Paisatges agraris

La Citricultura de la Plana

Un mar de tarongers que inunda la plana litoral

El conreu de la taronja s’ha convertit en un referent visual del camp valencià. Sobre la franja litoral, peus de mont immediats i en algunes planes d’interior, se succeeixen, des de Vinaròs, al nord, fins a Pilar de la Horadada, al sud, els espais dominats pels cítrics. L’expansió que han experimentat els cítrics en l’últim segle ha generat un paisatge que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la societat valenciana.

El tarongerar és un mar de tarongers que projecta la successió de parcel·les irrigades pels grans rius, pels brolladors i per les aigües subterrànies; la concatenació de fileres rectilínies que dibuixen unes estructures geomètriques i l’explosió de colors i d’olors de la flor del taronger i de les taronges, han sigut filtrats pels sentits i, fins i tot, capturats per la ploma o el pinzell de personatges il·lustres com Vicente Blasco Ibáñez, Josep Pascual Tirado, Vicent Andrés Estellés o Joaquim Sorolla, que han convertit un dels paisatges espanyols més productius en un paisatge viscut i de referència. Per això, no és estrany que poetes valencians hagen dedicat lletres al taronger i al seu fruit, que inunden les terres valencianes.

Francesc Almela i Vives escriu:
Taronja: forma redona
com una faç d’abadessa.
Taronja: color bufona
com una flameta encesa.
Taronja: sucre en esponja
de cànem i satalies.
Taronja: menja de monja
amiga de llepolies.
Taronja:
qui en menja se torna flonja […]

El paisatge de la taronja és el paisatge valencià per excel·lència. No hi ha imatge més assimilada per propis i estranys que la dels tarongers carregats de fruita, cobrint extensions i extensions de terra. Tanmateix, si hi ha una àrea que juntament amb la Ribera del Xúquer, la Safor, la Vega del Segura o el Camp de Túria mateix destaque per la presència del taronger i d’altres cítrics com a conreu excel·lent és, sens dubte, la Plana de Castelló.

 

La plana litoral i l’aparició del conreu de la taronja

El tarongerar constitueix un extens “bosc cultural”, sempre verd, que cobreix la major part de les planes litorals de la Comunitat Valenciana. Però no només això; la reactivació de la demanda internacional en l’últim terç del segle xx n’ha propiciat l’expansió pels vessants dels relleus adjacents, cosa que ha fet substituir els cultius de secà tradicionals o la coberta natural mateixa.

En alguns espais com la Plana de Castelló, l’increment gradual dels cítrics té una resposta paisatgística clara. L’activitat agrícola s’ha especialitzat, d’acord amb les directrius del mercat, en un monocultiu citrícola que pràcticament ha substituït el mosaic hortícola preexistent. Els trets geogràfics de l’ampli pla litoral, que s’estén entre les muntanyes del Desert de les Palmes i els últims contraforts de la serra d’Espadà, possibilitaven el conreu de qualsevol tipus de cereals, fruiters i hortalisses, així com la utilització de les zones menys productives com a àrees de pastura per al bestiar. Tanmateix, l’increment de la superfície ocupada pels cítrics, procés que es va iniciar a la Plana al final del segle xix, ha suposat un canvi important no només econòmic, sinó també paisatgístic. En efecte, el paisatge agrícola de la Plana, al qual encara es poden identificar tres grans unitats homogènies, compostes per una franja de secans als peus de mont occidentals, conreus de regadiu al pla i les marjals a la faixa litoral, es presenta com un paisatge molt dinàmic, que ha evolucionat cap a l’especialització en el conreu dels cítrics.

Una sèrie de factors expliquen el procés d’especialització citrícola. De primer, la formació del tarongerar respon a la disponibilitat d’un medi propici per al desenvolupament de les rutàcies, espècies d’origen subtropical; les taronges, mandarines, llimes i altres cítrics pertanyen a aquesta família i al gènere Citrus. Aquests conreus requereixen unes condicions climàtiques, hídriques i edàfiques concretes per a la supervivència, que retrobem en l’àmbit mediterrani, a més de les zones subtropicals. La latitud i l’efecte termoregulador del mar Mediterrani propicien un règim tèrmic, una insolació i una humitat favorable per al cicle vegetatiu dels arbres; però, és especialment a les planes litorals valencianes on, a més de disposar de temperatures que no descendeixen habitualment dels zero graus i uns sòls fèrtils i profunds, hi ha una infraestructura hidràulica ancestral capaç de subministrar l’aigua que requereix la producció.

