Paisatges i accions estratègiques

Els paisatges de la Vall d’Albaida

Una terra de contrasts

Es pot dir que els hòmens han modulat el paisatge de les valls blanques i, alhora, que el paisatge “ha fet” els mateixos hòmens. El sinclinal perfecte geològicament que és la comarca pot semblar a l’observador inadvertit o a aquell que ho puga veure a vista d’ocell, un espai homogeni, que sembla pla. Tanmateix, quan recorreguem aquestes terres constatem que aquesta primera impressió era totalment errada. En efecte, el relleu de la Vall és ondulat, conformat per una successió de daltabaixos, suaus sí, però incontestables: barrancs més o menys abruptes i extens i reguerots que desaigüen a rieres que conformen les artèries dels rius principals de la conca de l’Albaida que li dóna nom a la comarca.

El territori és una vall extensa i ampla, de vora 15 Km de llargària i de vora 6 d’amplària en els seus extrems, la qual s’alinea en sentit perpendicular a la disposició costanera del territori del País Valencià. Les magnituds d’altitud ho reflectixen clarament: passem dels 137 metres de Bellús fins als prop de 400 d’Agullent o Beniatjar.

La Vall d’Albaida és una de les comarques centromeridionals valencianes o Comarques Centrals Valencianes, la més central de totes elles. És un centre d’intercanvi on confluïen els productes de les planes litorals, de la regió de les Muntanyes i de la Manxa. Li hem d’afegir dues unitats clarament diferenciades: el terme de Bocairent i el de Fontanars dels Alforins, dues replaces de més de 600 metres que anuncien la Meseta i els altiplans d’interior.

El riu d’Albaida naix en el punt exacte que tallen les serres, on acaba la del Benicadell i comença la d’Agullent. El riu “Al-Baidà” i el color blanc predominant de la terra, del tap o blanquissar, donen nom a la comarca que tot i això pertany a quatre conques: l’Albaida, el riu d’Alcoi o Serpis, el Cànyoles i el Vinalopó.

 

El medi físic

Estem davant d’un espai ample que conforma un medi geogràfic homogeni, un espai envoltat per muntanyes, nítidament delimitat i per això perfecte, pel que fa a la seua topografia: un sinclinal geològicament ben delimitat per sengles anticlinals, la Serra Grossa al nord i les serres d’Agullent-Ombria d’Ontinyent i Benicadell al sud. L’amfiteatre es concreta en els seus extrems oriental i occidental, respectivament, amb el Coll de Llautó i, més enllà d’Ontinyent, els Cabeços (del Navarro i de Tiriran) que delimiten el començament de l’altiplà de l’Alforí, seguint cap a ponent. Un territori que s’orienta clarament al sistema Bètic, al qual pertany, però que té contacte amb l’extrem meridional de les serralades dels sistema Ibèric.

Els sols predominants són blancs, com hem dit, encara que hem d’exceptuar una zona a la part més occidental de la replana dels Alforins on predomina el color rogenc i l’aflorament de l’àrea de Rugat, d’un roig intens. De tota manera, les terres blanques són un dels elements més remarcables del paisatge, com es pot veure fins i tot en les imatges preses pel satèl·lit. Cavanilles, de nou, és certer quan descriu els sòls: “Su suelo se compone de marga blanquecina desde el Coll de Llautó hasta Ontiniént y de roxiza desde aquí hasta salir del reyno…”, tot remarcant que la tierra blanca, llamada vulgarmente Albarís” hi és el tret característic.

Les vies de comunicació tenien com a accessos més remarcables els cursos fluvials: el Port d’Albaida i l’Estret de les Aigües (Bellús) on naix i on travessa a la comarca de la Costera el riu d’Albaida. Junt a ells les vies de connexió més accessibles de ponent (Ontinyent i Fontanars, però també Bocairent) cap a la depressió del Vinalopó, que naix en terme de Bocairent. Més exigents han estat els ports muntanyencs d’entrada (per l’Olleria i Benigànim) o d’eixida ja cap a l’Alcoià-Comtat (port de Salem i port de Muro). Les millores han estat notables en els darrers anys amb l’obertura dels túnels de l’Olleria i la millora substancial del Port d’Albaida de la mà de l’autovia central.

