Paisatges habitats

Xàbia

La perla de la Costa Blanca

Xàbia, situada al litoral septentrional de la província d’Alacant i a la comarca de la Marina Alta, ha registrat, com la majoria dels municipis litorals de la Marina Alta i Baixa, una transformació notable en els usos del sòl des de mitjan anys 60. Els paisatges agrícoles i forestals han deixat pas als turisticoresidencials. Si sublim i impactant va ser la primera imatge que va percebre Joaquim Sorolla quan va descobrir al final del xix aquest enclavament, a pesar del canvi en els usos del sòl, el caràcter agrest de les seues cales continua sent un dels seus valors paisatgístics principals.

 

El medi físic i la seua potencialitat per a l’ús turisticoresidencial

Les condicions climàtiques i la configuració topogràfica són els elements del complex ecològic que han actuat com a factor d’atracció turística i han patrocinat les transformacions notables en els usos del sòl ocorregudes des de mitjan segle xx; il·lustratiu resulta respecte d’això que s’identifique a aquesta activitat com a “turismo de sol y playa” (Such, 1995).

Una temperatura mitjana de 18,1° C, les seues més de 2.800 hores de sol l’any, la protecció que exerceix el Montgó de l’arribada de vents de component nord, la qual cosa es tradueix en uns hiverns suaus, les brises de llevant que suavitzen la calor a l’estiu i unes precipitacions de 541 mm/any (Pérez, 1994) són els principals trets d’aquest clima mediterrani humit.

Des del punt de vista de la configuració topogràfica (Bru, 1983), cal fer esment del contrast topogràfic entre una plana litoral i els espais muntanyosos que la flanquegen al nord (la serra del Montgó i la seua prolongació cap al mar en els promontoris del cap de Sant Antoni) i al sud (el Puig de Llorença i la seua continuació fins als penya-segats del cap de la Nau). La configuració del relleu dóna lloc a un altre element que caracteritza el paisatge de Xàbia: el caràcter agrest i la intricada orografia, que es manifesta en la configuració de caps (de Sant Antoni, cap Prim, cap Negre i el cap de la Nau), costes escarpades i cales (cala Blanca, cala Sardinera, cala Barraca o Portitxol, cala Ambolo i cala Granadella) i platges de grava o cudols (la Grava, al barri de Duanes del Mar i la platja del Benissero). L’entitat del Montgó (752 metres sobre el nivell del mar), però, especialment, la proximitat a la costa, determina uns pendents elevats, però també que siga visible des de tota la comarca. La vall, caracteritzada pel seu caràcter pla, el predomini de materials quaternaris d’elevada fertilitat i la presència d’un curs fluvial (el riu Gorgos), va ser objecte d’un aprofitament agrícola intens i dilatat en el temps. Pròxim al sector litoral, es va establir l’actual ciutat de Xàbia i, a la costa, un segon nucli de població, el barri del port o la Duana. La badia de Xàbia queda delimitada pel cap de Sant Antoni al nord i el cap de Sant Martí, al sud; així es configura la denominada platja de l’Arenal, que correspon a l’únic sector de costa baixa, arenosa i de fàcil accessibilitat. La varietat de platges i cales al llarg dels seus 25 quilòmetres de costa és un altre dels trets del medi físic.

 

Un paisatge dominat pels usos residencials

Fins a mitjan segle xx, Xàbia tenia una economia basada en l’agricultura, la pesca i, en menor grau, el comerç. La producció, l’elaboració i l’exportació de panses, com en altres municipis de la Marina Alta, tindrà repercussions notables des del punt de vista paisatgístic i urbà, amb la construcció d’instal·lacions annexes a les masies per a l’assecat de la pansa (riurau) o palauets construïts per la burgesia local (Casa dels Bolufer, la Casa de Tena, la Casa d’Arnauda i la Casa de les Primícies). Serà a partir dels anys seixanta quan aquest municipi registre una transformació paisatgística notable associada a la difusió dels usos turisticoresidencials. Aquest procés estarà patrocinat per les condicions climàtiques i topogràfiques favorables, ja comentades, però també per l’aprovació d’un Pla General el 1965, que més que recollir unes pautes de creixement, va assegurar la possibilitat de construir en pràcticament tot el terme municipal (excepte en els sectors de cim del Montgó i la plana al·luvial del riu Gorgos) d’acord amb els principis de desenvolupisme imperant en aquesta dècada (Such, 1995). Va ser un dels primers municipis del litoral d’Alacant on es va produir la revaloració i l’especulació del sòl associat al seu canvi d’ús (Vera, 1987).

