Paisatges litorals

Gandia, port i ciutat

La ciutat ducal

Gandia, capital de la comarca valenciana de la Safor, conforma un paisatge característic i comú a moltes poblacions valencianes independentment de la seua dimensió. És una ciutat pròxima a la línia de costa, amb una zona marítima o Grau en què s’obri el seu port, juntament amb un riu, envoltada d’horta i de tarongers. Un paisatge divers on s’entremescla allò urbà, rural, marítim, fluvial…

 

Un paisatge característic

La línia de costa, baixa i arenosa, el port, el passeig marítim, la ciutat, la història, el ducat, els Borja, la plana al·luvial, el riu, la marjal, l’horta, els tarongers, les séquies, el treball i el seu fruit… tot això, i més, és Gandia. A l’interior, el paisatge està dominat i emmarcat pels cims del Montdúver a l’oest i la serra de la Falconera al sud-oest; valls, barrancs i coves habitats i recorreguts pels homes ja durant el paleolític. A la cova del Parpalló, amb les seues plaquetes decorades, trobem una veritable catedral paleolítica i els primers indicis d’art al territori valencià. Al castell de Sant Joan, Bairen, hi va haver una població ibèrica almenys des del segle iv aC. També s’han localitzat als voltants de Gandia restes d’època romana. Aquest context territorial també va estar habitat en època musulmana. Les primeres notícies escrites de Gandia apareixen després de la conquesta del castell de Bairen.

La ciutat aviat es dotarà de muralles protectores i construirà el paisatge característic d’una ciutat cristiana, de forma més o menys quadrangular, amb una església central, col·legiata a partir de 1499, en estil gòtic amb ampliació del segle xvi. Extramurs d’aquest recinte hi havia un raval o moreria, a la zona actual de la parròquia de Sant Josep; l’altra cultura del moment, la jueva, tenia el seu barri a la zona nord-oest de la vila intramurs. La ciutat es converteix en senyoriu, però no serà fins avançat el segle xiv quan Alfons el Vell l’eleva a la categoria de ducat i comença la construcció del palau que ha arribat en part fins a nosaltres.

Serà el 1485 quan el ducat passa a la casa dels Borja. El 1494 el segon duc de Borja estableix a la vila una vertadera cort palatina. I aquesta part de la seua història, la de la família Borja, configura un dels elements més destacats de la ciutat.

Perquè el paisatge gandià no és només un element físic, sinó que també és un horitzó cultural, tangible i de vegades intangible. I en aquesta doble visió, la presència de la família valenciana dels Borja és una constant. Aquella estirp valenciana que va donar a la història grans personatges, papes i sants, molts dels quals van nàixer a la nostra ciutat, van passar-hi o hi van viure.

Una ciutat que es protegia d’amenaces rere les seues muralles construïdes a partir de la reconquesta i ampliades i reestructurades en el segle xvi per part de Francesc de Borja. En aquest moment es crea un espai nou més ampli que les muralles medievals originals i s’hi incorpora la Vilanova i es dota les noves muralles d’una estructura d’acord amb l’enginyeria militar del moment: baluards, torres circulars, com la conservada del Pi. Les muralles gandianes van perdurar fins al segle xix, quan es decideix enderrocar-les. En podem veure una descripció en la citació de Pascual Madoz al principi d’aquest article.

Gandia conserva alguns elements del seu patrimoni construït, com el palau ducal, originari del segle xiv, que va ser la residència dels ducs Borja i on van nàixer i van viure molts dels seus descendents. El seu pati tan impressionant, els salons, la història, el van convertir en un dels palaus nobles més importants de la Corona d’Aragó i en un dels edificis més significatius de Gandia.

El paisatge religiós de la localitat està dominat per l’església de Santa Maria, que es va començar a construir al final del segle xiv, en estil gòtic, col·legiata des del 1499; va ser ampliada per María Enríquez, viuda del segon duc Joan de Borja. És el moment de la col·locació de les escultures de Damià Forment a la porta dels Apòstols, i de l’obra de Paolo de Sant Leocadio, que va pintar el retaule major, ara desaparegut.