 

Observacions d’una primera ullada

El blanc de les terres i el verd són els colors predominants. La coberta vegetal ha sofert una considerable transformació des de la primigènia formació de boscos associada al predomini de carrasques fins a l’actual amb predomini absolut del pinar. La intensíssima explotació de les dècades centrals del segle xix explica la necessitat de la repoblació realitzada a finals del segle i en les primeres dècades del xx, gràcies a la planificació forestal estatal (“Camí dels Enginyers”). Posteriorment diversos incendis han compromés greument aquesta coberta, el de 1970 i ben especialment el de 1994 que va arrasar quasi per complet les serres de la Vall, amb excepcions ben claretes i en concret la part bocairentina de la Serra de Mariola i del terme de Fontanars dels Alforins.

Posteriorment, uns altres incendis han retardat una complicada recuperació de la coberta vegetal i han privat l’observador de la frondositat de les serres posades en relleu per escriptors i viatgers al llarg del segle xx (Beüt, Soler Carnicer, Alejandro Bataller) i llevant-li una part molt considerable de l’atractiu per a un molt embrionari turisme rural i ecològic (cicloturisme i senderisme) que ha estat l’aposta més decidida de les institucions supracomarcals (Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida). Hui el bosc ha quedat reduït a la mínima expressió i si parlem dels boscos relictes de carrasques això és encara més ostensible. El paratge del Surar de Pinet-Llutxent n’és una excepció esplèndida.

 

La seqüència històrica

El paisatge i l’organització del poblament, allò més visible i sensible al pas del temps, han canviat de manera fefaent des que el contemplaren les escasses tropes cristianes al cap de les quals anava Jaume I, ara fa poc més de 750 anys. I els canvis, òbviament, es deuen a l’espècie humana.

Des del moment de la conquesta fins al segle xv es constata la profunda transformació de l’estructura del poblament i, en bona mesura, del paisatge. El model colonial cristià comprén una dualitat i una jerarquia molt clara: els assentaments de colons, d’una banda, i les heretats i senyories de propietaris absentistes residents als nuclis urbans, Xàtiva i València. Sorgiran així pobles o viles-noves de cristians, creades ex novo (Montaverner, Llutxent i la Pobla de Rugat-del Duc) o sobre anteriors nuclis andalusins (Bocairent, Ontinyent i, ben probablement, Albaida) i assentaments menors de cristians (Agullent, el Palomar, les Olles —futura l’Olleria—, Benigànim, Quatretonda…). La permanència de bona part dels vençuts explica perquè es mantingueren les alqueries islàmiques, tot i que sotmeses a un procés de simplificació i/o concentració. La situació canvia profundament durant el lapse comprés entre la conquesta i els inicis del segle xvi.

El paisatge actual de la Vall d’Albaida és producte, en bona mesura, insistim, de l’acció de l’home. El mapa més antic del territori valencià que es coneix fins al moment data de 1499 i és, alhora, la primera representació cartogràfica de la comarca (Terol 2000). És un document excepcional: un dibuix realitzat en tinta sobre paper on s’hi representa un terç de la superfície de la comarca (uns 210 Km² d’un total de 721,5) a una escala aproximada que oscil·la entre 1:30.000 i 1:50.000. Ara bé, s’ha de remarcar que és una representació que s’emmarca en la cartografia corogràfica o pretècnica, molt anterior als estàndards tècnics actuals. Es representen tretze de les trenta-quatre poblacions existents en l’actualitat i alguns dels llocs —unitats de poblament mínim entre les categories jurídiques valencianes de l’època foral— que llavors existien, els quals a hores d’ara no són més que vestigis d’una antiga ocupació. La comarca apareix amb els seus castells encara en peu o amb restes prou més visibles que les actuals i es representen les poblacions amb una imatge característica i una mentalitat feudal, com a símbols de poder sobre un territori, atés que ho fan en forma de torres fortificades o castells. En definitiva es representa una societat i les seues circumstàncies, i més de cinc segles després les coses són molt diferents.

L’expulsió dels moriscos en 1609 marca un punt d’inflexió. La tendència del fenomen històric de poblament a l’agrupament és continu des de la conquesta i colonització cristianes. El paisatge poblacional quedarà conformat de manera pràcticament definitiva a partir de 1609: amb lleugeres correccions, es configura el mapa del nuclis que constituiran els 34 municipis que hui conformen la comarca.