Els vessants del Montgó són un dels espais on les edificacions inserides en urbanitzacions com l’Ermita o Montgó-Toscamar ascendeixen en quota altimètrica. Aquesta disposició permet disposar d’unes vistes del Mediterrani magnífiques. El caràcter escarpat i de penya-segat de la costa i l’espectacularitat de les seues vistes són altres factors que atrauen la construcció d’urbanitzacions als vessants del Puig del Llorença i, sobretot, a les proximitats dels penya-segats del cap de la Nau (Mar Azul, Panorama, entre d’altres) i al cap de Sant Antoni (urbanització Balcón al Mar). Qualitat visual incrementada per les tonalitats verdes proporcionades per la vegetació present en aquests sectors muntanyosos i entre els quals s’insereixen aquestes promocions urbanes. Aquest procés, que s’inicia a mitjan anys seixanta del segle xx, es prolonga fins a l’actualitat; i es tradueix en una transformació important dels usos del sòl (Morote, 2014; Morote i Hernández, 2016). La intensitat del procés ha determinat que els espais no urbanitzats queden constrets a espais amb figures de protecció ambiental (Parc Natural del Montgó, Parc Forestal de la Granadella, badia del Portixol i cap Prim), la plana al·luvial excepte a la primera línia de costa (badia de Xàbia i platja de l’Arenal) o sectors de costa escarpada a la serra del Puig del Llorença, on els pendents elevats, la verticalitat dels penya-segats i el difícil accés a les caletes va determinar que únicament s’edificara als sectors plans d’aquests promontoris.

Una referència succinta a l’evolució de la població i dels habitatges corrobora aquest procés. La població, que des del principi de segle se situava al voltant dels 6.000 habitants, va registrar un creixement intens: de 6.261 habitants segons el cens de 1960 es passa a 16.473 el 1991 i a 27.681 el 2015 (INE, 2016). Aquesta evolució s’associa a una doble dinàmica: d’una banda, l’arribada de població espanyola, atreta pels millors salaris oferits a la costa, i, per un altre costat, l’arribada de població estrangera, captivada per la benignitat del clima i l’atractiu de la seua costa, que anirà incrementant el seu pes en el total poblacional. Aquesta última ha passat de representar el 26,7% el 1991 al 49,16% el 2011. Una anàlisi d’aquest col·lectiu (14.170 persones) reflecteix el predomini dels estrangers procedents de la Unió Europea (83,9% del total). El parc d’habitatges també registra un augment significatiu. Dels 16.354 habitatges del 1991, es passa a 25.275 el 2011 (INE, 2016). L’únic fet destacable no és, tanmateix, el seu increment. S’ha de fer referència, per les implicacions paisatgístiques, al seu règim d’ocupació i al canvi en la tipologia urbana. Ja el 1991, l’habitatge secundari era majoritari perquè concentrava el 57% del total del parc d’habitatges. Enfront del predomini d’un hàbitat concentrat entorn del nucli urbà de Xàbia i el barri del port, va implantar-se un model residencial més extensiu, on predominen els habitatges unifamiliars (xalets) en parcel·les amb usos exteriors (jardins i piscines) (Morate, 2014).

 

Un paisatge valorat i simbòlic. Iniciatives per a la valoració del seu patrimoni natural i cultural

Tot i que és un espai àmpliament urbanitzat, Xàbia, a diferència d’altres municipis litorals i prelitorals que han registrat una intensa difusió dels usos residencials des de mitjan anys seixanta, continua sent percebuda com un territori molt atractiu per al gaudi del turisme de sol i platja. Gran part d’aquest valor simbòlic s’associa amb el seu litoral escarpat i agrest, que dóna lloc a cales d’escassa accessibilitat i on les aigües cristal·lines, d’un intens verd-blavós, l’arena blanca i l’absència de signes d’urbanització la converteixen en espais “verges” enfront del procés urbanitzador que caracteritza la gran part del litoral valencià. Paradigmàtica seria la cala de la Granadella, la cala de la Barraca o del Portitxol o la cala Blanca, que es consideren les platges amb més encant d’Espanya.

