Paisatges habitats

El Periurbà d’Alacant

Horta i secans transformats pel procés urbanitzador

Els voltants de la ciutat d’Alacant integren un espai en transformació; antics camps de conreu de secà i de regadiu que han perdut aquesta funció en benefici del creixement urbà continu. És un territori pla format per glacis i terrenys d’acumulació, que està envoltat, tanmateix, per relleus enèrgics de formació alpina en què alternen calcàries, margues i argiles, i on no falten afloraments triàsics que tenyeixen de roig alguns sectors. Tot això està esguitat de barrancs i de rambles que aprofiten els ruixats esporàdics per a deixar circular aigües pels seus llits, a vegades de manera torrencial. L’abundància de sol i les temperatures càlides a l’estiu i molt suaus a l’hivern constitueixen un potencial per a l’activitat agrària, tan sols limitada per l’escassetat natural de precipitacions que s’agreuja, alguns anys, amb ocasió de sequeres fortes. La vegetació natural d’aquestes terres, adaptada a aquest complex fisicoecològic, és abundant en matoll mediterrani (margalló, llentiscle, coscolla i, sobretot, plantes aromàtiques) i hi és escàs l’arbratge (pi blanc).
“Los alrededores de Alicante son salvajes y quebrados; las montañas son altas, escabrosas, desnudas y poco aptas para el cultivo; los valles son en su mayor parte pequeños, aunque extremadamente fértiles; el suelo es arenoso y presenta un lecho de arcilla y marga; la roca es generalmente calcárea. Abastece a la ciudad un valle que hay al norte, la Huerta, un rico y dilatado lugar que se extiende hacia el Este por espacio de una milla, aunque su mayor longitud la alcanza en direccion hacia el valle de Murcia.”
Joseph Townsend (1786-1787)
Viaje por España en la época de Carlos III

“Los cerros que empezamos a ver al salir de Villajoyosa y siguen hacia el sudeste y oeste por más de dos leguas son por lo regular de bancos calizos con varias inclinaciones y a veces de tierra y chinas íntimamente unidas. Los barrancos, con especialidad en el término de Alicante, indican que el suelo donde existen fue en otros siglos de diverso aspecto y naturaleza. Los altos ribazos que contiene al rio Monnegre en sus avenidas presentan capas de cantos redondeados que alternan con otras de marga, sirviendo a todas de cimiento otra muy gruesa de greda arenisca. Así pues parece que el suelo primitivo se hallaba muy hondo al retirarse el mar, y que se ha ido rellenando con las pérdidas de los montes, quedando allí mezclados los escombros que baixaron con las aguas. A esta misma causa debe su existencia buena porción del término de Alicante“.
A. J. Cavanilles (1795-1797)
Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía,
Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia
, Madrid

L’espai periurbà d’Alacant forma part de l’anomenada comarca de l’Alacantí o Camp d’Alacant. No hi ha unanimitat sobre els municipis que formen aquesta unitat comarcal, situada geogràficament al centre de la província d’Alacant i que troba avui la raó de ser per raons funcionals –proximitat a la capital provincial– i en menor mesura, raons socioculturals –tradicions– o econòmiques –agrícoles i comercials– que li van atorgar personalitat pròpia i raó de ser en dècades i segles passats.

En aquest territori es poden apreciar dues àrees geogràfiques clarament diferenciades: l’Horta d’Alacant, que comprén el territori ocupat per aquest antic espai agrari, que adquireix entitat amb la construcció del pantà de Tibi al final del segle xvi. En aquesta unitat s’integrarien els municipis d’Alacant, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Sant Vicent del Raspeig i el Campello, tots amb espais agraris que van tindre una dinàmica important dins de l’horta d’Alacant fins fa unes dècades. I, d’altra banda, quedaria l’espai geogràfic veí a l’horta mateixa, pròpiament dit el Camp d’Alacant, és a dir, el territori que comprén els municipis de Xixona, Agost, Busot, Aigües i la Torre de les Maçanes, que formen una àrea de transició –la comarca històrica de la Canal de Xixona– cap a les comarques limítrofes pel nord i l’oest amb l’Alacantí. Alguns autors inclouen Tibi en aquesta unitat comarcal, perquè és el municipi on té la seu la peça hidràulica que dóna sentit a l’Horta d’Alacant, encara que, per a ser exactes, Tibi forma part d’una realitat geogràfica diferent: la Foia de Castalla.

