Paisatges històrics

Castells de Frontera a la Vall d’Aiora-Cofrents i el Vinalopó

El control del territori fet paisatge defensiu

Amb el propòsit de protegir-se d’amenaces externes i de controlar militarment el territori, les societats que han habitat el territori valencià ens han deixat un llegat petri en les altures, que amb més o menys sort vigila impertèrrit l’esdevenir de la història. Superada la funció per a la qual van ser concebuts, s’han convertit en un símbol, en una referència visual, però també cultural, que genera uns llaços de pertinença i una imatge territorial o paisatge; en qualsevol dels casos, en un recurs paisatgístic de primer ordre.

Després de l’ocupació musulmana de la península Ibèrica en el segle viii i la posterior reconquesta cristiana, la Comunitat Valenciana o millor dit, l’antic Regne de València, es va convertir en una terra de frontera. Frontera amb el regne nassarita de Granada, però també amb el regne cristià de Castella i, en ambdós casos, en un espai de conflicte. Els avanços graduals d’uns i els retrocessos dels altres van ser font d’esdeveniments bèl·lics, la qual cosa va implicar la fortificació d’aquests espais, bé adequant els castells i les fortaleses preexistents, o bé per mitjà de la construcció de nous baluards i torres de guaita. Sorgeixen, per tant, els castells com a llocs estratègics des dels quals s’exerceix el domini del territori i dels seus habitants. Ofereixen protecció, però també alberguen el poder o l’autoritat de l’estat a la seua àrea d’influència.

Tanmateix, la pèrdua de la funció original ha provocat que una bona part d’aquests castells hagen sigut desmantellats, danyats, ignorats i, encara pitjor, oblidats. És oportú recuperar aquests elements de la nostra història i del nostre paisatge i elevar-los a la categoria de fites o de béns culturals i paisatgístics. Considerats béns d’interés cultural per la legislació patrimonial, alguns s’han restaurat i se’ls ha assignat una funció educativa, cultural i lúdica, mentre que en la gran majoria no s’ha intervingut, amb l’efecte negatiu pel que fa a la conservació.

 

Domini territorial

Els castells i les fortaleses constitueixen un element de l’arquitectura militar que, tot i ostentar-ne la primacia durant l’època medieval, la solidesa i la ubicació i, en l’actualitat, els instruments legals de protecció del patrimoni cultural, continuen sent un referent cultural i paisatgístic de les terres valencianes. Originàriament, els castells estaven vinculats bé a la defensa de centres de poder, bé al control dels principals passos, vies de comunicació i evidentment de les franges frontereres.

No s’han d’entendre els castells i les fortaleses com a estructures aïllades i inconnexes entre si. Aquests constituïen un entramat defensiu o sistema castral, l’objectiu del qual era el domini de la geografia que estava sota la seua jurisdicció (LÓPEZ ELUM, 2002). Per això la localització està estretament lligada a les vies de comunicació, moltes de les quals coincideixen amb les valls fluvials i els corredors naturals com són la vall de Cofrentes-Ayora o la vall del Vinalopó. Com a element antròpic, ningú ignora que un castell estava lligat a llocs poblats, que solen coincidir amb les grans valls i corredors a través dels quals transcorren les vies de comunicació. Aquests espais necessiten disposar d’una protecció i de punts de vigilància davant de possibles amenaces externes.

Els trets geogràfics del territori valencià van ser determinants en la configuració de la xarxa castral. Estem en un espai fisiogràficament complex, perquè si bé les altituds no són excessives, sí que ho són les angostures i els desnivells. El territori valencià és de mitja muntanya, però extens i abrupte, on es limiten les àrees més planes als fons de vall i a la franja litoral. En aquest context, el seu domini depén del control de determinats punts estratègics, gairebé sempre elevats i amb un bon abast visual. Des d’aquests emplaçaments hi ha una bona visibilitat de les poblacions immediates i de les vies de comunicació. Atés que les serres i les muntanyes pròximes limitaven la visibilitat de tot l’espai i de poblacions susceptibles de control, els principals castells tenien altres fortificacions de segon ordre i aquestes, al seu torn, una sèrie de torres de guaita visibles entre si, les quals, a més de controlar una porció del territori menuda, servien per a avisar de possibles amenaces (LÓPEZ ELUM, 2002).

Va ser amb la divisió administrativa d’època musulmana quan es va constituir l’entramat de castells del territori valencià. Les ciutats (medines) s’erigien en centres de poder administratiu i militar. L’àrea d’influència s’estenia per un entorn rural a través del qual s’organitzava la xarxa castral, destinada a la defensa d’aquesta. Efectivament, al voltant de les ciutats van proliferar assentaments humans, denominats alqueries que, a manera d’aldees fortificades, a més de fer funcions agropecuàries, actuaven com a cinturó defensiu de les ciutats. A l’interior, els castells ocupen els punts elevats amb una bona visió de les vies de comunicació; actuen de centres neuràlgics i d’enclavaments de frontera, en un territori menys poblat.