Altres construccions notables de la ciutat són l’Hospital de Sant Marc, sota el patronatge dels ducs, un edifici d’origen gòtic que avui acull el Museu Arqueològic, el convent de Santa Clara, des d’on es van fundar nombrosos cenobis a la península Ibèrica, i les nombroses parròquies urbanes. També destaquem la façana de l’edifici consistorial, de tall neoclàssic.

Cal destacar les Escoles Pies, un edifici significatiu en la història de la ciutat, que va ser la seu de l’antiga universitat del duc Sant Francesc de Borja, quart duc, canonitzat el 1671. Enfront de l’edifici s’alcen cinc escultures sobre uns podis alts de la família Borja, obra de Manuel Boix que representen els papes Calixt III i Alexandre VI, Cèsar i Lucrècia de Borja i, finalment, Sant Francesc de Borja. El Col·legi es va fundar amb una butla del 1544. La universitat, de categoria pontifícia per butla del 1548 i gestionada per la Companyia de Jesús, va estar activa fins a la supressió de la companyia per Carles III el 1772. Per aquestes aules van passar alguns dels que serien clars representants de la intel·lectualitat d’aquells temps: Baltasar Gracián, Juan Andrés, Antonio José Cavanilles, entre d’altres. Tot i que l’edifici ja no té funció universitària, ja que actualment és dels Escolapis des del principi del segle xix, la ciutat manté una estructura universitària perquè hi estan presents les dues universitats més importants de l’entorn, la Politècnica de València i la de València (Estudi General).

En la seua dilatada història, la ciutat va passar per totes les vicissituds del Regne de València: les Germanies, l’expulsió dels moriscos, tan desastrosa per a la demografia i l’economia del Regne, la guerra de Successió, en què la ciutat va optar per Felip d’Anjou. A partir de la segona meitat del segle xviii, els ducs abandonen la seu ducal de Gandia i s’instal·len a Madrid. La seda i l’agricultura van ser les grans activitats de la ciutat durant els segles xviii i xix.

El riu és un altre dels elements del paisatge. A Gandia desemboca el riu Serpis, corrent que naix als peus de la Carrasqueta, passa per Alcoi, on arreplega les aigües del Barxell amb aigües procedents de la serra de Mariola. A la localitat de Beniarrés es deté el seu curs per mitjà d’un pantà, més avall rep el riu de Vernissa. El seu règim és característic dels rius mediterranis, amb crescudes a la tardor i mínims a l’agost. Paral·lel al riu discorria la via fèrria entre Gandia i Alcoi, per a portar el carbó per a l’activitat industrial de la ciutat. Aquesta via està desapareguda avui dia, però se n’ha reconvertit l’espai, que travessa paisatges magnífics, en itinerari natural per a senderistes i ciclistes.

I aquesta aigua fa possible una horta feraç que envolta la ciutat a manera de cinturó verd. Una horta que va destacar entre els segles xiv i xvi per la canya de sucre, però que es va deixar de produir en el segle xviii; posteriorment, es va especialitzar en la morera, cultiu relacionat amb la producció de la seda, que va defallir quan aquesta va entrar en crisi a mitjan segle xix. Més tard, s’hi van plantar tarongers a gran escala, fet que ha perdurat i condiciona el paisatge, l’activitat econòmica al voltant dels cítrics i, fins i tot, l’activitat del port mateix; altres cultius hortícoles també formen part d’aquest paisatge: tomaques, bajoqueta, albergínies… Un entorn rural d’aspecte magnífic que conserva alguns elements del passat com l’Alqueria del Duc.

 

Gandia, gran ciutat

L’activitat econòmica de Gandia reuneix gairebé tots els sectors de la producció: agricultura, indústria, comerç, serveis, turisme… un port potent i els seus magatzems de fruita del principi del segle xx. I tot això entremesclat, mostrat en un paisatge producte de la natura i de la mà de l’ésser humà.

