Paisatges habitats

Alacant i la seua horta

L’horta d’Alacant és un paisatge agrari singular, articulat entorn de l’exsangüe riu-rambla de Montnegre –riu Sec al tram final– i a la sèrie de barranqueres i rambles que es disposen sobre l’extens glacis que entapissa aquest sector i que comparteixen els municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una àrea habitada des de l’antiguitat (poblat iberoromà de Lucentum, viles romanes a la Condomina) i, possiblement, amb alqueries musulmanes, de les quals encara no s’han trobat restes, que es consolidarà des de la baixa edat mitjana i arribarà a l’etapa d’esplendor en l’edat moderna, després de la construcció de l’embassament de Tibi (1580-1594) i la consolidació de la xarxa de regs que garantia l’aigua per als conreus que s’hi practicaven. En aquesta època s’alcen el caseriu més representatiu de l’Horta amb les seues finques agrícoles (viles) i les torres de defensa (cases-torres) per a la vigilància dels atacs de la pirateria barbaresca sobre la costa alacantina, freqüents en aquesta època. Durant els segles xviii i xix les collites vitícoles (monastrell) i la producció de vi (el famós fondellol) suposarà un nou període d’auge d’aquest espai alacantí. Tanmateix, les diverses crisis des del final del xix (fil·loxera) i els avatars i processos viscuts al llarg del segle xx (sequeres del començament del segle xx, falta d’aigua, nous usos del sòl) donaran pas a un procés de desaparició gradual de l’horta d’Alacant, que es manté fins a l’actualitat.

Sense embuts, la denominació d’“horta” no fa ací justícia a la idea d’un espai de conreu verd i feraç, ja que l’escassetat de recursos d’aigua natural al Camp d’Alacant no va permetre mai l’establiment de sistemes de regadiu amb aigua abundant i conreus de fruiter i hortícoles, a l’estil d’altres famoses hortes mediterrànies (València, Múrcia). L’apel·latiu d’espai “d’horta” ha d’entendre’s en aquest cas com a denominador d’una àrea de conreu als afores de l’espai urbà alacantí, més arbrat i verd, això sí, que el territori circumdant, on només el secà més agrest i les taques de matoll mediterrani, de traça semiàrida, són capaços de suportar una falta aguda de precipitacions, agreujada fins a extrems gairebé saharians, en anys de sequera. López Gómez (1951) va precisar, amb encert, l’expressió “Huerta de Alicante”, quan assenyala que realment es tracta d’un “secano mejorado”, d’un “secano regado esporádicamente”, ja que aquesta horta no té el principal element per a la seua fertilitat: un curs d’aigua amb cabal permanent.

La mateixa expansió de la ciutat d’Alacant i dels nuclis dels municipis integrants de l’Horta (Sant Joan, Mutxamel, el Campello) que ha afavorit la configuració d’un espai metropolità durant les tres últimes dècades, ha comportat un intens procés de minva de la històrica horta d’Alacant i una reorganització espacial dels usos del sòl. Tot això a causa de l’avanç inexorable i constant de l’àrea urbanitzada i de les infraestructures de connexió entre els nous espais construïts.

Actualment, l’horta d’Alacant pràcticament ha desaparegut com a espai conreat i, al seu lloc, trobem habitatges residencials (unifamiliars, adossats) amb piscina i jardí. L’Horta constitueix un exemple més de l’intens procés de rururbanització que caracteritza àmplies zones de regadiu tradicional al litoral mediterrani espanyol, que són devorades pel creixement dels nuclis urbans.

L’Horta d’Alacant va arribar a ocupar una extensió considerable. De les 3.360 ha a què es refereix Figueras Pacheco el 1908, i que es mantindrien sense a penes alteració fins mitjan segle xx, es passa a les escasses 300 ha de l’actualitat, si atenem l’aprofitament agrícola que s’hi practica. Ocupa un espai pla de topografia irregular que descendeix suaument des dels contraforts del Prebètic del Camp d’Alacant cap al mar.

