Paisatges històrics

El Pantà de Tibi

Monument de la tècnica

Per a alguns autors, la presa de Tibi és, sens dubte, una de les obres d’enginyeria renaixentista més importants del món. Construït entre el 1580 i el 1594, es tracta del més antic dels embassaments moderns –és a dir, amb una planta i una alçària semblant a les preses actuals– a la qual cosa cal afegir que, actualment, encara manté la seua funcionalitat. Només aquests aspectes l’han fet mereixedor d’un reconeixement internacional important i prolongat que, tanmateix, no és proporcional pel que fa al reconeixement legislatiu. Declarat Bé d’Interés Cultural pel Decret 84/94 del Consell i inclòs en el Catàleg Valencià de Zones Humides que regula la Llei 11/94 de la Generalitat Valenciana, totes dues figures són clarament insuficients per a l’entitat del monument i de l’entorn que l’acull des de fa més de quatre segles.

L’embassament deté l’aigua que va a parar a la Foia de Castalla, delimitada per les serres del Maigmó, del Menejador, d’Onil, de l’Arguenya i de la Penya Roja i centralitzades pel riu Verd o de Montnegre. La seua localització, determinada per la tancada angosta situada entre els turons prominents del Mos del Bou i la Cresta, obeeix també a un espai de contacte progressiu entre dos ambients clarament marcats: l’ombroclima sec, on es registren precipitacions entre 400 i 600 mm anuals amb presència de nevades ocasionals i un ombroclima semiàrid, amb precipitacions inferiors a 350 mm i, per tant, amb una transició progressiva cap a l’àmbit estepari, dominat pels espartars, els conreus del secà –majoritàriament abandonats– i esguitat d’espais singulars de regadiu temporal que en les últimes dècades n’han vist distorsionada la naturalesa i la funció. La presa es localitza així en una transició ecològica cap a l’àmbit de l’aridesa, és un dels ecosistemes més singulars d’Europa i on la presència d’aigua, generalment relacionada amb la gestió tradicional d’aquest espai per part de l’home, ha generat una biodiversitat elevada i un patrimoni cultural ingent.

Les precipitacions reduïdes, els usos històrics d’aprofitament del medi i la presència de litologies formades en alguns sectors per algeps i argiles triàsiques, de vegades amb nivells elevats de salinitat, així com calcarenites i margues poc permeables, determinen poblaments vegetals oberts, si no esclarissats. En contrast, la vegetació hidròfita, dominada pels canyars, les salzedes i els tamarigars, assenyalen de manera inequívoca el curs del riu en forma de meandres i encaixat, i els verds destaquen entre els tons rogencs i ocres de les valls i dels barrancs profunds.

Aigües amunt, el riu Montnegre, fes sobre materials trencadissos i nus, serveix d’eix visual esguitat d’hortes menudes sobre terrasses fluvials, associades a algunes agrupacions de cases entre les quals destaca Montnegre de Dalt. Masies abandonades, ermites, camps de conreus en desús i restes interessants de molins donen una idea de la singularitat del paisatge agrari tradicional, avui conservat puntualment en alguns sectors. Continuant l’ascens i internats ja en el riu, alguns elements patrimonials de gran valor anuncien la proximitat de la presa: un pont amb una inscripció cridanera en honor a Carles IV sorprén el visitant per la falta de context en un espai tan naturalitzat i fins a un cert punt agrest. La casa del pantaner i l’ermita de la Divina Pastora mostren també una arquitectura singular per la conservació excel·lent de les formes originals. S’hi capta fàcilment l’ànima d’un gravat de Laborde o de López de Enguidanos i s’hi percep el rastre de Cavanilles, Beramendi o Townsend, com a preludi del que amaga la tancada estreta per la qual el camí invita a endinsar-se. I en girar la vista, gairebé llançant-se damunt de l’espectador, més de 40 metres de muralla sòlida s’eleven imponents des de fa més de quatre segles.

 

Un monument tecnològic

La monumentalitat de la presa està en consonància amb la seua antiguitat i amb la grandesa dels seus orígens. Perquè Tibi és també un testimoni del dinamisme socioeconòmic extraordinari que va viure el sud-est ibèric des del segle xiv fins al xvi. Cal remarcar que aquesta presa, com d’altres coetànies com la d’Almansa, la d’Elx o la de Relleu, es va construir per iniciativa i a costa dels municipis, de les comunitats de regants i dels senyors territorials que es beneficiaven de les seues aigües. El paper de la Corona, ostentada pels Àustria, va ser tangencial, ja que el protagonisme principal el van tindre aquestes poblacions immerses en un creixement agrari i comercial centrat en l’increment de la productivitat de conreus especialitzats i enfocats a l’exportació. Canvis que, igual que altres regions d’Itàlia o dels Països Baixos, van implicar transformacions socials, econòmiques i paisatgístiques importants.