La repoblació postmorisca fou eminentment endògena, a càrrec de les poblacions cristianes-velles, i fou també un fenomen senyorial, perquè la geografia morisca era, no ho oblidem, una geografia senyorial. Així les coses, en 1609 la població cristiana vella representava el 69,4 % mentre que la morisca era el 30’6, en proporcions que reprodueixen percentualment —com moltes altres— les magnituds generals del país. És molt significatiu, de tota manera, que dos de cada tres vassalls de senyor siguen moriscos.

 

Una terra de contrasts: la dualitat comarcal

La dualitat que presideix el territori en l’actualitat, encara que d’arrels històriques, s’accentua en el segle xix: la meitat occidental industrialitzada i molt més poblada contrasta amb la meitat oriental, agrícola i de menor densitat i pes demogràfic. La diferenciació anirà desenvolupant-se de manera progressiva fins arribar als anys 50 del segle xx que marquen el definitiu desequilibri en l’estructura comarcal, sancionat i accentuat encara més amb la millora i el desenvolupament de les comunicacions terrestres (autovies) en les darreres dècades.

La Vall d’Albaida és per damunt de tot una terra de contrasts. Aquest n’és el tret més característic. Aquesta mena de dualitat és dialèctica i és omnipresent i els seus factors explicatius són, en part, geogràfics. I el paisatge n’és una prova manifesta dels contrasts: industrial/agrícola, solana/ombria, llevant/ponent, serra/vall, hortes/secans, boscos relictes/camps ben conreats…

Policentrisme de pregones arrels històriques que s’estructura ara com adés en tres àrees d’influència: Ontinyent, Gandia i Xàtiva, influència comercial, judicial, humana, antroponímica. Això és conseqüència en bona mesura de la posició excèntrica d’Ontinyent en una comarca allargada i relativament estreta on el cap principal està situat en un extrem i no en el centre.

La delimitació comarcal actual (encara només oficiosa) és en bona part arbitrària. Comptat i debatut, des de 1988 les 34 poblacions de la nostra comarca conformen un districte judicial, el partit judicial amb capital a Ontinyent, que referma la delimitació històrica o tradicional, si més no. La Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida naix en 1991 i a hores d’ara reunix tots els municipis de la comarca. Aquests són, de moment, els únics reconeixements legals del nostre (incontestable, val a dir) fet comarcal.

 

Un paisatge predominantment rural

Si mirem aquesta terra, veure’m que hi ha alguns indrets on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill, plàcid fins i tot. Delerosa (quasi bucòlica) vista d’una ruralia que s’endevina antiga com ens confirma la toponímia. El paisatge de la Vall d’Albaida és, en efecte, eminentment rural, esguitat de nuclis de poblacions d’una grandària variable: 20 dels 34 municipis tenen menys de 1.000 habitants. Tot i això, encara que no hi ha grans ciutats sí que hi ha nuclis amb connotacions plenament urbanes, especialment en el cas de la capital, Ontinyent, amb més de 36.000 habitants. En un segon esglaó trobem els actuals nuclis industrials i antigues viles de grandària mitjana d’Albaida, Benigànim i l’Olleria, amb població que oscil·la entre els 6.000 i els 8.500 habitants.

Els termes municipals guarden també aquesta proporcionalitat, tot i que hi ha termes ben extensos, com ara els de la banda occidental (Bocairent, Fontanars dels Alforins i Ontinyent) i els d’Albaida, Benigànim, Llutxent, l’Olleria i Quatretonda. Tot i això la densitat demogràfica és també desigual: els poc més de 92.000 habitants es distribueixen pels 721 km2 i conformen una densitat inferior a la mitjana valenciana, però prou major que la de les comarques no litorals valencianes. Aquesta anomalia en una distribució de la població valenciana abocada al litoral té orígens històrics: des de l’edat del Bronze la comarca és una de les més densament ocupades. A hores d’ara el fenomen de la industrialització a partir de la taca d’oli del tèxtil valencià ajuda a entendre que junt a l’Alcoià-Comtat-Foia de Castalla marca un dinàmic contrapunt a la pauta i a la tendència demogràfica de les comarques valencianes d’interior. Una part del paisatge urbà, especialment a Ontinyent, el dels fumerals o ximeneies, alça acta de la tradició manufacturera primer i industrial després i topònims com els Batans, ho reafirmen.

