procedents majoritàriament de la ciutat i de l’àrea metropolitana de València, seguits de Castelló i la seua àrea urbana, com també de Catalunya. La classe mitjana acomodada i els agricultors terratinents nodrien el balneari, amb visitants que mostraven sovint, i progressivament en el temps, en nombre i edat, la condició de jubilats. El balneari té pols i paisatge de ciutat en l’urbanisme, els usuaris, les ofertes i la imatge.

Les aigües, una vertadera mina, un tresor per a la vila, no es malbaraten, fins al punt que al paisatge del balneari l’aigua ni es veu ni se sent. Les aigües, oligometàl·liques, de mineralització dèbil, riques en calci i bicarbonats i d’alt valor terapèutic contra la litiasi renal, ja es distribuïen envasades en apotecaries (1840), dirigides especialment cap a València i Tortosa; l’origen del topònim del balneari pot ser la seua dimanació segura davant de sequeres. El seu valor, traslladat als negocis, ha ocasionat plets entre grans famílies locals (Roig, Vives), foranes (Gasset, Fenollosa) i l’Ajuntament, que va aconseguir gradualment les autoritzacions d’explotació (RO 6-3-1915) i les declaracions d’Utilitat Pública de les aigües (RO 4-7-1928) i de balneari de muntanya amb metge (RO 20-5-1930). La primera envasadora (1932) de garrafes va multiplicar-ne el consum, com també l’embotellament (1974, 2003), i l’Ajuntament era el que explotava, gestionava i comercialitzava l’aigua, amb una distribució i consum que reflecteix un mapa molt pròxim al de l’origen dels visitants del balneari. L’aigua ha sigut reconeguda com una de les tres millors d’Espanya i del món, segons Termalia (2010) –Fira Internacional de Turisme Termal– i l’iTQi –Superior Taste Award–, respectivament, i estan dins de les Diamont Award de major qualitat i sabor. L’any 2011 es va obrir un equipament balnearístic anhelat i modern, on els clients de salut, de bellesa i de relax poden allotjar-se en les 1600 places que té la ciutat-balneari, sens dubte una de les ofertes turístiques més importants de la meitat nord valenciana.

El balneari de la Font d’en Segures va ser un motor de creixement i d’innovació important. Va crear ocupació estacional subalterna per als jornalers rurals del Maestrat, va multiplicar les empreses de serveis a la vila, fet que la va convertir en capçalera comarcal i va influir decisivament en dos sectors que continuen marcant directament el paisatge local i puntualment el regional: el conreu de l’avellaner i les empreses de transport amb autobús. Van ser els estiuejants de Reus, especialment l’enginyer Balcells, els qui van introduir a Benassal el Corylus avellana, el 1920, i el van assentar, el 1956; aquest continua sent avui el principal municipi del País Valencià que conrea avellanes, el 60% de les 1348 ha i 900 Tm que produeix el país. Així mateix, els fluxos de visitants del balneari van propiciar la creació de la primera empresa d’autobusos de la província, la Hispano Fuente En Segures (HIFE), el 1913. Actualment, té 30 línies interurbanes a Catalunya, comunica les ciutats de València i Castelló i gestiona línies en tot el nord-est espanyol. La seua escissió des de 1962, la Hispano del Cid –HICID– gestiona línies a l’àrea urbana de la Plana.

Un cas menor d’oasi al Maestrat amb resultat paisatgístic de balneari és el de l’Avellà. El bastidor és el mateix encara que a una altra escala: aigua medicinal reputada, un lloc pintoresc i una tendència de moda marcada per la burgesia. La intramuntanyosa i recòndita vall de la Salvassòria té als peus del Tossal de la Nevera i dels Campanarets, el santuari i balneari de la Font de l’Avellà, l’altre centre per a la presa de les aigües del nord valencià. A partir de llegendes sobre curacions miraculoses (1540), alguns estudis mèdics el qualifiquen (1682) de “oro potable y maravilloso el de la fuente de la vellá”, per la qual cosa, el 1734 s’acaba l’hostatgeria-ermita d’aleshores i es construeixen la resta d’allotjaments –fondes, xalets i apartaments– durant els segles següents i especialment des del 1944, quan el diputat F. Olucha i el president de la Diputació de Castelló, J. Ferrandis, tots dos banyistes i estiuejants del lloc, impulsen la construcció ex professo del túnel de 312 m d’accés al balneari. La millor accessibilitat va augmentar les visites i potser va motivar un plet, el 1957, entre el bisbat de Tortosa i l’ajuntament de Catí, que es va resoldre amb el control de l’hostatgeria pel primer i la titularitat de les aigües a favor del segon (oligometàl·liques bicarbonatades fredes; declarades d’Utilitat Pública el 25 d’abril del 1928). L’ajuntament explota, gestiona i comercialitza les aigües, i les embotella des del 1973. Els banys de Catí (Madoz, 1845) es recomanen terapèuticament per a afeccions dermatològiques i urològiques, i va ser des de l’inici un balneari senzill. Amb el segle xxi la Casa de Banys s’ha convertit en un hotelet rural amb encant.