També constitueix l’aplicació d’una innovació tècnica, iniciada a Almansa, en aprofitar les propietats de l’arc tombat per a construir parets de contenció altes i no gaire gruixudes. Aquesta revolució en l’enginyeria hidràulica va implicar que Tibi fóra, durant segles, la presa més alta del món, el model que s’havia de seguir. I el més sorprenent d’aquesta qüestió és que va ser concebuda originàriament per experts hidràulics i mestres d’obra locals, alguns dels quals apareixen en els projectes originals de diversos d’aquests pantans, que no han sigut considerats per la historiografia en la justa mesura. Sense que es conega bé el pes d’una doctrina teòrica prèvia o de l’experiència en el camp de la hidràulica, personatges com el moliner Josep Esquerdo, Pedro de Aguirre o Joanes del Temple representen les altes cotes de coneixement pràctic local que, a l’est peninsular, van repercutir en un notable progrés tècnic entre els segles xv i l’inici del xvii. El procés d’innovació es va enriquir enormement amb la participació dels Antonelli, una saga de famosos enginyers militars que van treballar al servei de la Corona entre els segles xvi i xvii. Giovanni Battista Antonelli (1528-1588) i el seu nebot Cristoforo (1550-1608) van tindre un paper protagonista en l’execució de la presa de Tibi. Cristoforo, que posteriorment projectaria l’embassament de Relleu, va dirigir les obres fins al final i va fer aportacions notables en la millora de l’estabilitat de la presa en forma d’arc. Aquest contacte entre el món de l’enginyeria i els coneixements endògens dels mestres locals representa una etapa excepcional de l’enginyeria renaixentista, amb repercussions fins als nostres dies.

 

Una història singular

La sol·licitud i les primeres propostes documentades van començar el 1579, amb un paper destacat, en aquell moment, dels mestres d’obra i dels tècnics locals, entre els quals destaca el moliner Pere Izquierdo o Esquerdo. El projecte va despertar ràpidament l’interés de la ciutat d’Alacant i les obres es van iniciar l’any 1580 amb grans expectatives, tal com ho narra en la seua crònica Rafael Viravens (1876):

“La primera gran piedra de este famoso estanque fue colocada el 17 de agosto de 1580 con gran pompa y magnificencia en la garganta de los montes Mos del Bou y La Cresta. Se erigió un altar, celebrándose en él la Santa Misa que fue acompañada por una capilla de música de Alicante; después procedióse a bendecir y colocar la piedra que serviría de base a la obra siendo indicada esta ceremonia por medio de ahumadas al Castillo de Santa Bárbara para que la anunciase al vecindario de Alicante y su término disparando, como lo hizo, salvas de artillería”.

Tanmateix, les obres es van paralitzar aviat per raons econòmiques. La posterior reactivació del projecte, amb una intervenció de la Corona més important, va permetre la participació de tècnics prestigiosos com Giovanni Battista i Cristoforo Antonelli, Giorgio Palearo Fratino o, puntualment, Juan de Herrera i Juanelo Turriano. Després de diverses vicissituds i de discussions tècniques interessants – una bona mostra del repte a què s’enfrontaven– finalment es va imposar la idea definitiva que es va desenvolupar sota la direcció de Cristoforo Antonelli: l’aplicació de l’efecte arc permetria assolir alçàries sorprenents i una capacitat de retenció d’aigües desconeguda fins al moment. Devem als Antonelli també un material gràfic abundant –plànols, esbossos, perspectives– que gairebé permet seguir el procés de construcció de la presa i els canvis que va produir a l’horta d’Alacant (unes 3.600 ha), cap a on es dirigien les seues aigües. Aquest autèntic verger, que va captivar Cavanilles segles després, no es tractava d’una horta a l’estil de les planes al·luvials dels rius cabalosos Segura i Xúquer, que permetien conreus com l’arròs, el cànem i els cítrics. Ací l’aigua assegurava les collites de secà – alguns autors l’han definit directament com un secà millorat– cosa que ja era significativa: cereal, vinya, olivera i ametler, juntament amb alguns espais d’hortalisses i de moreres. A resguard de les gelades i amb l’aigua correctament repartida en moments clau, les collites eren reeixides i constants.

