Paisatges de muntanya i forestals

L’eix Alcoi-Gandia

Les vísceres del País Valencià

La via inguinal

Si es pensara el País Valencià com un territori antropomòrfic, la línia Alcoi-Gandia correspondria al baix ventre, aquell espai on les vísceres compleixen amb les funcions físiques i químiques per garantir que aquest cos viu continue sent l’essència del Mediterrani. Les mateixes vísceres amb què es fa el figatell, que ja era l’hamburguesa dels fenicis (Sabater i Martínez, 2015) i que connecta la Safor, la Marina i l’Alcoià en un espai temps continu, amb Còrsega, Itàlia i Xipre. Si algú avui pujara a l’alt del castell de Perputxent, a l’Orxa, en un capvespre del mes de juliol, ni per les olors, ni pels colors, ni pels sons, ni pels sabors sabria dir en quina d’aquestes riberes del Mediterrani es troba. Perquè sempre, eternament, s’intueix, es reflecteix i es percep en cada agulla de pi, pala de figuera de pala o cutícula platejada d’oliveres que el mar està a prop i que, si et deixes portar, de manera natural i després d’un revolt al camí, les onades salades et mullaran els peus.

La via Alcoi-Gandia és, en el fons, una via inguinal que busca connectar les entranyes d’Alcoi, Cocentaina i Muro, la presència de la Mariola o la solana del Benicadell, amb el seu horitzó natural, que continua sent el mar. És la mirada ansiosa d’un fals interior que persegueix descansar la vista després de recórrer penyals, moles i turons, i que segueix el curs d’un riu que una vegada va ser salvatge, capritxós i imprevisible, però que avui, dominat pel pantà de Beniarrés, només mostra els meandres intricats i encaixats per desafiar la lògica topogràfica de la distància més curta entre dos punts, que ens diu que és la línia tan recta, com els carrils de ferro forjat d’un tren.

I, com tota via inguinal, el congost serveix per a excretar, transportar, transformar, traspuar, absorbir, rebutjar i, fins i tot, penetrar i fertilitzar tot allò que cal excretar, transportar, transformar, traspuar, absorbir, rebutjar, penetrar i fertilitzar entre un interior industriós, maquinador, manyós, gairebé aspre, sorneguer, esvalotadament sensat i que alterna rampells provincians amb el cosmopolitisme més refinat, i una horta de la Safor, acomodablement treballadora, a vegades artificiosament amanerada, a vegades fregant, sublim, la medul·la de l’autenticitat, laboriosament concupiscent, molt més assossegada.

Aquestes dues cares de la moneda només se superen si som capaços de recórrer la serra d’Ador (Martí, Gomar i Cervera, 2010) seguint el riu Serpis i de circumval·lar el circ de la Safor i la serra de la Cuta i, com que per a fer-ho no calen subjectes èpics sinó simplement curiosos, socials, diligents i amics del comerç, l’intercanvi i la interacció, això és el que han fet durant segles els habitants i els visitants d’aquestes contrades.

Però la via de comunicació cus moltes més coses. Cus aquesta estranya divisió administrativa provincial entre Alacant i València, cus totes les sinèrgies de les comarques centrals i cus el buit profund que separa els forats negres conformats pels espais metropolitans Elx-Alacant i València. La connexió Alcoi-Gandia ha exercit al llarg del segle xx un sargit descomunal del teixit emocional dels valencians i les valencianes i, com a tal, conforma part del sistema visceral de la identitat col·lectiva.

 

El tren dels anglesos

Però si bé no tenim cap dubte que al Barranc de l’Infern i al Racó del Duc hi ha hagut una activitat contínua en termes històrics, la instal·lació de la línia del ferrocarril, al final del xix, confereix carta de natura a aquest paratge.

La Revista de Gandia del 28 de març del 1887 afirmava que el tren facilita la “unión estrecha entre dos ciudades, hermanas cuando no gemelas en lo que podemos llamar condiciones envidiables de movimientos mercantiles. Aquella, bañada por el río Serpis cuyas aguas alimentan la fabricación de las más delicadas manifestaciones del trabajo y la inteligencia; la nuestra, regada por el mismo río y abundante en productos de preferente estimación en los mercados del mundo; y ambas acariciadas por la irrealizable ilusión de un porvenir risueño (…)”.

La via del “tren dels anglesos” rep aquest nom perquè el prohom local que va aconseguir la llicència per a l’explotació de la línia ferroviària i del port, no va aconseguir finançament nacional (Novell, 2015). L’any 1884, per Reial Ordre de 25 de juny, la Junta de Camins, Canals i Ports autoritza Sinibaldo Gutiérrez Mas i José Rausell la construcció “a compte i risc seu” del port de Gandia. Cinc anys més tard, després d’ardus intents per a trobar finançament nacional, els llicenciataris aconsegueixen convéncer uns inversors londinencs i es transfereix aquesta concessió a l’Alcoi and Gandia Rail-ways and Harbour Company (Sanchis Deusa, 1988).

