Paisatges habitats

Albaida

La ciutat blanca

El marc físic

El terme d’Albaida es localitza a l’àrea central de la Vall d’Albaida, al sud de la província de València. La comarca està ubicada a la zona externa de les Serralades Bètiques, concretament al Prebètic extern, caracteritzat per plecs d’orientació oest-sud-oest est-nord-est. Està conformada per una vall sinclinal àmplia nítidament delimitada per anticlinals calcaris cretacis. Al nord s’alça la serra Grossa, amb altituds entre els 400 i 700 metres, i al sud l’alineació Agullent-Benicadell, amb elevacions superiors als 1.000 metres. La vall es troba recoberta per sediments terciaris potents, compostos per margues miocenes en facies tap, conegudes popularment com a “albarizas” per la seua coloració blanquinosa. Aquesta tonalitat dóna nom al topònim Albaida, d’origen àrab /al-bayda/, que significa “la blanca”.

A l’extensa vall de la comarca es localitza el municipi d’Albaida, amb una superfície de 35 km2. Presenta un paisatge dominat per llomes successives i retallat per barrancs profunds. Aquest pla margós està delimitat al sector meridional per l’anticlinal calcari de la serra de la Covalta, que, juntament amb la muntanya del Castell Vell (563 m) i les muntanyes de la serra d’Atzeneta (l’Alt d’En Roda, 628 m, i la Lloma de Faus, 674 m), flanquegen el port d’Albaida (620 m). Aquest tossal constitueix la principal eixida natural de la vall, a conseqüència d’una falla que separa les alineacions muntanyoses d’Agullent i Benicadell. En aquest sector s’origina el riu Albaida, al paratge dels Fontanars. Irriga la zona més plana del municipi albaidí i rep en el seu recorregut pel terme les aportacions dels barrancs d’Agullent, El Forcall, el Barranc Pregó i Els Barranquets. El límit septentrional del municipi el conforma el riu Clariano o del Pou Clar, que constitueix el principal afluent del riu Albaida.

 

Agricultura i regadius tradicionals

Els sòls d’Albaida figuren entre els més fèrtils del territori valencià, a causa de la seua riquesa en nutrients i la seua elevada capacitat de retenció de la humitat. Les activitats agràries es desenvolupen principalment al sector septentrional del municipi, amb terrenys drenats per diversos barrancs. Predominen els fruiters (caqui, albercoquer, ametler i prunera) amb 632 hectàrees, la qual cosa representa la meitat de les 1.300 hectàrees conreades al terme. També destaquen els vivers, els oliverars i la vinya.

El municipi disposa d’una àmplia varietat d’elements i sistemes de regadiu tradicional, que generen paisatges de l’aigua de valor cultural i patrimonial contrastat. Destaca el de la séquia del Port, el segon de major extensió a la Vall d’Albaida. S’abasteix de la galeria drenant de la Font del Port, situada a la ribera dreta del Barranc del Naixement. Se’n desconeix la data exacta de construcció, però alguns indicis assenyalen que potser va ser construïda entre els segles viii i x. El sistema irriga una superfície de 2.450 fanecades als termes d’Albaida (1.297 fanecades), Palomar (870 fanecades) i Atzeneta d’Albaida (283 fanecades), conreades amb oliveres i arbres fruiters. Va arribar a abastir fins a 9 molins (5 dels quals estan situats a Albaida), i multitud de llavadors, tant particulars com públics, cosa que deixa constància de la seua importància històrica. Altres sistemes de regadiu històric al municipi són el de la font de la Beneita, les Fontanelles o la font de la Vila.

 

Espais naturals

Al sector meridional es concentren les principals elevacions del terme. La major es correspon amb la serra de la Covalta, amb una altitud de 890 metres al pic homònim. El cim està format per un altiplà que va ocupar un dels poblats ibèrics (segles vi-iv aC) més significatius del territori valencià. A la part inferior del cim es troba l’abric de la Covalta, una gran cavitat allargada des de la qual es poden admirar espectaculars panoràmiques del sector central de la Vall d’Albaida. A l’interior de la cova s’ha canalitzat una petita surgència d’aigua per a la conformació d’una font. Les faldes de la serra estan cobertes de boscos de pins espessos i ombrívols, així com de matolls i pastures. Els llistonars predominen en els sòls frescos i profunds, i pinten la serra de diferents tonalitats segons l’espècie en floració.

