Paisatges habitats

Bocairent

Una villa medieval en el entorno de la Sierra de Mariola

El municipi de Bocairent es localitza al sector meridional de la comarca de la Vall d’Albaida, en el límit amb la província d’Alacant. El seu terme té una extensió de 97 km2, amb part de la serra de la Solana al nord, amb les serres de l’Ombria i de la Filosa com a contraforts, i part de l’extensa serra de Mariola al sud, amb l’Alt de Mariola (1.069 m) com a punt més elevat. Hi ha dos corredors o valls intramuntanyenques. La septentrional es denomina la Vall de Bocairent o Valleta d’Agres, situada entre els 500 i els 700 m d’altitud. Al centre d’aquesta vall llarga i estreta, se situa el nucli urbà de Bocairent. Aquesta vall és drenada pels barrancs de l’Infern, Fos, la Frontera i la Foieta, que al paratge del Pou Clar formen el riu Clariano, afluent de l’Albaida. La vall meridional, en plena serra de Mariola, és més menuda i accidentada i s’hi origina el riu Vinalopó. Encara que la seua capçalera se situe al Pla de Bodí, la surgència principal és l’alcavor o galeria drenant de la font de la Coveta, d’uns 30 m de longitud. La serra de Mariola és de naturalesa calcària i porosa i es caracteritza per l’abundància d’aigües, vinculada a l’entrada de vents humits del nord i a les precipitacions de caràcter orogràfic. Supera els 600 mm anuals i s’hi localitzen nombrosos brolladors, fonts i galeries drenants.

Els primers assentaments daten del paleolític (cova del Vinalopó). Del neolític destaca la cova de la Sarsa i la cova d’en Gomar. Al terme hi ha una dotzena de jaciments ibers, entre els quals destaquen el de la Lloma de Galbis, on es va localitzar l’escultura del Lleó de Bocairent, el del Cabeço de Sant Antoni i el del Cabeço de Mariola. Aquests dos últims són dels segles iii a i aC, de transició iberoromana. La islamització va poder començar entre els segles viii i x, amb l’assentament de tribus berbers. Una mostra d’això són les coves-finestra de la conca alta del riu Clariano, orificis rectangulars excavats en cingles verticals de molt difícil accés. Donen pas a cambres aïllades o intercomunicades, de dimensions reduïdes. Encara que se’ls ha atribuït la funció de sepulcres neolítics, cenobis visigots o habitatges, el més probable és que siguen graners parietals d’època andalusina, per a emmagatzemar aliments i efectes, durant el desplaçament hivernal dels pastors berbers a les marjals costaneres. Eventualment podien emprar-se com a refugi. Al terme hi havia 8 agrupacions, però la més nombrosa és la de les Covetes dels Moros al Barranc de la Fos, a uns 300 metres del barri medieval. Té 53 coves-finestra disposades en tres o quatre nivells, però sense formar pisos regulars. Van ser declarades Monument Historicoartístic Nacional el 1931.

El poblament actual va sorgir en època musulmana amb el nom de Bekirent, que en àrab significa pinya o rusc, en referència a la manera com les construccions s’apinyaven entorn del castell. Després de la dissolució del califat de Còrdova en el segle xi passa a formar part de la taifa de Dénia. En època andalusina estava especialitzat en la manufactura de llins. El 1245 Jaume I d’Aragó la va conquerir i la va incorporar al Regne de València i el 1255 se li atorga la carta de poblament i es refunda com a vila cristiana. El 1587 rep el títol de Reial Fàbrica de Draps per part de Felip II, per la indústria tèxtil de la llana, que ha continuat fins als nostres dies. Aquesta activitat ha estat afavorida per la presència d’una ramaderia ovina abundant i l’existència de cursos d’aigua encaixats i amb cabal suficient i constant per a la instal·lació de batans i fàbriques tèxtils.

Al terme de Bocairent la superfície conreada el 2015 era de 1.179 ha, 160 de les quals són de regadiu. Les principals produccions són els cereals i l’oliverar, entre els conreus de secà, i els arbres fruiters en el regadiu. La majoria de sistemes de regadiu tradicionals s’originen en les aigües subterrànies, ja que hi havia més de 70 alcavors o galeries drenants al municipi. Els principals són les de les Hortes d’en Gomar, amb la séquia dels Solanetes, la Font de Santa Bàrbara o dels Teulars o l’Horta de Bocairent.