Inevitablement, en aquestes societats hidràuliques, l’aigua va cobrar un valor molt superior al de la terra. Hi havia, fins no fa massa dècades, propietaris aiguatinents, posseïdors de moltes més hores d’aigua que d’hectàrees d’horta, dedicats a vendre i especular amb les hores de reg. La construcció de la presa va obligar a harmonitzar l’interés general dels regants amb aquesta poderosa oligarquia urbana i va nàixer la dicotomia entre aigua vella i aigua nova (adscrita aquesta última a la terra), cada una amb les respectives agulles i hores. La conflictivitat hidràulica sempre va estar present, encara que al llarg de quatre segles es van idear mecanismes de regulació, adaptats a les circumstàncies de cada època, que han sigut reconeguts internacionalment per la seua eficiència.

L’any 1594, esgotats els recursos econòmics, es va donar per finalitzada la presa amb gairebé 43 m d’altura – gairebé 10 m per davall del que van projectar inicialment– un arc de 65 m de longitud i una amplària de 59 m a la coronació i només 9 m al fons de la tancada. A pesar de totes les innovacions tècniques desenvolupades en aquesta obra monumental – planta corba i alçària, preses d’aigua, sobreeixidor lateral– la neteja dels tarquims acumulats per les crescudes va ser un problema de difícil solució. En relació amb la mala evacuació de llots, la presa va patir desperfectes el 1601, que potser van estar darrere dels greus danys patits per les comportes l’any 1697, que van inutilitzar la presa. Testimonis contemporanis i posteriors opinen que es va tractar d’un atemptat derivat de la conflictivitat hidràulica, tot i que la historiografia encara no ha pogut confirmar aquest fet. La veritat és que no serà fins al final de 1738 quan es podrà emmagatzemar aigua novament, ja de manera gairebé ininterrompuda fins avui dia, excepte per avaries menors, tasques de neteja i reforços de la paret. La presa ha aconseguit resistir crescudes importants, com la del 1793, la memòria de la qual es reflecteix en una inscripció a l’estrep septentrional de la presa que recorda el nivell assolit per les aigües i dóna una idea de la cascada enorme que va haver de formar-se, sense ocasionar desperfectes importants. Va ser la presa més alta del món durant prop de tres segles, només superada durant un temps pel malaguanyat pantà de Puentes, que va retindre les aigües del riu Guadalentín entre el 1785 i el 1802. La infraestructura del pantà consta, a més, d’una sèrie d’obres secundàries que controlen i distribueixen les aigües emmagatzemades. Els assuts de Mutxamel, Sant Joan i el Campello són obres molt notables i permeten entendre també la magnitud de les crescudes ocasionals del riu. Juntament amb la xarxa complexa de séquies i de partidors, bàsicament desmantellada o entubada pel procés d’urbanització immisericorde patit per l’horta d’Alacant, aportava i aporta al conjunt un gran valor patrimonial.

 

Un paisatge per descobrir

El pantà és un ecosistema artificial i el riu de Montnegre és un dels exemples més antics de riu completament estancat. Però els seus més de quatre segles d’existència aporten al medi avantatges ecològics indubtables. La presència d’una llacuna d’aigua permanent ha enriquit el mosaic d’ambients que podem trobar als voltants del pantà, dominat per pinedes, penyals verticals, barrancs, omedes i canyars junt amb hortes menudes. Les aigües del pantà, caracteritzades per una tonalitat variable de verds foscos, de vegades turquesa i blaus profunds, quan no negres, destaquen en el contacte abrupte amb les vores rocoses. Quan s’arriba a la presa i a l’abisme que l’acompanya al parament aigua avall, la perspectiva s’obri per a oferir un territori on l’aigua ha determinat paisatges d’hortes singulars connectades pel riu i les seues séquies i per barrancs profunds, en un entorn marcat per l’aridesa.

Juntament amb aquests valors ambientals i paisatgístics, la monumentalitat de la presa amaga també en el seu entorn un patrimoni associat d’un valor enorme i una multitud de detalls per a descobrir. Juntament amb la casa del pantaner, l’ermita i el pont són de visita obligada les cases dels obrers, amb la font i el llavador del pantà i una inscripció d’estil neoclàssic commemorativa de la construcció d’aquesta font, el 1795. A la tancada, juntament amb les galeries imponents on es duien a terme les perilloses operacions de desguàs, es pot observar el traçat de la séquia dels Enamorats, que transcorre penjada i parcialment amagada a la roca i que pareix tindre un origen romà, quan es van canalitzar les aigües provinents de la Font de l’Alcornia.

L’ascens per l’escala, tallada a la pedra al final del segle xviii, resulta una experiència emocionant que permet observar la paret en tota la seua dimensió. En la culminació, al costat del senyal que indica el nivell que van assolir les aigües en la riuada de la nit del 7 al 8 de setembre del 1793, es pot observar també una placa commemorativa de la visita del ministre Rafael Gasset l’any 1900, amb motiu de la inauguració de les obres de recreixement i modificació de la galeria de desguàs projectades per l’enginyer Próspero Lafarga. Va ser una de les últimes obres d’entitat realitzades a la presa que, amb quatre segles d’existència, ostenta el títol de l’embassament en funcionament més antic d’Europa i el precursor de les preses modernes.