Són escassos, pràcticament residuals, els testimonis de l’existència puixant de l’antiga horta, situada al nord-est del municipi d’Alacant. Realment, més que “horta” és, en sentit estricte, un “camp regat”. Antic espai agrari de secà, on els conreus havien d’adaptar-se a les exigències d’un clima escàs en pluges, va viure una transformació definitiva amb la construcció del pantà de Tibi i la regulació de les aigües, gens abundants, del riu de Montnegre.

“El suelo, aunque sumamente árido y salitroso en los alrededores de la ciudad, donde solo crece la sosa, la pita, el nopal y algunas palmeras, es fertilísimo en la huerta que se estiende por la parte de levante, a poco mas de media legua, en un ancho territorio, cuya frondosa vegetación sorprende gratamente a cuantos tienen el gusto de visitarle.

En otro tiempo era un llano inculto y miserable, por carecer absolutamente de riego; pero después que sus habitantes consiguieron, a favor del pantano de Tibi, obra grandiosa en toda la estension de la palabra, conducir las aguas pluviales que se reúnen en gran cantidad en la confluencia de dos cerros llamados del Mos del Bou y la Cresta, llegaron a hacer de aquella vasta hondonada un bellísimo vergel, cuya extensión es de una legua por la parte de NE a SE y de legua y media por la del NO al SO, el cual contiene 30.675 tahullas de tierra de la mejor calidad y perfectamente cultivadas.”
Nicasio Camilo Jover (1863)
Reseña histórica de la Ciudad de Alicante, Alacant

En efecte, al final del segle xvi els 336 hectolitres d’hora i mitja de durada en què s’havia dividit el cabal del riu de Montnegre van arribar a ser insuficients per a l’agricultura alacantina. Per a remeiar aquesta situació, la ciutat va construir a costa seua un embassament entre els anys 1580 i 1594. Va ser construït al terme municipal de Tibi, entre els tossals del Mos del Bou i la Cresta. Les obres van seguir el disseny elaborat pels arquitectes Giorgio Palearo Fratino, Giovanni Battista i Cristoforo Antonelli. La contracta del pantà va ser adjudicada als mestres Joan Torres, Gaspar Vicent i Gaspar Córdoba, els quals el 1594 havien erigit la paret fins als 196 pams. Per aquest motiu, la ciutat d’Alacant va quedar fortament endeutada, i Felip II li va atorgar el 1596 el benefici dels delmes obtinguts de les terres novals regades amb l’aigua del pantà.

La construcció de la presa va modificar radicalment el sistema de regs que imperava fins al moment. Així, el cabal corresponent, amb el flux natural del riu, va continuar pertanyent als descendents dels propietaris primitius i va passar a denominar-se aigua vella. L’aigua embassada al pantà va ser igualment fraccionada en 336 hectolitres de l’horta a raó d’un minut per tafulla de terra posseïda.

Aquesta aigua es distribuïa per mitjà d’onze séquies que travessaven tota l’horta alacantina i es regien per un còmput horari estricte, controlat per rellotges d’arena. Tot i que va patir una important ruptura l’any 1697, va entrar de nou en servei el 1738. L’embassament de Tibi és el pantà funcional més antic d’Europa i per això va ser declarat Bé d’Interés Cultural. Des del pantà es condueixen les aigües riu avall cap als assuts de Mutxamel i de Sant Joan, en els quals s’organitza la distribució de les aigües cap als camps de conreu per mitjà de les séquies i de les canaletes. Es tracta, juntament amb l’embassament de Tibi, d’unes obres hidràuliques de bella factura que formen un patrimoni hidràulic, una mostra de l’afany constant de l’agricultor alacantí de dotar d’aigua els seus conreus.