A partir del segle xiii l’avanç i l’ocupació cristianes del territori van suposar un nou model d’organització espacial i social. L’escàs contingent de pobladors aragonesos i catalans va provocar l’abandonament i el desmantellament de part dels castells i fortaleses, ja en part deteriorats pel manteniment escàs d’un estat musulmà en declivi. Per tant, va tindre lloc una simplificació del sistema castral de les terres valencianes.

 

El control de les fronteres

Amb la reconquesta cristiana es van modificar les fronteres, tant interiors com exteriors, i es va canviar l’organització territorial, amb conseqüències per al sistema castral preexistent. El fet que Jaume I fundara el Regne de València va suposar la implantació d’un sistema feudal i el nou ordenament territorial consegüent, en el qual es van mantindre, si bé amb modificacions, algunes estructures musulmanes. Les fronteres del Regne van ser canviants durant almenys un parell de segles, d’acord amb les campanyes militars contra els musulmans i amb els acords entre els regnes cristians. Després de l’avanç castellà sobre el territori musulmà de Múrcia es va crear una frontera entre el Regne de València i el castellà de Múrcia. El 1244 Jaume I d’Aragó i l’infant Alfons de Castella van firmar el tractat d’Almirra, en el qual es marquen les fronteres entre el Regne de València i el regne castellà de Múrcia (GUINOT, 2006). Es va instaurar entre els dos regnes una frontera diagonal des de la vall d’Aiora, Villena i Biar fins a Alacant. Cal assenyalar l’acord que van aconseguir, l’any 1281, Pere III d’Aragó amb l’infant Sanç de Castella, amb el qual aquest últim entregava al primer la Vall d’Aiora i el consell de Requena:

“et otrossí, vos prometo et vos otorgo que del día d’esta Pascha de Resurrección primera que viene de la Era d’esta carta fasta en tres semanas, que de et entregue a vos [el rey Pedro el Grande] o a quien vos querades, el val d’Ayora et Palaçiolos, Teresa et Xeraful, et Zarra et Chalanç et Conflentes con todos los términos et los derechos d’aquel val et de los castiellos sobredichos” (GUINOT, 2006).

Però aquestes fronteres valencianocastellanes, lluny de ser definitives, van experimentar variacions entre els segles xiii i xv, no exemptes de conflictes i disputes. L’ocupació del regne de Múrcia per Jaume II d’Aragó va suposar l’ampliació de les fronteres del Regne de València. Aquest va incorporar la vall del riu Vinalopó i les terres alacantines al nord del riu Segura. D’altra banda, ja en el segle xiv, la guerra entre Pere I de Castella i Pere IV d’Aragó va motivar novament canvis fronterers a favor dels castellans. Després de la guerra dels dos Peres les fronteres meridionals del territori valencià es van mantindre amb canvis mínims, fins a la guerra de Successió.

La simplificació del sistema castral que, com indiquem més amunt, experimenta el territori valencià després de la Reconquesta, va tindre repercussió en les guerres internes entre els regnes cristians. Efectivament, el desmantellament de fortaleses va tindre conseqüències negatives en les guerres amb Castella. Així, durant la guerra dels dos Peres el deteriorament i la ruïna dels castells valencians van impedir la defensa territorial i el refugi dels vassalls de Pere IV, fet que va posar de manifest que la relació que hi havia entre els assentaments de població i els castells s’havia truncat durant l’època feudal.

 

Arquitectura i característiques dels castells medievals

Els castells i les fortaleses tenien com a missió la protecció dels assentaments de població i el control territorial. Els trets geogràfics eren importants en aquesta tasca perquè, coneguda la dicotomia territorial valenciana (interior muntanyós/litoral espai pla i obert), hi havia diferències en la manera d’organitzar la defensa. Les àrees de pendent suau disposaven d’una ciutat que articulava, a la mateixa distància, torres-alqueries de caràcter productiu i defensiu. D’altra banda, les àrees muntanyoses determinaven ubicacions en altura que vigilaven els passos cap a la ciutat. Aquests castells servien per a controlar el territori i protegir-ne la població, menys abundant, que vivia als voltants.

