Paisatges de muntanya i forestals

La Tinença de Benifassà

Un país tan muntanyós i tan vestit de vegetals

La Tinença de Benifassà, al límit amb Catalunya i Aragó, comprén un sector de terres altes (per damunt de 1100 m) i una depressió o conca intramuntanyenca envoltada de “altos montes calizos, cubiertos de nieve en el invierno, los quales se introducen en el interior de ella, alternando con profundos barrancos, y dexan algunos pedazos para la agricultura” (Cavanilles, 1795-97, I, 2). Gairebé al centre de la Tinença es troba el monestir de Benifassà que, fins a la desamortització, va ser senyor de la Setena (el Boixar, el Bellestar, Castell de Cabres, Bel, Coratxà, Fredes, la Pobla). Aquests llocs –amb poc veïnat durant segles– han patit una crisi demogràfica greu en el segle xx, fins a gairebé l’extenuació.

En realitat, el paisatge de la Tinença projecta una doble imatge. D’una banda, és un recinte natural valuós, pròxim al mar, que a la biodiversitat ambiental mediterrània agrega presències biogeogràfiques submediterrànies i fins i tot eurosiberianes, espècies faunístiques protegides, modelatges fluviocàrstics enèrgics i nínxols ecològics singulars. D’altra banda, és un desert demogràfic que ocupa “lo peor del reyno”, “sembrado de peñas”, d’hiverns llargs i rigorosos, de “suelo ingrato”, marginal i de difícil accessibilitat. Aquesta doble valoració s’amplia per la condició venerable de constituir el nostre “norte particular”, que evoca les etapes fundacionals del Regne de València.

 

Un “país muntanyós”

La Tinença –una zona de transició de la Serralada Ibèrica a la Serralada Litoral Catalana– forma part d’un massís calcari vast que al seu torn és divisori d’aigües: el sector septentrional –topogràficament culminant i més continental– drena pels rius Tastavins i Matarranya cap a l’Ebre i, la resta, que majoritàriament coincideix amb la conca intramuntanyenca de Benifassà, aboca pel Sénia cap al mar. En el primer bloc, on es localitzen Castell de Cabres, Boixar, Coratxà i Fredes (en part), dominen les moles i els turons i els canals o les foies. El segon sector, de formacions més abruptes, correspon a una depressió allargada, estreta i compartimentada –en el si de la qual es localitzen els nuclis de la Pobla, el Bellestar i el monestir– emmarcada per serres elevades i costes pronunciades. L’alternança d’estrats durs i blans d’ambdós sectors dóna lloc a moles, penya-segats, balmes i salts, que alternen amb talussos i acumulacions de rebles. Sovint la toponímia al·ludeix a aquestes morfologies, que aconsegueixen dimensions espectaculars al Retaule, la Tenalla i el Salt.

El predomini de roques carbonatades fracturades i diaclasades afavoreix el modelatge càrstic (rasclers, coves, balmes, galeries, tosques i travertins, etc.) i la circulació subterrània a través dels aqüífers (fonts, surgències, etc.). Les manifestacions fluviocàrstiques obtenen rellevància en diversos congostos (Els estrets), especialment en els trams pròxims a l’embassament d’Ulldecona i als voltants del Bellestar. El Sénia, riu efluent de l’aqüífer de Benifassà, assegurava el funcionament de 39 molins, 4 batans i 2 martinets (Madoz). Des del final dels anys seixanta del segle xx, el riu està regulat per la presa d’Ulldecona.

Cavanilles ja va constatar la mudança tan ràpida del “temperamento (clima) y producciones” des de “las alturas del Boixar, Castell de Cabres, Corachá y Fredes” que només permetien sembrats de blat, fins a les terres més abrigades de la Pobla i Bellestar on “crecen almendros, cerezos, nogales, manzanos y otros frutales. Ya no se ven el erizo, el esparto plumoso y otras plantas que anuncian paises destemplados…”. Hi ha dos estatges bioclimàtics a la Tinença, matisats a més per la humitat edàfica i l’exposició, un tret molt emfatitzat en la toponímia de la Tinença (solana i ombria).

Segons Viciana (1563), el monestir estava edificat “en tierra muy sana por tener los ayres por todas partes muy serenos y limpios, por passar por montes y yerbas oliorosas y medicinales, de las quales por toda aquella parte hay grande abundancia. Y también está puesto entre dos extremos que son frío y calor; porque si se sube una legua mas arriba es siempre invierno, y si baxan una legua que es a la fuente de sant Pedro… casi siempre verano”. En conclusió, el lloc no rebia “pesadumbre alguna ni por inviernos tempestuosos ni agostos calurosos”.