La serra de Mariola va ser declarada Parc Natural el 8 de gener del 2002. Té una superfície de 12.617 ha, 5.831 de les quals pertanyen a Bocairent, cosa que suposa el 46% d’aquest espai. Destaca per la riquesa i la varietat de les seues plantes aromàtiques i medicinals, amb 1.400 de catalogades, i per l’intens aprofitament dels recursos naturals des d’antic (pastures, llenya, comerç de la neu…). El comerç de la neu va tindre l’auge màxim entre els segles xvii i xix, i encara es mantenen a la serra els vestigis d’unes quantes caves o neveres, com són la cava del Don Miguel, la cava Arquejada o la cava de l’Habitació.

El nucli urbà de Bocairent es troba a 660 m sobre el nivell del mar, al denominat Puig de Bocairent, a la confluència del riu Clariano amb el Barranc de la Fos. El barri de la Vila constitueix el nucli antic medieval, amb una fisonomia urbana d’arrels islàmiques adaptada a un terreny amb forts desnivells. Es reflecteix en una guia de carrers laberíntics, amb carrers sinuosos, estrets i costeruts, de vegades escalonats i amb la presència de nombrosos atzucacs. Va ser declarat Conjunt Historicoartístic el 1975. Constituïa un nucli emmurallat del qual només es conserva el Portal d’Agost o Porxe de l’Almaguer, que és una de les quatre portes d’accés que tenia la ciutat. L’edifici religiós més important és l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció construïda el 1516 sobre l’antic castell àrab de Bekirent. És d’estil gòtic, encara que al principi del segle xvii es va adaptar a l’estil barroc. El seu campanar, de planta quadrada, va patir greus desperfectes pel terratrèmol del 1748 i va ser reconstruït el 1766. Junt al nucli antic, se situa la cava de Sant Blai, que va ser restaurada el 2002. Data del segle xvii. Aquest dipòsit de neu té una profunditat de 10 metres i un diàmetre de 8’5 m.

La part moderna de Bocairent s’estén cap a l’oest, el denominat Eixample. Des del segle xix es construeixen habitatges per a la nova burgesia industrial. És en aquest sector on es va edificar la plaça de bous, inaugurada el 1843, que és la més antiga de la Comunitat Valenciana. Té la particularitat d’haver sigut excavada en la roca, mitjançant el desmunt fet al monticle de la Serreta.

Hi ha set ponts que donen accés a Bocairent, entre els quals destaquen el pont Vell o de Darrere la Vila i el pont del Sant Crist. El pont Vell és el més antic, ja que tindre origen romà. Té una sola arcada amb forma d’arc de mig punt, i les seues dimensions són de 48’5 m de longitud, 19 m d’altura i 3’4 m d’amplària. El pont del Sant Crist es va construir al final del xviii i permet l’accés a l’ermita homònima, en salvar el Barranc de l’Infern. Té uns quants contraforts construïts de maçoneria i argamassa. Té un arc d’estil ogival, amb una volta apuntada i 15’4 m d’altura. L’ermita del Sant Crist va ser construïda en el segle xvi i consta de tres edificis: l’hostal, que va ser una antiga hostatgeria, l’església d’estil gòtic i la casa del capellà.

 

José Vicente Aparicio Vayà
Miguel Antequera Fernández
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Santuario del Santo Cristo, Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Les Covetes dels Moros, Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Bocairent (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

El municipi de Bocairent es localitza al sector meridional de la comarca de la Vall d’Albaida, en el límit amb la província d’Alacant. El seu terme té una extensió de 97 km2, amb part de la serra de la Solana al nord, amb les serres de l’Ombria i de la Filosa com a contraforts, i […]El municipi de Bocairent es localitza al sector meridional de la comarca de la Vall d’Albaida, en el límit amb la província d’Alacant. El seu terme té una extensió de 97 km2, amb part de la serra de la Solana al nord, amb les serres de l’Ombria i de la Filosa com a contraforts, i […]El municipi de Bocairent es localitza al sector meridional de la comarca de la Vall d’Albaida, en el límit amb la província d’Alacant. El seu terme té una extensió de 97 km2, amb part de la serra de la Solana al nord, amb les serres de l’Ombria i de la Filosa com a contraforts, i […]

Citas

R. Bataller (2001). La Vall d’Albaida: terres i gents.

“L’antiga vila se’ns presenta ferma i fortament assentada sobre la dura roca, amb senzilla altivesa, en una actitud de noble desafiament al temps i als temps. És tota una pinya que s’alça sobre alt i gegantesc penyal, envoltat d’abismals barrancs, que salven ponts inversemblants. Les cases s’amunteguen i s’escalonen unes sobre altres, formant una grata i típica estampa medieval, en un paisatge de singular contrast: per la solana, muntanyes pelades, quasi calcinades, on en una xicoteta elevació s’alça l’ermita del Crist amb la guàrdia d’honor i permanent d’obscurs xiprers; per la part sud, una estreta vall de frondosa vegetació fruitera, remors de sèquies fecundes i la serra Mariola, propera i abrupta, plena d’espessos boscos de pins
i de belles llegendes.”