A les àrees més dinàmiques Ontinyent conjuga les funcions de centre de servicis (especialment culturals i identitaris) i activitat industrial. Aquest dinamisme s’ha traduït en un increment del seu pes demogràfic relatiu, que ha passat del 21 per cent de la població comarcal de 1900 al 40 per cent actual. En l’altre extrem la majoria de poblacions menudes i agràries mostren una tendència a la pèrdua de pes demogràfic o a l’estancament i representen menys del 10 per cent de la població comarcal. Sol ser ací on el paisatge ens reserva veritable joies que guarden les essències mediterrànies (en la flora, en la fauna) perquè s’han conservat indrets i paisatges plens d’encant i d’autenticitat.

La tendència de proliferació dels masos i els fenòmens de poblament dispers pel paisatge agrari de la comarca comencen a invertir-se des dels anys 50 del segle xx. Els masos, una part ben significativa del nostre patrimoni etnològic i arquitectònic, són producte d’un cicle expansiu que comença en el segle xviii i que es desenvolupa sobretot en el xix. A mitjan segle xx la industrialització origina un progressiu, imparable i ràpid retorn al poblament agrupat. Des d’aleshores els masos comencen a ser abandonats. Tot i això, en els últims quaranta anys s’observa un fenomen paradoxal: una nova fugida al camp a través de la generalització de les segones residències, les populars casetes. El fenomen és ben intens en els termes de les poblacions mitjanes més industrialitzades (Albaida, l’Olleria, Aielo de Malferit, Agullent) i especialment a Ontinyent. A les poblacions de base agrària, per contra, s’atenua molt i encara conserven el seu paisatge agrari clar d’aquestes segones residències.

 

Un paisatge agrari de secà: simfonia de bancals, fonts i barrancs

Els hòmens han sabut traure’n partit del territori i, a poc a poc, transformar-lo en un notable espai agrícola: han anat conquerint i domesticant l’ager des de l’aparició de l’agricultura, fa uns milers d’anys. El procés ajuda a entendre la presència de les comes, tossals i tossalets, alterons i altets on la vegetació boscosa ha quedat reduïda a la mínima expressió generalment associada a la presència antròpica, de la mà de masos.

Predomina la vinya i els fruiters i encara té un pes molt considerable l’olivera, molt característica des de temps immemorial (recordem la hipèrbole d’Escolano: la vall rajava oli). Els sòls presenten condicions idònies per a la vinya, per la qual cosa la seua presència ha estat sempre rellevant i amb una notable tendència expansiva des del segle xvi, tant pel que fa al raïm de taula com al de cup o trull. Tot i això, en els darrers temps l’agricultura, com la pràctica totalitat del sector primari valencià, viu una etapa d’incertesa amb una tendència que explica l’augment dels terrenys incults, fins i tot en termes de poblacions encara de base econòmica agrària. Així les coses, l’olivera ha cobrat una certa tendència expansiva com a conreu-refugi en un moment en què els llauradors han viscut en carns pròpies el desgavell de la voràgine dels capricis dels mercats i les modes, plantant i arrancant diverses varietats de fruiters. Moltes vessants de serralades conserven fossilitzats bancalets d’ametlers, oliveres i garroferals. Es tracta del testimoniatges de l’intens procés d’artigament durant la primera meitat del segle xix, fenomen ja remarcat en el seu moment per Cavanilles. La llei dels rendiments decreixents ha dictat, tot i això, sentència immisericorde i hui conviuen amb les formacions vegetals (pinar i matollar) que malden per recuperar el seu espai.

 

Els paisatges de l’aigua: perquè no tot és terra de secà…

Terra de predomini del secà. Territori, tot i això, amb una horta gens menyspreable. Horta notable, com la d’Ontinyent, que ha estat l’ànima i l’alé de vida de la ciutat. A banda dels rius principals hi ha una llarguíssima llista de barrancs connexos amb les artèries principals. Els sistemes de captació d’aigües són múltiples i quasi tots ells esdevenen oasis de verdor i d’eclosió de vida. Hi ha una bona representació dels models tradicionals: séquies com ara la del Port (subcomarca del Marquesat d’Albaida) i les séquies Vella i Nova (Ontinyent) que conformen el reg històric o horta d’Ontinyent; infinites fonts pertot arreu (la Font Freda a la serra del Benicadell, la Font del Benetzar a Agullent); assuts, com ara al Pou Clar (Ontinyent); qanats o alcavons i mines de captació com ara la Font de Santa Bàrbara o del Teular (Bocairent) i la Font Jordana (Agullent) (Hermosilla-Peña 2013).

