Paisatges de muntanya i forestals

Serra de Mariola

El jardí botànic del Mediterrani

Mariola: espai viscut, percebut i concebut

Des de la geografia, normalment se sol dir que un espai geogràfic té tres nivells d’existència: com a espai viscut, que ens genera emocions i sentiments; com a espai percebut, amb la conseqüent valoració social del lloc; i com a espai concebut, que genera una ordenació territorial pròpia. I a la serra de Mariola s’assoleixen plenament aquestes tres dimensions, ja que és un dels espais naturals més arrelats a la cultura popular valenciana de tots els temps i, per tant, valuós i valorat. I és que, des de sempre, el valor botànic i farmacològic de la serra de Mariola ha sigut llargament comentat i cantat. Així, Cavanilles (1797), ens diu:

“Es Mariola uno de los principales montes del reyno, si solo atendemos a su altura y sus vegetales; pero el primero y sin igual si consideramos las riquezas que proporciona a los pueblos arrojando hacia todas partes ríos o copiosas fuentes. A muchas dan origen los demás montes, pero casi siempre en las partes septentrionales; solo Mariola las da por todas y con profusión como por especial privilegio de la naturaleza”.

“Todo el monte es calizo, con bancos inclinados hacia las faldas, y mucha tierra roxa: los que miran al este y al sureste están rotos desde la punta de Moncabrer hasta la hoya de Alcoy y Condado de Concentayna, y parece fueron de mayor extensión en otro tiempo”.

També, Fuster (1962) ens recorda que “la Mariola es una sierra cargada de plantas medicinales y aromáticas, y de arbolado frondoso, con fuentes secretas y frías”.

I, més recentment, el documental ‹Mariola, serra de llibertat’, de la productora valenciana Documentart, ens mostra el patrimoni arqueològic, històric i mediambiental tan ric d’un paisatge viu i en transformació constant, en el qual destaquen els cims, les plantes, les fonts, les sendes, les herbes, la fauna, les masies, els castells, les ermites o les caves, que evidencien l’activitat intensa d’aprofitament que els habitants que conformen la “comunitat de Mariola” han fet al llarg dels segles.

De fet, una característica que aquest paradís natural presenta és que, sens dubte, es tracta d’un dels espais naturals protegits de tot el nostre territori amb més pressió humana: més de 90.000 persones, que corresponen als habitants dels set municipis que tenen part dels seus termes a la serra de Mariola: Agres, Alcoi, Alfafara, Banyeres de Mariola, Bocairent, Cocentaina i Muro d’Alcoi.

 

Mariola: el paradís botànic de l’interior valencià

Aquest enclavament natural de 17.257 hectàrees, declarat Parc Natural el 2002, està situat entre dues províncies (Alacant i València) i comprén tres comarques (l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida). Forma part de les serralades Bètiques, amb una alineació de sud-oest a nord-est, i és considerat com un parc natural amb altures més que considerables, amb el cim al pic del Montcabrer de Cocentaina (1.389 m), encara que també en presenta d’altres que superen els mil metres: les Penyes Monteses (1.352 m), el Recingle (1.256 m), el Molló del Teix (1.238 m), Comptador, (1.222 m), etc. Per això, reuneix les condicions òptimes per a acollir activitats de senderisme. Una prova d’això és que la travessa el sender de gran recorregut GR-7, amb senyalitzacions grogues i blanques, que ofereix la possibilitat d’introduir-se en els camins i senders innumerables que el recorren.

Presenta un clima típicament mediterrani: temperatures generalment suaus (les mitjanes anuals oscil·len entre els 13°C i els 16 C) i pluges concentrades a la primavera i a la tardor als vessants septentrional i oriental que, sobretot a l’hivern, solen produir-se en forma de neu i que contrasten amb un destacat període sec a l’estiu. Tenim, doncs, una mescla entre clima més típicament litoral i d’interior.

Però, sense cap dubte, el gran tresor de la serra de Mariola és la riquesa botànica. Qui no recorda la cançó popular?