Josef Castelló (1783). Descripción geográfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos.

“El último pueblo de la Gobernación es la villa de Bocayrente…; tiene su asiento en un peñón que se levanta en medio de un valle, que con la Sierra de Mariola forma la de Albayda, tan angosto, que en lo más ancho tendrá un quarto de legua. El peñón está como vestido de casas, tiene la figura de una piña y en la cumbre se halla la Iglesia parroquial. Todo él, fuera de la parte que mira al Poniente, está rodeado de un profundísimo foso, que labró naturaleza sobre el cual hai un gran puente de una luna, que es de lo mejor de España. Las calles son cuestas mui pendientes, algunas son escaleras, cavadas en la peña los escalones y en las más es menester andar con mucho cuidado para no caer. Hai diferentes casas cavadas en la peña y las más tienen sótanos abiertos con picos.”

Antonio J. Cavanilles (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.

“Debe contarse Bocayrént entre las principales villas del segundo orden si solo se mira el número de vecinos, que sin duda pasan de 1.300; pero si se consideran su industria agraria y sus fábricas, merece ser la segunda del reyno, siendo la primera sin disputa Alcoy. Las fábricas de lana, que de tiempo inmemorial han sido el nervio y manantial de riquezas de aquel pueblo industrioso, se han ido mejorando sucesivamente.”

M. de Viciana (1564). Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia.

“Bocairent es tierra fuerte assentada sobre un peñón rodeado de barrancos muy hondos i el pueblo está muy apretado i hecho a manera de piña i con muchas casas labradas dentro de la peña”.

J. Navarro Cabanes (1923). Bocairent. Geografia i Història.

“Las casas agrupadas, empotradas y montadas unas sobre otras, excavadas muchas de ellas sobre la roca, ofrecen al viajero el aspecto más pintoresco y agradable: es una piña enorme formada por casas y en la cumbre se levanta airoso el campanario de piedra de la Iglesia parroquial, y de noche, el espectáculo, con las luces es fantástico y deslumbrador”.

Bibliografía

AMAT, E. (2002).

Plaza de Toros de Bocairent. Colección Taurina Al Quite. Valencia: Diputación de Valencia.

BATALLER, A. (2001).

La Vall d’Albaida: terres i gents. Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), Col·lecció Homenatges Nº 2.

CAVANILLES, A. J. (1797).

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real.

CERDÁ, M. (dir.) (2005-2007).

Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Valencia: Ed. Prensa Valenciana.

CRUZ, J. (2000).

“Un tresor blanc: la neu i el seu comerç”. En Tortosa i Pastor, P.: La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient. Ed. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. 85-86.

DOMÉNECH DOMÍNGUEZ, R. (2011).

Bocairent: carrers, fonts, aljubs i alcavors del nucli urbà. Col·lecció d’Estudis Locals, Nº 3. Ajuntament de Bocairent.

GONZÁLEZ SIMANCAS, M. (1918).

Les Casetes dels Moros del alto Clariano. Madrid.

NAVARRO CABANES, J. (1923).

Bocairent. Geografia i Història. Ed. Vicent Satorres (2004). Ajuntament de Bocairent.

PIQUERAS, J. (dir.) (1995).

Geografia de les comarques valencianes. Volumen 6, pp. 36-40. Foro Ediciones S. L.

RIBERA, A. (2000).

“Els orígens d’una identitat: el que diu la Història. De la Prehistòria a l’època medieval”. En Tortosa i Pastor, P. La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. 63-70.

RIBERA, A.; BOLUFER, J. (2008).

“Les Covetes dels Moros. Coves-finestra de cingle al país valencià”. En González Simancas, M. Les Casetes dels Moros del alto Clariano. Reedición del original de 1918. Colec·ció d’Estudis Locals, Nº 1. 9-54. Ajuntament de Bocairent.

SANCHIS DEUSA, C. (1994).

Els ponts valencians antics. Serie Publicacions de Divulgació General, Col·lecció Els valencians i el territori, Nº 5.

SOLER MOLINA, A. (2001).

Castells y Palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura y poder feudal. Ed. Ajuntament d’Ontinyent y Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

SOLER MOLINA, A. - FERRE PUERTO, J. A. (2003).

Història de la Vila de Bocairent. Ajuntament de Bocairent.

TORTOSA i PASTOR, P.

La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient. Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.