L’aspecte actual dels castells, monuments ben conservats en uns casos, ruïnes en altres, és el resultat de la superposició d’intervencions al llarg de la història (SEGURA I SIMÓN, 2001). Majoritàriament tenen un origen musulmà i la tipologia arquitectònica depenia de la localització geogràfica. A les zones obertes i planes, les ciutats quedaven envoltades per una muralla i un fossat, defensats al seu torn per una sèrie de torres. Però, a més, les ciutats tenien un cinturó defensiu al voltant, compost per alqueries fortificades.

A més, els castells de les zones de muntanya se situaven en punts alts i tenien, almenys, tres parts: la de la residència del contingent militar, la de recer dels habitants de l’entorn en moment de perill i la de residència del responsable del castell. A les faldes de la muntanya se situaven el o els assentaments de població abraçats per una muralla. Les fortificacions localitzades a les zones més abruptes i allunyades disposaven d’unes infraestructures menors. Se situaven al cim d’una elevació i no s’estenien per les faldes de la muntanya.

Els castells ubicats a la frontera després del tractat d’Almirra presentaven una estructura un poc més complexa (GUICHARD, 1982). Es caracteritzaven per tenir una torre de l’homenatge sòlida i dominant, més pròpia dels castells cristians que dels musulmans. Això s’explica per les reformes que les fortaleses van experimentar després de la Reconquesta i pels tipus de funcions que van adoptar. Aquests castells, però també la resta, solien presentar més o menys elements defensius segons la disposició natural de l’enclavament. La fortalesa s’ubicava sobre una estructura rocosa en què els penya-segats actuaven, d’una banda, de defensa natural, mentre que per la resta de les parts es disposava una muralla de vegades de doble mur. Les dimensions oscil·laven entre els 3.000 i els 6.000 m2 de superfície.

Un altre tipus d’estructures fortificades estan relacionades amb les torres aïllades; aquestes eren una peça reduïda del sistema defensiu medieval i, fins i tot, del d’èpoques posteriors , però essencial (torres de guaita del litoral del segle xvi). Constituïen una part menor del sistema castral, generalment vinculades a una alqueria fortificada i, a més de dominar un territori reduït, actuaven de nexe de comunicació amb altres fortificacions i castells, sobre les possibles amenaces.

 

Els castells i les fortaleses com a elements estructurants del paisatge

Els diversos elements que la mirada de l’observador capta en contemplar un paisatge, ens donen pistes dels avatars que han tingut lloc en aquell territori. Uns esdeveniments més o menys recents, però també molt llunyans en el temps. És el cas dels castells i les fortaleses, recursos paisatgístics de primer ordre pel simbolisme, pels valors històrics i per l’abast visual que tenen.

Associats a dos grans corredors naturals, espais amplis de pas i trànsit de la població, però també territoris fronterers, destaquen els castells de El Valle de Cofrentes-Ayora i els de la Vall del Vinalopó. Entre els primers, controlant la via fluvial del Xúquer i la vall, dominen el paisatge el castell de Cofrentes, el de Chirel, el de Jalance i el d’Ayora. Mínimes són les restes d’altres fortificacions que van existir a les poblacions de Jarafuel i de Teresa de Cofrentes.

En el cas del Vinalopó, per a custodiar el corredor que posava en contacte les terres d’Almansa amb el sud de les terres valencianes, es van alçar els castells de La Atalaya de Villena, el de Biar, el de Castalla, el de Sax, el d’Elda, el de Petrer, el de la Mola de Novelda, el de Monòver, l’Alcàsser de la Senyoria d’Elx, el de Cox i el de Santa Pola.

Es tracta de castells o fortaleses edificades aproximadament entre el segle x i el xvi i que, amb diferent sort, han acompanyat el paisatge d’aquestes terres. Efectivament, no hi són tots els que van ser, ni van ser tots els que hi són. Alguns castells a penes van perdurar un parell de centúries (castell del Riu, a Aspe; algunes torres de guaita a l’Alt Vinalopó), mentre que d’altres han perdurat funcionalment fins al segle xix (castells d’Elda i de Villena).

Tanmateix, no tots els castells ens han arribat en el mateix estat de conservació. Queda un paisatge esguitat bé de ruïnes on va haver-hi castells (Jarafuel, del Salvatierra, Almirra…), o bé de mostres excel·lents d’arquitectura militar, parcialment o totalment restaurades i que tenen nous usos de caràcter social, cultural i turístic (castell de Petrer, de Cofrentes, de la Atalaya de Villena, de Sax, de Monòver…).

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Castillo de Sax (foto Miguel Lorenzo).Vista aérea Villena (foto ESTEPA).Castillo de Cofrentes (foto ESTEPA).Castillo de Petrer (foto ESTEPA)Castillo de los Pacheco. Villena (foto ESTEPA).Jalance y su castillo (foto ESTEPA).