Els oasis de l’aigua medicinal al Maestrat, domesticats per l’home, van propiciar la construcció de balnearis que feien la presa d’aigües, la palanca conformadora del paisatge cultural, còmoda i gratificant. Lògicament, si el mètode de la presa d’aigües canvia amb els temps, el paisatge s’hi veu afectat. Durant molts anys va dominar la ingestió oral a peu de font a l’estiu i a distància la resta de l’any, la qual cosa va derivar in situ en un enclavament de paisatge urbà –multiplicació d’immobles turístics i residencials, serveis urbans– i el destí en un “paisaje en la memoria” que es recordava amb el consum diari de l’aigua mineral embotellada. D’aquesta manera, alguns llocs, especialment Benassal, van ser els primers nuclis que, per mitjà de la crenoteràpia, la balneoteràpia i els usos termals, van conéixer el fenomen contemporani del turisme, entés com a exercici de descans, de teràpia, d’oci, de diversió i de prestigi social, i assentat en el circuit tancat de l’estiuejant-banyista. Tanmateix, els canvis profunds en el gust pel que fa a les demandes turístiques i el càncer terminal socioeconòmic del medi rural han posat en greu perill aquests espais, que presenten un foto fixa paisatgística démodé, amb unes estructures clau que els atorguen caràcter i uns valors que s’han de conservar, però que necessiten canvis amb elements nous. Aquest és el repte: conservar el paisatge de l’aigua i donar-li continguts d’una utilitat productiva àmplia.

 

Emilio M. Obiol Menero
Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local (IIDL)
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Fuente d’En Segures (foto Adela Talavera).Calle de Benassal (foto Adela Talavera).Benassal, casa señorial del siglo XVIII,1729 (foto Adela Talavera).Carretera de Benassal a la fuente en Segures (foto Adela Talavera).Vegetación en el entorno del Balneario (foto Adela Talavera).Camino de Benassal a la fuente (foto Adela Talavera).Fuente d’En Segures (foto Adela Talavera).

Mapas

Els paisatges de l’aigua a l’Alt Maestrat remeten a llocs esporàdics, recòndits i un tant mítics, com la font, la serra i el balneari d’en Segures, una veritable muntanya màgica si remetem al títol de la novel·la de T. Mann ambientada al balneari Wald de Davos. Els brolladors (Morell, 1992) han sigut aprofitats històricament per […]Els paisatges de l’aigua a l’Alt Maestrat remeten a llocs esporàdics, recòndits i un tant mítics, com la font, la serra i el balneari d’en Segures, una veritable muntanya màgica si remetem al títol de la novel·la de T. Mann ambientada al balneari Wald de Davos. Els brolladors (Morell, 1992) han sigut aprofitats històricament per […]

Citas

Manuel Vicent (2002). "Por el Maestrazgo más bravo".

"Este es el Maestrazgo más hermético; sin duda el más bravo. Pueblos encastillados, con torres de iglesias desmesuradas, abandonadas a la soledad. Plantas silvestres desconocidas, cabras montaraces, tierras de carlistas y curas trabucaires, de cecina de ternera y mantas morellanas, de mulos con tábanos y masías derruidas donde se hicieron fuertes los maquis"

Carles Salvador (1954). “A l’ombra del Penyagolosa”.

"I quantes coses interessants veiem… Tantes són que no podríem sinó enumerar-les, i no totes, de tan nombroses com són. I la Font d’En Segures, de Benassal, i l’ermita al cim del Montcàtil, que fou taller de sastrería carlina quan el general Serrador era virrei del nostre país i el general Cabrera havia fet de Benifassà el que avui diem un camp de concentració."

Joan Garí (2012). "Viatge pel meu país".

“A Benassal arriba Fuster atret «per la fama regional del seu balneari, les aigües del qual són adequadíssimes per als ronyons de les famílies acomodades» on s’hostatgen els visitants que vénen a prendre les aigües de la font És bonic veure les cues davant la Font d’un grapat de creients, hostes anacrònics de la Belle époque Benassal és com un oasi entre les assedegades muntanyes del Maestrat i els Ports…”

Bibliografía

- Nota:

no se relacionen aquí los clásicos (Cavanilles, Viciana, Madoz...), por considerarlos transversales a todos los paisajes.

Grup Recerca Memòria Històrica -GMRC- (2007).

Benassal segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals. 5 tomos.

MORELL EVANGELISTA, I. (1992).

Los manantiales de la provincia de Castellón. Ed. Diputación de Castellón.

OBIOL MENERO, E. (1988).

“Los balnearios de Castelló. El primer turismo conocido en el norte del País Valenciano”. Cuadernos de Geografía, 43. 321-347.

OBIOL MENERO, E. M. (1995).

”Les Moles i els Corredors del Maestrat”. Geografia de les Comarques Valencianes, tomo 2. Ed.DCV. 141-201.

PÉREZ, A., SIMÓN, J. y VIVÓ, M. (1983).

Paisajes Naturales de la región del Maestrazgo-Guadalope. Zaragoza: Mancomunidad Turística del Maestrazgo.

PITARCH GARCIA, R. (2004).

El paisatge a l’interior de Castelló. Vinaròs: Ed. Antinea.