Paisatges i accions estratègiques

L’Alt Maestrat, paisatges de la pedra en sec

L’erm de Vilafranca. Un parc de pedra

El paisatge de la pedra en sec ordenada és intrínsec a la geografia del nord-oest muntanyenc valencià, una geografia de caminar, veure i conéixer. Aquesta interessantíssima i original manifestació cultural és l’expressió de formes de vida anteriors, marcades per la climatologia i l’orografia d’aquestes terres dels Ports, fredes, hostils i muntanyoses que, per a Vázquez Montalbán, més que una comarca eren tota una dimensió. La necessitat de sòl agrícola va fer que durant segles se n’extragueren grans quantitats de pedres que es deixaven a les proximitats del terreny transformat, buscant alhora alguna utilitat. Amb les pedres, l’enginy i les mans es van alçar en a penes 100 km2 que comprén el terme de Vilafranca, més de 1000 km lineals i discontinus de parets, realment una muralla, i més de 1500 casetes de pastor (entre 15.000 i 20.000 en tota la regió), a més de tot un complex patrimoni d’arquitectura rural popular (bancals, murs, carrerades, descansadors, barraques, aljubs, caletxes, basses) que van transformar el paisatge d’una manera colossal, sàvia i respectuosa amb el medi ambient, especialment en els últims 300 anys, la qual cosa el va convertir en un singular museu viu d’integració agropecuària. La pedra ocupa tot el paisatge, és ubiqua en un paisatge humanitzat i harmònic, on s’assisteix a un paisatge de camps closos o bocage valencià de terres assetjades (horts, tancades: cereals, serrades: pastures), que en la majoria dels casos protegien i servien propietats, ramats i les millors terres.

La pedra seca de Vilafranca i el seu entorn, la seua segona pell, va ser catalogada el 2011 per la Generalitat com un dels 40 paisatges de major interés i rellevància regional, atenent a la seua representativitat, als alts valors, al bon estat de conservació (integritat, autenticitat), a l’elevada estima social i la singularitat. Repartida per moltes geografies, mediterrànies o no, i coneguda des de mil·lennis, la tècnica i el paisatge de la pedra en sec al País Valencià remet a Vilafranca, un territori apoteòsicament empedrat. Allà el seu predomini és tal que sorprén la visió de tanta quantitat i qualitat de construccions que conformen un paisatge dissenyat amb pedres que és el resultat del treball de moltes generacions de pastors, agricultors i masovers, com també de paredadors, margenadors i barracaires experimentats. “Parapaisatgeant” Josep Pla en Cadaqués (1947): “per tal de viure ací degueren crear un paisatge absolutament artificial, convertir una geologia informe, estèril, caòtica, en un jardí de pedra”. 

 

La geografia física: incomoditat, silenci i frontera

En efecte, estem en un territori que Cavanilles (1797) veu “sembrado de montes ó peñas con poca tierra, dexando bastantes llanuras aunque en un suelo elevado con pocos árboles pasa la nueva carretera de Mosqueruela a Oropesa para conducir maderas de construcción”. Les altituds de la vila (1125 m), a l’altiplà, i del seu entorn cardinal (Arrielo, 1316 m, Picaio, 1304 m, Mola del Vilar, 1250 m, Tossal dels Montllats 1655 m (el tercer cim del País Valencià), destaquen el caràcter serrà i escabrós propi dels contraforts orientals ibèrics, litològicament calcaris i amb estratificacions horitzontals i tabulars, de les quals procedeix el mar de pedres situat en una gran plataforma d’altitud mitjana superior als 1100 m, que descendeix suaument a l’est fins a la canyada d’Ares. L’adversitat del relleu es trasllada a una climatologia, inclement que presenta, en el paisatge viscut, només dues estacions amb les seues respectives fenologies biòtiques: un hivern llarg i molt dur –al veí Castellfort està registrada la temperatura mínima històrica del País Valencià (-22°C el 2 de febrer del 1954) i una primavera curta. El resultat: una exigua aptitud agronòmica del sòl en què l’agricultura és poc més que una conjectura i on el sòl és en un 80% forestal i la meitat boscós, com ja observava Cavanilles (1797) “hay en estos montes dilatados pinares, cuya madera se aprovecha para construir buques de la marina real. Como queda tanta porción inculta, se crian muchos ganados es laudable esta industria… propiedad de los mas ricos… que se oponen a romper eriales pretextando que son tierras inútiles aumentando el número de pastores tienen mas lana, crias, hacienda y despotismo… hacen pasar la vara de Alcalde por sus afectos ó dependientes”.