La Plana de Castelló reuneix les característiques geogràfiques adequades que han contribuït al desenvolupament d’una agricultura citrícola, de vocació comercial clara. El territori de la Plana, com el seu nom indica, es mostra com un espai pla, de tipus sedimentari, conformat per l’acumulació d’al·luvions fluvials de llits com el del riu Millars, el riu Sec, la rambla de la Viuda, la rambla de Betxí i el del riu Belcaire. Els dipòsits cobreixen una àrea deprimida oberta al mar, situada al centre d’un amfiteatre compost pel Desert de les Palmes i la serra d’Espadà; aquest, a manera d’extens delta interior, es presenta com un espai triangular de pendent suau, compost per la coalescència de diversos cons al·luvials, i amb un litoral del tipus albufera restinga.

Disponibilitat, per tant, de sòls, que es complementa amb un clima benigne per a la pràctica de la citricultura. Les temperatures mitjanes de la Plana oscil·len entre els 16 i els 17 graus, mentre que les gelades, difícilment suportades pels cítrics, poques vegades superen els 10 dies a l’any. Són significatives les inversions tèrmiques, perquè propicien que les zones dels peus de mont, lleugerament més elevades que el pla en sentit estricte, siguen tèrmicament més favorables al conreu, fet que fa avançar el cicle vegetatiu dels tarongers. Tanmateix, no és freqüent trobar aquest conreu si ens endinsem a l’interior, on les temperatures descendeixen i s’incrementa el risc de gelades. En aquest sentit, la morfologia en ventall de la Plana mostra una faixa litoral entre els seus extrems, de 45 quilòmetres, i una amplària màxima cap a l’interior de 21 quilòmetres, a Onda. Però la superfície de pendent suau i d’altituds per sota dels 200 metres es redueix a una franja que oscil·la entre els 5 i els 8 quilòmetres d’amplària.

Les necessitats hídriques dels cítrics oscil·len al voltant dels 1.000 mm de precipitació, regularment repartides al llarg de l’any. Aquestes quantitats i la distribució anual de la pluja no s’ajusten al clima mediterrani, més sec (500 mm) i irregular i amb una elevada evapotranspiració potencial. Per això és imprescindible, per al seu desenvolupament a la Plana, la captació d’aigües superficials i subterrànies a partir dels sistemes de regadiu. Són dos els punts d’origen de les aigües per al reg de la Plana: d’una banda, les aigües superficials de les aportacions fluvials de rius i barrancs, i les aigües de fonts i brolladors; d’una altra, les aigües subterrànies, captades de l’aqüífer per mitjà de pous, sénies i galeries drenants. Bona part del tarongerar actual es rega amb aigües del riu Millars, gràcies a la disponibilitat de cabal permanent i d’una successió de preses d’aigua i séquies, que distribueixen l’aigua per la plana. A aquestes aportacions s’uneixen les preses en algun dels cursos menors, com el riu Sec de Borriol o el riu Sec de Betxí, i brolladors com la font Calda, que completen el sistema de reg. A més, la superfície regada i, per tant, dedicada al cultiu dels cítrics de la Plana de Castelló, es va veure incrementada gràcies a la construcció de nous canals des dels embassaments del Sitjar i de Maria Cristina, així com a la proliferació de pous per a la captació d’aigües subterrànies.

El tarongerar de la Plana, extens, es presenta com un autèntic pulmó verd de l’àrea metropolitana formada per Castelló, Almassora i Vila-real i de la resta de municipis de la zona. Constitueix no només un espai agrícola, sinó un geosistema o sistema ecològic en què interactuen els processos naturals i els culturals. La matriu agrícola, en la qual s’han imposat els cítrics, constitueix una extensió arborada de tipus sabaniforme que, a més de productiva, és fixadora de diòxid de carboni i refugi d’espècies animals. Els llits dels rius i dels barrancs mobilitzen els fluxos abiòtics i biòtics; els escolaments i la vegetació natural dels marges actuen de corredor ecològic. Així mateix, la xarxa densa de séquies i canals de reg funciona com les artèries del tarongerar i dels nuclis urbans, que esguiten el profund mantó verd creat.

