Paisatges i accions estratègiques

La Ribera Baixa del Xúquer

Una plana d’aigua i horitzons oberts

Des de la part alta de la serra de Cullera, Cavanilles (1795: 192) va destacar amb encert els ingredients constitutius de la “graciosa vista” de la Ribera: el mar, a l’orient; la desembocadura del Xúquer “que viene haciendo curvas” des d’Alzira; la serra de Corbera al fons meridional amb uns quants llocs al peu; al nord, el gran llac de l’Albufera envoltat d’arrossars, i més a prop les precioses hortes de Sueca i Cullera. L’àmplia plana, juntament amb el mar, componia un “cuadro interesante”, una vertadera obra de la naturalesa i l’art.

Més de dos-cents anys després, aquest mateix quadre paisatgístic de la plana deltaica continua sent expressió madura de la coevolució de naturalesa i cultura. Les unitats del paisatge agrari mostren una marcada proximitat ecològica a les diverses unitats ambientals. L’aigua desbordada o dominada, regulada o entollada, drenada o captada, ocupa una centralitat integradora en la configuració del paisatge, en l’organització dels seus conreus tradicionals o en les tendències evolutives passades o actuals del territori.

Però l’aigua, a més d’element simbòlic, estableix una connexió íntima de les comunitats hidràuliques amb el seu entorn. La plana és expressió de la vida natural i de sostingudes activitats humanes; el pas del temps ha mesurat la recurrència dels estiatges i les riuades; el cicle agrari s’ajusta al retorn anual de les estacions. Al voltant de l’aigua, les gents riberenques, en el passat i en el present, han teixit i desenvolupen xarxes rurals i urbanes, processos socials cooperatius i valuosos elements patrimonials (Fairclough, 2016). Les comunitats riberenques van aconseguir i mantenen acords i contractes socials per a l’abastiment, la gestió i l’ús del recurs, així com per a la mitigació de les inundacions.

 

El país baix de la Ribera: ambients naturals

“La Ribera se llama alta o baxa según las tierras distan más o menos del mar, y del lago de la Albufera” (Cavanilles, 1795: 170). L’atent botànic de la Il·lustració va recórrer a aquesta coneguda divisió popular pera indicar que els entollaments i els espais pantanosos del país baix de la Ribera eren obra de la naturalesa i no de l’art que s’esdevenia a la Ribera Alta. En realitat, la Ribera Baixa és una plana deltaica holocena, transicional des de la terra ferma fins al mar obert.

La plana ha sigut modelada per la propagació al·luvial del Xúquer sobre una cubeta estuariana allargada, estreta i paral·lela a la costa actual. L’estabilització del nivell marí flandrià va contribuir a la creació d’un delta interior palmat i la formació d’aiguamolls distals (llacunes, pantans i torberes). Va seguir després una etapa de construcció de potents dics al·luvials sobre sengles conques laterals d’inundació. Mentrestant, es va formar una restinga arenosa costanera discontínua que va tancar parcialment l’estuari a la influència marina. Finalment la restinga es va ampliar fins a segellar i aïllar l’Albufera del mar i els aiguamolls costaners del sud del Xúquer. En síntesi, els ambients principals de la plana són la cresta al·luvial convexa del Xúquer amb el cinturó de meandres, les marjals i la restinga litoral (Ruiz, 2001).

La cresta al·luvial convexa del riu amb els meandres i els declivis dels dics naturals són les formes fluvials més significatives de la plana dominada per l’acreció vertical. Les poblacions d’Albalat de la Ribera, Polinyà, Riola, Fortaleny i Sueca se situen als laterals del riu, això és, als emplaçaments més idonis per la menor duració i importància de les inundacions. Els dics formen declivis cap a les àrees més deprimides de la plana costanera; a les parts distals afloren brolladors alimentats pel freàtic al·luvial (Ruiz et alii, 2006). Per la seua banda, les actuals marjals engloben des d’antigues llacunes salobres (estanys, bassals), prats i zones pantanoses (fangars), fins a estanys una mica més grans. La secular obra de bonificació i transformació en arrossars ha homogeneïtzat un conjunt ambiental molt divers. Finalment, la restinga litoral separa i aïlla les marjals i les llacunes de la influència marina. Al nord de la serra de Cullera s’arriba a una amplària d’uns 400 m, mentre que al sud fa més de 2 km. La morfologia de la restinga va ser arrasada primer per la transformació agrària i posteriorment per les segones residències. En algun tram, la restinga queda interrompuda per l’obertura de bocanes o goles artificials.