Els seus trets climàtics, de filiació mediterrània, estan caracteritzats per la bonança de les temperatures hivernals (temperatura mitjana al gener d’11°C), una radiació solar elevada (2.900 hores de sol a l’any) i una aridesa severa, sense a penes pluja en els mesos càlids de l’any. L’escassetat de precipitacions (300 mm/any) unida a una forta irregularitat interanual (freqüents seqüències de sequera) i la concentració tardorenca de les pluges determina el valor estratègic del recurs aigua en aquestes terres. I juntament amb aquests trets climàtics, la pràctica absència de gelades hivernals van convertir aquests camps, des d’època històrica, en una àrea molt valorada per a la pràctica dels usos agraris, ja que, amb poca aigua que es poguera disposar, tenia garantida les collites.

 

Fites històriques de l’horta d’Alacant

Final s. v aC Poblament iber del tossal de Manises, posteriorment (201 aC) ocupació romana d’aquest espai (Lucentum). Implantació de viles a l’espai de l’horta (Condomina).
s. XIII Privilegis d’Alacant. Establiment de portatges (terra i aigua del Montnegre).
s.XIV Arribada de colons. Problemes d’aigua.
s. XV Romeria de la Santa Faç (pregària pro pluviam).
s. XVI Pantà de Tibi. Incursions de la pirateria barbaresca.
Cases-torre.
s.XVII Pirateria i Cases-torre. Vinya. Trencament de la presa de Tibi (reparació).
s. XVIII Esplendor del vi de l’Horta (fondellol). Port d’Alacant. Noblesa rendista.
s XIX Viles d’oci. Sindicats de regants: Sindicato de Riegos de la Huerta.
s. XX Crisi de la fil·loxera. Canal de l’Horta Aigües de l’Alt Vinalopó i del Segura. Progressiu abandonament. Auge de la urbanització i de l’activitat turística (platges). Desaparició progressiva. Ús d’aigües depurades.
s. XXI Predomini d’ús residencial. Horta, espai residual. Dessaladora Mutxamel. Possibilitats de recuperació i promoció com a recurs (rutes, corredor del Montnegre).

Font: Elaboració pròpia

La peça bàsica que va permetre la configuració d’una àrea d’“horta” en aquest espai geogràfic i que li atorga singularitat és la presència d’un curs fluvial, el Montnegre, que discorre pel sector septentrional de l’horta d’Alacant. Aquest curs naix de la confluència dels cabals procedents de l’antiga marjal d’Onil i de diverses surgències a les proximitats de la serra homònima. Va ser qualificat, amb encert, com a riu-rambla per Gil Olcina (1972), ja que els seus mòduls circulants reduïts al tram alt i mitjà fins al pantà de Tibi, els seus forts estiatges estivals que contrasten, de vegades, amb avingudes tardorenques fulminants, s’associa més a aquest aparell fluvial que al d’un curs permanent d’aigua. Des del terme municipal de Mutxamel fins a la desembocadura al Campello les seues aigües s’han aprofitat al màxim, des de l’edat moderna, per al reg de l’horta, cosa que ha fet que adquirís la denominació expressiva, però real, de “riu Sec”.

La configuració d’aquest espai reduït regat contrastarà notablement amb la resta de la comarca, l’Alacantí, on el secà era l’element dominant. L’“horta” es contraposa a una contornada “àrida i improductiva”, com la va qualificar al final del segle xix el viatger Richard Ford. Els recursos hídrics escassos es reflecteixen en el tipus de conreus dominants en aquest paisatge. Enfront de les hortes de València o Múrcia, on, al final dels anys cinquanta del segle xx, prevalien cereals i conreus hortícoles, a l’horta d’Alacant, predominaven els llenyosos (ametlers, oliveres i garroferes) i en escassa mesura, cereals, que es beneficiaven d’uns recursos hídrics un poc majors que el secà circumdant. La vinya, introduïda després de la reconquesta i que havia registrat una forta expansió durant el segle xvi, pràcticament desapareix després de la crisi de la fil·loxera (començament del segle xx). Cal remarcar que durant els segles xvii i xviii la vinya era el conreu que ocupava una superfície més gran a l’Horta i del qual s’obtenien més beneficis una vegada elaborat el vi i exportat des del port de la ciutat d’Alacant.

Davant de la insuficiència d’aquestes aigües per a regar els conreus practicats a l’espai que conformarà l’horta d’Alacant, el consell de la ciutat d’Alacant va decidir la construcció d’un embassament, que es va desenvolupar entre els anys 1580 i 1594. Des del pantà es condueixen les aigües riu avall cap als assuts de Mutxamel i Sant Joan, des d’on s’organitza la distribució de les aigües cap als camps de conreu per mitjà de les séquies i canaletes.