Així doncs, en aquest paisatge d’erm on s’eixampla l’ànim, els components silvopastorals són determinants. Els boscos de Vilafranca sorprenen per la gran omnipresència i la biodiversitat. Destaca l’orla forestal oest des del tossal de Coder fins a la serra Brusca, i especialment la Palomita (1391 m), un bosc referencial als contraforts nord-est dels Montllats, declarat el 2007 Paratge Natural Municipal (149 ha, dues microreserves). Però sobretot és el paisatge ramader (sincretisme o confrontació agropecuària amb models antagònics d’explotació, transhumància, fires, carrerades, lligallo…) el que explica no només el passat, sinó també els pilars del present, i és l’actor principal a l’escenari de la pedra en sec. Ovelles, llanes, pastors i telers durant els s. xv al xviii i cavalleries i tractants durant el s. xix i primeria del s. xx, juntament amb l’esperit mercantil històric, van assentar les bases de la personalitat del lloc i de la indústria tèxtil actual.

Aquest altiplà pedregós, marronós i pastorívol va ser el primer paisatge valencià que va observar Jaume I havent creuat el riu de les Truites i allí va fundar (1239) la Pobla del Bellestar, l’enclavament primigeni de Vilafranca. Ni aleshores ni ara la frontera amb Aragó va ser una ligne Maginot. Ans al contrari, és poc més que una línia administrativa en el mapa invisible de la geografia humana d’una regió en què Vilafranca competeix pel lideratge amb Mosqueruela i Morella. En els plets amb la primera va perdre la partida de l’Estrella (1335-1340), una postal emblemàtica i màgica a la vora del riu Montlleó, abans anomenada Villar de Vinyes, amb impressionants verticalitats de centenars de metres al lloc. Amb la segona va guanyar la independència (1691), cosa que no va amortir una certa rivalitat. Si la geografia és una arma per a la guerres, aquestes afecten el paisatge. En els conflictes més recents, Vilafranca va ser isabelina i republicana, amb el pla de Mossorro (Torre Leandra, Mas de la Carrasca…) com a escenari d’una decisiva batalla (1875) en la qual el general Doregay va derrotar el carlí Villalaín; en aquesta conflagració van perdre les posicions centre i llevant, com recorda la partida de la Creu Grossa. De la mateixa manera, les col·lectivitzacions agràries de la CNT o el maqui de la postguerra van afectar les masies (Mas de les Covatelles…).

 

La corografia humana. La indústria tèxtil com a repte a l’hostilitat

La industrialització va ser primerenca (1905: Electra Vilafranquina, 1923: Banc de St. Roc…), cosa que va propiciar, entre altres fàbriques tèxtils, l’empresa Monfort, que va crear el 1907 el tractant C. Aznar i avui aglutina prop de 500 treballadors només en la seua factoria de Vilafranca, una altra de les fites edificatòries que contrasten en aquest paisatge de pedres. Amb alts i baixos (introducció del niló, competència amb països subdesenvolupats, inversions especulatives, etc.…) produeix avui 75 milions de parells de mitges l’any (de les marques Eugenia de Montijo en els anys 1960, Marie Claire el 1980…), i 20 milions de calcetins (Búfalo, Kler…), cosa que la fa la més important d’Espanya en el subsector i una de les més grans d’Europa. En el desert industrial de l’interior septentrional valencià, sorprén aquesta illa fabril de Vilafranca, coneguda en el ram tèxtil com la Barceloneta, i que és font de treball, prosperitat i rendes per a la comarca.