 

Un paisatge eminentment regat

El paisatge agrari és una transformació col·lectiva del potencial ecològic de la plana. La disponibilitat de cabals i l’accés fàcil a les aigües subterrànies va permetre un desenvolupament del regadiu intens al llarg d’un procés secular de construcció de séquies, escorredores i pous. Les primeres hortes es van ampliar fins a transformar la totalitat del delta interior, marjals i fins i tot la restinga costanera. L’arrossar i els cítrics no han deixat espai “ociós” al país sota la Ribera (Sanchis et alii, 2010).

D’una altra part, la construcció col·lectiva d’aquest madur paisatge regat va exigir una coordinació secular dels regants mitjançant normes ben establides i aplicades. El seu estatut contemporani es va actualitzar amb la Revolució liberal, que va alterar l’organització foral de les séquies i el seu marc jurídic. Més tard, en les primeres dècades del segle xx, l’ús agrícola de l’aigua va haver d’adaptar-se als plans estatals de regulació de la conca del Xúquer (Calatayud, 2006). Sens dubte, el paisatge és un arquetip i una icona del regadiu valencià.

El regadiu islàmic es va basar en l’aprofitament de surgències naturals o l’excavació de mines a cel obert. Eren hortes menudes al costat d’alqueries, entre secans i marjals. Més tard, amb la crisi de la navegació fluvial d’Alzira, la monarquia va autoritzar les primeres séquies de Cullera (marge esquerre, 1415) i Sueca (marge esquerre, 1484). L’extensió pel marge dret és un poc posterior (Cullera, 1509; Quatre Pobles, 1516). Aquestes infraestructures van impulsar la reducció dels secans i marjals i l’ampliació dels regadius. Séquies posteriors (Múzquiz) i altres obres menors van permetre dominar els secans immediats al llit fluvial.

En el paisatge agrari medieval predominaven els conreus de la trilogia mediterrània, juntament amb illots d’hortes menudes, en les quals hi havia també moreres. Aquest conreu es va generalitzar en el segle xvi i més tard va haver-hi l’expansió de l’arròs per les antigues marjals, prèvia obertura d’escorredores i també sénies. L’avanç del regadiu es va beneficiar de la progressió de l’arrossar pels voltants de l’Albufera, especialment amb l’ampliació de motors d’elevació. Per la seua banda, la crisi de la morera, en la meitat del segle xix, va donar pas a l’expansió del taronger.

 

Un paisatge construït i reconstruït

Durant les crescudes extraordinàries del Xúquer, la punta, una vegada superada la cresta al·luvial, s’escampa pel nord cap a l’Albufera i pel sud fins a les marjals de Xeraco, no lluny de Gandia. En aquestes ocasions el front de la desembocadura del Xúquer arriba a més de 40 km. Òbviament, la geometria transversal de la plana deltaica dirigeix els fluxos desbordats cap als punts més deprimits.

D’altra banda, durant les grans riuades es viuen hores d’incertesa i por entre els habitants, molt especialment durant la nit. Així va passar la nit del 4 de novembre del 1864 a Cullera. Per combatre la foscor de la vila, l’autoritat local va ordenar il·luminar els edificis, com en els dies més solemnes. Poc després el riu va inundar tres quartes parts de la població, “la multitud de luces, expuestas en los balcones, ventanas y azoteas demostró que todos los vecinos se hallaban vigilantes y prevenidos” (Boix, 1865: 168-169). Les façanes il·luminades enmig de la nit i de la riuada, eren senyal de l’alerta col·lectiva. Mentrestant es creava un paisatge de destrucció.