 

Un país “vestit de vegetals”

La compartimentació i els desnivells marcats del relleu, les orientacions variades dels vessants, les diverses disponibilitats hídriques i el retrocés de la pressió antròpica afavoreixen la presència de nombroses comunitats vegetals, endemismes rupícoles i, sobretot, pervivències d’espècies submediterrànies, molt adaptades a la diversitat dels nínxols ecològics. La Tinença, que ofereix “paisajes agrestes, aislados, poco conocidos y de una belleza casi imperceptible” (Costa, 1986, 144), és un reducte de biodiversitat valuós. D’entrada, s’hi identifiquen quatre tipus de vegetació: bosc mediterrani, bosc mixt submediterrani, bosc de ribera i prats de muntanya.

En algunes àrees de la Tinença (per exemple, a la solana entre el Bellestar i el Boixar), el bosc mediterrani —amb matisos continentals i subhumits— arriba a un estat de conservació òptim. La formació és densa, presidida per la carrasca (Quercus rotundifolia) acompanyada del ginebre (Junisperus oxicedrus), la savina (Junisperus phoenicea) i altres espècies de l’estrat subaeri i de l’estrat herbaci, molt desenvolupat. A les ombries i als nínxols més frescos, també hi ha roures valencians (Quercus faginea).

A mesura que guanya altura i humitat, aquesta formació mixta mediterrània es combina amb pi roig (Pinus sylvestris) i algunes espècies submediterrànies refugiades en aquests paratges; entre d’altres, el boix (Buxus sempervirens), el teix (Taxus baccata), el grèvol (Ilex aquifolium), l’oma (Ulmus glabra), la savina turífera (Juniperus thurifera) o el reboll (Quercus pyrenaica). També hi ha fajos (Fagus sylvatica), una presència genuïnament eurosiberiana acompanyada de la prímula, etc. Aquesta gran diversitat ja va ser observada per Cavanilles (1795-97, I, 2): “En los elevados montes crecen hayas y pinos; de estos se ven con freqüencia espesos y dilatados bosques, siendo los mejores los de la Val-Sarguera y Mas d’en Roda… Hay un bosque inmenso de boix en las cercanías del pueblo por eso llamado Boixar”. A les parts culminants, hi ha prats de muntanya, amb Festuca i Poa, la genciana (Gentiana lutea) i els eriçons o coixí de monja (Erinacea anthyllis). On els sòls són més profunds i frescos, els prats de muntanya es transformen en terres de cereals (foies i canyades).

Als marges fluvials creix la vegetació de ribera, que contrasta amb els vessants immediats (als nínxols més abrigats ja apareixen espècies termomediterrànies que “anuncian paises más templados”). Als marges fluvials apareix la sarga (Salix eleagnos ssp. angustifolia), el salze (Salix alba), el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia) o el saüc. També hi ha freixes, lladerns, xops, oms, etc.

La Tinença és una reserva de biodiversitat florística amb nombrosos endemismes i hàbitat d’una fauna rica i variada des de mamífers menuts fins al porc senglar, la geneta, el rabosot i la cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica). També la població d’aus és molt variada (des de diversos tipus d’àguiles i voltors, fins a ocells menuts).

 

“Lo peor del reyno”

La Tinença ocupa “lo peor del reyno”. Amb aquesta valoració lacònica, el fisiòcrata Cavanilles resumia les limitacions del medi natural de la Setena per al desenvolupament de l’agricultura. A pesar d’això, els treballs dels humans van transformar un medi inhòspit en paisatge rural de muntanya mediterrània. La colonització agrària extensiva més important es va aconseguir en els segles xviii i, sobretot, xix, alhora que s’aconseguien màxims demogràfics. Aquesta llarga etapa de creixement poblacional i d’intensificació productiva, amb crisis recurrents, va deixar una empremta notable en l’abancalament de terres —cada vegada més allunyades i marginals—, en la dispersió del poblament (i l’increment del nombre de masies i de masovers) i en el retrocés de les masses forestals (extraccions de fusta, carboneig, etc.). Però, des de l’inici del segle xx, aquest cicle extensiu es va interrompre per l’esgotament del model productiu i per la inadaptació a les noves pautes productives (especialment la industrialització, l’auge de les ciutats, etc.). El procés d’adaptació social va ser dràstic, amb canvis antropològics accelerats que va analitzar J. F. Mira, i amb destacades transformacions paisatgístiques. Hui el col·lapse del món rural de la Setena exerceix un impacte notori en el paisatge, on abunden elements híbrids amb components relictes i deteriorats de l’etapa de colonització agrària, atrapats pels derivats dels actuals processos de regeneració natural.