“Serra de Mariola
tota a floretes
tota a floretes sí
tota a floretes no
tota a floretes.
On van les socarrades
a fer botgetes sí
a fer botgetes no
a fer botgetes”

Encara que la flora mediterrània és la típica, hi ha autèntiques joies botàniques, com 30 tipus d’orquídies. S’hi han catalogat més de 1.200 espècies de plantes (de les 2.500 catalogades a la província d’Alacant) amb molts endemismes, que són popularment conegudes i recollides pels habitants de les poblacions pròximes a causa de les seues propietats aromàtiques i medicinals i que es fan servir amb fins gastronòmics (com a condiment alimentari o com a base de l’herbero o licor d’herbes típic de la zona) o per a la cosmètica i els remeis naturals medicinals. Així, no és estrany trobar-se amb gent que coneix i arreplega sàlvia, romer, timó, cua de gat, camamilla borda, timó reial, la pebrella, l’espígol, el santònic, l’hipèric, el te de roca, etc.

La fama que té com a reserva botànica és històrica. De fet, són molts els especialistes que, al llarg de la història, l’han visitat i valorat. Així, en trobem exemples des dels temps de l’ocupació musulmana de la Península amb Abd-el-Rahman Abu Mathreph (Asín, 1943), fins a segles després, amb la visita de Joseph P. De Tournefort (entre agost i octubre del 1681), acompanyat de Jaume Salvador i Pedrol, el qual va elaborar un herbari duplicat del de Tournefort que es conserva avui dia a l’Institut Botànic de Barcelona (Serra, 2007). Després, i seguint l’itinerari marcat per Tournefort, van ser molts altres personatges que la van visitar (Barbey, Barnades, Boissier, Bourgeau, Burnat, Cámara, Cavanilles, Diek, Font Quer, Hegelmaier, Jussieu, Lagasca, Laguna, Leresche, Levier, Pau, Porta, Pourret, Quer, Reuter, Rigo, Rigual, Rivas Goday, Rouy, etc.). En la nostra època, cal destacar l’estudi de la flora de la serra per part de Josep Nebot, sota la direcció de Gonzalo Mateo. Fruit d’aquest treball va ser el material recol·lectat entre el 1986 i el 1988 (vora 600 plecs), actualment dipositat a l’herbari del Jardí Botànic de València.

Aquesta riquesa natural conviu amb zones castigades pels nombrosos incendis forestals que ha patit aquesta zona (1979, 1980, 1994, 2012, 2014 i 2016), així com amb bosc mixt mediterrani (carrascars, pins, coscolles, ginebres…) i matoll amb brucs, argilagues, estepes… Hi ha també zones de vegetació edàfica en l’àrea del Vinalopó, així com espècies vegetals associades a fonts (com la del Molí Mató). També destaca l’existència del teix en l’anomenada Teixera d’Agres.

La riquesa botànica es tradueix també en una fauna d’insectes rica, invertebrats, amfibis (granotes i gripaus), rèptils (sargantana ibèrica, llangardaix ocel·lat, colobra de Montpeller, escurçó ibèric…), aus (pinsà, perdiu, garrafó, pit-roig, mallerenga carbonera…), rapaces tant diürnes (àguila daurada, falcó pelegrí, astor, etc.) com nocturnes (duc, bagaleu, òliba…); i mamífers (porc senglar, conill, gat salvatge, fagina, mostela, geneta, teixó, rabosot, etc.). A més, cal destacar les espècies reintroduïdes per l’ésser humà: el voltor comú i l’arruí.

 

Mariola: la serra de les rutes infinites

El fet de ser un espai natural tan extens propicia l’existència de diversos paisatges amb una riquesa patrimonial i natural diferenciada. Així, podem trobar:

1) La zona d’ombria, amb les geleres o caves. Centrada a la zona d’Agres, on abunden les geleres o caves com la cava del Teix (construïda en el s. xviii), però sobretot, la cava Gran o cava Arquejada, que s’ha convertit en el símbol inequívoc d’aquesta serra i que ha sigut recentment restaurada. Aquesta construcció data dels segles xvii i xviii, va estar en ús fins al principi del segle xx i es va tornar a utilitzar puntualment durant la Guerra Civil. Té 11 m de profunditat i 15 m de diàmetre interior, amb sis arcs d’estil gòtic apuntats als extrems dels hexàgons exteriors i units al centre. Aquesta estructura sostenia una volta de biga i canyís que estava rematada amb teula àrab. També en aquesta zona podem trobar un dels millors exemples de vegetació associada a fonts i brolladors: la Font del Molí Mató.

