Paisatges habitats

Ares del Maestrat

Un bastió del Maestrat

Ares permet vistes paisatgístiques tan àmplies que Cavanilles es va detindre “aquí un tanto para varias observaciones”, a partir de les quals li van brollar “grandes ideas” sobre la natura i l’art d’aquests entorns. Aquest observatori valuós per a atalaiar els deserts del Maestrat se situa en un esglaó pronunciat que també és un límit natural. Vist des de baix, des del fons de la vall, l’àmplia solana d’Ares –a cobert de les elevades moles del Vilar i d’Ares que dominen el coll o port d’Ares–, sembla la graderia d’un amfiteatre abrupte de plasticitat austera: la superposició d’estrats rocosos horitzontals durs i tous, alternants entre franges de masses vegetals i rocoses, dóna una regularitat veritable a les tonalitats verdes i terroses de la solana.

“Lo áspero y lo destemplado de aquellas alturas no convida á establecerse, y la poca sustancia de los campos… apenas produce el pan que necesitan los vecinos de Ares” (A. J. Cavanilles). El criteri dominant en l’organització d’aquest territori no va ser el productiu, sinó el defensiu. Igual que Morella, Culla i altres castells del nord valencià, grans moles rocoses “de coronamiento romo y achatado”, atorguen a Ares la condició de bastió i talaia. Durant les guerres aquesta solana ha sigut un escenari disputat. Però, alhora, el gran amfiteatre ha sigut i és un espai rural habitat i explotat amb criteris productius. S’hi visualitza l’abast de la construcció de bancals, l’ordenació d’espais agropastorils o el traçat i manteniment de camins. Des de la talaia, la mirada arriba a masies, graderies conreades, vies ramaderes, diversitat de nínxols ecològics i aprofitaments rurals. Com en tants espais mediterranis, la terra d’Ares ha sigut i és polifuncional, una característica confirmada per la mescla de tants elements naturals i construïts en els seus mosaics paisatgístics variats.

Des del contrafort rocós, el bastió d’Ares domina els camps, els prats i la muntanya; protegeix les masies de les quatre partides (denes); vigila l’antic camí de València a Morella (pel Barranc de l’Empriu) i, sobretot, el d’Aragó (pel port d’Ares). El lloc, estructurat al voltant d’una mola menuda o tossal testimoni, comprén el castell, la vila medieval (de la qual es conserva la casa municipal amb la presó i la llotja; el campanar, etc.) i els ravals. Les reparacions posteriors a la guerra de Successió van renovar la vila (església nova, cases noves, etc.) i els ravals (plaça Major). Al llarg dels segles xviii i xix, es va duplicar l’extensió del nucli urbà, una expansió que va suposar la remodelació de la bassa, les antigues eres i els corrals. El castell d’Ares va ser molt disputat durant les guerres carlines. També al maig del 1938 la població va ser bombardejada per la Legió Cóndor.

El nucli urbà, al seu torn, està a l’abric de la mola d’Ares (1318 m), una estructura tabular excel·lent limitada per penya-segats calcaris verticals (cingles) i talussos margocalcaris aguts. “La llanura o esplanada de la muela está toda inculta, y se reserva para el pasto de las caballerías de los vecinos… Es rico en vegetales este monte. Sobre la muela crecen muchos arbustos como el texo, el acebo, el espino albar, el viburno comun, el cornillo y el mostellar; se halla con freqüencia el ramno humilde pegado siempre á las peñas, los tomillos comun y piperela, la algedrea de monte…” (A. J. Cavanilles). A la mola mateixa s’eleva el vèrtex geodèsic, denominat Molló dels Soldats perquè es va utilitzar en la campanya de triangulació, dirigida primer per Mechain i després per Aragó, durant els treballs de mesurament del meridià de París.

A la solana d’Ares, flueixen surgències intermitents (ullals) i permanents (font dels Regatxols, font reformada de la bassa urbana, etc.), vinculades a la descàrrega subterrània de la mola. A l’est de la vila, aquests fluxos –estancats i canalitzats– permetien el funcionament de cinc molins hidràulics en cadena al llarg del Barranc dels Molins de la capçalera de la Rambla Carbonera. També els molins i les instal·lacions complementàries es van construir en el segle xviii. Ara el conjunt hidràulic és un Bé d’Interés Cultural (BIC) en la categoria d’espai etnològic que també inclou el seu entorn paisatgístic (barranc, vessants, terrasses, camins, etc.).