 

El pes de la citricultura

La citricultura a la Comunitat Valenciana constitueix una activitat relativament recent, si es compara amb altres cultius com els cereals, la vinya, l’olivera, la garrofera o les hortalisses. Tanmateix, en poc més d’un segle, s’ha convertit en l’activitat agrícola més important i estesa de la regió. Va ser al final del segle xviii quan, amb fins comercials, va començar el cultiu regular de la taronja dolça al Regne de València. L’origen es troba lligat a la Ribera Alta, on un religiós de Carcaixent, Vicent Monzó Vidal, va experimentar amb diverses classes de taronja fins a trobar una varietat dolça, que es va començar a plantar a les zones del regadiu. L’èxit i l’acceptació del producte va motivar-ne l’expansió per la Ribera i per la Costera, i ràpidament va aconseguir espais agrícoles ubicats al nord com l’Horta, el Camp de Morvedre i la Plana de Castelló, però també al sud, com la Vega del Segura.

La citricultura a Castelló arranca al final del segle xviii, encara que és en el segle xix quan realment inicia l’expansió. Els primers textos que assenyalen l’existència de tarongers a la Plana són els de l’apotecari Josep Ximénez. El 1789 descriu, en un tractat de botànica lligat a usos medicinals, la presència de diverses varietats de cítrics, indicacions que, tanmateix, no fa Antoni Josep Cavanilles en Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Al principi del segle xix va tindre lloc la primera gran expansió del tarongerar. Creixen els horts a Vila-real, Borriana i Almassora i des d’ací s’estenen cap al nord i cap al sud, fins a connectar amb altres zones com les del Camp de Morvedre (Sagunt). Amb aquest nou conreu es genera tot un sistema agroambiental i econòmic que permet les entrades de divises estrangeres, gràcies a l’obertura del mercat internacional (Regne Unit i França). A mitjan segle xix, s’introdueix una nova varietat de cítric, el mandariner, i s’aconsegueixen nous mercats a Europa, cosa que obliga a ampliar la superfície destinada al conreu de cítrics. Molts horts de tarongers i de mandariners ocupen zones del secà i de la marjal: és un moment caracteritzat per la consolidació de la producció i l’increment de rendes agrícoles.

Entre el 1850 i el 1920 es referma la producció de taronges, amb unes repercussions clarament econòmiques i paisatgístiques. Es milloren i s’amplien els ports de Borriana i de Castelló, s’incrementa el preu de la terra, s’introdueixen noves varietats i es redissenyen els parcel·laris. El boom de la taronja atrau inversions estrangeres i s’experimenta amb altres cítrics com el mandariner. Durant les primeres dècades del segle xx, la conversió de terres de secà en regadiu, gràcies a l’elevació d’aigua a través de motors, va accelerar el canvi paisatgístic de la Plana. També s’actua sobre la marjal: es saneja i s’hi cultiva. Es passa d’un paisatge dominat per la varietat de conreus en una agricultura hortofructícola, a un monocultiu citrícola que es plasma en la successió de finques de tarongers que es perden en l’horitzó.

Les crisis lligades a les guerres mundials i a la Guerra Civil Espanyola en van contraure la producció. Els agricultors van tractar de sobreposar-s’hi amb la introducció de varietats de taronges primerenques i del mandariner, que ha guanyat superfície als tarongers. A pesar de l’expansió de la citricultura en el segle xx, l’actual crisi que experimenta el camp, i concretament la citricultura, posa en perill el paisatge citrícola de la Plana, cada vegada més fragmentat per la proliferació de vies de comunicació, abandonat per les rendes escasses i, en el pitjor dels casos, substituït per nous usos urbans i industrials.

 

El tarongerar i els sistemes de regadiu tradicionals

La disponibilitat d’aigua de reg, conduïda per mitjà de canals i séquies a cada camp de conreu, explica la formació del tarongerar de la Plana. Sòls bons i aigua són recursos indispensables en el cicle vegetatiu dels cítrics. El pla d’inundació del riu Millars acumula sediments rics, que són suport dels cultius. Però, a més, les aigües de rius, barrancs, brolladors i pous són gestionades per mitjà d’una xarxa hidràulica, que s’ha conformat i perfeccionat amb el pas dels segles. El tarongerar de la Plana de Castelló se suporta en un sistema de reg tradicional de gran escala. La superfície històrica regada és de gairebé 22.000 hectàrees, 11.650 lligades a les comunitats de regants històriques i 9.595 lligades a aigües subterrànies.

