Paisatges de muntanya i forestals

Aitana

El sostre d’Alacant

La serra d’Aitana és un conjunt muntanyós que forma part de les Serralades Bètiques, a l’extrem més oriental dins de la península Ibèrica. Està enquadrada al nord de la província d’Alacant (Espanya), en una disposició est-oest (coordenades: 38°39’3”N 0°16’29”O). El pic d’Aitana, cim d’aquesta serra, és al seu torn el cim de la província, amb 1.558 metres sobre el nivell del mar.

La serra d’Aitana s’estén sobre una superfície pròxima a les 2.000 ha i presideix el sector muntanyós de les comarques de la Marina Baixa, l’Alacantí i els municipis meridionals de l’Alcoià i el Comtat. Té nombrosos cims que superen els 1.000 m d’altitud (Aitana, la Penya Alta, la Penya Catxa, la Penya Mulero i l’Alt del Carrascar), juntament amb parets calcàries de centenars de metres i barrancs encaixats que accidenten el territori i, al mateix temps, creen una gran diversitat de paisatges.

Aitana presenta una gran complexitat geològica en què predominen els materials calcaris i, en menor grau, els dolomítics. Des d’un punt de vista estratigràfic, els materials que afloren a la serra es van formar des del Cretaci fins al Miocé. Després del seu plegament durant el miocé, les roques de la serra d’Aitana van patir extensions (estiraments) que van provocar l’aparició de falles normals. Aquestes falles van fer afonar blocs de roques i van originar un relleu escalonat. El cim escarpat de la serra d’Aitana constitueix l’escaló superior d’aquesta escala de blocs de roca. Cap al nord, a la zona de Partagat, s’observen diversos escalons més baixos.

A partir del moment en què es va formar el relleu elevat i escalonat de la serra d’Aitana, l’aigua, el gel i els moviments de vessant s’han encarregat d’esculpir i de modelar les roques, fins que han adquirit les dimensions i les formes actuals, en un procés molt lent, però constant. L’estructuració del relleu i una litologia variada (en què predominen les calcàries a les escarpes i als sectors més elevats, mentre que les margues ho fan als talussos i als fons de vall) conformen el modelatge càrstic i l’evolució de les escarpes, amb despreniments de grans blocs, lliscaments i altres fenòmens de clima fred que han generat rebles estratificats i penyalars.

El clima de la serra d’Aitana està condicionat, a grans trets, per l’altitud de la serra i l’orientació predominant. El ritme anual de les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 13,8 °C d’Alcoleja (739 msnm) i els 15,6 °C de Callosa d’en Sarrià (247 msnm), al vessant nord. Les precipitacions més elevades en l’entorn de la serra corresponen al sector de l’occident nord (Alcoleja, amb una mitjana de 706 mm/any); en canvi, al vessant meridional es fa palès l’efecte de barrera exercit per la serra: així, a l’observatori de Relleu la precipitació descendeix fins als 387 mm/any. Les nevades són freqüents durant l’hivern, encara que la incidència és molt variable entre un any i un altre.

Al llarg de tota la serra s’observen fragments de les sèries de vegetació pròpia de les muntanyes calcàries més elevades del nord de la província d’Alacant. Actualment, només queden esquitxos del que en una altra època van ser boscos frondosos. Fins i tot han desaparegut els exemplars de pi roig o silvestre (Pinus silvestris) que citava Cavanilles. Queden taques i rodals de carrasques (Quercus ilex ssp. rotundifolia) i de pi blanc (Pinus helepensis) a les zones baixes. Si ens cenyim als estatges bioclimàtics, podem observar com:

A l’estatge termomediterrani, a les parts més baixes i les zones assolellades, hi ha orles de coscolles (Quercus coccifera) amb arços negres i aladerns (Rhamnus lycioides, Rhamnus alaternus), que alternen amb argelagars i terrenys plantats de mates de romer (amb Ulex parviflorus, Erica multiflora, Rosmarinus officinalis, etc.).

A les àrees mesomediterrànies, menys elevades i lleugerament més seques, es presenten carrascars sublitorals densos, dominats per les carrasques (Quercus ilex).

I a l’estatge supramediterrani, als vessants més elevats i ombries orientades al nord, trobem carrascars supramediterranis amb retalls menuts de rouredes mixtes amb alzines, roures valencians (Quercus faginea) juntament amb altres espècies caducifòlies com l’auró (Acer opalus ssp. granatense), fleix de flor (Fraxinus ornus) o el server (Sorbus aria). Entre els arbustos dominen espècies com Prunus spinosa, Cotoneaster granatensis, Crataegus monogyna, Berberis australis o Lonicera etrusca. A les àrees supramediterrànies es poden observar també prats de muntanya menuts constituïts per salviars amb Salvia blancoana ssp. mariolensis, Erinacea anthyllis, Scabiosa turolensis o Armeria alliacea, entre d’altres espècies.