“Además de las aguas del pantano, también riegan con las azudes o presas de Muchamiel y San Juan, ambas construidas en el ancho cauce del rio Monegre”.
Itinerario descriptivo de las provincias de España.
Traducció lliure del que va publicar en francés Alexandro Laborde.
Reino de Valencia. 1826

“la Huerta está irrigada por el Pantano artificial de Tibi, y al este por la Azuda de San Juan de Muchamiel. Esta obra, como indica la palabra Sudd, es puramente árabe. Las compuertas son ingeniosas. Aquí la sucesión de cosechas no acaba nunca. No hay invierno. En este paraíso reina un verano constante de Ceres y Pomona, pero los alrededores inmediatos son áridos e improductivos, y la costa cenagosa hacia Cartagena produce fiebres y disentería.”
Richard Ford (1845)
Manual para viajeros por los Reinos de Valencia y Murcia y lectores en casa

“Los frutos de la huerta son excelentes, en especial las peras y los higos, de que hay muchas variedades. El suelo y clima hacen que en poco tiempo crezcan y fructifiquen toda especial de árboles”.
A. J. Cavanilles (1795-1797)
Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Madrid

Gràcies a l’arribada d’aquestes aigües, l’horta d’Alacant va tenir una etapa d’esplendor durant l’edat moderna i fins al començament del segle xx, tot i tindre èpoques d’escassetat motivades per malalties i plagues i, sobretot, seqüències de sequera que fins i tot arribaren a dessecar l’embassament de Tibi. Els conreus principals desenvolupats a l’horta d’Alacant eren cereals, ametlers, oliveres, garroferes i vinya. En algunes finques de l’horta es fabricaven vins de qualitat, entre els quals destacava el famós Fondillón, elaborat amb el raïm monastrell, que va arribar a tindre fama internacional. Així, el duc de Saint-Simon relatava que el “Rei Sol” en persona, Lluís XIV de França, en els seus últims dies menjava bescuits sucats en Fondillón per satisfer un dels seus hàbits més exquisits. L’alt flux d’exportació d’aquests vins va convertir el port d’Alacant en un dels més pròspers del segle xix. Fins i tot, Alexandre Dumas, en la seua novel·la El Comte de Montecristo, relata com el comte va oferir al marqués de Cavalcanti triar entre un Fondillón, un Porto i un Xerés, i el marqués es va quedar amb el vi alacantí.

“Para producir vino Fontillón, las uvas se ponen sobre elevadas estructuras de mimbre durante quince días a la influencia del sol y del aire para que la humedad sobrante se evapore. A continuación se prensan.”
Joseph Townsend (1786-1787)
Viaje por España en la época de Carlos III

En conjunt, l’horta d’Alacant ha tingut una ocupació humana molt antiga. Les restes més antigues d’organització social que s’han trobat en aquest espai es localitzen troben a les proximitats del Barranc de l’Albufereta (Barranc de Maldo). Es tracta del jaciment iberoromà del tossal de Manises, on es localitza la ciutat romana de Lucentum, un topònim en el qual troba les arrels el nom de la ciutat d’Alacant. Es tracta d’una ubicació estratègica: a prop del mar, per on es rebien bona part dels queviures i s’exportaven les produccions i les collites, a prop d’un llit, del qual s’aprofitava el flux subalvi i es plantava cereal i arbratge al llit, però en un tossal elevat per a poder visualitzar possibles invasions i evitar les crescudes torrencials del Barranc de Maldo.

En l’espai ocupat amb posterioritat per l’horta s’han trobat restes de viles romanes, que són testimoni d’una activitat agrària basada en la vinya, l’olivera i el cereal. Per contra, no s’han trobat restes romanes al nucli urbà mateix de la ciutat d’Alacant, els orígens del qual es troben en l’època àrab, amb la construcció d’una medina situada a la falda de la muntanya Benacantil. La ciutat rebrà el nom d’Al-laqant.
(Sobre la ciutat d’Alacant)

“está situada entre dos montañas a la entrada de una bahía y defendida por un castillo situado sobre una montaña de cal de 1000 pies de elevación el cual era muy fuerte en otro tiempo por su posición; pero no ha sido reparado de los descalabros que sufrió en las guerras de sucesión”.
Itinerario descriptivo de las provincias de España.
Traducció lliure del que va publicar en francés Alexandro Laborde.
Reino de Valencia. 1826