En síntesi, el paisatge d’Ares –vist des del fons de la vall o des del cim de la mola– és un amfiteatre grandiós on es fonen amb destresa el potencial ecològic i la transformació col·lectiva de la natura. Un paisatge aspre, petri, carregat d’herències patrimonials i expressiu de la gran crisi d’un model agropecuari secular que no va trobar reemplaçament quan calia per un altre que assegurara la regeneració socioeconòmica d’Ares. Però, actualment, Ares intenta aprofitar les noves tendències socials i econòmiques, entre les quals hi ha les lligades a l’activitat turística i de serveis, per a eixir d’un llarg abandonament amb la posada en valor dels recursos valuosos. Per això, la protecció de les qualitats del paisatge d’aquest espectacular bastió del Maestrat constitueix una aposta de futur ferma.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de Ares del Maestrat (foto ESTEPA).Vegetación en Ares del Maestrat (foto Adela Talavera).Bancales abancalados en Ares del Maestrat (foto Adela Talavera).Ares del Maestrat (foto Adela Talavera).Piedra seca en Ares del Maestrat (foto Adela Talavera).

Mapas

Ares permet vistes paisatgístiques tan àmplies que Cavanilles es va detindre “aquí un tanto para varias observaciones”, a partir de les quals li van brollar “grandes ideas” sobre la natura i l’art d’aquests entorns. Aquest observatori valuós per a atalaiar els deserts del Maestrat se situa en un esglaó pronunciat que també és un límit […]Ares permet vistes paisatgístiques tan àmplies que Cavanilles es va detindre “aquí un tanto para varias observaciones”, a partir de les quals li van brollar “grandes ideas” sobre la natura i l’art d’aquests entorns. Aquest observatori valuós per a atalaiar els deserts del Maestrat se situa en un esglaó pronunciat que també és un límit […]

Citas

Martín de Viciana (1564). Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. Tercera parte.

“En el término de Ares en una tierra muy alta ay un campo que le nombran la Muela. Y esta alderedor con las peñas desgajadas de tal manera que no se puede entrar en el campo sino por un solo portillo, y aquel portillo los de Ares tienen cerrado”.

A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones sobre el Reyno de Valencia, I, 77-78.

“Lo aspero y lo destemplado de aquellas alturas no convida á establecerse, ni la poca sustancia de los campos, que para dar fruto deben descansar un año, produciendo apénas el pan que necesitan los vecinos de Ares. Se halla la villa en el boquete que dexan la muela y el castillo; las calles estan en cuesta, y las casas en anfiteatro, algunas mirando al norte, y las más al mediodia…
Estan aquí los campos en anfiteatro, y forman gradas que baxan desde una altura considerable hasta los barrancos. Son casi esteriles los más altos, mejorando la condición los inferiores… también són más abrigados”.

Joaquim Garcia Girona (1920). Seidia, 49.

“Ja mou per les solanes amunt la host
amunt per la gran costa plena d’horrors:
peany aspre de tormos i esgallats troncs,
tot entrepits, surcatxos i sorrat bosc;
a esquerra, tallats cingles, a dreta el clot
O barrancada d’Ares, clot de la mort.
Amunt de tot ¡oh ràbia! l’empinat Coll,
la Mola allà als nuvols, i el castellot”.

B. Pérez Galdós (1899). La campaña del Maestrazgo, 197.

“Ares, el riñón del Maestrazgo”

P. E. Barreda (2006). Crònica documentada d’Ares, I, 30.

“Castell i vila d’Ares: Les característiques orogràfiques han permés que el castell tinga, a més de la cova, dos cercles o cingles concèntrics que es van usar de barbacana i assentament del nucli urbà. El primer dóna accés a la cova i a més, hi ha els carrers del Cano i del Campanar, mentre que al segón cingle s’assenta la major part de la vila, amb el carrer del Forn (I l’afegit de les Roques) a la banda nord, i el de l’Abadia (I l’afeigt d’En Violeta) a la sud”.

J. Fuster (1962). El Pais Valenciano, 301.

“La implacable adustez del paisaje se prosigue. Y en Ares, precisamente, presenta una de las muelas más vigorosas, fornidas e impresionantes de este territorio...el pueblo se achata sobre un pequeño cerro de laderas labradas”.

Bibliografía

BARREDA, P. E. (2006).

Crònica documentada d’Ares, Castelló, Ajuntament d’ Ares, 2 vols.

CAVANILLES, A. J. (1795-1797).

Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, Imprenta Real, 2 vols.

MUÑOZ BADIA, R. (2009).

Ares. Rutas y prehistoria, Vinaròs, Antinea, 214 pp.