Aquest caràcter “de naturalitat” està potenciat per l’existència d’espais amb diversos nivells de protecció sobre àmbits terrestres i marins. Al Parc Natural del Montgó (màxim nivell de protecció a nivell regional) s’uneix el Parc Forestal de la Granadella (considerat com un dels pulmons verds més important de la costa alacantina), la Reserva Marina del cap de Sant Antoni (protegeix una zona de transició entre les costes baixes i arenoses del golf de València i els penya-segats de fins a 150 metres típics del nord de la província d’Alacant) o sectors de les cales (badia del Portixol, cala Barraca o cap Prim). Al valor ecològic del Montgó, cal unir el valor simbòlic que té per a la població local, que el considera un senyal d’identitat. Són aquests elements els que en els últims anys han sigut objecte d’atenció mitjançant la posada en marxa d’una sèrie de rutes de senderisme (sota el lema “Camina per paisatges idíl·lics”) i cicloturisme (“Coneix Xàbia a colp de pedal”), que tracten, d’una banda, de crear una oferta complementària i, d’una altra, de donar a conèixer al visitant els recursos d’aquest municipi apostant pel seu valor ecològic. Són significatives, per exemple, la ruta de cala Barraca, la del cap Prim, la de la serra de la Granadella o les del Montgó. Aquestes iniciatives s’incorporen a l’oferta nàutica (club nàutic a Duanes del Mar) i de submarinisme (amb 9 rutes d’immersió), on l’eslògan publicitari (“Navega per aigües cristal·lines”) recorda la qualitat de les seues aigües.

El ric patrimoni natural es completa amb el cultural. Amb el lema Retrocedeix a temps passats” se sintetitzen iniciatives que tenen com a finalitat posar en valor i recuperar els elements historicopatrimonials del municipi associat al seu passat agrícola, la seua ocupació des de la prehistòria i la successió de civilitzacions o el control de la costa. Del seu passat agrícola, cal citar les edificacions associades al conreu de la pansa (riurau dels Català d’Arnauda del segle xix) o els molins de vent de la Plana per a extraure aigua del subsòl. De la dilatada ocupació, el jaciment de la Cova Foradada (del paleolític superior) i el tresor ibèric de Xàbia, que consta de diverses peces d’or i algunes de plata (s. iv-ii aC) o la necròpolis del Muntanyar i els jaciments vinculats a l’aprofitament de les saladures (factoria de la punta de l’Arenal coneguda com els Banys de la Reina i la séquia de la Sénia) d’època romana. Una major empremta en el traçat urbà presenten el passat musulmà i cristià: una vila medieval, amb un entramat de carrers estrets, amb l’església fortalesa de Sant Bartomeu, les muralles reconstruïdes o les cases gòtiques dels segles xv al xvii com el Palau dels Sapena (s. xv). Edificacions construïdes totes amb pedra tosca, roca arenosa que emmarca portes, finestres i balcons i que s’extreia del litoral. Les torres de guaita d’Ambolo i del Portitxol (s. xvi) o el castell de la Granadella (s. xv) es relacionen amb la vigilància i la defensa marítima enfront dels atacs barbarescos.

 

María Hernández Hernández
Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional i Geografia Física
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

Xàbia, situada al litoral septentrional de la província d’Alacant i a la comarca de la Marina Alta, ha registrat, com la majoria dels municipis litorals de la Marina Alta i Baixa, una transformació notable en els usos del sòl des de mitjan anys 60. Els paisatges agrícoles i forestals han deixat pas als turisticoresidencials. Si […]Matorrales en la Bahía de Xàbia (foto Miguel Lorenzo).Cap de Sant Antoni (foto Miguel Lorenzo).Iglesia de Sant Bartolomeu (foto Miguel Lorenzo).Detalle de la fachada lateral de la Iglesia de Sant Bartolomeu. (foto Miguel Lorenzo).Fachada lateral de la Iglesia de Sant Bartolomeu (foto Miguel Lorenzo).Calles de Xàbia (foto Miguel Lorenzo).Els Molins de la Plana (foto Miguel Lorenzo).Vistas de Xàbia desde els Molins de la Plana (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