La conquesta i la repoblació cristiana de l’Alacantí la van dur a terme entre els anys 1245 i 1246 fonamentalment catalans i aragonesos. Segons el tractat d’Almirra, acordat entre la Corona d’Aragó i el regne de Castella l’any 1244, la canal de Xixona passava al Regne de València (el castell de Xixona va ser conquistat per les tropes de Jaume I d’Aragó cap al 1245), mentre que l’horta d’Alacant passava a dependre del regne de Castella, dins del regne vassall de Múrcia, i l’infant Don Alfonso, després Alfons X, va conquerir la ciutat d’Alacant el 1246. La línia geogràfica que tradicionalment ha separat la vall de Xixona de l’horta d’Alacant forma part de la línia fronterera Biar-Busot estipulada en aquest tractat.

Quan el 1490 Ferran II d’Aragó, el Catòlic, va atorgar el títol de ciutat a la vila d’Alacant, l’Alacantí o Camp d’Alacant estava dividit en dos termes municipals: el d’Alacant, en el qual estaven inclosos els actuals municipis de Sant Joan, Mutxamel, Sant Vicent, el Campello, Agost, Busot i Aigües, i el de Xixona, que incloïa la Torre de les Maçanes. La configuració administrativa que avui coneixem és el resultat d’un procés de segregació que va afectar tant el primitiu municipi d’Alacant com el de Xixona.

La vida als voltants de la ciutat d’Alacant durant l’edat moderna va estar marcada per la creació del camp regat (horta) d’Alacant, després de la construcció de l’embassament de Tibi, però també pel desenvolupament d’incursions de pirates barbarescs a les costes mediterrànies, que van començar a ser freqüents. L’horta d’Alacant va patir el nombre més gran d’aquests atacs. El poblament a l’horta durant l’edat moderna mostra una densitat important, tant concentrada a les aldees com dispersa per diferents partides rurals. La proximitat a la costa, la riquesa econòmica de la zona i les facilitats d’atac que el litoral oferia als corsaris, va provocar que fóra un espai saquejat repetidament. Per a evitar els efectes d’aquestes ràtzies es construeixen a partir d’aleshores un conjunt de fortificacions que han arribat fins als nostres dies, encara que en un estat precari de conservació. La distància que les separa sol ser d’uns 300-500 metres i crea una xarxa visual entre aquestes. Són les denominades cases amb torre o Torres de l’Horta, que han pogut mantindre’s dretes fins a l’actualitat gràcies a la declaració com a Béns d’Interés Cultural. Tanmateix, la febre urbanitzadora, que finalment ha deixat en un estat agònic l’espai de l’antiga horta d’Alacant, ha tingut com a resultat que algunes d’aquestes torres hagen quedat tancades a l’interior d’urbanitzacions residencials o s’hagen convertit en espais d’oci.

L’horta va viure una època daurada al llarg del segle xviii, en estreta relació amb l’auge comercial del port d’Alacant, que es converteix en una via d’entrada i eixida de mercaderies fonamental, no només de l’altiplà amb la resta d’Europa, sinó de les produccions mateixes de l’horta cap a l’exterior.

Un fita important per a la supervivència de l’horta d’Alacant, després de les crisis agràries del segle xix i del començament del segle xx (sequeres intenses, fil·loxera), seria l’arribada de les aigües de la vall del Vinalopó i dels aqüífers de Villena al camp d’Alacant. Després de reiterats projectes de portar aigua al camp alacantí (Xúquer, Algar-Guadalest), finalment es va portar aigua de Villena l’any 1910. Uns anys abans s’havia constituït la Sociedad del Canal de la Huerta de Alicante, amb un capital social de dos milions de pessetes, dividit en quatre mil accions de 500 pessetes, amb l’objectiu d’adquirir 150 litres per segon dels registres miners que hi havia a la partida villenera del Zaricejo. Així, es van iniciar les obres de construcció d’un canal de 56 km de longitud i 500 litres de capacitat amb l’objectiu de canalitzar aquella aigua i altres que es pogueren comprar en el futur per a regar principalment les oliveres, els arbres fruiters, les hortalisses, els llegums, els cereals i les plantes farratgeres que es conreaven a l’horta, així com els jardins de les seues finques. Aquesta societat ha fet cent anys d’existència i, a pesar que els vestigis de l’antiga horta d’Alacant són escassíssims, continua funcionant i repartint les aigües subterrànies procedents de l’Alt Vinalopó.