El port és un altre element clau en el paisatge. Tot i que existia des d’època medieval, l’actual data del final del segle xix. Els seus orígens estan relacionats amb la línia de ferrocarril que ja hem comentat. Però el port era i és un element clau en l’exportació de cítrics i hortalisses de la ciutat i comarques pròximes, sense oblidar l’eixida d’altres productes manufacturats cap a l’exportació.

El port és un refugi enfront dels perills de la mar, com ho veiem en els versos tan meravellosos d’Ausiàs Marc:

Pren.m. enaxí com al patró qu’en platga
té sa gran nau e pens aver castell;
veent lo cel ésser molt clar e bell,
creu fermament d’un àncor, assats haja.
E sent venir soptós un temporal
de tempestad e temps incomportable,
lleva son jui; que si mol tés durable,
cercar los ports més qu.aturar li val.”
(Ausiàs Marc, Poesies, II, 1-8, vol. II, p.8)

I juntament amb el port s’estén una platja àmplia amb un passeig marítim, darrere del qual s’alcen en diverses línies desenes i desenes de blocs d’apartaments, hotels, piscines… que converteixen la capital de la Safor en un dels punts més importants del turisme valencià i, juntament amb Benidorm (veurem també en aquest llibre com la ciutat alacantina ha generat un altre tipus de paisatge relacionat amb l’activitat turística), un dels més importants d’Espanya.

Però és que també els seus voltants conformen paisatges significatius, espais per a admirar i per a passejar. Itineraris, com el de l’antiga via de ferrocarril que unia Alcoi, la zona de Rugat, les muntanyes del Montdúver, la Marxuquera, el pròxim circ de la Safor…

Gandia és també producte d’altres paisatges immersos en el seu ventall anual. El paisatge de la festa, de la celebració: les Falles, la Setmana Santa, les festes marineres a la Mare de Déu del Carme, Sant Joan, la fira i festa a Sant Francesc de Borja. I el paisatge dels seus personatges: els Borja, Ausiàs Marc, Joanot Martorell i Roís de Corella.

La capital de la comarca de la Safor, amb data 21 de maig de 2010, va assolir un nou estatus: les Corts Valencianes van aprovar el reconeixement de Gran Ciutat a Gandia. Això suposa un règim de gestió especial, per a una ciutat amb més de 75.000 habitants, ja que la seua personalitat, les circumstàncies econòmiques, històriques, culturals i socials i la seua activitat així ho requereixen. Això li permet uns nous esquemes i unes noves possibilitats de gestió, l’accés a més ajudes; però alhora demana més responsabilitat sobre les seues pròpies decisions, sobre el projecte de present i de futur que els gandians i el seu govern municipal volen per a la ciutat. L’equilibri entre la realitat actual, el paisatge, les perspectives de creixement i, en última instància, la generació d’accions locals sostenibles. Perquè és cert que la contemporaneïtat aporta perills nombrosos a aquest paisatge: l’urbanisme salvatge, la desproporció en les construccions turístiques, l’abandonament i la destrucció del patrimoni, la desaparició dels espais hortícoles i, per tant, del cinturó verd de la ciutat, l’especulació…

Gandia és actualment un dels centres fonamentals del sistema urbà valencià, pel potencial econòmic i per la seua àmplia àrea d’influència. Però és que Gandia no és només un paisatge, sinó una visió polièdrica de moltes visions i contrastos presents en el paisatge valencià.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

José Vicente Aparicio Vayà
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Palau Ducal (foto Miquel Francés).Campanario de la Seu. Colegiata de Santa María (foto Miquel Francés).La Seu. Colegiata de Santa María (foto Miquel Francés).
Fuente en el paseo de les Germanies (foto Miquel Francés).Interior de la Seu. Colegiata de Santa María (foto Miquel Francés).Pasarela del Serpis (foto Miquel Francés).Plaza del Ayuntamiento y la Seu (foto Miquel Francés).Paseo de les Germanies (foto Miquel Francés).

