Paisatges de muntanya i forestals

El Montgó

El silenciós far petri de la Marina

Un anell de núvols enganxats al cim d’una muntanya pròxima al mar és una de les escenes que amb més intensitat conserven en la retina els que viatgen cap a la costa alacantina. Entre les poblacions de Dénia, al nord, i de Xàbia, al sud, l’imponent massís del Montgó s’alça cap al cel del no-res i forma una alineació muntanyosa vertical, aparentment desconnectada de relleus pròxims, però actualment lligada al sistema Bètic.

El massís del Montgó se situa en l’entrant de terra al Mediterrani més pronunciat de la Comunitat Valenciana, els seus extrems més reconeguts són el cap de Sant Antoni, al nord, i el cap de la Nau, al sud. Aquest espai, de caràcter rocós, no se circumscriu exclusivament a l’alineació muntanyosa. Una plataforma descendeix suaument cap al mar, però en arribar a la costa es torna vertical i dóna lloc a una successió de penya-segats i cales amb platgetes de graves i còdols.

La singularitat estructural i ecològica del Montgó, amb la presència de recursos culturals i patrimonials i d’uns assentaments humans que han articulat el territori al llarg de la història, s’integra en un paisatge cultural simbòlic que ha merescut la consideració d’espai natural protegit. Al març de 1987 va ser declarat Parc Natural pel govern valencià, s’estenia inicialment sobre una àrea de 2.120 hectàrees, a les quals es van afegir les 260 hectàrees de la Reserva Marina del cap de Sant Antoni.

Tanmateix, a causa dels problemes vinculats a la pressió urbanística, que ha posat en un risc notable la connectivitat ecològica d’aquest espai natural, l’any 2002 el govern valencià va aprovar el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals del parc, en el qual proposava un perímetre de 7.500 hectàrees, amb l’objectiu d’atenuar els efectes dels possibles impactes i de garantir els fluxos geoecològics en el conjunt de la zona.

 

El Montgó, talaia del Marquesat i del Mediterrani

A l’extrem nord-oriental de la província d’Alacant, vigilant el litoral retallat del marquesat de Dénia, el massís del Montgó apareix com l’últim contrafort de la Serralada Bètica. Aquesta alineació s’alça entre les planes de Dénia-Ondara i la de Xàbia-Gata de Gorgos. A l’oest del Montgó, un corredor aprofitat pels eixos viaris comunica ambdues planes alhora que marca la discontinuïtat topogràfica amb els relleus bètics pròxims.

El massís del Montgó presenta una disposició diferent de la del conjunt bètic, del qual forma part. Efectivament, en comptes de seguir una direcció nord-est sud-oest presenta una disposició oest nord-oest/est sud-est , amb conseqüències ambientals evidents (climàtiques i ecològiques). Arriba fins als 753 m d’altitud al Cap Gros, localitzat al sector més oriental de la serra; per la seua banda, la resta de cims que coronen el massís baixen d’altura cap a l’oest, fins a arribar a la Penya de l’Àguila, de 486 m. Per la localització a la prominència de terra que penetra al Mediterrani, per l’orientació, per la morfologia i per la seua proximitat al mar, el massís del Montgó projecta una imatge molt reconeguda que ha constituït un fita visual al llarg de la història. L’elevada visibilitat del massís, tant des de terra com de mar endins, va ser aprofitada per viatgers i mariners a la recerca de punts de referència amb què orientar-se.

Al sud del gran oval que forma el golf de València i al nord dels contraforts bètics, el massís del Montgó s’alça en solitari, vertical i amb penya-segats imponents que adquireixen distintes tonalitats segons l’hora del dia com a antesala d’un litoral retallat i abrupte amb penya-segats de fins a 150 m d’altitud. El Montgó és un enclavament sòlid, majestuós, visible i recognoscible des de la llunyania que guarda secrets naturals, però també manifestacions culturals interessants que ens projecten un paisatge valuós d’alta qualitat ambiental que s’han de considerar com un recurs i un valor dels valencians.

 

L’estructura física del promontori muntanyenc

El Montgó, els penya-segats que des de les Rotes de Dénia acompanyen el Cap de Sant Antoni i les caletes ubicades al nord i sud d’aquest últim són el resultat de la resposta del penyal subjacent a la combinació d’una sèrie de processos tectònics i geomorfològics. Aquests relleus pertanyen a la Serralada Bètica i, més en concret, al Prebètic oriental. En la seua formació han intervingut processos tectònics de fracturació, elevació i afonament, de manera que la serra del Montgó ha quedat sobreelevada respecte de les planes adjacents. L’acció dels agents geomorfològics externs sobre un penyal predominantment calcari ha propiciat el modelatge càrstic del massís; aquest genera espais i formes d’una gran bellesa, alguns dels quals han servit i serveixen com a refugi de la flora endèmica, de la fauna i, fins i tot, de l’home.

