Paisatges litorals

Litoral de La Marina Alta: penya-segat i cales

La costa brava valenciana

La imatge tòpica del litoral valencià, amb platges arenoses àmplies que s’estenen en una costa llarga i rectilínia, es trenca davant del panorama majestuós dels alts penya-segats i alterna amb cales menudes que s’alcen en la comarca alacantina de la Marina Alta i que conformen una veritable costa brava valenciana.

 

Penya-segats, vent i veles

L’espai està definit fonamentalment pels sistemes bètics que, situats sud-oest nord-est, s’articulen en una façana àmplia de tall radical sobre el mar, amb cales i rades pintoresques reblides per les rambles, juntament amb coves marines. És un sistema de muntanyes diàniques en relació amb les Pitiüses, que conformen un paisatge característic en la línia de costa. Hi ha penya-segats elevats que comencen al sud del Montgó i del cap de Sant Antoni, i després de la badia de Xàbia s’eleven altres penya-segats alts fins al terme de Teulada-Moraira. Aquesta costa escarpada de la Marina s’endinsa en forma de punta al Mediterrani, amb el cap de la Nau al punt extrem, com una proa de vaixell enfront del Mare Nostrum.

Des dels farallons rocosos, davall dels quals trenquen en bromera les onades, amb el vent, el blau del mar, els vaixells navegant… no és només un paisatge, també és una vivència única de natura. Ens vénen aleshores a la memòria els versos del nostre poeta Ausiàs March:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran…”
(Ausiàs March, Poesies, versió de Raimon 1969)

Els penya-segats i les cales conserven una vegetació característica i endèmica, que cal protegir. Com per exemple, una població important de Diplotaxis ibicensis, única a la península Ibèrica, també de Silene hifacensis o Colletja de roca de la Marina; a més de Scabiosa saxatilis, Centaurea rouyi, Hippocrepis valentina, Cheirolophus lagunae o Limonium rigualii. Juntament amb fauna com l’àguila pescadora i concentracions hivernals de baldriga balear i baldriga mediterrània, entre altres aus. Els penya-segats de la Marina són ZEPA, o Zona d’Especial Protecció per a les Aus marines. Entre la resta de la fauna hi ha, a més, diverses espècies de rates penades. Entre la vegetació marina es localitzen formacions de Posidonia i Cymodocea molt ben conservades i imprescindibles per a la subsistència de la biodiversitat marina. Entre la fauna marina s’han identificat 55 espècies, els grups més representatius de les quals són els espàrids i els làbrids, entre els quals destaquen les oblades, la vidriada, la salpa, la voga, la castanyola o la xucla, entre moltíssimes altres. És un conjunt de biodiversitat gran, juntament amb meros, daurades i llobarros.

Al sud de Xàbia comença el territori que delimitem, en el qual s’intercalen penya-segats alts amb cales menudes i alguns illots enfront de la costa. Entre aquests accidents hi ha la cala Blanca, la cala Sardinera, la platja de la Barraca i l’illa del Portitxol, l’Ambolo o una cala menuda al sud del cap de la Nau, enfront de la qual s’eleva sobre l’aigua l’illa del Descobridor. L’aigua cristal·lina que conté praderies de Posidonia emmarca un paisatge submarí suggerent. També hi ha la cala de la Granadella, que és un dels paisatges més bells de la costa, amb un entorn de pins i una fortificació del segle xviii, torres de guaita de les quals parlarem en un altre apartat d’aquest llibre. Des dels llocs esmentats s’albiren vistes magnífiques, però hi ha d’altres que, per la seua altura, ens permeten atalaiar l’horitzó, un panorama terrestre i marítim ple de bellesa. Des de la caleta podem admirar, al nord la badia de Xàbia, els penya-segats del cap de Sant Antoni, després d’un tram de costa rocosa més baixa que aquests, cap al sud el cap de Sant Martí o cap Prim. Des de la Creu del Portitxol hi ha vistes sobre la cala i l’illa; des de la Falzia, del Cap Negre, el cap de la Nau, que és el punt més oriental de la península al Mediterrani, davall del qual s’obri la cova dels Òrguens, el mirador de les Pesqueres…

Cap al sud, els penya-segats continuen al terme municipal de Poble Nou de Benitatxell. Les paraules de Cavanilles descriuen perfectament la magnificència de l’entorn:

“Benitachell es el pueblo que se encuentra subiendo hacia el sudoeste desde el barranco y ensenada de la granadilla; la cuesta es áspera y el sendero, único camino en aquellas breñas, sumamente difícil entre pinos y maleza, el cual conduce a la falda del Puig y antes de llegar a la mayor altura de este monte se descubren otros. Montgó cae al norte, y el noroeste Segarria y las montañas de Valldigna, sobresaliendo allí Mondúber: al sur y sudoeste en la costa del mar los cabos Hifac, Toix y Albir; y últimamente al noroeste del cabo Toix la cordillera de montes que empieza en este cabo y sigue con los nombres de Bérnia y Serrella, precedidos de la Solana de Benisa y Carrascal de Parsént…” (Antonio José Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, 1795).