2) La zona del naixement del riu Vinalopó. Se situa al Barranc d’Ull, on limiten els termes municipals de Banyeres de Mariola i de Bocairent. La presència de molins indica l’ús hidràulic que s’ha donat a aquesta zona. Així, ens trobem amb la Borrera o Molí Campana, que data del 1712 i que és un exemple d’adaptació als diversos processos industrials que hi ha hagut a la zona, ja que encara que va ser concebut en un principi com a molí de farina i, més tard, l’any 1810, es va reconvertir en molí paperer; finalment, entre els anys 1855 i 1968, va ser transformat per a la manufactura tèxtil. També trobem aquesta adaptació en les conegudes fàbriques de Blanes o Molí de Baix i Molí de Dalt. Creuant el riu ens trobem amb la Font de la Coveta, que té un mesurador de cabal, i és on tradicionalment se situa el naixement del riu Vinalopó, tot i que altres estudis el localitzen a les proximitats del Mas de Bodí.

3) La zona dels senders. L’estima per la serra de Mariola s’evidencia pels innumerables senderistes que la recorren en qualsevol època de l’any per qualsevol de les rutes del GR-7 senyalitzades: Mas de la Penya, PR-CV37; Cocentaina – Ermita Sant Cristòfol, PR-CV 37.1; Cocentaina – Montcabrer – Cocentaina, PR-CV 37; Banyeres de Mariola, PR-CV 4; Cocentaina – Agres, PR-CV 27; Banyeres de Mariola – Biar – Elda, PR-CV 35; Molí Mató – Cava del senyor Miguel, PR-CV 104; ermita Barxell – Font de Moya, Preventori, PR-CV 133; Casa Tàpena – Mas de Prats, PR-CV 160. A través d’aquestes rutes podem descobrir llocs històrics de Cocentaina, com el Palau Comtal, un edifici d’estil goticorenaixentista construït sobre un antic edifici musulmà del segle xii, per ordre de Roger de Llúria, primer senyor feudal de la vila; l’ermita de Sant Cristòfol, del segle xiii i l’àrea recreativa, el castell de Cocentaina, una torre d’origen cristià dels segles xiii-xiv, enclavada sobre les restes d’un antic castell musulmà del segle x. També, la pujada al Montcabrer des de Cocentaina, que ens permet recórrer un camí regat de fonts (la Penya Banyada, les Huit Piletes, la Font de l’Heura, la Font de la Boronada, la Font de Sancho, la Font del Pouet) i de paisatges mítics com el Barranc del Cint, a Alcoi.

No cal oblidar tampoc les zones recreatives abundants que trobem arreu de la Mariola. A més del Centre de visitants del Parc Natural de la Serra de Mariola, situat al Mas d’Ull de Canals, al quilòmetre 17,5 de la carretera CV-795 Alcoi – Banyeres de Mariola, podem destacar-ne d’altres: el Preventori (Alcoi), el refugi les Foietes (Cocentaina), l’ermita de Santa Bàrbara (Cocentaina), just al baixador de la línia fèrria d’Alcoi-Xàtiva, l’ermita de Sant Cristòfol (Cocentaina), la Querola (Muro d’Alcoi), la Font de Mariola (Bocairent), el santuari de la Mare de Déu d’Agres (Agres), la Font del Molí Mató (Agres) i la Font del Tarragó (Alfafara).

També és destacable el patrimoni gastronòmic que conforma la cuina de la Serra de Mariola (Valls i Valls, 2016), basada en dos elements fonamentals: la base de l’oli d’oliva de gran qualitat, que es produeix a la zona, i la utilització de les nombroses herbes aromàtiques que hi ha a la Mariola. Aquesta riquesa gastronòmica ens ofereix plats com l’olleta, les bajoques farcides, la borreta, els fesols amb carabassa, l’espencat, el gaspatxo de la Mariola, condimentat amb pebrella, l’olla, etc., i begudes, de les quals l’herbero i el café licor són les més tradicionals.