Després de la retirada de les aigües, el paisatge produeix inquietud perquè la dinàmica de la naturalesa ha trencat, en poques hores, l’ordre espacial establit i, durant les setmanes posteriors, el país baix de la Ribera ofereix una imatge inusual d’edificis arruïnats, camps arrasats o séquies inutilitzades, mentre avança la batalla del fang als nuclis urbans. El paisatge danyat i destruït és la plasmació visual de la sobtada eliminació del sentit de lloc (Nogué, 2009). Immediatament, els damnificats s’ocupen de restablir preses, séquies, camins, edificis i, sobretot, l’ordre i el sentit del lloc. Tècnics encarregats d’avaluar els danys de la riuada del 1864 van quedar sorpresos de la laboriositat dels llauradors de Cullera, els quals estaven reposant afanyosament el sòl arrabassat pel mar a la partida de la Ràpita, conduint càrregues de terra argilosa des d’un lloc a 3 km de distància (Bosch, 1866: 358). Pareixia un obstacle gairebé insalvable, però es va imposar la voluntat col·lectiva de recuperar el lloc. En síntesi, el paisatge de la plana deltaica no només és una construcció natural i cultural, sinó també una reconstrucció recurrent després dels successius episodis de destrucció.

 

El cicle anual de la marjal

La plana resulta sorprenent i sedativa (Fuster, 1970): a la marjal tot és horitzontal, una horitzontalitat de cromatisme canviant al llarg de l’any: unes vegades negat com un espill; altres sec, amb terrossos en descans, després de la sega; i a continuació tiges amb tots els verds possibles, fins a aconseguir el groc, amb les espigues madures i al final un groc fosc o apagat. Aquest cicle de l’arrossar, evocat per Fuster també va ser referit per Llorente (1889): la marjal és una plana dividida i parcel·lada, “campo monótono o triste, de negruzcas glebas en invierno; limpio y brillantísimo espejo cuando el agua lo inunda para el laboreo y la plantación; pradera verde y lozana cuando crece por igual la productiva gramínea en sus rectangulares balsas; mar de rubias mieses (…) cuando el recio vástago se corona de espigas”.

Sens dubte el cicle vegetatiu de l’arrossar marca l’estacionalitat de la marjal, amb moments de silenci i soledat que es transformen en la bulliciosa animació de la sega. Diverses imatges artístiques i literàries han convertit aquesta seqüència anual de l’arrossar en un component essencial del paisatge de la marjal i de la immediata Albufera. “Así como Blasco fue el escritor que con su pluma inmortalizó el lago, Claros, con su pincel, hizo lo propio, y no resultaría completa una sinopsis de aquel, si no recogiera en sus páginas los valores que presenta la obra de ambos artistas” (Pardo, 1942: 249-50).

Per la seua banda, els caçadors també són protagonistes en el cicle anual de la marjal i, fins a temps recents, a la mateixa Albufera. Aquest últim escenari el va evocar Blasco Ibáñez en Cañas y barro a través de diversos personatges i col·lectius molt actius amb l’ocasió de les tirades. La caça a la marjal exterior al parc Natural de l’Albufera perviu els dissabtes als vedats de Sueca, Cullera i Silla, des de mitjans de novembre a mitjans de gener. En acabar, els membres de les societats locals de caçadors van “de càbiles” diverses jornades consecutives. A principis del segle xx, els caçadors-naturistes A. Chapman i W.J. Buck (1989) van narrar les tirades de la Caldereria, una zona de la marjal inundada artificialment que atreia “nombrosos caçadors de tots els llocs d’Espanya”. Els dos expliquen minuciosament els preparatius, des de quan estava prohibida l’entrada “als arrossars deserts”, a la subhasta dels llocs, el moment del condicionament dels poals (bocois) coberts de canyes o mates d’arròs, i sobretot la matinada i el dia de la tirada.