Encara que els sistemes de reg tenen orígens romans, durant el període andalusí també es van configurar els sistemes d’alguns municipis i alqueries. A partir d’aquests, en època feudal es va desenvolupar l’entramat de séquies, que possibilita el paisatge actual. Els regs històrics de la Plana estan associats principalment al riu Millars. Així, pel marge esquerre deriven els regs d’Almassora i Castelló, mentre que per la dreta ho fan els de Vila-real, Borriana i Nules. Els sistemes parteixen de tres assuts ubicats sobre el riu, des dels quals es deriven cinc séquies: la Séquia Major de Vila-real, la Séquia Comuna de Castelló – Almassora, la Séquia Major de Borriana i la Séquia Major de Nules.

A partir del segle xix, els sistemes de reg experimenten transformacions importants lligades al boom de la taronja: ampliacions, nous traçats, reformes als caixers de les séquies. Les aigües del Millars són complementades amb les aportacions subterrànies, a partir de la captació per mitjà de pous de motor. Tanmateix, en l’actualitat, com a conseqüència de la crisi del sector citrícola i de la instal·lació de nous sistemes de reg de degoteig, la xarxa de séquies està experimentant una reducció i un deteriorament. La implantació del cítric (tarongers i, actualment, mandariners) a la Plana genera un monocultiu, interromput ocasionalment per alguns camps d’hortalisses i, sobretot, per nous usos de caràcter urbà i residencial, industrial i terciari.

 

Les dinàmiques paisatgístiques actuals dels cítrics de la Plana

Els cítrics de la Plana de Castelló i, per extensió, els de la resta d’espais citrícoles de la franja litoral valenciana, constitueixen la matriu paisatgística d’un territori en què se superposen distints usos del sòl (urbans, industrials, viaris i turístics). El protagonisme que en les últimes dècades han adquirit els nous agents territorials és responsable del canvi de la imatge agrícola tradicional i de la dinàmica rural de la Plana. Unes transformacions accelerades, lligades al creixement urbà i industrial, projecten un paisatge cada vegada més fragmentat i castigat.

El continu vegetal constituït pels tarongers i pels mandariners experimenta una pèrdua de superfície motivada per l’expansió espectacular d’altres usos del sòl i per l’abandonament de l’activitat agrícola. S’ha produït un envelliment dels actius agraris i no hi ha relleu generacional. A més, l’especulació ha propiciat un augment espectacular del preu del sòl, cosa que dificulta l’augment de grandària de les explotacions i l’accés a la propietat de joves agricultors. La indústria ceràmica i els usos urbans i residencials estan guanyant ràpidament espai en aquest paisatge agrícola de llarga tradició, que marcava les directrius de l’ordenació territorial per mitjà dels canals, camins i estructura del parcel·lari.

En l’última dècada la reducció de la superfície regada s’ha incrementat notablement, especialment a Castelló i a Vila-real. L’abandonament dels camps de cultius en l’anomenat guaret social, amb fins especulatius, provoca un enlletgiment i una banalització del paisatge, acrescut amb la proliferació de polígons industrials, carreteres i autovies, centres d’oci, etc.

 

La citròpolis valenciana

La situació paisatgística que experimenta la Plana, derivada de la nova realitat territorial, situa el tarongerar en el límit de l’imaginari col·lectiu dels seus habitants. Ja no estem a la regió de la taronja, sinó a la regió de la ceràmica, que és l’activitat productiva i l’escena amb què els habitants comencen a identificar-se. Tanmateix, l’aparició d’una nova cultura territorial, acompanyada d’un corpus legislatiu que advoca per la salvaguarda del caràcter dels paisatges, insta els responsables polítics i els agents socials a preservar un sistema d’espais oberts i uns entorns paisatgísticament dignes, que poden erigir-se en puntals per a la conservació dels paisatges citrícoles de la Plana.