L’espenta industrial permet una demografia vigorosa de 2352 habitants (2014), la mateixa que el 1875 i un 36% menys –emigració a Barcelona, Castelló– que el 1950, quan arriba al sostre poblacional. Avui pràcticament tots viuen a la vila, ja que dels 92 masos dispersos que hi ha, només 17 estan habitats. La mobilitat mas/vila sempre ha sigut fluida (compres, serveis, migració definitiva). Alguns masos estant fortificats. Aquest poblament de mosaic a partir de “masos de fum, fam i fred“, per la rigorositat ambiental on s’emplacen, està lluny de la seua esplendor en el s. xix quan representaven el 26% de la població. Molts masos són verdaders tranquility maps i quiet lanes.

El paisatge urbà presenta dues parts diferenciades, l’antiga i la nova, com si foren paisatgísticament un poble i una ciutat menuda. Al sud-est hi ha el barri antic, situat en un escarpament estret i allargat vigilat per les capçaleres del congost del barranc de la Fos, sense dubte un land art del lloc. El carrer Major o del Collat i la plaça de l’Església organitzen l’espai i acullen les majors monumentalitats de mirada gòtica –l’Ajuntament– i renaixentista –l’església de la Magdalena. Al s. xix va veure créixer la vila extramurs fins a la plaça d’en Blasco de Alagón, autèntica frontissa de carreteres i barris amb arquitectures modernistes interessants: clínica del Dr. Palomo. La CV-15 és l’eix que dirigeix la mirada al paisatge del nou espai urbà, percebut de vegades fàcilment com a “ciutat” en observar a l’entrada fites com la plaça de bous (1933), la nova factoria industrial d’Aznar (1980) o les insulses urbanitzacions de cases apariades. A l’eixida la mirada contempla altres fàbriques (serradores: Herrero; faixes artesanes: Escuder), el santuari del Llosar (s. xvii) –sempre la pedra– i finalment la Pobla del Bellestar, potser la pobla medieval de major interés paisatgístic i alhora històric i simbòlic per als valencians.

El Museu de la Pedra en Sec (2006), únic al País Valencià i pioner a Espanya, ocupa l’antiga Llotja i té una extensió externa a l’estil d’un écomusée a les partides de les Virtuts, la Parreta i el pla de Mossorro, que són els llocs resum on la pedra en sec explica el paisatge de Vilafranca, o potser el paisatge explica la pedra en sec de Vilafranca. Pot ser que la millor unitat ambiental, el millor beautiful landscape dels paisatges de la pedra en sec siga l’assagador de l’Empriu (Obiol, 1998), entre el Mas de Cabestany i la Pobla del Bellestar, avui el PR-CV-402. En el seu traçat destaquen les casetes de Calces Blaves, una construcció de 60 m x 7 m, 870 m3 de volum de pedres, que arriben gairebé a les 350.000 unitats i a un pes d’1,7 tm. L’edificació sorprén per la magnitud i l’originalitat, i desprén càrregues d’enigmes molt connectades a la litolatria. La pretensió del govern regional de declarar el paisatge de la pedra en sec Bé d’Interés Cultural (BIC) pot tindre en aquest cas un emblema.

Estem davant d’un paisatge desigual amb una forta càrrega de memòria cultural, creat amb instint, saber fer i naturalitat, un museu (lloc de les muses) del folklore (folk=poble; lore=ciència) a l’aire lliure. Si tots els països tenen un genius loci, la pedra en sec ajuda a trobar-lo a Vilafranca, o tal vegada siguen el mateix. Un paisatge d’arquitectura popular sense arquitectes presidit pels principis d’adaptació funcional al medi ambient. En les darreres dècades desafortunadament ha sigut agredit per nombrosos, impropis i gegants ventiladors (110 m) per a la generació d’energia eòlica, que han suposat un altíssim impacte visual i acústic i han marcat un abans i un després en aquest paisatge. Tant de bo que estigueren de pas!