L’estructura del poblament de la Tinença, a banda del monestir, combina pobles i masies. Els pobles de la Setena procedeixen de granges disperses de repoblació feudal, establides en el segle xiii, poc després de la conquesta cristiana. Les cartes de població, els textos dels establiments i altres documents parlen d’una economia de subsistència a base de cereals, horts menuts i una mica de ramaderia. El Bellestar i la Pobla compartien les terres més abrigades de la depressió, mentre que Bel, Fredes, Castell de Cabres, Coratxà i el Boixar es van establir a prop de canals i foies més fredes. Els pobles concentraven els escassos serveis de la societat tradicional (manufactures, forn, etc.), a més dels habitatges de llauradors i ramaders. La desamortització va obrir una dinàmica econòmica i social nova a la Tinença, però els pobles —privats dels recursos propis— a penes van poder atendre els serveis públics mínims. A mesura que avançava el segle xx, la sagnia demogràfica gairebé havia buidat i envellit els indrets de la Setena. L’abandonament de les cases i dels cascos urbans ha remés recentment gràcies a les restauracions impulsades majoritàriament per aquells que fa dècades van emigrar o pels seus descendents.

Els pobles de la Tinença han mantingut l’estructura urbana quasi inalterada, de manera que constitueixen un patrimoni valuós integrat en el seu entorn. Com assenyala J. F. Mira, hi ha nuclis menuts (Coratxà, Castell de Cabres, Fredes) ordenats al voltant d’un espai central obert, d’altres apinyats entorn d’un turó (Bel, Ballester) i els dos majors (la Pobla i el Boixar) disposats en un vessant amb carrers adaptats a les corbes de nivell i a l’ombra de l’església.

Les masies constituïen una modalitat de poblament dispers adaptat a l’explotació de recursos extensius de la muntanya mitjana mediterrània. La masia —prou més que una casa— indicava una forma de vida rural que combinava agricultura, ramaderia i aprofitament del bosc. El cicle de colonització dels segles xviii i xix va expandir un poblament d’origen medieval. Les masies solien ser autosuficients i produïen blat, alfals, creïlles, etc.; tenien àrees de past; criaven animals domèstics; compartien relacions socials especials amb els masovers de la seua partida; etc. Algunes eren caserius menuts i, en conjunt, formaven l’entramat social principal de tot el territori. En alguns casos ocupaven llocs amb gran visibilitat. Alguna tenia un patrimoni forestal important (per exemple, el mas del Ric de Fredes, el mas d’en Roda i el mas Blanc del Boixar, etc.).

Aquest poblament dispers ja havia entrat en crisi a l’inici del segle xx. En efecte, en la dècada dels anys vint avançava el procés d’abandonament de les masies i els habitants eixien cap a les ciutats més industrialitzades. El tancament de masies es va accelerar després per la inseguretat derivada de la presència de les guerrilles dels maquis i la repressió de la guàrdia civil, una presència activa sobretot al final dels anys quaranta i notòria encara en els cinquanta del segle xx. Durant aquests anys es van buidar totes les masies de la Pobla; els joves van emigrar i les persones majors es van instal·lar al poble. Durant les dècades següents no es va aturar la sagnia. Cap a 1970 encara continuaven habitades sis masies a Castell de Cabres i quatre al Boixar, amb una població de tres a sis persones per masia. Hui, les masies abandonades són el llegat material d’una forma de vida desapareguda a la Tinença.

 

Experiències del paisatge

La Tinença no és només un lloc aspre i mal comunicat, també és una imatge perfilada per nombroses mirades de viatgers i visitants. Aquest procés ha conduït a una valoració del paisatge i ha prioritzat alguns trets i elements de la Tinença.