 

Pablo Giménez Font
Benito Zaragozí Zaragozí
Institut Interuniversitari de Geografia
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

Pantano de Tibi (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Tibi (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Tibi (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Tibi (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Tibi (foto ESTEPA).Pared del pantano de Tibi (foto ESTEPA).

Mapas

Per a alguns autors, la presa de Tibi és, sens dubte, una de les obres d’enginyeria renaixentista més importants del món. Construït entre el 1580 i el 1594, es tracta del més antic dels embassaments moderns –és a dir, amb una planta i una alçària semblant a les preses actuals– a la qual cosa cal […]Per a alguns autors, la presa de Tibi és, sens dubte, una de les obres d’enginyeria renaixentista més importants del món. Construït entre el 1580 i el 1594, es tracta del més antic dels embassaments moderns –és a dir, amb una planta i una alçària semblant a les preses actuals– a la qual cosa cal […]

Citas

Rafael Altamira (1895). La fiesta del agua.

“Si no fuera por el Pantano (...) un pantano hermoso que tenemos allá arriba en la montaña y que recoge las lluvias para los días de escasez, la miseria sería permanente aquí. Gracias a él, se puede regar cada mes, y a veces, en años lluviosos, más a menudo; y siempre es para nosotros una emoción el riego. Pero cuando falta también el Pantano, o escasea su contenido ¡adiós tierra!”

Carlos Beramendi (1794). Viage.

“Parece que la naturaleza estaba pidiendo al arte que la ayudase a contener (por medio de un murallón, situado entre lo angosto de dos montañas de piedra viva, llamado desde lo antiguo el Estrecho de Tibi) el curso de las aguas que toman su origen en las fuentes de Castalla, Tibi y Onil y de las vertientes de los montes, para que reunidas en aquel punto, formasen lo que hoy se llama Pantano de Alicante (conocido por aquí con el nombre de Pantano de Tibi) consiguiendo de este modo el riego tan necesario de toda su huerta.”

Antonio López Gómez (1951). Riegos y cultivos de la Huerta de Alicante.

“La presa de Tibi exhibe su masa rotunda, vieja de tres siglos y medio, con orgullo legítimo que no puede discutirle ninguna de su época. Si hoy ha perdido su primacía ante las moles de los embalses modernos, a mediados del siglo pasado aún se ponía como ejemplo de obras en su género (...). Si los regadíos levantinos prueban lo que puede el hombre en lucha con la sequía, ciertamente ninguno como el de Alicante tiene tan limpia ejecutoria por el esfuerzo de la empresa.”

J. Antonio Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia.

“Puede subirse a la terrasa o esplanada en poco tiempo tomando la escalera excavada entre el monte y el murallón; pero es tan angosta, desigual y peligrosa, que solo es de uso para los acostumbrados a ella. Mas seguro aunque mas largo es el camino de las cuestas que conduce a las alturas, y desde ellas mirando hacia el pantano se descubre la vista que representa la estampa adjunta. Sus diferentes alturas y formas, la variedad de colores del terreno con la multitud de arbustos que en él crecen, amenizan el País, y lo hacen sumamente vistoso.
Como las aguas reunidas en aquella laguna provienen de las lluvias que robáron tierras en los yesares y campos de la hoya de Castalla, llegan al pantano cargadas de légamo, que precipitado en capas sucesivas forma un cortezón de muchas varas en lo interior del estanque. Este quedaría inútil en pocos años si no se limpiase con frequencia; operación peligrosa quando no se hace con el mayor de los cuidados.”

Bibliografía

ALBEROLA, A. (1994).

El pantano de Tibi y el sistema de riegos en la huerta de Alicante. Alicante: I. C. “Juan Gil-Albert”.

ALBEROLA, A. (ed.) (1995).

Cuatro siglos de técnica hidráulica en tierras alicantinas. Alicante: I. C. “Juan Gil-Albert”.

CAMARERO, E.; BEVIÀ, M. y BEVIÀ, J. F. (1989).

Tibi, un pantano singular. València: Conselleria d’Infraestructures i Transport.

GIMÉNEZ FONT, P. (2015).

“Una síntesis sobre la singularidad e importancia histórica de los pantanos de época moderna” en Melgarejo, J. (dir.). Los pantanos de época moderna de la provincia de Alicante. Alicante: Diputación de Alicante - Instituto del Agua y de las Ciencias Ambientales de la Universidad de Alicante. 30-48.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1996).

Els embassaments valencians antics. València: C.O.P.U.T, Generalitat Valenciana.