El tren va ser pensat en un principi exclusivament per a les mercaderies i, així, els inversors britànics i l’enginyer Philip Ayres van crear una infraestructura com a via per fer arribar el carbó a Alcoi i portar la producció tèxtil de la ciutat industriosa al port de Gandia. Del transport de mercaderies, per al qual va ser dissenyat, es va convertir en intercanviador de persones i, prompte, molt prompte, es va convertir en un mitjà de transport del qual es van apropiar els viatgers, cosa que va transformar les oportunitats d’aquesta gent de manera dràstica. En alguns casos va afavorir que ciutadans de l’Orxa, Beniarrés o Gaianes tingueren la possibilitat de contemplar el mar per primera vegada. Va ser un tren tan humà que, en alguns casos, la velocitat en algunes costeres de l’estret de l’Orxa no era molt superior al pas d’una persona, cosa que permetia que els viatgers pujaren i baixaren quan volgueren només corrent una mica. En el seu ocàs, en els anys 60, fins i tot era conegut com el “tren banyador”, ja que permetia als alcoians passar els dies d’estiu a la platja de Gandia, anar i vindre en el mateix dia, cosa que va despertar les ànsies d’aquesta caixa de Pandora que després va ser el turisme arreu de la Safor.

En el moment de més esplendor, en el tram de Villalonga a l’Orxa convivien “llumeros” (treballadors de les centrals elèctriques), treballadors per al manteniment de la línia de ferrocarril Gandia-Alcoi i les seues corresponents famílies i la població d’alguns assentaments agrícoles. I així, entre les tasques cícliques s’incloïen la de produir carbó vegetal, fer palmes, graneres, corda o boga per a les cadires, que venien als mercats civilitzats de Gandia, o assecar peixos de riu o granotes, caçar talpons o amfibis menuts.

La ribera serpentejant del riu de Gandia, que el tren dels anglesos va voler redreçar al final del segle xix, és una línia transitada des de l’atzar dels temps i, els seus paisatges, són el fruit d’uns paisatgistes espontanis, però intuïtius, que generació rere generació n’han abancalat les llomes, n’han modificat les plantes, n’han conreat les planes, han substituït les carrasques autòctones per pins industrials, han passejat els seus ramats perquè s’alimentaren d’herbes i garrofes, han tallat canyes per a emparrar tomaques, hi han defecat als racons, n’han incendiat els matolls, n’han embassat els llits, han recollit els fruits sobris dels boscos mediterranis, com ara bolets o espàrrecs. I com que no tot és història bucòlica rural, hi han mòlt cereals, han fabricat paper –paper de seda– i han contaminat rambles i torrents, han construït fàbriques de llum, i han ensutjat la clara llum del migdia amb restes de carbó i han desplaçat han desplaçat el brunzir tolerables de les cigales amb el brunzir gegantí de les màquines .

Per fortuna, el que avui considerem com un paratge natural conservat no és més que el producte transgènic, fruit de la manipulació continuada i persistent de mans humanes que durant segles van agafar el llenç de la natura i el van utilitzar per cultivar-hi la seua educació estètica.

 

La ruta

El riu Serpis recorre uns 75 km des que naix a les proximitats d’Alcoi fins que desemboca al mar, a l’altura de Gandia. Des d’allà descendeix la Carrasqueta i s’uneix amb el Barxell, que recull les pluges de la imponent serra de Mariola, vertadera muntanya sagrada de la identitat alcoiana. I ja per la dreta l’escomet el riu Molinar. Els primers quilòmetres atropellats transcorren gairebé a manera de conurbació i amb pinedes als vessants dels camins passant per la industriosa Cocentaina, l’Alqueria d’Asnar, Muro d’Alcoi i Beniarrés. Allà, des del final dels anys 50 del segle passat, l’embassament tempera les ires d’un riu que, encara que menut i amb llits raquítics la major part de l’any, no deixa de ser un riu mediterrani, capaç d’algunes crescudes salvatges.

Muro d’Alcoi se situa a la part de llevant de la serra de Mariola i, tan bon punt eixim de la població, creuem un altre dels modestos afluents del Serpis, el riu Agres. A partir d’ací ja es pot seguir la plataforma de l’antic ferrocarril, que serveix de pista rural durant mitja desena de quilòmetres fins a la població menuda de Gaianes. Per a arribar a Beniarrés cal creuar un dels túnels de l’antic ferrocarril, i superem el terme de Beniarrés en travessar el Barranc del Corral.

La part més espectacular del trajecte és, sens dubte, quan el riu deixa els espais més oberts i s’encaixona a l’estret de l’Orxa (Llorente i Olivares, 1887). Les plantacions de secà donen pas a trossos menuts d’horta i de taronger al voltant del municipi i anuncien, amb el castell de Perputxent, que entrem al Barranc de l’Infern. També l’antiga fàbrica de paper del municipi, que va aguantar fins a l’any 2000, ens anticipa el dinamisme industrial singular que es viu al territori entre l’Orxa i Villalonga.

Des del punt de vista paisatgístic, el recorregut es torna cada vegada més interessant (Ferrairó, 1991). L’antic traçat del tren continua serpentejant pel Serpis, passant d’una ribera a una altra, en funció de les dificultats, i superant alguns trams a través dels túnels, que persisteixen; no passa així amb els ponts, que van ser desmantellats en els anys 70 del segle passat.

