Paisatges agraris

L’Ametlerar de les Foies alacantines

Un paisatge matèria primera del famós torró

L’ametler (Prunus dulcis), arbre procedent d’Àsia Central i Occidental, s’ha expandit per tota la conca mediterrània i s’ha convertit en un conreu bàsic per a l’economia i el paisatge d’aquests llocs. La difusió per Pèrsia, Mesopotàmia i el Mediterrani a través de les rutes comercials s’explica perquè la llavor fa tant d’unitat de propagació com de fruit comestible. L’ametler es conrea a la península Ibèrica des de l’antiguitat. Va ser introduït pels fenicis i difós pels romans amb motius comercials. La seua presència en terres valencianes està documentada des de la baixa edat mitjana, tot i que el fruit ja era conegut amb anterioritat. El conreu de l’ametler, juntament amb el de la garrofera i amb el de l’olivera, constitueixen la trilogia del secà arbrat valencià; els tres articulen el paisatge agrícola interior de la Comunitat Valenciana; Rosselló (1994) els anomena “el secà consistent”.

D’acord amb les xifres econòmiques de l’agricultura regional, l’ametler no exerceix un paper gaire important en el PIB (Producte Interior Brut); tot i això, de la trilogia citada més amunt, és el que més n’ha incrementat la superfície i la producció en les últimes dècades. Per això constitueix una de les peces bàsiques del paisatge de les terres mitjanes valencianes, que ocupen les valls i els peus de mont ubicats entre el litoral i les muntanyes. L’ametler ha adquirit importància en el secà valencià, i ha superat en superfície els altres dos conreus arbrats tradicionals, l’olivera i la garrofera.

 

Una agricultura de terres intermèdies

A mesura que ens allunyem de la plana litoral, ocupada per una amalgama d’usos diversos (urbans, industrials, infraestructures i agricultura intensiva), on els regadius i, en concret, la citricultura n’ostenten la primacia, sorgeix un paisatge de turons suaus, peus de mont i foies vestits per conreus de secà arbrat. Aquesta zona de terres intermèdies és el bressol de l’agricultura de secà. Poques vegades disposa d’infraestructures per al reg, excepte a les valls fluvials, vora fonts menudes o als llocs on es bomba l’aigua des del subsòl; i és per això que aquesta zona intermèdia apareix ocupada per conreus com l’ametler, un arbre que suporta bé l’escassetat hídrica i temperatures relativament baixes. Efectivament, l’ametler és una espècie molt resistent, rústica, capaç de completar el seu cicle vegetatiu en condicions geogràfiques adverses, encara que, evidentment, a costa de quedar-ne minvada la producció.

La franja o zona intermèdia de les terres valencianes es localitza, per tant, entre la plana litoral i les muntanyes o ports que donen pas a l’altiplà castellà. Ocupa un espai interior, que arranca a uns 30 quilòmetres de la costa i que ascendeix progressivament. El clima d’aquest sector és de tipus mediterrani, de transició cap a un clima més sec. Les precipitacions oscil·len entre els 500 mm al nord, i els 350 mm al sud. Les temperatures mitjanes anuals se situen al voltant dels 15oC. A l’hivern, l’efecte de la continentalitat és més acusat en el règim tèrmic i són freqüents les gelades. Ens trobem en un espai on l’ametler s’adapta millor que la resta de conreus de secà (garroferes, oliveres i fruiters de pinyol), perquè és capaç de resistir convenientment els rigors hivernals i la sequera.

 

L’economia de l’ametla

Entre els productes del secà amb caràcter comercial, l’ametla cobra una importància notable en el grup de la fruita seca. El conreu de l’ametler s’ha incrementat tant per la revaloració de terres marginals, com pel floriment d’una agroindústria lligada a l’ametla. Els avanços agronòmics (empelts, hibridacions, noves varietats, tècniques de recol·lecció…) n’han propiciat l’increment de la producció. Els Estats Units són el màxim productor d’ametles, seguit per Espanya i per Itàlia. La competència pels mercats és responsable de la pràctica d’estratègies per a incrementar rendiments per superfície, mantenint uns estàndards de qualitat.

La Comunitat Valenciana produeix un terç de la producció total espanyola d’ametla; les comarques alacantines són les més importants: la conca del Vinalopó, la foia de Xixona i les muntanyes i les valls de la Marina i del Baix Segura. Però el conreu de l’ametler té també rellevància a la província de València, on destaquen el Camp de Túria, La Hoya de Buñol i Los Serranos. El conreu de l’ametler ocupa unes 110.000 hectàrees conreades de la Comunitat Valenciana, cosa que representa el 20% de la superfície agrària.