Mapas

Amb el propòsit de protegir-se d’amenaces externes i de controlar militarment el territori, les societats que han habitat el territori valencià ens han deixat un llegat petri en les altures, que amb més o menys sort vigila impertèrrit l’esdevenir de la història. Superada la funció per a la qual van ser concebuts, s’han convertit en […]Amb el propòsit de protegir-se d’amenaces externes i de controlar militarment el territori, les societats que han habitat el territori valencià ens han deixat un llegat petri en les altures, que amb més o menys sort vigila impertèrrit l’esdevenir de la història. Superada la funció per a la qual van ser concebuts, s’han convertit en […]

Citas

Emili Beüt Belenguer (1984). Castillos Valencianos.

“Por nuestra amplia geografía se encuentran todavía muestras ruinosas generalmente, de la arquitectura militar de otros tiempos. Quienes quieran contemplar estos recuerdos del pasado, refrescar la memoria de antiguas historias, divisar panoramas que vislumbraron viejos señores feudales, tienen amplio campo recorriendo nuestras comarcas y visitando ruinosos castillos.”

Azorín (1917). El paisaje de España visto por los españoles.

“Todo el valle anegado en luz; luz fina, cristalina; oleadas de luz. Luz batida por manos angélicas. El Cid nos saluda; la eminente peña del Cid, que está en la región azul. El Cid que avanza su cuadrada testa sobre el valle... El Reino de los maravillosos grises, que ha comenzado ya. Grises azules, grises verdes, grises amarillos,grises morados. Gris de oro en las piedras de las casas y en los ribazos. El valle como un barco perfecto; con cabidad verde y gris... Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela... Amarillos y rojos; verdes y ocres. Desde la colina de la Ermita contemplar estos altozanos multicolores; el valle de Elda, allí cerca; el Cid, enhiesto y magnífico en el azul, dominándolo todo. Dominando a Elda, Petrel, Monóvar.”

A. Poveda (1986). “Villa et castiello de Ella (Elda, Alicante) en el siglo XIII” en Anales de la Universidad de Alicante 4-5.

“Sabemos que la comarca de Elda se vio afectada por las correrías de El Cid, a finales del siglo XI, en época de debilidad musulmana representada por los reinos de Taifas, momento en el que Elda pertenecía bien a la Taifa de Denia, bien a la de Murcia. También hay noticias del paso de Alfonso I el Batallador por el valle del Vinalopó en 1125. Este mismo lo volvieron a recorrer los almohades, especialmente tras la campaña de Huete, en 1172, quienes al establecerse en el Levante edificaron muchas fortalezas a lo largo de todo el Vinalopó”.

Emili Beüt Belenguer (1984). Castillos Valencianos.

“Todos los castillos tienen su historia y con tantos que existen y con tantos que desaparicieron se escribió la historia del Reino de Valencia. Ahora contemplando las venerables moles que todavía quedan en pie, o simplemente las ruinas de los más se pueden recordar pasadas grandezas.”

Pedro Salinas

“Villena, Sax, Elda, Monóvar, Novelda. El castillo de Sax, agudo, perforando el azul que se ve desde los campos de Monóvar. El partido judicial de Monóvar, que comprende Elda, Pinoso, Petrel, Salinas. Olvidado, allá en la altura, el amado Petrel; tan recatado, tan resplandeciente de limpieza. Petrel, más arriba de Elda, en la ladera de un monte. Petrel, también con su castillo y con sus alfarerías que elevan el humo negro de sus hornos”.

Bibliografía

BEÜT, E. (1984)

Castillos valencianos, Valencia, Editor José Huguet, 127p.

GUICHARD, P. (1982)

“Los castillos musulmanes del norte de la provincia de Alicante”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, nº 1, pp. 29-46.

GUINOT, E. (2006)

“Fronteras exteriores e interiores en la creación de un reino medieval: Valencia en el siglo XIII”. Studia Historica. Historia Medieval, 24, pp. 127-153.

HERMOSILLA, J., GIL, R. y GARCÍA. J. (2001)

Rutas temáticas del Balneario de Hervideros de Cofrentes, Edita Balneario Hervideros de Cofrentes SA.

LÓPEZ ELUM, P. (2002).

Los castillos valencianos en la Edad Media. Materiales y técnicas constructivas, Valencia, Edita Generalitat Valenciana; Conselleria de Cultura i Educació, 279 p.

SEGURA, G. y SIMÓN, J. L. (Coords) (2001).

Castillos y torres en el Vinalopó, Petrer, Edita Centre de Estudis Locals del Vinalopó, 236 p.

TORRÓ, J. (1988-1989).

“El problema del hábitat fortificado en el sur del Reino de Valencia después de la segunda revuelta mudéjar (1276-1304)”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, nº 7, pp. 53-82.