La propietat de l’aigua del reg era tant o més important que la de la terra i, fins i tot, quedava deslligada d’aquesta; la dificultat de gaudir-ne va engendrar un complex sistema de distribució de les aigües regulat per un còmput horari sever, com s’ha assenyalat, qualificat per López Gómez (1976) com dels més complexos d’Espanya. La xarxa de reg que s’estableix en aquest espai és el vertader element que identifica i marca els límits de l’horta d’Alacant. En paraules del professor López Gómez: fins on arriba l’aigua per mitjà d’una séquia o braçal, hi ha l’horta.

Amb el pas del temps, la reducció de capacitat d’emmagatzemament del pantà de Tibi, a causa de l’enllotament, va obligar a adoptar altres actuacions, com la construcció del Pantanet (1842) a les proximitats del nucli urbà de Mutxamel, la perforació de pous i galeries en el curs del Montnegre i al Barranc del Vergeret i, posteriorment, l’arribada de dotacions hídriques al·lòctones mitjançant la iniciativa de dues societats mercantils privades (El Canal de la Huerta y Riegos de Levante, el 1910 i el 1920, respectivament), que van conduir aigües extretes des dels pous del Zaricejo (Villena) i la desembocadura del Segura, a uns 70 quilòmetres, mitjançant diverses conduccions. Tot això per pal·liar el dèficit hídric constant, però també l’increment de les demandes com a conseqüència de la substitució dels aprofitaments tradicionals per altres (tomaca) amb una clara orientació al mercat i amb demandes hídriques superiors.

La superfície regada, a pesar dels increments de recursos hídrics del principi de segle, es mantindrà estable fins als anys cinquanta del segle xx. L’evolució que registrarà aquest espai des de la dècada dels seixanta del passat segle serà regressiva de manera progressiva i imparable. Aquesta reducció dels espais regats es vincula, d’una banda, a la irrupció de les funcions residencials en aquest espai agrícola, però també a la crisi de rendibilitat dels conreus tradicionalment practicats a l’horta d’Alacant (garrofera i oliveres), la dificultat d’introducció de nous aprofitaments orientats al mercat (tomaques), atés el predomini d’una estructura parcel·lària minifundista i la competència que per l’ús del sòl en el pla d’inundació i l’aigua exerceixen les noves funcions turisticoresidencials.

El sistema de poblament tradicional a l’espai de l’Horta es concentrava en pedanies de la ciutat d’Alacant (Santa Faç, Vilafranquesa i Tàngel) i en nuclis de població reduïts, que s’assentaven a l’horta (Mutxamel i Sant Joan). Juntament amb aquests, apareixien de manera dispersa finques agrícoles d’alt valor, palauets, molts dels quals amb torres de guaita a la seua planta, pertanyents a la burgesia de la capital alacantina que van triar aquest territori per localitzar les seues residències d’estiu per la proximitat a la capital provincial. Les pedanies i els nuclis de població han registrat un important creixement poblacional des del 1960, emparat per la proximitat a la ciutat d’Alacant i a la franja litoral (platges de l’Albufereta, Sant Joan i Mutxavista).

En l’actualitat, majoritàriament abandonades i en procés de degradació, reflecteixen la transformació dels usos del sòl registrats per aquest paisatge i l’escassa atenció al seu patrimoni edificat. La seua destrucció continua, a pesar que moltes d’aquestes des del final de la dècada dels noranta han sigut declarades Bé d’Interés Cultural (BIC).

Els usos lúdics tradicionals a l’horta d’Alacant constitueixen un patrimoni sociològic d’aquest espai geogràfic; entre aquests, destaca la celebració de la romeria de la Santa Faç, que té l’arrel històrica en un problema de falta d’aigua que va afectar el camp d’Alacant al final de l’edat mitjana. En efecte, cada any, quinze dies després del Dijous Sant, se celebra la coneguda romeria de la Santa Faç, en la qual bona part de les poblacions de l’antiga horta d’Alacant fan un pelegrinatge al monestir situat a la pedania de la Santa Faç, situada entre els municipis d’Alacant i Sant Joan, per recordar la pregària pro pluviam celebrada el 1489 i que va donar origen a aquesta jornada de convivència festiva actual. Els camps abandonats de l’Horta serveixen de berenador improvisat per als romeus que decideixen participar d’aquesta tradició popular. Aquesta manifestació civicoreligiosa és l’únic esdeveniment popular que permet mantindre en la memòria col·lectiva l’existència d’un espai de “camp”, als afores de la capital alacantina, que en el seu dia va ser una “horta” socialment, econòmicament i paisatgísticament important en l’evolució històrica de la ciutat i dels nuclis urbans que la integren.