El desenvolupament del comerç internacional en els segles xvii i xviii va afavorir l’increment de les exportacions d’ametles cap al nord d’Europa. La demanda exterior, juntament amb el creixement de la demanda interna, relacionada amb la indústria alacantina del torró, explica l’augment de la superfície cultivada. Ja en el segle xix, tres quartes parts de la producció d’ametles era objecte de la indústria torronera alacantina. Van descendir, doncs, les exportacions internacionals fins mitjan segle xix, moment en què un repunt de la demanda exterior es va traduir en una nova expansió del conreu.

L’anàlisi de l’evolució agrícola durant el segle xx indica que s’ha incrementat la superfície d’ametler en detriment d’altres conreus de secà arbrat com són l’olivera i la garrofera. Aquest creixement està lligat a una rendibilitat més alta de l’ametler que, al seu torn, s’explica per diversos factors: en primer lloc, per l’expansió del comerç internacional i pel creixement de la demanda d’ametles per a la indústria agroalimentària (torró, confits i fruita seca); en segon lloc, per l’avanç agronòmic (pol·linització, hibridació…), que n’ha millorat la producció; en tercer lloc, per la comoditat que representa per a l’agricultor el conreu a temps parcial; i en quart lloc, per la introducció de maquinària que agilitza el procés de recol·lecció (MALAGÓN ET ALII, 2007). Tanmateix, la competència de la producció nord-americana està en la base de la recessió que el producte ha experimentat en l’última dècada i que té el reflex en el descens de superfície conreada.

La floració primerenca de l’ametler ha fet que el seu conreu es limitara a les zones amb un risc mínim de gelades anuals. Per això la gran part de la producció tenia lloc a la franja litoral. Progressivament el conreu de l’ametler es va estendre des del litoral cap a l’interior, amb conseqüències negatives per a la collita a causa de les gelades durant la floració i l’inici del desenvolupament del fruit. La introducció de varietats d’ametlers de floració tardana ha minimitzat les pèrdues de la producció a zones d’interior, on el clima es torna més rigorós per la continentalitat.

 

El paisatge de les foies alacantines

A les valls i als vessants interiors de la Comunitat Valenciana, els trets climàtics, però sobretot l’acció antròpica, han modelat un paisatge característic de les terres intermèdies valencianes. Es tracta d’un paisatge agrícola, estructurat en un parcel·lari que s’adapta a la topografia, bé per mitjà de l’abancalament dels vessants, que incorporen ribassos de pedra en sec als marges, bé en la morfologia, la disposició i la grandària de les parcel·les. L’ametlerar s’estén per tota la franja intermèdia de la Comunitat, cosa que situa la Comunitat Valenciana com la segona regió d’Espanya quant a superfície conreada. Aquest domini l’ha convertit en l’autèntica matriu territorial i paisatgística, i on millor es troba representada és a les foies i als peus de mont alacantins.

L’ametler és el conreu més representatiu i estés del secà alacantí. Pràcticament està representat en totes les seues comarques i, fins i tot, a les abruptes valls interiors del conjunt format pel prebètic: la vall d’Alcoi, la del Marquesat i la de la Marina. A Alcoi, l’ametler és un conreu “jove”. El paisatge de les seues valls estava caracteritzat per una agricultura vitivinícola, cerealícola i oleícola. Al principi del segle xx, l’ametler a penes es coneixia. Va ser a partir de la segona meitat del xx quan l’ametler va adquirir una gran rellevància en relació amb la indústria del torró i dels confits i es va estendre per tot el camp. A l’Alt Vinalopó, el conreu ha disminuït i ocupa els vessants alts, amb la finalitat d’evitar les gelades vinculades a les inversions tèrmiques de fons de vall. D’altra banda, el conreu és abundant al Vinalopó Mitjà, especialment a les proximitats de Petrer. A la Foia de Castalla, l’ametler mai va ocupar grans extensions. En un primer moment, es tractava d’un conreu de caràcter residual que ocupava els marges de les parcel·les i les pitjors terres. Però a mitjan segle xx, seguint la tònica de la resta de comarques alacantines, se’n va incrementar la superfície en detriment de la dels cereals (PIQUERAS, 1995).