En 1792, Antonio J. Cavanilles —durant una estada breu a la Tinença, “un país tan montuoso y tan vestido de vegetales”— va entendre que devia ser magnífica i “curiosa qualquiera vista que se tome desde las alturas. Por esto y para ver una porción considerable de la Tinença, subí á uno de los altos montes que está al borde del Monasterio”. A mesura que ascendia, va poder admirar un paisatge rocós vigorós, vestit de vegetals. A la pujada va contemplar diverses visuals (“a poca altura, “de lo alto del monte mirando a mediodia”, “algo más alto y mirando al norte”). Finalment va poder gaudir de l’animat quadre de camps cultivats dels voltants del Bellestar i del monestir, enmig de “la naturaleza casi abandonada y sin arte”.

Després de l’exclaustració definitiva, la conversió en quarter-presó carlí i l’incendi al final de la primera guerra Carlina, una part de la fàbrica del monestir va quedar reduïda a ruïnes. A partir d’aleshores, aquest lloc es va convertir en memorial dels centenars de soldats liberals que van morir allí mateix. D’altra banda, el deteriorament arquitectònic de l’antic monestir impressionava els escassos viatgers i visitants del lloc. Benifassà, un racó de la muntanya abrupta del nord, ostentava la condició venerable del començament de la conquesta del Regne de València i evocava la figura de Jaume I. Precisament per això Teodoro Llorente va visitar el monestir arruïnat com a lloc de memòria de l’antic Regne de València i referent renovat de la Renaixença.

Avançat el segle xix, el propietari del monestir era el tortosí Manuel María de Córdova, sogre del geòleg J. J. Landerer. Aquesta circumstància explica el reconeixement geològic tan pioner i minuciós del territori. En 1784 Landerer va proposar incorporar el sòl tenèncic a l’escala internacional de les etapes geològiques, basant-se en els seus treballs meticulosos a la regió de transició de la Serralada Ibèrica i la Serralada Litoral Catalana. Encara que no es va acceptar la proposta, Landerer va situar la Tinença entre les referències geològiques.

La desamortització de l’antiga Tinença va dinamitzar el mercat de la terra, de la fusta i del carbó vegetal als pobles de la Setena. Alguns paratges van resultar delmats en poques dècades. Així recordava el botànic Carlos Pau la visita de 1898 a la muntanya que s’alça a esquenes del monestir. Com va fer Cavanilles cent anys abans, Carlos Pau buscava “vistas agradables en que recrearme; pero me aparté descorazonado: aquello era horrible. No conozco terreno más africano; montes pelados, rocas destrozadas y caídas, riscos desprovistos de vegetación arbórea…”. Aquesta mateixa impressió es dedueix de fotografies d’aquells pobles preses per Mn. Betí en les primeres dècades del segle xx. Aquesta mateixa imatge de sobreexplotació de la vegetació es mantenia en altres descripcions anteriors a la Guerra Civil. D’altres textos relaten que les pinedes eren objecte d’explotació i extracció cap al litoral per a la construcció d’edificis i travesses de ferrocarril.

Des del començament del segle xx, els erudits locals van prestar una certa atenció al monestir de Benifassà (orígens, etapes constructives, abats, etc.). Entre ells F. Almarche i, sobretot, l’infatigable Mn. Betí, per mitjà de sengles revistes de Morella i Sant Mateu i en diversos treballs publicats per la Societat Castellonenca de Cultura. Al mateix temps, va ser objecte d’atenció de la comissió provincial de Belles Arts, que es va concretar en la declaració de les ruïnes del monestir com a monument nacional en 1931. Tanmateix, aquell mateix any C. Salvador —en un reportatge aparegut en Valencia Atracción— constatava que allò continuava sent un lloc desconegut i una vergonya. “Solo de cuando en cuando algún erudito se acerca para tomar unas fotografías, escribir unas notas y hacer madurar unas lágrimas”. En termes semblants s’expressava C. Sarthou Carreres (1931).

Poc després (1935), El Heraldo de Castellón va llançar una campanya a favor de la Tinença, una comarca desconeguda i amb “mayor atraso moral y material” que Las Hurdes. A la Setena no hi havia llum elèctrica, ni telèfon, ni farmàcia; els mestres suplien amb ofici els dèficits del sistema educatiu; només hi havia una estreta carretera de la Sénia al Boixar, etc. El periòdic va programar una excursió d’erudits (sabuts) de Castelló de la Plana a la Tinença. Fins i tot es va sol·licitar una visita de les Missions Pedagògiques. La campanya evidenciava la marginalitat d’unes terres oblidades per les inversions públiques i la precarietat de les denominades Hurdes levantinas. En les dècades següents no es va alterar el diagnòstic, mentre la Tinença va assistir a l’abandonament massiu de la població de les masies i dels pobles. En el procés va interferir també la repressió governamental severa dels maquis, que ací van trobar un escenari idoni per a la resistència. La llum elèctrica va arribar als pobles de la Tinença en 1956. En 1967 es va inaugurar l’embassament d’Ulldecona, a l’eixida de la Setena.