La imponent muntanya, que s’eleva i es retalla a l’horitzó i destaca entre les planes adjacents, presenta forts escarpaments i vessants inclinats que contrasten amb els pendents suaus de la plataforma que s’estén a la base. Aquesta, constituïda per calcàries massives i calcàries margoses, és resultat de l’erosió diferencial, s’estén fins al mar i finalitza en una costa abrupta. La variació dels nivells marins i l’alternança de materials de diferent resistència expliquen la formació d’aquestes plataformes d’abrasió i l’escalonament dels penya-segats. La litologia predominantment calcària del massís es manifesta en l’abundància de formes càrstiques. La dissolució càrstica de la roca ha propiciat la formació de rasclers, avencs i coves com la Cova Ampla, la Cova de l’Aigua i la Cova Tallada.

 

El Montgó, enclavament ecològic de primer ordre

Dins del clima mediterrani el Montgó se situa en una zona de transició climàtica, entre el clima de plana litoral plujosa i el clima meridional sec. La prolongació dels relleus bètics des de l’interior fins a la costa afavoreix l’ascens de masses d’aire procedents del mar carregades d’humitat que precipiten intensament en aquest sector alacantí. L’exposició pràcticament perpendicular del massís del Montgó a les masses d’aire ens permet diferenciar el vessant de sobrevent i el de sotavent, també denominats ombria i solana. Entre aquests es produeixen diferències pluviomètriques i tèrmiques que influeixen en les espècies de flora presents en tots dos vessants. És característica la formació d’un anell o barret de núvols al cim del Montgó, després de la condensació de l’aigua transportada per les masses d’aire marí, que carregades d’humitat ascendeixen en xocar amb la muntanya.

Les característiques fisiogràfiques i climàtiques de l’espai constituït pel massís i la seua prolongació fins als penya-segats del cap de Sant Antoni generen ambients variats d’una notable biodiversitat: cims, escarpes i penya-segats, vessants a sobrevent i a sotavent, barrancs que s’encaixen a la roca, camps de cultiu abandonats, costes i penya-segats, fons marins… Cada un d’aquests ambients alberga un ecosistema característic, amb espècies de gran interés botànic i faunístic. En un espai reduït que ocupa al voltant de 3.000 hectàrees habiten un poc més de 600 espècies de flora diferent, organitzada en distintes comunitats i formacions vegetals, gràcies a la varietat topogràfica, les condicions climàtiques i la proximitat del mar.

Les formacions vegetals més esteses pel massís del Montgó són un carrascar degradat per la intensa activitat antròpica que ha sigut pràcticament substituït per un matoll amb arbratge compost de coscollars amb pi blanc, llentiscle, ginebre, lladern, margalló i diverses lianes i de romerars acompanyats d’argilaga, bruc, albada, timó, lavanda, estepa i alguns endemismes com la Centaurea rouyi i la corretjola valenciana (Convolvulus valentinus), lligats a zones més pedregoses.

Als vessants abancalats, l’abandonament de l’activitat agrícola està afavorint la recolonització d’aquests espais per part de la vegetació natural. Així, és freqüent observar com el matoll envaeix les terrasses i engoleix antics fruiters de secà com la garrofera, l’olivera i els ametlers. Unes altres formacions presents són els pastius, els quals es componen d’herbàcies, que s’intercalen entre els coscollars i els romerars. Algunes de les espècies més representatives són el llistó (Brachypodium retusum), el Teucrium pseudochamaepitys, l’Arenaria montana, el lli de flors blaves (Linum narbonense) i l’orella de llebre (Phlomis lychnitis).

Destaquen, per la seua singularitat, les formacions vegetals localitzades als penya-segats i a les pedreres del Montgó i als penya-segats del voltant del cap de Sant Antoni. Aquests enclavaments constitueixen un autèntic biòtop singular per l’escassetat edàfica, la inestabilitat, la verticalitat, els trets microclimàtics i la influència marina. Aquestes condicions especials propicien espècies endèmiques, entre les quals hi ha relictes que es troben amenaçades i que, per tant, s’han de protegir.

Als penya-segats del massís trobem formacions rupícoles, que ocupen els repeus i clevills de la roca. A les zones d’ombria hi ha la savina i el margalló, acompanyats d’aladern menut, llentiscle i efedra. Alguns dels endemismes són la ferradura valenciana (Hippocrepis valentina), la Biscutella montana, la Linaria Cavanillesii, la Crepis albida, la Melica minuta i la Silene hifacensis. Unes altres comunitats presents als penya-segats són les de Sarcocapnos saetabensis i les de Sanguisorba ancistroides. Per la seua banda, als murs de la solana les comunitats més representatives són Chaenorrhium crassifolium i Teucrium hifacense.