El Pla d’Acció Territorial de Castelló proposa una citròpolis, és a dir, la preservació d’una matriu agrícola intermunicipal que actue d’espai obert i de paisatge cultural. Un pulmó verd per als ciutadans de l’àrea metropolitana de Castelló i un espai d’oci i de retrobament amb la natura i la cultura.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Cítricos en Burriana (foto Pep Pelechà).Naranjos (foto Pep Pelechà).Cítricos en Burriana (foto Pep Pelechà).Parcelario de naranjos en Betxí (foto Pep Pelechà).Naranjos en Betxí (foto Pep Pelechà).Flor de Azahar en Betxí (foto Pep Pelechà).Muntanyeta de Sant Antoni, Betxí (foto Pep Pelechà).La Plana Baixa desde Betxí (Pep Pelechà).Vista aérea de los parcelarios agrícolas (Foto ESTEPA).

Mapas

El conreu de la taronja s’ha convertit en un referent visual del camp valencià. Sobre la franja litoral, peus de mont immediats i en algunes planes d’interior, se succeeixen, des de Vinaròs, al nord, fins a Pilar de la Horadada, al sud, els espais dominats pels cítrics. L’expansió que han experimentat els cítrics en l’últim […]

Citas

Azorín (1941). Valencia. Recuerdos autobiográficos.

“[…] Las acequias distribuidoras del agua tienen los rebordes alisados con primor. Y en esta tierra pulcra y limpia, el naranjo se levanta y esponja orgulloso, aristocrático. Él nos suele dar flor y fruto al mismo tiempo. La flor es blanca, carnosa, de un aroma que embriaga. Y su zumo aplaca nuestros nervios en las crisis dolorosas. El fruto son esferas áureas, en su mejor clase de piel delgada, lustrosa y con la carne henchida de abundante jugo, ni dulce ni agrio, carne suavísima, pletórica, de fuerza vital, que llena voluptuosamente nuestra boca.
La mancha blancuzca del alba, se acentúa en su claridad. El día naciente avanza. Surge la casa entre el follaje. Comienzan a vivir los naranjos […]”.

Carlos Sarthou Carreres (1910). Impresiones de mi tierra.

“Enclavado Castellón en la parte más alta de su extensísima huerta, ofrece, contemplándola desde las cercanas alturas, un golpe de vista encantador. Cercada por el Mediterráneo y por las suaves montañas de Borriol y Benicasim, encuéntrase una inmensa llanura en extremo fértil, que, por sus variados colores y caprichosas combinaciones de éstos, no parece sino que es el mosaico elegido por la sabia Providencia para servir de pavimento a una de las mejores salas construidas por Dios en su palacio...”.

Blasco Ibáñez (1900). Entre naranjos.

“Los naranjos extendíanse en filas, formando calles de roja tierra anchas y rectas, como las de una ciudad moderna tirada a cordel en la que las casas fuesen cúpulas de un verde oscuro y lustroso […] En el inmenso valle, los naranjales, como oleaje aterciopelado; las cercas y valladas, de vegetación menos oscura, cortando la tierra carmesí en geométricas formas […]”

Carles Sarthou Carreres (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia, de Carreras Candi.

“En 1825 comenzaron a plantarse naranjos y fue Villarreal el primer pueblo de la Provincia que se decidió a cultivarlo en gran escala. El naranjo mandarín lo importó y propagó don José Polo de Bernabé. Hoy se ha extendido de tal modo el cultivo del naranjo, que hasta se cultiva a fuerza de sacrificios de todo género, en los secanos roquizales que nuestros antepasados ni siquiera para viñedos aprovechaban”.

Bibliografía

HERMOSILLA J. (2010).

Los regadíos históricos del Baix Millars-La Plana: un patrimonio paisajístico en transformación (nº 12), Valencia, Ed. Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano. Generalitat Valenciana.

PIQUERAS, J. (1995).

Geografia de les comarques valencianes. Tomo 2, Valencia, Edita Foro Ediciones S.L.

PIQUERAS, J. (1999).

El espacio valenciano: una síntesis geográfica, Valencia, Editorial Gules. 392 p.

ROSSELLÓ, V. M. (1965).

“Distribución de cultivos en la provincia de Alicante”, Saitabi XV. pp. 129-174.

ROSSELLO, V. M. (1995).

Geografia del País Valencià, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim. 640p.