L’horta d’Alacant llangueix en un procés lent però constant que, si no hi ha intervenció per part de les administracions competents (regional i locals) en l’ordenació del territori, portarà inexorablement a la desaparició total. Però continua conservant un atractiu fort com a recurs turístic potencial, basat en l’establiment de rutes –senderisme, ciclisme– per al coneixement de les parcel·les de conreu que encara es practiquen i on es continua treballant la terra amb els conreus de secà propis d’aquest espai (garrofera, ametler, olivera i, molt puntualment, vinya i hortícoles); dels habitatges tradicionals amb les seues torres de defensa que estan protegides com a BIC, i dels diversos paisatges que, des de la línia de platja, poden reconèixer-se fins als voltants de l’embassament de Tibi o del caseriu de Montnegre de Dalt. En aquest sentit, la proposta –encara no materialitzada– d’establir un corredor ecològic al llarg del llit del riu de Montnegre, entre la desembocadura i l’embassament de Tibi, es presenta com una oportunitat per a la protecció d’aquest paisatge patrimonial i de les riqueses d’obra hidràulica que manté (assuts de Sant Joan i Mutxamel, canals de reg, partidors). L’horta d’Alacant continua conservant possibilitats per al seu manteniment i promoció com a recurs d’utilització turística, sempre que es limite l’afany urbanitzador dels municipis que l’acullen. Això passaria per l’aprovació d’un pla especial que regulara els usos i la potenciara com a recurs d’excursionisme, amb desenvolupament de rutes etnològiques (aprofitament agrari tradicional, usos de l’aigua), de patrimoni edilici i paisatgístiques. Però aquestes oportunitats només quallaran amb suport institucional i l’aposta decidida per un desenvolupament realment d’acord amb el medi als municipis de què forma part.

 

Jorge Olcina Cantos
María Hernández Hernández
Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional i Geografia Física
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

Ermita de la Virgen del Puig (foto Miguel Lorenzo).Huerta de Alicante en Muxamel (PENOA@INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL DE ESPAÑA-INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIA)Iglesia parroquial de Santa María (foto Miguel Lorenzo).Iglesia parroquial de Santa María (foto Miguel Lorenzo).Mercado de Abastos (foto Miguel Lorenzo).Castillo de Santa Bárbara desde la playa del Postiguet al amanecer (foto Miguel Lorenzo).L’horta d’Alacant és un paisatge agrari singular, articulat entorn de l’exsangüe riu-rambla de Montnegre –riu Sec al tram final– i a la sèrie de barranqueres i rambles que es disposen sobre l’extens glacis que entapissa aquest sector i que comparteixen els municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una àrea habitada des […]

Mapas

L’horta d’Alacant és un paisatge agrari singular, articulat entorn de l’exsangüe riu-rambla de Montnegre –riu Sec al tram final– i a la sèrie de barranqueres i rambles que es disposen sobre l’extens glacis que entapissa aquest sector i que comparteixen els municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una àrea habitada des […]L’horta d’Alacant és un paisatge agrari singular, articulat entorn de l’exsangüe riu-rambla de Montnegre –riu Sec al tram final– i a la sèrie de barranqueres i rambles que es disposen sobre l’extens glacis que entapissa aquest sector i que comparteixen els municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una àrea habitada des […]L’horta d’Alacant és un paisatge agrari singular, articulat entorn de l’exsangüe riu-rambla de Montnegre –riu Sec al tram final– i a la sèrie de barranqueres i rambles que es disposen sobre l’extens glacis que entapissa aquest sector i que comparteixen els municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una àrea habitada des […]

Citas

Pascual Madoz (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Historico. Alicante.