“Quien ignore ser suma la escasez de agua en aquella parte del reyno, y que a veces un solo riesgo basta para asegurar y aumentar las cosechas, extrañará ver salir los labradores hacia sus haciendas quando empieza a tronar, o amenaza alguna tempestad: los truenos que en otras partes sirven de señal para retirarse a sus habitaciones, lo son aquí para desampararlas y salir en busca de las aguas y deseado riego”.
A. J. Cavanilles
Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Madrid, 1795-1797

A l’espai del camp d’Alacant alié a l’horta, el paisatge agrari està dominat per secans arbrats (ametlers, oliveres, garrofera). No resulta estrany trobar-hi séquies i canaletes, que tenen l’origen en els regs tradicionals de tèrboles (boqueres), en els quals els agricultors aprofitaven l’aigua de pluja intensa per a poder regar els seus conreus. Es conserven restes de preses, boqueres i séquies sobre els barrancs d’Agost, de Busot i de Mutxamel.

Són escasses, molt escasses, les restes de camps visibles encara conreats de l’antiga horta d’Alacant. El creixement urbà dels municipis d’Alacant, Sant Joan, Mutxamel i el Campello durant els últims vint anys ha reduït contínuament aquest espai agrari i ha transformat el que eren parcel·les d’ametlers, oliveres i garroferes en urbanitzacions residencials de baixa densitat. Els futurs plans urbanístics d’aquestes localitats, especialment a Alacant, amenacen de destruir els pocs camps abandonats de l’horta d’Alacant que resten. De les 3.500 ha d’horta que esmenta Figueras Pacheco el 1908, a penes en queden unes 1.000, en el que va ser l’espai tradicional de l’horta alacantina, que continuen pagant drets d’aigua de reg. Tanmateix, en l’actualitat s’estarien regant unes 3.000 ha, tot i que no integrades en el territori històric de l’horta d’Alacant. En les dues últimes dècades s’ha produït, en efecte, un fenomen interessant: com que la pressió urbanística ha afectat especialment l’àrea central de l’antiga horta, les àrees agrícoles en valor s’han desplaçat cap als seus límits (Mutxamel, el Campello, Busot) i s’ha produït, així mateix, una especialització productiva cap a conreus hortícoles de cicle manipulat que han transformat el paisatge agrari d’aquests sectors avui ocupats per hivernacles moderns especialitzats en la producció de tomaca d’hivern.

Cada any, quinze dies després del Dijous Sant, se celebra la coneguda romeria de la Santa Faç, en la qual una bona part de les poblacions de l’antiga horta d’Alacant fa un pelegrinatge al monestir situat a la pedania de la Santa Faç, situada entre els municipis d’Alacant i Sant Joan, que recorda la pregària pro pluviam celebrada el 1489 i que va donar origen a aquesta jornada de convivència festiva en l’actualitat. Els camps abandonats de l’horta serveixen de berenador improvisat per als pelegrins que decideixen participar d’aquesta tradició popular.

“En épocas de calamidad general, cuando la peste o el hambre afectan no sólo los individuos, sino a toda la comunidad, y los protectores habituales no escuchan sus plegarias o no pueden ayudarles, se realizan procesiones públicas y se exhibe la Santísima Faz. Esta reliquia sagrada, al igual que su rival, el Santísimo Sudario que guarda la catedral de Oviedo, junco con otros valiosos tesoros, es una reproducción exacta de la cara del Redentor, que Él mismo dejó impresa en el paño de la Verónica…Últimamente no ha dejado pruebas auténticas de su eficacia contra la peste o el hambre; pero inmediatamente después de que en 1489 fuera llevada en procesión a raíz de una prolongada sequía, las refrescantes lluvias hicieron acto de presencia; y desde entonces ha sido considerada como el tesoro más rico de la Huerta”.
Joseph Townsend (1786-1787)
Viaje por España en la época de Carlos III