El sector en què la intensitat del conreu de l’ametler dóna lloc a ametlerars considerables constitueix una franja pròxima al litoral, que penetra fins a uns 20-25 quilòmetres cap a l’interior, i les foies i les valls de la Marina Alta i de l’Alacantí. L’exemple més paradigmàtic és el de la Foia de Xixona, espai intramuntanyós i abrupte on la construcció de bancals i una indústria torronera expliquen un paisatge constituït bàsicament per un ametlerar, que ocupa una superfície al voltant de les 5.000 hectàrees. Al sud, les condicions de semiaridesa expliquen la introducció del reg, allà on hi ha aigua disponible, en el conreu d’ametlers. En trobem un exemple en la franja que s’estén entre Mutxamel i Albatera. Altres zones on el conreu és rellevant són Alacant, Elx, Sant Vicent del Raspeig i Orihuela (ROSSELLÓ, 1965).

El paisatge que projecta l’ametlerar alacantí és una conseqüència dels trets fisonòmics de l’arbre, de l’estructura del parcel·lari i d’elements auxiliars (ribassos, camins agrícoles…) i dels valors culturals, simbòlics i, per descomptat, econòmics que hi ha al voltant de l’ametla i de la seua transformació. L’ametler és un arbre de grandària variable, en funció de la subespècie, de les tècniques agronòmiques practicades i de les característiques geogràfiques. Les branques rugoses, de coloració variable entre el verd i el terrós rogenc, unes fulles estretes i allargades i una floració primerenca amb colors entre el blanc i el rosa formen conjunts més o menys alineats al parcel·lari, que es resol amb un paisatge representatiu de les foies alacantines. Pel seu cicle vegetatiu, l’ametler és un dels primers fruiters de l’any que floreixen i inunda de color rosa pàl·lid el camp, a partir dels mesos de gener, febrer i març.

 

Emilio Iranzo García
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Castillo de Castalla (foto Miguel Lorenzo).Cultivos abancalados de almendros (foto Miguel Lorenzo).Almendro (foto Miguel Lorenzo). Almendros de las hoyas alicantinas (foto Miguel Lorenzo).Carretera de Xixona a la Torre de les Maçanes (foto Miguel Lorenzo).Almendros en la carretera de Xixona a la Torre de les Maçanes (foto Miguel Lorenzo).Bancales en graderío en els Almeraders (foto ESTEPA).Las laderas aterrazadas y cultivadas de almendros configuran las líneas del paisaje (foto ESTEPA).

Mapas

L’ametler (Prunus dulcis), arbre procedent d’Àsia Central i Occidental, s’ha expandit per tota la conca mediterrània i s’ha convertit en un conreu bàsic per a l’economia i el paisatge d’aquests llocs. La difusió per Pèrsia, Mesopotàmia i el Mediterrani a través de les rutes comercials s’explica perquè la llavor fa tant d’unitat de propagació com […]

Citas

J. Piqueras (1999). El espacio valenciano: una síntesis geográfica.

“En los últimos cuarenta años el secano valenciano ha conocido una importante mutación en el orden de preferencia de sus cultivos arbóreos, siendo lo más significativo la gran expansión que ha adquirido el almendro, cuya superficie se ha duplicado […]”

Miguel Hernández

“Flor de almendro temprano:
preliminar inocencia.
Aún no ha hecho el frío cano
discursiva su abstinencia.
Aún la verde diligencia
en ociosidad sutil;
y ya, a pesar del hostil,
en su detrimento, enero,
por su testigo primero
se propone blanco abril.”

Bru i Vidal

“Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s’enlairen les banderes
dels ametlers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.
Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixa l’aigua escondida.”

Bibliografía

MALAGÓN J. et al. (2007).

Ensayo de variedades de almendro de floración tardía en Llíria (Valencia). XI Congreso SECH. Albacete.

PIQUERAS, J (1995).

Geografía de les comarques valencianes. Tomo 6. Edita Foro Ediciones S.L. Valencia.

PIQUERAS, J. (1999).

El espacio valenciano: una síntesis geográfica. Editorial Gules. Valencia. 392 p.

ROSELLÓ, V. M. (1965).

Distribución de cultivos en la provincia de Alicante. Saitabi XV. pp. 129-174.

ROSSELLO, V. M. (1995).

Geografia del País Valencià. Edicions Alfons el Magnànim. Valencia. 640 p.