 

Transformacions de la restinga costanera

La restinga, una altra destacada unitat paisatgística, s’ha format amb aportacions arenoses subministrades des de diverses posicions de les desembocadures de Túria i del Xúquer i transportades cap al sud per la dinàmica marina. A la restinga, que aïlla els aiguamolls costaners de la influència marina, hi ha diverses bocanes o goles artificials. El procés de transformació ha sigut progressiu: obertura de la gola del Perellonet (1903), construcció de la carretera Natzaret-Oliva (anys vint), construcció del poblat del Perellonet (inaugurat el 1953). En la meitat del segle xx, travessat el pont del Perellonet, als marges de la carretera, les dunes estaven parcel·lades i les propietats definides amb tanques per iniciativa de “modestíssims agricultors”. Eren extensions menudes entre dunes incultes fins a les proximitats del Perelló, poblat pesquer i lloc d’estiueig. Passat el Perelló, les propietats agràries estaven més sistematitzades i delimitades per tanques de xiprers o canyes. Per la seua banda, el Mareny era un poblat agrícola on els entorns dunars havien sigut transformats en verger; després seguia la població disseminada, amb absència de grans construccions (Cruz et alii, 1952). El conjunt de tanques atorgaven i continuen atorgant a l’entorn un gran valor paisatgístic i cultural.

A les extenses platges de la Ribera Baixa van sorgir des dels anys seixanta els habituals blocs d’apartaments que han alterat aquesta unitat paisatgística. Així, entre la gola del Perellonet i el Perelló, el boom urbanístic dels anys seixanta i setanta va convertir aquest tram en un dels de major desenvolupament urbanístic del litoral valencià (massiva construcció de blocs d’apartaments) amb el consegüent arrasament dunar. Per la seua banda, el nucli urbà del Perelló, inicialment un poblat de pescadors, actualment acull un alt percentatge de ciutadans residents tot l’any (Tortosa i Prósper, 2007). Més al sud, pedanies (Mareny de Sant Llorenç, Mareny de Vilxes), anteriorment dependents de l’agricultura i la pesca, s’han convertit en economies de serveis (restauració). A les proximitats del mar hi ha edificis d’apartaments (Mareny Blau, Mareny de Barraquetes).

Al sud de la serra de Cullera i de la desembocadura del Xúquer, la restinga és més ampla. Fins a data més recent, s’hi van mantindre els usos agraris (entre tanques de canyes i xiprers), però és un sector vulnerable davant de les inundacions del riu. Tanmateix, en l’última dècada s’ha incrementat la pressió urbanística.

 

Aigua, patrimoni i paisatge

Poques veus discuteixen avui la positiva aportació del patrimoni al paisatge, ni que el paisatge també és patrimoni. Actualment, hi ha una reflexió interdisciplinària creixent sobre el patrimoni hidràulic i paisatge com a expressió de consens social i adaptació cultural. Sens dubte, la Ribera Baixa conté nombroses expressions d’un variat patrimoni hidràulic integrat en la configuració paisatgística.

Així el riu, per la seua condició d’obstacle entre marges rivals, ha estimulat la construcció de ponts que són un símbol del vincle entre les comunitats riberenques i de la coexistència i l’harmonia amb la naturalesa. Entre aquests destaquen pel seu valor patrimonial els quatre ponts metàl·lics (Albalat, Sueca-Riola, Sueca-Fortaleny i Cullera) del tipus enreixat Bow-String, construïts a principis del segle xx. Aquestes infraestructures viàries van substituir antigues barques (Sueca, Albalat) i el pont de les barques de Cullera (Sanchis, 1993). Aquestes obres constitueixen un conjunt emblemàtic dels ponts com a extensió orgànica del paisatge, estesos per a potenciar els intercanvis i les comunicacions entre comunitats d’un i l’altre marge fluvial.