A més de l’esmentada flora comuna, hi ha espècies botàniques de distribució geogràfica limitada, que destaquen per la raresa. Amb el propòsit de protegir la variada flora rupícola, repleta d’endemismes, es va declarar el 2002 la microreserva de l’Ombria de la Cova Alta, amb una superfície aproximada de 19 hectàrees. Les espècies prioritàries són les agulles rupestres (Erodium saxatile), la linària de Cavanilles (Linaria cavanillesii), els corets o orelles de rata (Sarcocapnos Saetabensis), l’abellera groga (Ophrys lutea) i les llunetes (Biscutella montana).

El sector sud oriental del terme forma part del Paisatge Protegit de l’Ombria del Benicadell, declarat l’any 2006. Posseeix una extensió de 2.103 ha en una desena de municipis de la comarca de la Vall d’Albaida, de les quals 304 es localitzen al terme albaidí. La serra, d’orientació nord-oest sud-est, té una longitud de 25 quilòmetres i constitueix el límit natural entre les províncies de València i Alacant. L’erosió kàrstica propicia una diversitat de formes geològiques considerable i els fenòmens de surgència són nombrosos a la zona. Les repoblacions dutes a terme al principi del segle xx, principalment amb espècies del gènere Pinus, i els incendis freqüents esdevinguts en les últimes dècades, han propiciat un mosaic vegetal en què estan representades la majoria d’etapes evolutives del bosc mediterrani. A les zones baixes hi ha ecosistemes agrícoles d’un valor paisatgístic excepcional. En l’actualitat, l’Ombria del Benicadell constitueix un espai apreciat i valorat pels nombrosos visitants. Les activitats principals es relacionen amb el senderisme, l’esbargiment, l’acampada o les pràctiques esportives, com l’escalada o el cicloturisme.

 

Poblament i nucli urbà

Al terme municipal d’Albaida se situen una sèrie d’emplaçaments històrics que daten de l’eneolític (Sifó de les Fanecades i Covatxa del Camí Reial), del bronze (Puntal de la Rabosa, Tossal d’en Roda i Alta del Cantalar) i d’època ibera (la Covalta, Tossal del Castell Vell, Corral de Bollo, Alt del Pont Trencat i la Cova dels Ases). De la romanització hi ha indicis a la Casa de Santa Clotilde i el Pont Trencat. En època islàmica van ocupar la zona elevada del terme una sèrie d’alqueries i coberts: Rahl Alboraibal, Couexcar, Benizaver, Aljorf, Rahal Abdulgelil, Beniàtif, i Betilla; mentre que a les proximitats del riu de l’Olleria es trobaven les alqueries d’Atzueva, Gafit i Venalguazil. Aquestes aldees, juntament amb altres poblacions, conformaven el terme de hisn o castell d’Albaida, l’actual Castell Vell. Tanmateix, amb anterioritat a l’ocupació cristiana, ja hi havia a la muntanya de la Vila un Castell Nou, custodiat segurament per una guarnició almohade. Va ser en aquest espai on Jaume I va instal·lar una guarnició el 1244, i el 1248 va fundar l’actual vila. El títol de ciutat va ser atorgat a Albaida el 1906 per Alfons XIII.

El nucli urbà d’Albaida se situa sobre el tossal de Vistabella. Ofereix una localització estratègica, per damunt de la vora esquerra del riu Albaida i una altitud mitjana sobre el nivell del mar d’uns 323 m. Al nucli antic predominen els edificis tradicionals dels segles xiii-xix. La vila forma un laberint de carrers medievals estrets, tortuosos i costeruts, a l’àrea de l’antic recinte emmurallat. És a partir de la fundació de la vila quan s’inicia l’expansió del nucli urbà, mitjançant la creació de nous barris: el raval Jussà (c. 1248-1400), el Sobirà (segle xiv), la Volta de la Processó (segles xv-xvii), el barri del Real (1680-1750), el barri de Sant Antoni (c. 1771-1800) i el poble de l’Aljorf, una antiga alqueria morisca reedificada en el segle xvii. D’altra banda, es troba l’àrea d’expansió recent, amb la presència d’arquitectures contemporànies, resultat del creixement econòmic i demogràfic del segle passat.