A més, hi ha plantes endèmiques pròpies dels penyals i pedregars (com Jasione foliosa, Centaurea mariolensis, Reseda valentina o Iberis carnosa ssp. hegelmaieri), i també dels matolls i herbassars (com Salvia blancoana ssp. mariolensis, Armeria alliacea, Leucanthemopsis pallida ssp. virescens). Amb aquestes hi ha elements de caràcter finícola i d’arrels bètiques que tenen a Aitana la seua localitat més septentrional (com Vella spinosa, Genista longipes, Leucanthemum arundanum o Thymus gadorensis).

En la vegetació forestal de la serra es concentra una comunitat de mamífers variada entre els quals es troben la geneta, el rabosot, el porc senglar, etc. Quant a l’avifauna, podem esmentar alguns rapaços com àguiles (Aquila fasciata), esparvers, falcons, mussols juntament amb alatxes de Madeira, òbiles, cucales, corbs, tords comuns, pit-rojos, merles, falcies i oronetes. El cim més alt de la província és també un lloc important de pas per a les aus en els seus passos migratoris, seguint la vall de Guadalest.

La gran varietat vegetal i faunística de la serra d’Aitana li atorga un valor afegit que la configura com una de les serres més importants de la província d’Alacant; hi ha diverses microreserves de flora incloses en el Projecte LIFE de la Unió Europea, cosa que comporta la protecció i la conservació d’aquests espais. Tot i això, la serra no està catalogada com a Parc Natural i tan sols compta amb la qualificació de muntanya pública i de Lloc d’Importància Comunitària, tant pels valors mediambientals com per la conservació de molts elements que componien la seua organització tradicional.

La geomorfologia peculiar de la serra permet l’aflorament de nombroses fonts, especialment al vessant septentrional, entre les quals cal destacar la Font de Salines, la Font del Molí, la d’Ondara, la Font d’Ondarella, la del Pi, o la Font de Partagat, una surgència menuda (cabal mitjà de 4 l/sg), localitzada a 1085 m d’altitud i relacionada amb el drenatge natural d’una gran llengua de rebles, que s’estén des de la base de les escarpes de la serra d’Aitana fins a la mateixa font. Aquests depòsits de blocs caiguts i graves són molt porosos i permeables i es troben situats damunt de margues argiloses que actuen de substrat impermeable. Quan plou, l’aigua s’infiltra en els rebles i hi circula subterràniament, fins que torna a aflorar en els punts més baixos i forma així els brolladors de Partagat i la Font Vella. La pluja caiguda al cim rocós també s’infiltra en la calcària fracturada. La gran part de l’aigua infiltrada alimenta l’aqüífer carbonatat, que s’estén cap al sud, però una part també va als rebles que drena la Font de Partagat, ja que ambdós formacions geològiques estan en contacte.

La serra d’Aitana, és un espai que reuneix exemples clars dels diversos usos dels quals ha sigut objecte bona part d’aquesta serra i constitueix un reflex de la diversitat paisatgística que deriva d’aquests usos. Tot i que el paisatge dominant és l’alzinar sublitoral, hi podem distingir diversos tipus de paisatges:

• Camps abandonats: els camps de cultiu constitueixen el paisatge antropogènic dominant de la serra d’Aitana. És un dels que té un impacte visual més fort a causa de l’amargenament de vessants i tàlvegs fins a cotes elevades, en què es van plantar oliveres, ametlers i cereals, productes als quals s’afegeixen alguns fruiters en l’actualitat.
• Carboneig: aprofitament de llenyes i fustes per a l’obtenció de carbó vegetal per a llars i forns. A la serra d’Aitana l’espècie més utilitzada per a aquesta finalitat va ser la carrasca. Aquests carrascars destinats al carboneig es localitzen al vessant septentrional de la serra i sobre vessants pedregosos, de pendent acusat, on l’aprofitament agrícola era impossible.
• Pinedes fruit de repoblacions efectuades en moments diversos.