Al terme de Benitatxell, el massís del Puig de la Llorença es trenca sobre el Mediterrani i perpetua els penya-segats de què parlem. Els barrancs, en irrompre al mar, han conformat cales menudes, com el Barranc de l’Infern i el de la Cala, que han donat lloc a la cala dels Testos i a la de Llebeig. Més cap al sud, la costa continua sent elevada, però és més accessible. Els despreniments del penya-segat han conformat rocams més baixos a la vora dels quals hi ha una zona escarpada amb una vegetació rica. És una zona tradicionalment aprofitada per a la pesca i, en terra ferma, hi ha zones abancalades i plantades de garroferes. Aquestes explotacions agrícoles encara ens mostren empremtes de la seua activitat en construccions de pedra seca adossades a la roca. Espais utilitzats per llauradors i pescadors, i també en algun moment per contrabandistes. Llocs com la cala Moraig, la cova de les Morretes, el Racó de l’Illot, la cova del Tio Domingo l’Abiar, la Cova de Pepet del Morret, la Cova de Toni el Senyalat, el Bufit del Bou, el Morro Falquí… Llocs, itineraris i paisatges per a recórrer, per a fer nostres en imatge i memòria.

A continuació, hi ha el terme de Teulada-Moraira, amb els espais de la Cala i el seu barranc, la punta de Moraira amb el cap d’Or. En aquest municipi es localitza un paisatge significatiu i protegit, com és la vall agrícola de les Sorts, dedicada fonamentalment a plantacions de vinya. L’espai físic, l’activitat i l’ocupació humana i la producció agrícola conformen uns valors culturals que han donat lloc a un paisatge bell per a estimar. Des de Moraira, final dels penya-segats de la Marina, s’albira cap al sud i endinsant-se al mar, com a torre de guaita, el penyal d’Ifac, unit a terra ferma per un tómbol com el de Peníscola, fars per a navegants amb reminiscències en la toponímia de l’antiguitat; en paraules de Sanchis Guarner —“L’altre tòmbol del litoral valencià és el penyal d’Ifac, vora el qual es trova la vila de Calp… vaig comentar que el Calp valencià és, evidentment, el mateix topònim que Calpe, nom grec de la Punta d’Europa (Gibraltar)…” (Manuel Sanchis Guarner, Obra completa, 1, València 1976, p. 136).

 

Una costa brava dedicada al turisme

Fins poc després de mitjan segle xx l’activitat agrícola, juntament amb els nuclis menuts de pescadors de la comarca, era l’activitat econòmica de la zona; però, l’arribada i el desenvolupament del turisme ha fet que aquest es convertisca en el motor econòmic del territori. Aquest procés va suposar no només un canvi en l’economia, sinó també en tots els àmbits de l’activitat humana i en el medi i el paisatge. Vegem en paraules de Rafael Altamira la descripció d’un poblet de pescadors de la Marina abans de l’esclat del fenomen turístic:

“… Però la major part de l’any aquella cala és una benedicció de Déu… Les barques, anelades a l’ombra del promontori que ostenta al cim la torre costera… inmediatament darrere de les cases de la platja, puja el terreny com una muralla que talla la vista. Des de vora mar solament es veuen algunes altres cases allà dalt, la massa verda dels cereals, les crestes d’algunes palmeres i l’ombrejat vigorós de la serralada lluntana. Aixina poden considerar-se els mariners com si estigueren a soles davant de la grandesa de la mar. (Rafael Altamira, “La terreta”, Nostra Novel·la, núm. 2, València, 1930, p.39).

Paisatge de mar i terra, on les ones es converteixen en serres i les roques en espuma:

“És com la mar de mon país, que tranquil·la sembla immens espill a on es miren serres i es retraten les barques… però quan els vents, bramant l’aigua remouen fins el fons i convertint les ones en serres les fan esclafir contra les penyes com si les volgueren derrocar (Martínez i Martínez, Coses de la meua terra (la Marina), 1912, p. 19).

L’ecosistema, tant terrestre com marítim, que estem descrivint necessitava d’una actuació especial. Així, l’espai dels Penya-segats de la Marina s’ha considerat com una àrea de protecció, sobre un total de 3.262 ha, de les quals 939 corresponen a la zona continental i 2.323, a la marina. En aquesta protecció entren els espais, la fauna, la vegetació i les activitats, tant terrestres com marítimes.