A causa del creixement urbanístic de la ciutat, es van construir diverses fonts entre l’època islàmica i el segle xix, entre les quals destaca la font i llavador de la Vila, al barri de la Font de la Vila; la font de la Plaça a la plaça Major; la font del carrer d’Avall, al carrer homònim; la font de la Barrera, a la plaça del mateix nom; la font del barri de Sant Antoni, al carrer de l’arqueòleg Ballester; la font de la Glorieta (o del Lleó) al carrer Verge del Remei i la font i llavador de l’Aljorf, al nucli homònim.

A la plaça Major hi ha un patrimoni històric destacat que configura el paisatge urbà d’Albaida. Podem visitar dos portals dels tres que encara es conserven, el de la Vila i el de València, construïts entre els segles xiii i xv. Es mantenen actualment quatre torres vinculades a la muralla primitiva alçada l’any 1300, de la qual s’observen parts al carrer d’Avall, a la torre i torrassa de la Guaita i a la plaça Major. Així mateix, en aquesta plaça s’alcen dos dels edificis més significatius del terme: el palau dels Milà i Aragó i l’església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu. El primer, construït entre el 1471 i el 1610, té un estil de construcció rústic amb elements gòtics, renaixentistes i barrocs. El llinatge dels Milà i Aragó van tindre aquest palau des del 1477 fins al 1841, any en què es va extingir la branca principal de la família. Durant aquest període van tenir els títols de barons, comtes i marquesos d’Albaida. En l’actualitat, a l’interior del palau podem visitar el “Museu Internacional de Titelles” i una maqueta del municipi del segle xv. L’església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu va ser construïda entre el 1592 i el 1624. És d’estil gòtic, amb dues portalades renaixentistes a la façana. La seua torre és el principal referent arquitectònic de la ciutat. L’any 2013 es van declarar Bé d’Interés Cultural Immaterial els tocs manuals de les seues campanes (Decret 111/2013). La consueta i els seus costums relacionats amb el so de les campanes, que sempre s’han tocat i voltejat a mà, han conformat el paisatge sonor de la ciutat des del segle xiii. A la mateixa plaça es localitza l’ajuntament nou. L’edifici és una casa senyorial (casa de Llinàs) construïda en el segle xviii. Als voltants es localitza la casa-museu del pintor albaidí Josep Segrelles, on s’exposen les obres de l’artista distribuïdes per les diferents dependències de la casa.

 

Sandra Mayordomo Maya 
José Vicente Aparicio Vayà
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

La Cova Alta (foto Miquel Francés).La villa (foto Miquel Francés).Panorama d’Albaida (foto Miquel Francés).Parroquia de Nuestra Señora de la Asunción (foto Miquel Francés).Plaça Pintor Segrelles (foto Miquel Francés).Salón de Plenos del Ayuntamiento (foto Miquel Francés).

Mapas

El marc físic El terme d’Albaida es localitza a l’àrea central de la Vall d’Albaida, al sud de la província de València. La comarca està ubicada a la zona externa de les Serralades Bètiques, concretament al Prebètic extern, caracteritzat per plecs d’orientació oest-sud-oest est-nord-est. Està conformada per una vall sinclinal àmplia nítidament delimitada per anticlinals […]El marc físic El terme d’Albaida es localitza a l’àrea central de la Vall d’Albaida, al sud de la província de València. La comarca està ubicada a la zona externa de les Serralades Bètiques, concretament al Prebètic extern, caracteritzat per plecs d’orientació oest-sud-oest est-nord-est. Està conformada per una vall sinclinal àmplia nítidament delimitada per anticlinals […]El marc físic El terme d’Albaida es localitza a l’àrea central de la Vall d’Albaida, al sud de la província de València. La comarca està ubicada a la zona externa de les Serralades Bètiques, concretament al Prebètic extern, caracteritzat per plecs d’orientació oest-sud-oest est-nord-est. Està conformada per una vall sinclinal àmplia nítidament delimitada per anticlinals […]

Citas

Joan Fuster (1984). Viatge pel País Valencià.