Pel que fa a les formacions que ocupen els penya-segats marins, destaca el fenoll marí, la sempreviva i endemismes com el Limonium supinum, totes adaptades a unes condicions dures, derivades de l’alta salinitat, la influència de l’onatge, la verticalitat i l’absència de sòls. Però la riquesa ecològica no es limita a l’àrea emergida. Als peus dels penya-segats, el fons marí alberga distintes comunitats bentòniques amb distintes espècies d’algues i les praderies de Posidonia oceanica.

Quant a la fauna d’aquest espai, destaquen rapaços com el falcó pelegrí, el soliguer, l’àguila cuabarrada i el duc, a més d’altres aus com les gavines, el ballester i el falciot negre, la gralla de bec roig, el corb, la baldriga pufí, el gafarró, la cadernera i el teuladí, entre d’altres. També hi ha rèptils al massís i als penya-segats. En són exemple la sargantana cuallarga, la colobra bastarda, el fardatxo ocel·lat i el lludrió ibèric. Els mamífers estan representats per rates penades, rosegadors, conills i carnívors com el rabosot i la geneta.

 

Dels poblaments prehistòrics als assentaments turístics

L’àrea que comprén el Parc Natural del Montgó, el qual, més enllà del perímetre estricte del Parc, abasta zones lligades a les planes de Dénia i Xàbia, té elements representatius de cultures i civilitzacions distintes: ibers, romans, musulmans, cristians… La visibilitat excel·lent d’aquesta talaia natural, el seu clima mediterrani i la presència de refugi i d’aliment, propiciat per les coves nombroses que hi ha, ha afavorit una presència humana continuada en el temps. Les restes més antigues es van trobar a la Cova Ampla, datades del paleolític superior. En aquest jaciment també s’han trobat restes arqueològiques neolítiques, com ara restes de ceràmica i utensilis, la qual cosa indica una continuïtat de l’assentament, que es prolonga en l’edat del bronze. D’aquest període són les pintures rupestres de la Cova del Barranc de Migdia i algunes restes materials del Tossal de Santa Llúcia i de les Coves Santes.

La cultura ibèrica va quedar representada a la zona gràcies a les restes dels poblats de l’Alt de Benimaquia i del Pic de l’Àguila. Aquests jaciments han permés estudiar les formes de vida dels ibers del Montgó, així com les seues relacions amb altres pobles com els fenicis i els romans. Amb la fundació romana de Dianium, a partir d’un port tardorepublicà, el Montgó passa de ser el centre de la vida urbana a un entorn o marc d’aquesta destinat als aprofitaments rurals. S’implanten viles rústiques que funcionen com a centre de producció agrícola, en alguns casos fins als segles v i vi dC.

L’ocupació islàmica va impulsar la vida comercial de la ciutat de Dénia gràcies al seu port. Els musulmans cultiven a les faldes del Monte Caon, denominació de la qual deriva el topònim Montgó, figueres i vinya. Després de la Reconquesta, la base oriental del Montgó, coneguda com Les Planes, és ocupada per religiosos que funden, a més de l’orde de Sant Jeroni, un monestir. Aquest va ser traslladat després d’un atac pirata en el segle xiv i al lloc que ocupava es va construir l’ermita de la Mare de Deu dels Àngels. Les altres ermites que formen el patrimoni cultural del Montgó són les ermites de Santa Llúcia de Dénia, Santa Llúcia de Xàbia i l’ermita del Pòpul, l’ermita de Sant Joan i l’ermita del pare Pere.

En el segle xv es va constituir el marquesat de Dénia i la ciutat es va convertir en una important plaça portuària del regne. Davant de l’amenaça dels atacs pirates, es van construir per a la vigilància del litoral torres sentinelles, de les quals només es conserva al perímetre del Parc Natural la torre del Gerro. Van tindre repercussió al marquesat de Dénia dos episodis històrics més. En primer lloc, l’expulsió dels moriscos del principi del segle xvii. Els ports de Dénia i de Xàbia es van convertir en lloc d’embarcament de més de 40.000 moriscos de les zones d’interior. En segon lloc, la guerra de Successió, que va tindre lloc al principi del segle xviii. Amb l’objectiu de conquerir la ciutat, l’exèrcit de Felip V va arrasar els camps circumdants.

El canvi paisatgístic experimentat al voltant del massís del Montgó va arrancar en l’últim terç del segle xx, amb motiu de l’exercici de l’activitat turística. Abans d’això, una economia entorn de l’agricultura, la pesca i el comerç havien fixat part de les estructures del paisatge. Les zones de pendent favorable de vessants del Montgó i Les Planes van ser abancalades amb finalitats agrícoles, com posen de manifest les restes encara visibles de ribassos de pedra seca. Els cultius dominants eren els secans, especialment garroferes, figueres, ametlers, oliveres, cereals i vinyes. La caiguda del comerç de la pansa va impulsar l’Ajuntament de Dénia a posar en cultiu noves terres. Els vessants es van parcel·lar i es van arrendar per al cultiu de raïm de taula. No obstant això, la crisi dels anys 30 va provocar l’abandonament dels cultius.