La serra presenta, doncs, un escenari esquitxat de boscos i congostos, endemismes botànics, alzines, teixos centenaris, auró de Montpeller, mates de romer, timó i llentiscle, ametlers, oliveres, vinyes i garroferes, restolls blancs i daurats, camps de conreu escalonats, basses, pedregoses, ermites, canyissos, fonts, coves, abrics amb manifestacions d’art rupestre, itineraris moriscos, restes de castells, etc. Es va començar a ocupar durant el neolític i pel que fa al patrimoni històric i cultural cal destacar diverses fortificacions medievals (com els castells de Confrides, Sella o Guadalest, d’una certa rellevància històrica) i conjunts urbans pintorescos d’alguns pobles de la serra, com Guadalest. També cal destacar les caves o pous de neu que, sense arribar a la monumentalitat d’altres comarques, posen de manifest aquesta activitat antiga de guardar el gel.

Actualment, un total de huit pobles se situen als voltants de la serra: Alcoleja (al nord-oest); Confrides, Benifato, Beniardà, Benimantell, l’Abdet i Guadalest (a la vall de Guadalest, al nord); finalment, Sella (al límit sud de la serra). Hi podem destacar Guadalest, que ha sigut la capital històrica d’una vall que va ser reducte de moriscos que van fundar alqueries com la d’Aljofra (actual Confrides), hui despoblades majoritàriament i de les quals només queden les poblacions actuals. Guadalest presenta una imatge única i especial, situat en la part alta d’una estreta formació pètria. Aquesta ubicació escarpada de la vila la feia pràcticament inexpugnable; per això va ser tradicionalment la població més important de la vall, on vivien els administradors feudals de la zona.

La serra d’Aitana és un fita paisatgística molt freqüentada pels excursionistes, entre els quals podem destacar Eduardo Soler, que va publicar els seus estudis científics i excursionistes en la primera dècada del segle xx, amb notes dels seus viatges per Alacant en què cita entre els llocs visitats la serra d’Aitana.

 

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Neveros en Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Aitana. Font de la Forata (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Aitana. Pas de la Rabosa (foto Miguel Lorenzo).Neveros en Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).Atardecer en la Sierra de Aitana (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

La serra d’Aitana és un conjunt muntanyós que forma part de les Serralades Bètiques, a l’extrem més oriental dins de la península Ibèrica. Està enquadrada al nord de la província d’Alacant (Espanya), en una disposició est-oest (coordenades: 38°39’3”N 0°16’29”O). El pic d’Aitana, cim d’aquesta serra, és al seu torn el cim de la província, amb […]La serra d’Aitana és un conjunt muntanyós que forma part de les Serralades Bètiques, a l’extrem més oriental dins de la península Ibèrica. Està enquadrada al nord de la província d’Alacant (Espanya), en una disposició est-oest (coordenades: 38°39’3”N 0°16’29”O). El pic d’Aitana, cim d’aquesta serra, és al seu torn el cim de la província, amb […]

Citas

Francisco Figueras Pacheco (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia de Carreras Candi.

“La Aitana es un extenso macizo de rocas que representa en esta región el mismo papel que Peñagolosa en las sierras del Maestrazgo, y después de ella es la más alta del Reino de Valencia, alcanzando 1.558 metros sobre el nivel del Mediterráneo, lo cual explica el hecho de ser
el primer monte cuyas cumbres se coronan de nieve
en toda la Provincia y el último que se ve libre de ella,
a pesar de su proximidad al mar.”

Gabriel Miro (1903). Hilván de escenas, en Obras Completas de Gabriel Miro (2006).

“Es la cima de estos roquedos mirador estupendo desde donde se atalaya despejadamente lo descrito y la continuación del valle, ya anchuroso, suave y exornado por la lujuriante ufanía de los pámpanos.
De trecho en trecho emerge una morena masía, un alargado riu-rau, bajo cuyas arcadas se marchita y cura la arracimada pasa, dulce y rugosa.
Y la turgente serranía se aleja en ondulaciones azules, como olas sin espuma, enormes, mudas, del Mediterráneo pálido, dormido, que allá lejos, se funde con el cielo lumbroso.”

Francisco Figueras Pacheco (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia de Carreras Candi.

“Al otro lado del Puig Campana y en la divisoria de los partidos de Vilajoyosa y Callosa d’En Sarrià, se eleva la famosa sierra Aitana, cuyas crestas aparecen cubiertas de nieve durante gran parte del invierno y hacen que sean muy fríos los vientos del Norte. Ramifícase esta sierra en otras de menor altura, que corren en forma de cordillera hacia el Oeste, dejando sólo un estrecho camino o sendero llamado el puerto de Penáguila o más propiamente dicho de Sella”.

Bibliografía

Marco, J. A. (2001)

Aitana como espacio singular: perspectiva geográfica de una montaña mediterránea, Universidad de Alicante.

Marco, J. A. y PADILLA, A. (2002)

Aportaciones recientes al conocimiento biogeográfico de Aitana (Alacant), Servicio de Publicaciones de la Universidad de Alicante.