Els perills relacionats amb la permanència d’aquest paisatge en uns paràmetres acceptables de conservació es troben precisament en l’activitat econòmica de la zona: el turisme. Però també n’és l’element clau per al manteniment econòmic. Es fa necessari, doncs, establir un equilibri entre l’activitat i la conservació paisatgística, amb actuacions de sostenibilitat.

La concreció dels perills contra aquesta sostenibilitat són conseqüència fonamentalment dels excessos d’un urbanisme agressiu i extensiu que ha alterat molt negativament alguns dels paisatges de què parlem, tant a la costa com a l’interior. També hi ha els aspectes negatius dels incendis forestals, que afecten la vegetació de la zona, important i única.

La pressió antròpica també es reflecteix en la recol·lecció de plantes freqüent i abusiva. Els visitants, en els seus passejos per penya-segats i cales, recullen flors i herbes que, a poc a poc, exhaureixen la població minvada, i no oblidem que algunes són úniques a la península Ibèrica. De la mateixa manera, és nociu l’excés de pesca submarina que n’empobreix la biodiversitat. També contribueix a la destrucció del paisatge la profusió de camins, sense oblidar els ports esportius. Els penya-segats de la Marina necessiten de l’acció positiva dels seus habitants, turistes i autoritats per a preservar-los, millorar-los i transmetre’ls al futur en unes condicions millors de les condicions en què ens els hem trobat.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir:

Fotos

El litoral de Xàbia (foto Miguel Lorenzo).Acantilados de la Marina (foto ESTEPA).Cap de la Nau (foto ESTEPA).Cala Blanca en Xàbia (foto Miguel Lorenzo).El Portitxol (foto Miguel Lorenzo).Cala de Ambolo, Xàbia (foto Miguel Lorenzo).La Granadella (foto Miguel Lorenzo).Vistas desde el mirador de la Llorença (Benitatxell). Paisaje después del incendio. (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

La imatge tòpica del litoral valencià, amb platges arenoses àmplies que s’estenen en una costa llarga i rectilínia, es trenca davant del panorama majestuós dels alts penya-segats i alterna amb cales menudes que s’alcen en la comarca alacantina de la Marina Alta i que conformen una veritable costa brava valenciana.   Penya-segats, vent i veles […]La imatge tòpica del litoral valencià, amb platges arenoses àmplies que s’estenen en una costa llarga i rectilínia, es trenca davant del panorama majestuós dels alts penya-segats i alterna amb cales menudes que s’alcen en la comarca alacantina de la Marina Alta i que conformen una veritable costa brava valenciana.   Penya-segats, vent i veles […]

Citas

Diario Información, 17|01|2010

“Ahora, tras los desprendimientos, cualquier restricción parece poca. Este urbanismo que se asoma al vacío da vértigo; está aquejado de mal de altura. Además, en ese frente litoral del Cap Negre, donde han ocurrido los derrumbes, los chalés forman una barrera infranqueable, que tiene su
punto débil por el mar. La erosión ya ha socavado cimientos de terrazas y jardines y amenaza los de las viviendas.

Así, ante las lluvias torrenciales y los violentos temporales marítimos, al final, resulta imposible
dominar la naturaleza inestable de los acantilados y la dinámica del litoral. La cala del Moraig del
Poble Nou de Benitatxell es un ejemplo muy claro.”

Bibliografía

Actes dels Congressos

d’Estudis de la Marina Alta (pub. 1986, 1992, 2007).

BANYULS, ANTONI; BOIRA, J. LLUESMA, J. A. (1996).

La defensa del litoral de la marina al segle XVI, Benissa, Inst de Cultura Juan Gil-Albert.

BARBER i VALLÉS, A. et alii (1999).

Nits i peixos a les pesqueres de cingle: estudi etnogràfic i històric de les pesqueres de cingle a la Marina Alta, Ass. Cultural Puig Llorença.

COSTA, J. et alii (1999).

Historia de la Marina Alta, Alicante, Prensa Alicantina.

MARTÍNEZ i MARTÍNEZ, F. (1912).

Coses de la meua terra (la Marina), València.

MONTIEL MOLINA, C. (1990).

“Desarrollo turístico. Promoción inmobiliaria y degradación mediaoambiental en el municipio de Benitatxell (comarca de La Marina)”, Investigaciones geográficas, nº 6, pp. 113-130.

PÉREZ BADÍA, M. R. (1997).

Flora vascular y vegetación de la comarca de La Marina Alta, Alicante, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert.

TORRES ALFONSEA, F. J. (2000).

“Propuesta metodológica para la ordenación de espacios litorales (aplicación a la comarca de la Marina Alta)”, Investigaciones geográficas, nº 24, pp. 37-54.