 

Emilio M. Obiol Menero
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Albocàsser (foto Adela Talavera).Campos de cultivo en Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Calles de Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).El paisatge de la pedra en sec ordenada és intrínsec a la geografia del nord-oest muntanyenc valencià, una geografia de caminar, veure i conéixer. Aquesta interessantíssima i original manifestació cultural és l’expressió de formes de vida anteriors, marcades per la climatologia i l’orografia d’aquestes terres dels Ports, fredes, hostils i muntanyoses que, per a Vázquez […]Detalle de la puerta de los 4 evangelistas de la iglesia de Santa María Magdalena de Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Calles de Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Campanario de la Iglesia del Salvador, Culla (foto ESTEPA).

Mapas

El paisatge de la pedra en sec ordenada és intrínsec a la geografia del nord-oest muntanyenc valencià, una geografia de caminar, veure i conéixer. Aquesta interessantíssima i original manifestació cultural és l’expressió de formes de vida anteriors, marcades per la climatologia i l’orografia d’aquestes terres dels Ports, fredes, hostils i muntanyoses que, per a Vázquez […]El paisatge de la pedra en sec ordenada és intrínsec a la geografia del nord-oest muntanyenc valencià, una geografia de caminar, veure i conéixer. Aquesta interessantíssima i original manifestació cultural és l’expressió de formes de vida anteriors, marcades per la climatologia i l’orografia d’aquestes terres dels Ports, fredes, hostils i muntanyoses que, per a Vázquez […]

Citas

Josep Monferrer i Guardiola (1997). Evolució urbana d’un poble industrial.

“La nota característica del territori casolà rau en la pedra. Però no “in puris naturalibus”, sinó en la pedra seca que l’home canvia de lloc i funció amb una mínima manipulació, sense més additaments. La pedra natural, humanitzada només inicialment, com a component identitari d’un paisatge humanitzat.”

Carles Salvador (1954). A l’ombra del Penyagolosa.

“I Vilafranca del Cid, tan rica i industrial, que ha sabut passar dels teixits de les manteletes al teixit de les calces de cristall. Paisatges vius que parlen com un llibre obert a qui sap llegir en ells.”

A. Moner y S. Carratalà (2001).

“Aquesta trama dóna forma a un pensament col·lectiu sobre el fet d’habitar i sobre la concepció de l’espai. Cada pedra edifica aquest pensament i arriba a aconseguir que esdevinga paisatge, que el grup humà que l’ha concebut també esdevinga paisatge. Les parets corporifiquen aquesta idea, l’escriuen sobre el mapa del territori. Un pensament escrit en què cada pedra és paraula i caminar entre elles, llegir.

Bibliografía

- Nota

No se relacionen aquí los clásicos (Cavanilles, Viciana, Madoz...), por considerarlos transversales a todos los paisajes.

OBIOL MENERO, E. M. (1998).

L’Assagador d’Empriu: una proposta d’Ecomuseu ramader en Els Ports. Projecte d’Investigació. Conselleria Medi Ambient. Generalitat Valenciana.

GARÍ, J. (2012).

Viatge pel meu país. València: Ed. 3i4.

MIRALLES, F. - MONFORT, J. - MARÍN, M. (2008).

Los hombres y las piedras. La piedra seca en Vilafranca. Un paisaje humanizado. Ajuntament de Vilafranca.

MESEGUER, V. - ZARAGOZÁ, A. (2004).

Arquitecturas de piedra en seco. Actas VII Congreso Internacional de Arquitecturas de Piedra en Seco. Ed. Centre Estudis del Maestrat-Generalitat Valenciana.

TORTOSA, P. (2013).

Vilafranca. Els Ports. Un mar de pedra seca a mil metres d’altitud. Ed. 96, Ajuntament de Vilafranca.