Una altra modalitat del patrimoni hidràulic està formada per les preses de derivació (assuts de Sueca, Cullera i de la Marquesa); nombroses séquies primàries, secundàries i terciàries que a més d’activar en el passat molins hidràulics, van fertilitzar i fertilitzen les hortes; i molts assarbs o escorredores de drenatge de la marjal. Aquesta densa xarxa la van crear successives generacions de pobladors de la Ribera per bonificar la marjal i ampliar les hortes (Hermosilla, 2006).

Més enllà de la plana deltaica, hi ha elements patrimonials destacats, entre els quals cal citar dos castells (Cullera i Corbera), una església fortificada (ermita de Sant Miquel de Corbera) alçada sobre una torre islàmica de vigilància del riu i la torre de guaita a l’antiga desembocadura del Xúquer. Tots evoquen la important funció de vigilància i control sobre el tram final del riu, on destaca el castell de Culllera del qual es conserva la torre major (de planta quadrada), el baluard, la torre de Sueca (semicircular), etc. Aquest castell va tindre un important paper en la conquesta feudal del pròxim Bairén.

Sens dubte, el paisatge de la plana resulta difícil d’observar en conjunt, llevat que es puge a alguna serra o es camine per itineraris representatius. Així ho van fer els qui han construït i atorgat les imatges culturals més elaborades de la Ribera Baixa. A tall d’exemple se suggereix com a observatori paisatgístic la “Muntanyeta dels Sants” de Sueca, en la cúspide de la qual hi ha construïda l’ermita. Les seues roques calcàries s’adornen “amb tosses de figueres paleres, amb atzavares, amb pins, uns pocs pins, amb unes poques, poquíssimes oliveres” (Fuster, 1970). Des d’allà es domina una àmplia plana sobre un fons llunyà en què s’endevina o es veu Sueca, la muntanya de Cullera i la serra de Corbera. La plana “cruzada de acequias, azarbes y caminos” apareix a vegades amb restolls d’arròs; d’altres, inundada; verda o groga…, amb xicotetes taques lineals o punts dispersos que són poblats o albergs. “Hasta la proximidad de Sueca nada cambia en el paisaje; a su vista comienzan las huertas y marjales, las eras, graneros y casas de labor y, al fin la población …” (Cruz et alii, 1952: 18).

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Penyeta del Moro (foto Pep Pelechà).Azulejos en la Ermita dels Sants de Pedra (foto Pep Pelechà).Ermita dels Sants de la Pedra, Sueca (foto Pep Pelechà).Vistas desde la Ermita dels Sants de la Pedra (foto Pep Pelechà).Ermita dels Sants de la Pedra, Sueca (foto Pep Pelechà).Paisaje de Sueca (foto Pep Pelechà).Ullal de Baldoví (foto Pep Pelechà).Ullal de Baldoví (foto Pep Pelechà).Paisaje de Sueca (foto Pep Pelechà).

Mapas

Des de la part alta de la serra de Cullera, Cavanilles (1795: 192) va destacar amb encert els ingredients constitutius de la “graciosa vista” de la Ribera: el mar, a l’orient; la desembocadura del Xúquer “que viene haciendo curvas” des d’Alzira; la serra de Corbera al fons meridional amb uns quants llocs al peu; al […]Des de la part alta de la serra de Cullera, Cavanilles (1795: 192) va destacar amb encert els ingredients constitutius de la “graciosa vista” de la Ribera: el mar, a l’orient; la desembocadura del Xúquer “que viene haciendo curvas” des d’Alzira; la serra de Corbera al fons meridional amb uns quants llocs al peu; al […]

Citas

Teodoro Llorente (1889)
Valencia

“La riqueza de la Ribera del Júcar…se debe tanto o más que a la fertilidad natural del terreno, a la industria
del hombre.”