A tot això, l’única població que no disposava d’espais irrigats històricament era la Pobla del Duc. Paradoxalment una de les viles on l’agricultura (en base al raïm de taula i, en menor mesura, a l’elaboració de vins) ha viscut etapes d’esplendor i que pertany al que podríem definir com el secà més fecund de la comarca.

Hem de sumar-li la presència d’una nombrosa cabana ramadera d’ovicàprids (incloent-hi Bocairent i el seu terme històric que va arribar a encabir Alfafara i Banyeres de Mariola), que explica la puixança manufacturera de la llana a Ontinyent i a Bocairent en les èpoques medieval i moderna.

 

Els accessos i els comunicacions

El dèficit històric d’unes pèssimes comunicacions admet matisos: el camí reial de Gandia a Ontinyent data de la primera meitat del segle xv i la seua connexió amb el camins que porten a Castella, especialment el d’Almansa a Ontinyent, ajuden a entendre la puixança de les viles frontereres a una banda i altra des del segle xvi, fruit d’un actiu comerç i de sinèrgies regionals incontestables, a partir de la complementarietat de les activitats econòmiques: blat, llana i ramats castellans a canvi de productes tèxtils manufacturats i oli, bàsicament.

L’embrió d’un eix vertebrador del País Valencià pren forma a partir de 1279 amb la creació del camí Xàtiva-Alcoi que penetrarà la regió de les Muntanyes, i que conforma amb l’àmbit urbà de Xàtiva el binomi que històricament ha conformat la governació de més enllà del Xúquer i, a hores d’ara, les Comarques Centrals Valencianes. L’ocupació de les comarques del sud en temps de Jaume II tanca el procés primordial de configuració històrica del territori valencià i amb la continuïtat del camí fins a Alacant marca la tendència que a finals del segle xx suposarà l’actual Autovia Central. La millora significativa de les infraestructures viàries en les darreres dècades ha allunyat les carreteres dels nuclis urbans però ha suposat el pagament d’un feixuc peatge pel seu considerable impacte visual i ambiental.

El ferrocarril, per contra, està present des de la darrera dècada del segle xix. És un recurs de transport infradesenvolupat per la negligent gestió de les diverses administracions públiques i ha esdevingut, alhora, una reivindicació recurrent de la comarca pel que fa a la seua continuïtat i millora.

 

La toponímia i el paisatge de les paraules

Pràcticament els 3.000 topònims arreplegats actualment a la Vall són transparents i exemples parlants de la visió del paisatge comarcal a través dels temps, especialment, per la seua significació geogràfica i històrica. La toponímia ens mostra la mirada paisatgística dels nostres avantpassats, llauradors, caçadors i pastors, sobre moltes parts de la comarca hui transformades: des del color i forma de la terra (el Terrer Roig, en una zona de terra blanca; el Llacorellar), la qualitat de la terra (el Paraís, les Sorts), el sistema de distribució d’aigua i de reg (l’Assut, la Sagnia, la Sénia, Porçons, el Naiximent, la Mota, la Tanda del Dilluns), el relleu (el Llombo, els Tossals, el Campello), les faenes (el Teular, l’Algepsar, les Picadores, els Novals), el camins (el Forcall, els Descansadors, la Venta), les restes de poblacions de moriscos (el Benetzar, Rafalgani, l’Atzúbia), els costums (l’Esplugador, Cadolla de les Agüeles), oficis (el Coc, el Quincaller, el Balde), la fauna (l’alt del Corço, la Llobera), agricultura (l’Arrossar de Bellús, el Tramussar), la flora (el Joncar, el Surar), etc.