Aleshores, la desertització humana de la Tinença ja era manifesta. “Sin población no hay paisaje, pues el paisaje es el resultado del esfuerzo secular del hombre por vivir en la tierra. A medida que avanza la despoblación la naturaleza invade, desaparecen los caminos, aumenta exponencialmente el peligro de incendio y destrucción. Salvar los territorios en riesgo comporta facilitar una cierta densidad humana acompañada de actividades que equilibre viabilidad y paisaje” (X. Bru de Sala).

Des dels anys trenta, H. García va dedicar una sostinguda investigació sobre el monestir. Mentrestant, les ruïnes del que havia estat declarat monument nacional continuaven cobertes d’hedra. “Aquello es una visión deprimente” i “la tristeza se prosigue en los mismos pueblos” (J. Fuster). En els anys cinquanta es van donar els primers passos per a la reconstrucció del monestir després que la Diputació de Castelló adquirira una part dels edificis. En 1960 es va cedir el complex a l’orde cartoixa, que va procedir a la reconstrucció de l’edifici, acabada en 1967.

 

Altres valors de Benifassà

“El encanto principal de esta comarca reside en su aislamiento, en su solitaria tranquilidad y en lo abrupto de su paisaje, campo de maniobras de aquellos famosos Tigres del Maestrazgo, dueños y señores de las serranías morellanas durante las guerras carlistas” (J. Soler Carnicer, 1963). Benifassà, el nord de l’antic Regne de València, és un valuós recinte natural, inclòs parcialment al parc natural homònim, declarat com a tal el 19 de maig del 2006 pel Govern Valencià.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

La Pobla de Benifassà (foto Adela Talavera).La Tinença de Benifassà (foto Adela Talavera).La Tinença de Benifassà. (foto Adela Talavera).La Tinença de Benifassà (foto Adela Talavera).La Tinença de Benifassà. (foto Adela Talavera).Actividad ganadera en Fredes (foto Adela Talavera)La Tinença de Benifassà (foto Adela Talavera).La Tinença de Benifassà (foto Adela Talavera).Embalse de Ulldecona (foto Adela Talavera).

Mapas

La Tinença de Benifassà, al límit amb Catalunya i Aragó, comprén un sector de terres altes (per damunt de 1100 m) i una depressió o conca intramuntanyenca envoltada de “altos montes calizos, cubiertos de nieve en el invierno, los quales se introducen en el interior de ella, alternando con profundos barrancos, y dexan algunos pedazos […]La Tinença de Benifassà, al límit amb Catalunya i Aragó, comprén un sector de terres altes (per damunt de 1100 m) i una depressió o conca intramuntanyenca envoltada de “altos montes calizos, cubiertos de nieve en el invierno, los quales se introducen en el interior de ella, alternando con profundos barrancos, y dexan algunos pedazos […]La Tinença de Benifassà, al límit amb Catalunya i Aragó, comprén un sector de terres altes (per damunt de 1100 m) i una depressió o conca intramuntanyenca envoltada de “altos montes calizos, cubiertos de nieve en el invierno, los quales se introducen en el interior de ella, alternando con profundos barrancos, y dexan algunos pedazos […]

Citas

A. J. Cavanilles (1795 - 1797). Observaciones del reyno de Valencia, I, 4-5.

“En un país tan montuoso y tan vestido de vegetales como es este, debe ser curiosa cualquiera vista que se tome desde las alturas. Por eso y para ver de un golpe una porción tan considerable de la Tenencia, subí á uno de los altos montes que está al norte del Monasterio...Quando en aquella altura en donde estaba se registran los montes, los barrancos, y la profunda situación del Monasterio parece que para llegar al mar deben de ser cortas las cuestas y caminos; mas no es así”.