 

Mariola: un paradís per als sentits

Per tot això, es pot afirmar que la serra Mariola constitueix un espai únic en la geografia valenciana i peninsular. Les més de 17.000 hectàrees formen un museu autèntic, en el qual el visitant pot gaudir tant de paisatges de muntanya com fluvials i on, a manera de sales de museus, pot veure i olorar la mostra botànica més gran del nostre territori. Un patrimoni que mereix ser protegit i valorat per al gaudi de les generacions futures.

 

José Cantó Doménech
Dept. Didàctica de las Ciències Experimentals i Socials
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Les Covetes dels Moros, Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Les Covetes dels Moros, Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Les Covetes dels Moros, Bocairent (foto Miguel Lorenzo).Subida a la sierra desde Agres (foto Miguel Lorenzo).Subida a la sierra desde Agres (foto Miguel Lorenzo).Subida a la sierra desde Agres (foto Miguel Lorenzo).Vistas desde la Serra de Mariola (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

Mariola: espai viscut, percebut i concebut Des de la geografia, normalment se sol dir que un espai geogràfic té tres nivells d’existència: com a espai viscut, que ens genera emocions i sentiments; com a espai percebut, amb la conseqüent valoració social del lloc; i com a espai concebut, que genera una ordenació territorial pròpia. I […]Mariola: espai viscut, percebut i concebut Des de la geografia, normalment se sol dir que un espai geogràfic té tres nivells d’existència: com a espai viscut, que ens genera emocions i sentiments; com a espai percebut, amb la conseqüent valoració social del lloc; i com a espai concebut, que genera una ordenació territorial pròpia. I […]

Citas

Joan Valls Jordà. La cançó de Mariola.

Pel cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Olc la ginesta, la sàlvia,
l’espígol i tot em diu
una rara melangia
de càntic esborradís
que grava en la pedra grisa
segles de calma. En el cim
l’àguila explora l’immens
amb son vol meditatiu.
Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s’ha burlat un teuladí (...)

Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià.

La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra.
(...)

Mariola
doblada com un llençol
com el tapet de la taula
i guardada en un calaix
i amb uns codonys aromada
(...)

Oh guerrillera Mariola verda!
Amb els genolls clavats a terra, et pregue.
(...) Pregue per tu, perquè vigiles sempre,
perquè assegures un futur claríssim,
un dur combat, una dura victòria,
el clar fusell, l’espasa il·luminada.
I pregue més: et pregue pels teus fills.
Preserva, tu, aquesta raça indòmita,
aquest futur de gegants i senyeres!

Bibliografía

ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1996).

Mural del País Valencià. València: Edicions 3 i 4.

ASÍN, M. (1943).

Glosario de Voces Romances registradas por un botánico anónimo hispano-musulmán (siglos XI-XII). Madrid: C.S.I.C.

CAVANILLES, A. J. (1797).

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real. (Edición facsímil, Valencia, 1981).

FUSTER, J. (1962).

El País Valenciano. Colección Guías de España. Barcelona: Ed. Destino.

NEBOT, J. R., G. MATEO (1991).

“Helianthemum villosum Thib., nou per a la flora dels Països Catalans”. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. 59 (sec. bot. 8): 149.

SERRA, L.; OLTRA, J. L.; CONCA, A.; SOLER, J.; NEBOT, J. (2012).

“Catálogo de la Flora del Parque Natural de la Sierra de Mariola (Alicante-Valencia)”. Flora Montiberica, 51, 97-125.

SERRA, L. (2007).

“Estudio crítico de la flora vascular de la provincia de Alicante: Aspectos nomenclaturales, biogeográficos y de conservación”. Ruizia 19. 1-1414.

VALLS i JORDÀ, J. (1947).

La cançó de Mariola. Alcoi: Imprenta Hispania.

VALLS, M.; VALLS, A. (2016).

La cuina de la Serra de Mariola. Receptes i gastroliteratura. València: Drassana.