 

Emili Casanova Herrero
Departament de Filologia Catalana
Universitat de València

Vicent Terol i Reig
Director de l’Arxiu d’Ontinyent

Compartir:

Fotos

Bocairent (foto Miquel Francés).Melocotoneros en el fondo de la Vall d’Albaida (foto Miquel Francés).El Benicadell (foto Miquel Francés).El Palacio d’Albaida (foto Miquel Francés).La Vall d’Albaida desde la Serra Grossa (foto Miquel Francés).Ontinyent, Agullent y Albaida (foto Miquel Francés).Ontinyent (foto Miquel Francés).Vall d’Albaida desde la Ombria del Benicadell (foto Miquel Francés).

Mapas

Es pot dir que els hòmens han modulat el paisatge de les valls blanques i, alhora, que el paisatge “ha fet” els mateixos hòmens. El sinclinal perfecte geològicament que és la comarca pot semblar a l’observador inadvertit o a aquell que ho puga veure a vista d’ocell, un espai homogeni, que sembla pla. Tanmateix, quan […]Es pot dir que els hòmens han modulat el paisatge de les valls blanques i, alhora, que el paisatge “ha fet” els mateixos hòmens. El sinclinal perfecte geològicament que és la comarca pot semblar a l’observador inadvertit o a aquell que ho puga veure a vista d’ocell, un espai homogeni, que sembla pla. Tanmateix, quan […]

Citas

Gaspar Escolano (1610-1611). Décadas de la insigne y coronada ciudad de Valencia.

“Esta Serranía la divide de Xátiva la sierra que llamamos del Puerto de la Ollería y, descendiendo della, lo primero que se topa es con la estendida
y pingüe Valle de Albayda, que toda mana azeyte”.

Dicho popular de La Vall d’Albaida.

“Si Mariola fa cassola i el Benicadell capell
llaurador ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell”.

Bibliografía

CAVANILLES, A. J. (1797).

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, Imprenta Real. (Edición facsímil, Valencia, 1981).

ESCOLANO, G. (1610-1611).

Décadas de la insigne y coronada ciudad de Valencia. [Valencia: Patricio Mey, 4 vols.] Edición facsímil. Valencia, Universitat de València, 1972, 6 vols, II. IX, cap. XXX.

FUSTER ORTELLS, J. (1962).

El País Valenciano, Barcelona, Destino.

HERMOSILLA PLA, J. y PEÑA ORTIZ, M. (2013).

“La arquitectura hidráulica de los regadíos históricos valencianos. Claves territoriales y tipológicas en torno a sus elementos, redes y sistemas”, en Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Barcelona, Universidad de Barcelona, Vol. XVIII, nº 1024. http://www.ub.edu (Consultat 2016-09-01)

MIRA, D. (1997-1998).

200 anys de les “Observaciones” de Cavanilles, sèrie de 56 articles publicats a Crònica. Periòdic Independent de la Vall d’Albaida, Ontinyent.

MIRA, D. y BORDERA, T. F. (2000).

“Abans de res: paisatges de la Vall d’Albaida, en TORTOSA, F. (coord.) (2000a): La comarca de la Vall d’Albaida. Ecoguia d’itineraris ambientals i culturals. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, Ontinyent, 79-84pp.

SOLER i MOLINA, A. (1995).

“La Vall d’Albaida”, en PIQUERAS HABA, J. (dir.). Geografia de les Comarques Valencianes. Valencia, Foro Ediciones, vol. v, 166-283 pp.

TEROL i REIG, V. (2000).

“Llegint un mapa de la Vall d’Albaida de 1499: magnats e poderoses persones lluitant per la jurisdicció i fitant la terra”, Alba. Revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida, 15, Ontinyent, 5-39 pp.

TEROL I REIG, V. (2008).

“Descripcions, percepcions i una certa «consciència comarcal» de la Vall d’Albaida (segles XVIII-XVI)”, en TEROL I REIG, V.; CASANOVA, E. (eds.): Actes del II Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida. Ontinyent: Edicions Alfons el Magnànim-IEVA, 2 vols., vol. II, 1056-1088 pp.

TORTOSA, F. (coord.) (2000a).

La comarca de la Vall d’Albaida. Ecoguia d’itineraris ambientals i culturals, Ontinyent, Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, 79-84pp.

TORTOSA, F. (2000b).

La comarca de la Vall d’Albaida. Poble a poble per la blanca vall. Ontinyent, Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

VV. AA. (2016).

La Universitat de València i els seus entorns naturals: La Safor, la Vall d’Albaida i l’Alt Túria valencià, València, Universitat de València, 105-185 pp.