“El terreno inmediato a la ciudad es desigual y bastante árido, aunque hay algunos huertos: peso a distancia de ½ hora se ven tierras feraces y bien cultivadas, cubiertas de sembrados y con muchos árboles de diferentes clases: todas son de secano menos por el lado del NE donde se encuentra la huerta, la cual consiste en una hondonada de 11/2 leg. de NO a SE y 1 de NE a SO de extensión: comprende 30.675 tahullas de muy buena calidad, laboreadas con inteligencia especialmente la parte destinada a viñedo: todo es un hermoso vergel al cual dan el aspecto mas delicioso y pintoresco no solo la situación del terreno sino tambien la variedad de odoríferas plantas y el crecido numero de quintas con sus jardines y huertas, todas muy cómodas y muchas de ellas magníficas.”

Antonio López Gómez (1951). Riesgos y cultivos en la Huerta de Alicante. Evolución y estado actual.

“La Huerta de Alicante se extiende por el llano diluvial costero al NE de esta ciudad en una extensión de unas 3.700 hectáreas, comprendiendo el término de San Juan y parte de los de Muchamiel y Campello y de Alicante (Tángel, Villafranqueza, Santa Faz, etc.). Se halla definida por una actividad agrícola peculiar derivada del riesgo: donde finalizan las últimas acequias, allí acaba la Huerta. Se traduce ésta por una mancha verde de arbolado y cultivos herbáceos que destaca fuertemente de los apagados secanos que le rodean; desde la colonia residencial de Vistahermosa (nombre bien expresivo) o, menos aún, desde la Sierra Grosa se abarca este hermoso panorama de oasis que subrayan el mar azul y las sierras y colinas desnudas del contorno.”

Bibliografía

ALBEROLA ROMÁ, A. (1978).

El pantano de Tibi y el sistema de riegos de la Huerta de Alicante. Alicante: Instituto Juan Gil Albert.

BEVIÀ, M. - VARELA, S. (1994).

Alicante: ciudad y arquitectura. Alicante: Fundación Cultural CAM.

CAMPOS PARDILLOS, A. (2010).

Casas y torres de la Huerta de Alicante. Itinerario cultural-histórico por la Huerta de Alicante. Alicante: Ayuntamiento de Alicante.

CAVANILLES, A. J. (1797).

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real.

FIGUERAS PACHECO, F. (1908).

“Geografía de la provincia de Alicante”. En Carreras Candi, F. (dir.): Geografía General del Reino de Valencia. Barcelona.

GIL OLCINA, A. (1972).

"El régimen de los ríos alicantinos". Estudios Geográficos, 128. 125-172.

GIMÉNEZ LÓPEZ, E. (1981).

Alicante en el siglo XVIII: economía de una ciudad portuaria en el Antiguo Régimen. Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo.

JAÉN I URBAN, G. (dir.) (1999).

Guía de arquitectura de la provincia de Alicante. Alicante: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert. Colegio Territorial de Arquitectos.

López Gómez, A. (1951).

“Riegos y cultivos en la Huerta de Alicante”. Estudios Geográficos, 41. 701-771.

MATEO MARTÍNEZ, C. - MORENO SAEZ, F. (1998).

Memoria gráfica de Alicante y comarca. Un siglo en imágenes. Alicante: Diario Información de Alicante.

MENÉNDEZ FUEYO, J. L. (1997).

Centinelas de la costa: torres de defensa y de la huerta de Alicante. Alicante Diputación Provincial.

MÓJICA MARHUENDA, Mª J. (dir.) (2007).

Plan Especial de Protección de las Torres de la Huerta de Alicante. Alicante. Ayuntamiento de Alicante.

ROSSER LIMIÑANA, P. (dir.) (2007).

El Patrimonio Cultural de Alicante: avance de un catálogo. El Patrimonio Inmueble. LQNT Monográfico 3. Alicante: Patronato Municipal de Cultura. Ayuntamiento de Alicante.

VARELA BOTELLA, S. (1995).

Arquitectura residencial en la huerta de Alicante. Alicante: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert. Diputación Provincial de Alicante.

VERA REBOLLO, J. F. - RICO AMORÓS, A. M. (1996).

“El problema actual del agua y las dinámicas territoriales en la Huerta de Alicante”. En Cuatro siglos de técnica hidráulica en tierras alicantinas. Alicante, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert. 43- 65.