“Albaida significa en àrab «la blanca», i pot ser que el topònim respongui al fet de trobar-se la població assentada en un altell de terra blanquinosa, com en general blanquinós és tot el sòl de la seva vall. Un riu –un altre riu- se li acosta, embarrancat, li demana en préstec el nom, i camina cap al Nord a desguassar en el Xúquer. La ciutat va ser cap del seu marquesat, i conserva el palau senyorial, vertader alcàsser, amb tres robustes torres”

Antonio J. (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura población y frutos del Reyno de Valencia.

“La felicidad del valle proviene principalmente de las muchas y abundantes fuentes (…). Esta es la mayor [la del Puerto], y ella sola proporciona riego á gran parte de las huertas del Palomár, de Adsaneta y de Albayda. Nace al mediodía y como á un quarto de esta villa en un olivar inmediato al convento de Dominicos. Aprovéchanse estos de las aguas para fecundar 40 hanegadas de huerta, cultivada con tanto esmero, que puede servir de modelo á muchas del reyno.”

A. Bataller (2001). La Vall d’Albaida: terres i gents.

“Realment la ciutat [Albaida] pareix un antic navili, vist d’esquena, amb l’alta popa. Sobre un elevat promontori que tallen i envolten les profundes fosses de dos barrancs –però, un és el riu Albaida- s’alça, dominant-ho tot, la vella església parroquial, de carreus de color coure de tosca, amb una esvelta i desafiant torre. Adossada a ella, les torres senyorials d’un palau. I moltes cases –moltes cases blanques-, envoltant-la, com agenollades. A continuació, cap al sud, la ciutat –el navili- s’allarga sobre un pla. Només al final, la línea de les teulades s’alça com si volguera paréixer la proa.”

Dicho popular

“Rode per on rode, a parar a Albaida”

Bibliografía

ANTEQUERA, M. (2015).

Las galerías drenantes en el sector oriental y suroriental de la península ibérica. Identificación, análisis y gestión patrimonial (Tesis doctoral). Valencia: Departament de Geografia, Universitat de València.

BATALLER, A. (2001).

La Vall d’Albaida: terres i gents. Albaida. Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.

CEBRIÁN, R. (1981).

Montañas valencianas: Corbera, Montdúver, Buixcarró, Safor, Benicadell, Agullent. Valencia. Centre Excursionista de València.

Decreto 18/2006,

de 27 de enero, del Consell de la Generalitat Valenciana, de Declaración del Paisaje Protegido de la Ombria del Benicadell.

Decreto 139/2008,

de 26 de septiembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, por el que se aprueba el Plan Rector de Uso y Gestión del Paisaje Protegido de la Ombria del Benicadell.

LEDO, A. C.; MEMBRADO, J. C.; MONTESINOS, J. (Coor.) (2016).

La Universitat de València i els seus entorns comarcals: la comarca de La Safor, la comarca de La Vall d’Albaida i l’Alt Túria valencià. Colección La Universitat de València i els seus entorns, vol. 3. Valencia: Universitat de València.

PIQUERAS, J. (Dir.) (1993-1999).

Geografia de les comarques valencianes. Volumen 5. Valencia: Foro Ediciones.

PIQUERAS, J. (2012).

Geografía del territorio valenciano. Naturaleza, economía y paisaje. Valencia: Departament de Geografia, Universitat de València.

SOLER, A. (2001).

Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal. Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent, Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida y Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.

TORTOSA, P. (Dir.) (2000).

La comarca de la Vall d’Albaida: ecoguia d’itineraris ambientals i culturals. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

YAGO, R. - JORDÀ, R. - SOLER, A. (2004).

El patrimoni arquitectònic de la Ciutat d’Albaida. Ajuntament d’Albaida.

Ayuntamiento de Albaida:

http://www.albaida.es

Generalitat Valenciana-Portal de información Argos:

http://www.argos.gva.es

Instituto Valenciano de Estadística:

http://www.ive.es

La Vall d’Albaida-La Vall Blanca:

http://valldalbaida.com