Xàbia, situada al litoral septentrional de la província d’Alacant i a la comarca de la Marina Alta, ha registrat, com la majoria dels municipis litorals de la Marina Alta i Baixa, una transformació notable en els usos del sòl des de mitjan anys 60. Els paisatges agrícoles i forestals han deixat pas als turisticoresidencials. Si […]Xàbia, situada al litoral septentrional de la província d’Alacant i a la comarca de la Marina Alta, ha registrat, com la majoria dels municipis litorals de la Marina Alta i Baixa, una transformació notable en els usos del sòl des de mitjan anys 60. Els paisatges agrícoles i forestals han deixat pas als turisticoresidencials. Si […]Xàbia, situada al litoral septentrional de la província d’Alacant i a la comarca de la Marina Alta, ha registrat, com la majoria dels municipis litorals de la Marina Alta i Baixa, una transformació notable en els usos del sòl des de mitjan anys 60. Els paisatges agrícoles i forestals han deixat pas als turisticoresidencials. Si […]

Citas

Joan Fuster (1971). Viatje pel País Valencià.

“La carretera, no muy ancha, ha tenido que subir desde Denia, corre por esta cumbre amesetada que termina en el cabo: el lugar se llama Les Planes, y en él hay una ermita solitaria, con árboles y azulejos. Desde el cabo, 160 metros sobre el nivel del mar, se ve la bahía de Jávea, y a Jávea en el cuenco de la montaña, y la montaña sembrada de riu·raus y de molinos de viento abandonados. De Les Planes a Jávea el declive es bastante brusco y apretado en la roca. Jávea -Xàbia- se acurruca a la vera del Montgó, rodeada de viñas y de huertos. El pueblo no pasa seguramente de los 6.000 habitantes. Sus calles son tortuosas, de piso escabroso y casas de piedra dorada.”

Tomás López (1777). Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia.

“Enseguida a otros dos quartos de legua ai una villa que se llama Jabea, que dista un quarto de legua del mar, el que forma una ensenada; a la parte de Poniente está el Cabo Martín y cerca de allí está el castillo de la Fontana y a la de Levante el Cabo de San Antón, con una ermita de este Santo y una torre de atalaya; está situada a la parte de Mediodía de un monte llamado Mongó mui áspero y elevado”. Acia la parte de Oriente ay un llano, donde ay muchas norias y un castillo, llamado de la Fontana, situado en la misma orilla del mar”.

Rafael Cebrián (1991). Montañas valencianas IV: El Comtat y La Marina Alta.

“El Montgó, montaña compartida por Dénia y Xàbia, entre cuyos términos se levanta, es el punto culminante de un paisaje profundamente humanizado, silenciosa atalaya de un secular escenario diseñado por la milenaria intervención del hombre. La violencia y creatividad de las viejas culturas del Mediterráneo han dejado su huella en las doradas y cálidas orillas de estas tierras a los pies del Montgó, cuya testa, frecuentemente cubierta de nubes como las grandes Montañas, orientaba, como vigía inconfundible, aun a grandes distancias, los peligrosos e inciertos rumbos de los navegantes de la antigüedad.”

Bibliografía

BRU RONDA, C. (1983).

“El sinclinal Benisa-Teulada. Estudio morfoestructural e hidrológico”. Investigaciones Geográficas 1. 147-180.

Instituto Nacional de Estadística (2016).

Censos de Población y vivienda. Disponible en: http://www.ine.es

MOROTE SEGUIDO, A. F. (2014).

“Tipologías urbano-residenciales del litoral de Alicante: repercusiones territoriales”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, vol. XLVI (181). 431-443.

MOROTE, A. F. - HERNÁNDEZ, M. (2016).

“Urban sprawl and its effects on water demand: A case study of Alicante, Spain”, Land Use Policy 50. 352-362.

PÉREZ CUEVA, A. (1994).

Atlas climático de la Comunidad Valenciana, 1961-1990. Valencia: Generalitat Valenciana.

SUCH CLIMENT, Mª P. (1995).

Turismo y medio ambiente en el litoral alicantino. Alicante: Generalitat Valenciana y Diputación Provincial de Alicante.

VERA REBOLLO, J. F. (1995).

Turismo y urbanización en el litoral alicantino. Alicante: Diputación Provincial de Alicante.