Mapas

Gandia, capital de la comarca valenciana de la Safor, conforma un paisatge característic i comú a moltes poblacions valencianes independentment de la seua dimensió. És una ciutat pròxima a la línia de costa, amb una zona marítima o Grau en què s’obri el seu port, juntament amb un riu, envoltada d’horta i de tarongers. Un […]Gandia, capital de la comarca valenciana de la Safor, conforma un paisatge característic i comú a moltes poblacions valencianes independentment de la seua dimensió. És una ciutat pròxima a la línia de costa, amb una zona marítima o Grau en què s’obri el seu port, juntament amb un riu, envoltada d’horta i de tarongers. Un […]

Citas

P. Madoz (1847). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar tomo VIII, p. 298.

“Sin ser la c. de Gandía inexpugnable con respecto á sus fortificaciones no deja de ofrecer alguna resistencia por las fuertes y sólidas murallas a cal y canto con 9 torreones y fosos que la circunbalan por N., S. y O., sirviendo de fosos por la parte del E. el r. Alcoy. El lienzo de muralla que mira al O. es obra del Sr. Duque San Francisco de Borja que principió en 1543 y concluyó en 1548… las dos calles que por este punto se abrieron para dar mas ensanche á la pobl., conocidas con los nombres de Villa nueva del Trápig y de San Roque. Por la misma época recompuso el referido santo duque los muros viejos… las murallas antes mencionadas dejan solo 5 entradas públicas á la c.: 2 á la parte del N., llamadas puerta de Valencia y de San Luis, si bien la primera por el ángulo que forma la pobl. da frente al E; y 2 al S. denominadas de la Beata, Sto. Domingo, y de Villanueva… ”.

Guillermo Bowles (1775). Introducción a la historia natural y geografía física de España.

“Gandía es la capital del Ducado de su nombre, y tendrá unas mil casas edificadas de la piedra de cal de las colinas vecinas. Desde la torre de la Iglesia conté hasta veinte lugares dentro de la Huerta, que ofrecen la mas agradable y deliciosa prespectiva, entre tanto árbol y verdura. Todos los árboles, cañafístolas y plantas de las Provincias meridionales de España se hallan unidos en este sitio, y la tierra, negra y feraz, produce continuamente porque se cultiva y beneficia con incomparable aplicación. Los habitantes ricos de su trabajo, viven acomodados, y en sus semblantes se ve pintado el contento y la alegría. Cúbrense las cabezas de monteras de terciopelo, y los cuellos de pañuelos de seda; la limpieza y la abundancia reinan dentro de sus casas, y todo anuncia prosperidad”.

Bibliografía

BANYULS GARCÍA, J. (1986).

Desenvolupament i urbanisme en Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

CAMBRILS i CAMARENA, J. C. (2005).

Gandia, destinació turística mediterrània, Gandia CEIC Alfons el Vell.

GIMENO CERVERA, F. (2007).

Història del port de Gandia. History of the port of Gandia, Valencia, Autoridad Portuaria.

NAVARRO VERA, J. R. (1998).

Puerto, ciudad y paisaje portuario (los puertos del Estado de la Comunidad Valenciana), Universidad de Alicante.

PIERA, J. (1995).

Gandia i la Safor, València, Conselleria de Cultura.

SALOM CARRASCO, J. (1986).

“La ciudad de Gandía: relaciones interurbanas y área de influencia”, Cuadernos de Geografía, nº 39-40, pp. 353-364.

SÒRIA, E. ; JARQUE, F. (2002).

Gandia, capital de La Safor, Alzira, Bromera.

VIDAL, C.; COLLADO, I. ; TORRES, R. (2006).

Gandia desde la Seu. Una mirada al passat, Gandia, CEIC Alfons el Vell.