“… El cabo de Cullera es el único sitio elevado y saliente en la suave curva que traza el mar desde las costas de Oropesa hasta el cabo de San Antonio, y en esta atalaya abarca la mirada la doble llanura del agua y de la tierra, perdiéndose, por una parte, en el horizonte sin fin del mar, y deteniéndose, por otra, en el lejano semicírculo
de las montañas. La Ribera Baja del Júcar se extiende como un mapa a los pies del espectador.”

Joan Fuster (1970)
L’Albufera de Valencia.

“Això és bonic perquè és ric” em deia Josep Pla, una vegada, mentre travessàvem els camps de la Ribera.”

José Cruz et al. (1952)
Mapa agronómico de Sueca.

“El mapa agronómico de la Ribera Baixa incluye “…una gran extensión arrocera, separada del mar por una faja costera de excepcional interés por su particular aprovechamiento y grado de transformación de sus diferentes partes o sectores, rodeada por cultivos herbáceos intensivos [huertas] y huertos de naranjos.”

Pierre Deffontaines-Marcel Durliat (1957)
Espagne de l’Est.

“…La carretera litoral va hasta la montaña de Cullera, antigua isla anclada a la orilla a golpe de temporales, que tiene el aire de un navío varado…la vista desde la cumbre sobre la llanura es muy interesante, invadida por arrozales y enmarcada por las montañas meridionales.”

Bibliografía

BOIX, V. (1865).

Memoria histórica de la inundación de la Ribera de Valencia. Valencia: La Opinión.

BOSCH, M. (1866).

Memoria de la inundación del Júcar de 1864. Madrid: Imprenta Nacional.

CALATAYUD, S. (2006).

“La gestión del regadío: cambio institucional en la época contemporánea”. En Hermosilla (ed.). Las Riberas del Xúquer: paisajes y patrimonio valencianos. Valencia: Universitat de València.

CAVANILLES, A. J. (1795-97).

Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Población, Agricultura, y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real (2 vols.)

CHAPMAN, A. y BUCK, W. J. (1998).

La España inexplorada. Sevilla: Junta de Andalucía.

CRUZ, J. et al. (1952).

Mapa Agronómico Nacional. Hoja 747. Comarca de Sueca. Memoria. Madrid: Ministerio de Agricultura (3 vols.)

FAIRCLOUGH, G. (2016).

“Al lloc adequat, en el moment adequat: l’aigua en els paisatges humans”. En Nogué et al. (ed.). Paisatge, patrimomi i aigua. La memòria del territorio. Girona: Observatori del Paisatge de Catalunya.

FUSTER, J. (1970).

L’Albufera de València. Barcelona: Les Edicions de la Rosa Vera.

HERMOSILLA, J. (ed.) (2006).

Las Riberas del Xúquer: paisajes y patrimonio valencianos. Valencia: Universitat de València.

LLORENTE, T. (1889).

Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza y su historia. Barcelona: Tipógrafo Daniel Cortezo.

NOGUÉ, J. (2009).

Entre paisajes. Barcelona: Àmbit.

PARDO, L. (1942).

La Albufera de Valencia. Madrid: Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias.

RUIZ, J. M. (2001).

Hidrogeomorfología del llano de inundación del Júcar. Valencia: Universitat de Valencia (tesis doctoral).

RUIZ, J. M. et al (2006).

“El marco físico del regadío de la Ribera”. En Hermosilla (ed.). Las Riberas del Xúquer: paisajes y patrimonio valencianos. Valencia: Universitat de València. 22-44.

SANCHIS, C. (1993).

Els ponts valencians antics. València: Conselleria d’Obres Públiques.

SANCHIS, C. et al (2010).

“Los regadíos en la Ribera del Xúquer”. En Hermosilla (ed.). Los regadíos históricos españoles. Paisajes culturales, paisajes sostenibles. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente y Rural y Marino. 125-152.

TORTOSA, P. - PRÓSPER, P. (2007).

L’Albufera. Guia de descoberta del Parc Natural. València: Universitat de València.