 

Jorge Olcina Cantos
Departament d’Anàlisi Geogràfica regional i Geografia Física, Institut Interuniversitari Geografia
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

L´Albufereta desde la playa del Postiguet (foto Miguel Lorenzo).Huerta en Mutxamel (foto Miguel Lorenzo).Urbanización Bonalba (foto Miguel Lorenzo).Urbanización Bonalba (foto Miguel Lorenzo).Urbanización Bonalba (foto Miguel Lorenzo).Urbanización Bonalba (foto Miguel Lorenzo).Huertas en Mutxamel (foto Miguel Lorenzo).Huerta en Mutxamel (foto Miguel Lorenzo).La Albufereta y el cabo de las Huertas desde la playa del Postiguet (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

Els voltants de la ciutat d’Alacant integren un espai en transformació; antics camps de conreu de secà i de regadiu que han perdut aquesta funció en benefici del creixement urbà continu. És un territori pla format per glacis i terrenys d’acumulació, que està envoltat, tanmateix, per relleus enèrgics de formació alpina en què alternen calcàries, […]Els voltants de la ciutat d’Alacant integren un espai en transformació; antics camps de conreu de secà i de regadiu que han perdut aquesta funció en benefici del creixement urbà continu. És un territori pla format per glacis i terrenys d’acumulació, que està envoltat, tanmateix, per relleus enèrgics de formació alpina en què alternen calcàries, […]

Citas

Joseph Townsend. Viaje por España en la época de Carlos III (1786-1787).

“Los alrededores de Alicante son salvajes y quebrados; las montañas son altas, escabrosas, desnudas y poco aptas para el cultivo; los valles son en su mayor parte pequeños, aunque extremadamente fértiles; el suelo es arenoso y presenta un lecho de arcilla y marga; la roca es generalmente calcárea. Abastece a la ciudad un valle que hay al norte, la Huerta, un rico y dilatado lugar que se extiende hacia el Este por espacio de una milla, aunque su mayor longitud la alcanza en dirección hacia el valle de Murcia.”

Pascual Madoz (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Historico. Alicante.

“El terreno inmediato a la ciudad es desigual y bastante árido, aunque hay algunos huertos: peso a distancia de ½ hora se ven tierras feraces y bien cultivadas, cubiertas de sembrados y con muchos árboles de diferentes clases: todas son de secano menos por el lado del NE donde se encuentra la huerta, la cual consiste en una hondonada de 11/2 leg. de NO a SE y 1 de NE a SO de extensión: comprende 30.675 tahullas de muy buena calidad, laboreadas con inteligencia especialmente la parte destinada a viñedo: todo es un hermoso vergel al cual dan el aspecto mas delicioso y pintoresco no solo la situación del terreno sino tambien la variedad de odoríferas plantas y el crecido numero de quintas con sus jardines y huertas, todas muy cómodas y muchas de ellas magníficas.”

Antonio Josef Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Madrid.

“La variedad de verdes que resulta de los diferentes árboles y plantas, el ancho mar que le cae al sudeste y comunica al ayre frescura y movimiento, el cielo puro y despejado hace recomendable aquel recinto, testimonio nada equivoco de la industria, conocimiento agrario y aplicación de la gente.”

Antonio Josef Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Madrid.

“El término de Alicante tiene tres leguas de oriente a poniente, y cinco y media de norte a sur desde el barranco de la Alcantarilla junto a Villajoyosa hasta la torre de la Aygua amarga en los confines del término de Elche, lindando desde aquí hacia el norte con los de Monforte, Agost, Busot y Villajoyosa. Cercado por todas partes, excepto la oriental, de montes o de cerros que se internan hacia el mar, presenta un suelo desigual, árido y en partes estéril: lo mas precioso y útil es la huerta, situada casi en el centro a media legua de la ciudad, quedando en este trecho a la orilla del mar los montes de San Julian, Molinet y del Castillo, y una hora al sudueste de la ciudad otro llamado Fontcalenta. Todos son calizos, y en el último hay mármoles negros veteados de blanco, especialmente en la cumbre, que negrea por el color de las peñas.“

Bibliografía