L. Grafulla (1857). Un paseo por los Puertos de Beceite, día 25 junio.

“Los caminos son malísimos y peligrosos (en la Tinença). La ingratitud de su suelo árido y escabroso es causa de la miseria de aquellos habitantes. El suprimido monasterio aliviaba algún tanto la suerte de aquellos infelices, por medio de frecuentes y considerables limosnas. Este ha sido el resultado de la revolución, convertir en ruinas soberbias, suntuosos edificios y dejar sin asilo a miles de infelices”

B. Pérez Galdos (1899). La campaña del Maestrazgo.

“Ambos se alegraron cuando se dio la orden de que Nelet marchase con la mitad de su regimiento a relevar a la guarnición de Benifazá, lugar que tenían toscamente fortificado en el centro de aquel núcleo de montes elevadísimos que llaman la Tinenza. Por los desfiladeros del rio de la Cenia, faldeando la Peña del Águila, pasaron de la zona de Rosell a Benifazá y a la célebre abadía cisterciense fundada por don Jaime, edificio devastado sucesivamente por las tres guerras: la de las Germanías, la de Sucesión y la que ahora se relata. Daba pena ver su noble arquitectura mutilada por bárbaras manos: aquí, señales de incendios; allá, desplomados muros; la iglesia, con medio techo de menos; la torre, melancólica y sin campanas, con sus espadañas ciegas y mudas; las junturas, pobladas de jaramagos y ortigas, y el claustro, en fín, con sólo tres costados, más triste que todo lo demás y más poético y ensoñador”.

C. Pau (1919). “Una correría botánica (27 de junio a 6 de julio de 1918)”, Boletín de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales, 18, 46-64.

“En el año 1898, si la memoria no me fuese infiel, pasé de Morella a Benifazar en busca del Hieracium laniferum Cavanilles, que faltaba en mi colección. Subí a la cumbre del cerro que se levanta a espaldas del convento… y una vez en lo alto me ladeé hacia la parte oriental, buscando vistas agradables en que recrearme; pero me aparté descorazonado: aquello era horrible. No conozco terreno más africano; montes pelados, rocas destrozadas y caídas; riscos desprovistos de vegetación arbórea y allá en el fondo, un peñasco agujereado en la cuesta de la montaña que se conoce con el nombre de El Forat del Pont. Este territorio tan quebrado cae hacia el barranco de la Tenalla”

H. Garcia (1932). “Una visita al Monestir de Benifaçà”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 54.

“¡Convent de Benifaçà! L’esperit de ton egregi fundador plorarà de pesar, si en l’eternal mansió dels benhaurats cap lo plor, quan te vorà convertit en esquelet. ¿Què és d’aquelles arcades? ¿Què del sortidor del claustre?... Tot ha desaparegut. I on abans s’escoltava lo quiet marmolar de la davídica salmòdia, huí se sent solsment lo balit de les ovelles i lo dinc-dinc de les esquelles, himne no tan humà, però sí tant eloqüent, a la grandesa de qui tot ho pot.
I sobre les venerables runes sura l’ombra del Conqueridor amb son drac alat en lo capell, decantada sa testa per lo pes dels llorers i dolorida l’ànima per lo crim comés en la llengua de Berenguer de Castellbisbal”.

Bibliografía

BETÍ, M. (1909)

“Fundación del real monasterio de monjes cistercienses de Santa María de Benifazá”, Iª parte del Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, pp. 408-421.

CASTELL, J. (2005)

Reial Monestir de Santa María de Benifassà, un lloc per descobrir. Història de l’última reconstrucció, Vinaròs, Antinea, 83 pp.

CEBRIÁN, R. (2001)

Montañas valencianas. La Tinença de Benifassà, València, Centre Excursionista de València, 168 pp.

DE JAIME, J. M. et al. (2009)

Lorenzo Grafulla. Un paseo por los puertos de Beceite (1857), Benicarló, Onada Ediciones, 167 pp.

GALINDO, F. (1960)

“La capra pyrenaica hispanica de los puertos de Beceite (Teruel)”, Teruel, 33, 1-72.

GARCIA, H. (1932)

“Una visita al monasterio de Benifaça”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Pp. 395-409.

MIRA, J. (1970, 1971)

Població i economia a la Tinença de Benifassà, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 297-307; 38-66.

MIRA, J. (1974)

Un estudi d’antropologia social al Pais Valencià: Els pobles de Vallalta i Miralcamp, Barcelona, Edicions 62, 193 pp.