Com a resultat de l’abandonament de les pràctiques agrícoles, a mitjan segle xx es va produir un procés urbanitzador sobre aquestes antigues parcel·les, amb un “efecte de crida” sobre els turistes europeus. Un paisatge amb uns valors escènics, ecològics i culturals excepcionals, un clima càlid d’estius secs i la presència del mar Mediterrani són un reclam turístic no exempt de problemes. Els incendis forestals i la pressió urbanística han posat en greu perill els valors ecològics i paisatgístics del massís del Montgó. Un mar de segones residències, xalets i adossats connectats per vials i carreteres s’estén a les seues faldes i fragmenta la connectivitat biològica del Parc Natural. Altres activitats complementàries del turisme residencial i lligades a l’oci també suposen una problemàtica afegida a aquest espai. En són exemples algunes pràctiques esportives o la massificació de visitants al Parc.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

El Montgó, Xàbia (foto Miguel Lorenzo).El Montgó (foto Miguel Lorenzo).El Montgó (foto Miguel Lorenzo).Mata de romero (foto Miguel Lorenzo).Flora del Montgó (foto Miguel Lorenzo).Flora del Montgó (foto Miguel Lorenzo).El Montgó (foto Miguel Lorenzo).Flora del Montgó (foto Miguel Lorenzo).Líquen sobre roca (foto Miguel Lorenzo).El Montgó (foto Miguel Lorenzo).Un anell de núvols enganxats al cim d’una muntanya pròxima al mar és una de les escenes que amb més intensitat conserven en la retina els que viatgen cap a la costa alacantina. Entre les poblacions de Dénia, al nord, i de Xàbia, al sud, l’imponent massís del Montgó s’alça cap al cel del no-res […]Vista desde el mirador de la Llorença en Benitaxell (foto Miguel Lorenzo).Vista aérea del Montgó (foto ESTEPA).

Mapas

Un anell de núvols enganxats al cim d’una muntanya pròxima al mar és una de les escenes que amb més intensitat conserven en la retina els que viatgen cap a la costa alacantina. Entre les poblacions de Dénia, al nord, i de Xàbia, al sud, l’imponent massís del Montgó s’alça cap al cel del no-res […]Un anell de núvols enganxats al cim d’una muntanya pròxima al mar és una de les escenes que amb més intensitat conserven en la retina els que viatgen cap a la costa alacantina. Entre les poblacions de Dénia, al nord, i de Xàbia, al sud, l’imponent massís del Montgó s’alça cap al cel del no-res […]

Citas

Rafael Cebrián (2004). Por las cumbres de la Comunidad Valenciana.

“El Montgó es una muralla tallada entre dos fallas paralelas, inaccesible en sus vertientes rocosas, estriadas por canales en cascada, torrentes de la pedriza que le dan una apariencia un tanto impenetrable. La proximidad al mar agranda su perspectiva pese a la modestia de su altura. Hasta la testa de piedra de su cima, llega la brisa marina y el rumor profundo del mar para unirse con el perfume mediterráneo de la multitud de plantas de montaña".

Francesc Martínez i Martínez (1926). “Cultura Valenciana”.

“Enmig de les planures de Dénia, Pedreguer, Gata i Xàbia, però més prop de l’antiga Dianium que dels altres pobles, s’alça el majestuós Montgó, muntanya que amb sa bravenca mole i ferèstega cara se’n puja cap al cel, com si a ell volguera son cim aplegar."

Vicente Castañeda (1916-1924). Relaciones geográficas, topográficas e históricas del reino de Valencia.

“Tiene su término un monte hacia el Norte llamado Montgó, muy alto; en el cono de dicho monte se hallan 10 molinos de viento; se halla en el cono de dicho monte tres torres para atalaya, en la orilla del mar: la una se llama “Torre del Agua Dulce", la segunda “Cabo de San Antón"; estas dos torres están situadas en el cono de dicho monte, y la tercera, llamada “Torre de la Mezquida", se halla situada a la falda del mismo monte, a orillas del mar, donde dan fondo las embarcaciones."

Bibliografía

ALMERICH, J. M., CRUZ, J. y TORTOSA, P. (2003)

Espais Naturals del Litoral Valencià, Alzira, Edicions Bromera. 141 p.

STÜBING, G. (Coord) (1991)

Parque Natural del Montgó. Estudi Multidisciplinar, Valencia, Edita: Agencia del Medio Ambiente. Conselleria d’Administració Pública. 376 p.