Els 13 km següents constitueixen una vertadera joia per als sentits. Es forma un congost, a partir de l’espenta de les parets calcàries de les serres de la Safor i d’Ador, de més de 500 metres sobre el riu Serpis, que descendeix des dels 250 metres de l’Orxa als 90 de Villalonga. Els meandres i les corbes del riu, les preses menudes i, fins i tot, les construccions que esguiten el recorregut, generen visions i angles d’una gran bellesa. Diuen els experts que el traçat constitueix un dels corredors fluvials de més valor ecològic i paisatgístic del País Valencià. Entre les denominacions amb què es coneix el paratge, Racó del Duc o Barranc de l’Infern, la més evocadora de la seua realitat és, sens dubte, la primera, ja que no s’hi entreveu res d’infernal.

Túnels, assuts com el de l’Esclapissada, fàbriques de llum com la de l’Infern, ponts, vessants abancalats, fonts i alguns equipaments ferroviaris mostren que el paisatge que ens commou als mediterranis no és només la presència imponent de la natura, sinó la mà constant d’homes i dones que modelen i humanitzen uns paratges per fer-los seus.

I en aquest punt cal precisar que parlem de la interacció harmònica entre la humanitat i la natura, una harmonia que no es dóna en el cas de la pedrera agressiva que ja a Villalonga assesta un mos brutal al contrafort nord del circ de la Safor. La resta de la via són els trams més poblats, com Potries, Beniarjó, Almoines i Gandia, on s’intercalen les carreteres amb carrils bici i camins rurals, i on el Serpis acull el seu últim afluent, el Vernissa, gairebé arran de mar. A l’entrada de Gandia, prop de l’Institut María Enríquez, es pot contemplar el pont de ferro, l’únic pont que conserva, fins i tot, l’estructura metàl·lica original, avui preparada com a passarel·la de vianants.

 

El projecte de la via verda

La infraestructura de l’antic ferrocarril Alcoi-Gandia és un traçat d’uns 54 km que salva un desnivell de 530 metres, i la seua conversió en via verda és, sens dubte, el seu futur més sensat. Afecta principalment unes 15 localitats de tres comarques. Les raons són més que òbvies i van des de la recuperació d’un patrimoni industrial i civil d’un valor notable, fins al fet que suposa un procés de valoració ambiental sostenible que acosta el paratge a la ciutadania resident, recupera una via de comunicació que efectivament acosta les poblacions de la Safor, el Comtat i l’Alcoià, i que exerceix aquella necessitat històrica de cosir el territori valencià. Finalment, pot generar un important valor afegit als diversos municipis pels quals discorre, amb l’activació del turisme d’interior (ciclisme, senderisme, gastronomia, arqueologia industrial, etc.) i, fins i tot, amb la qualificació com a serveis i activitats complementaris al turisme de costa de la Safor.

La via verda Alcoi-Gandia és avui dia una línia de paisatge que disposa d’un projecte ja molt ben desenvolupat, com la proposta (avantprojecte) del 2005 de l’enginyer A. Jordà, o la proposta URBACOST que, fins i tot, va obtindre reconeixements, com el premi “Hispania nostra”, rebut el 2010. L’objectiu de la proposta d’URBACOST era potenciar un turisme alternatiu al de sol i platja mitjançant la coordinació entre els municipis de l’eix Alcoi-Gandia, per mitjà del riu Serpis. En el projecte s’aposta per preservar i millorar els recursos naturals i culturals, reforçar la imatge dels nuclis històrics, millorar la funció dels corredors i protegir el caràcter singular del paisatge de l’interior definint una sèrie d’estratègies per a promoure, a més del turisme, el creixement econòmic i la qualitat de vida dels habitants del territori. La proposta té ara, després del revolt de la crisi, el suport polític de tots els responsables locals implicats i el Consorci de les Comarques Centrals revitalitzat ha decidit assumir el projecte de recuperar-la.

Sens dubte, és el moment oportú per a sanejar les nostres vísceres.

 

Pau Rausell Köster
Dept. d’Economia Aplicada
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Serra de la Foradà (foto Miguel Lorenzo).Recorrido del tren de los Ingleses, Vilallonga (foto ESTEPA).Castell de Perpuxent, Lorxa (foto ESTEPA).Serra de la Foradà (foto Miguel Lorenzo).Serra de la Foradà (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

La via inguinal Si es pensara el País Valencià com un territori antropomòrfic, la línia Alcoi-Gandia correspondria al baix ventre, aquell espai on les vísceres compleixen amb les funcions físiques i químiques per garantir que aquest cos viu continue sent l’essència del Mediterrani. Les mateixes vísceres amb què es fa el figatell, que ja era […]La via inguinal Si es pensara el País Valencià com un territori antropomòrfic, la línia Alcoi-Gandia correspondria al baix ventre, aquell espai on les vísceres compleixen amb les funcions físiques i químiques per garantir que aquest cos viu continue sent l’essència del Mediterrani. Les mateixes vísceres amb què es fa el figatell, que ja era […]

Citas

Bibliografía