Paisatges habitats

Habitatges tradicionals: la masia, la barraca i l’alquerIa

Una arquitectura tradicional lligada a l’hàbitat

Fins no fa molts lustres, l’agricultura va ser l’activitat principal del nostre territori. Aquesta acció ha condicionat el paisatge, on els edificis, lloc d’hàbitat i espai de treball, s’eleven en aquest territori agrícola integrant i definint el paisatge. Avui dia el retrocés de la superfície de terreny conreat, els avanços en l’agricultura, així com els canvis en les formes de vida i de treball faciliten la ruïna gradual i la desaparició d’aquestes construccions tradicionals.

 

La masia, el mas, la casa de camp

La masia s’anomena també casa de camp, mas o maset. Més específicament el terme mas es refereix al territori d’explotació agrícola, en el qual s’inclou l’edifici principal o masia. Les cases de camp o masies solen ser espais amb una explotació històrica antiga. Aquests edificis s’alcen tant a l’interior muntanyós com a les zones d’altitud mitjana i a la costa. Els materials de construcció depenen de certa manera del terreny on s’alcen, però, en general, s’utilitza la pedra sense polir com a element de construcció per a donar solidesa a l’edifici i es reserva de vegades la pedra treballada per a algunes de les obertures, especialment per a les portes. També s’utilitza l’argila, la calç i el ciment i, naturalment, la fusta per a les bigues, les portes i les finestres, i l’entramat de canyes per als sostres; les cobertes es cobreixen amb teula. Les teulades solen ser a dos vessants o a un. Solen situar-se en un lloc estratègic de l’espai agrícola amb una orientació determinada segons els vents de la zona. Poden tindre generalment entre un i dos pisos, encara que de vegades tenen tres altures, amb distribució d’espais: per als animals a la planta baixa o a l’estable annex, l’habitatge a la planta baixa o al primer pis i l’últim dels pisos, el segon, o el tercer si n’hi havia, servia per a guardar el producte de les collites. De vegades aquestes edificacions eren alhora defensives, com és el cas d’algunes cases de camp de la costa valenciana.

La literatura, amb la seua mirada utòpica sobre el món rural, també ha deixat en pàgines i lletres una imatge d’aquestes construccions camperoles, com veiem en els versos de més amunt.

Avui dia, alguns es conserven en l’ús per al qual van ser construïts: habitatge i casa per a les tasques agrícoles i ramaderes. Però en nombrosos casos l’abandonament dels camps i els canvis en les formes de vida i de treball han fet que queden abandonades i en ruïnes; altres vegades s’han reconvertit en cases rurals o bé en segones residències per a habitants de cap de setmana o de períodes de vacances. Són infinites les construccions d’aquest tipus en totes les comarques valencianes. Per exemple, el Mas d’Aguirre amb la Caseta Blanca al terme de Bétera (lloc de reunió d’intel·lectuals valencians del final del segle xix). En moltes de les nostres comarques el mas agrupa un seguit d’habitatges a manera de llogarets o caserius menuts, alguns ja deshabitats: el d’Agut, el dels Bancals, el de Cervera, el del Coll, el del Collet, el del Curro, el de Domingo, el d’Estela, el d’Esteve i el d’Albalat a la serra d’en Galceran; també el d’Albalat, el del Blau, el de Campos, el de Carretera, el de Català i el de la Blanqueta a la Vall d’Alba; el d’Avall a Costur, el del Barranc dels Horts i d’Estaca a Ares del Maestrat, el de Barratxí, Belladona i Barrera, a la Vall d’Alba; el de Blanc a les Useres; el de Calaf a Vilanova d’Alcolea; el dels Caducs a les Coves de Vinromà; el de Colom a Benassal… Altres vegades aquestes construccions s’agrupen sota el nom genèric de masia: la masia de l’Abat i la de Coloma a les Coves de Vinromà; la d’Adelantado i la del Barranc a Castillo de Villamalefa; la de l’Andalús i la d’En Gasc a la Salzedella; la d’Andreu de Dalt i la de la Costereta al terme de Llucena; la d’Antolí a Catí; la de la Bartola i la de Cullero a Benicàssim; la del Batle i la del Corral Nou a la Salzedella; la dels Bels, la de les Clapisses i la de la Creu a Xert; la Benagera a Lludient; la de Benicabo, la de Dolz i la de Cerdanya a Castellfort; la de Brusca a Albocàsser; la de El Camino a Cortes de Arenoso; la del Cap Blanc a Onda; la de Capote a Vistabella; la de Carruana a les Coves de Vinromà; la de Correntilla a Vilafamés; la de Cucalón a Altura; la de Custodio a la Serratella; la d’Evaristo a Catí; la de Blancas i la de El Cristo a Viver, etc-

 

L’alqueria

La casa de camp a la zona costanera, relacionada amb el regadiu, es denomina alqueria. La paraula, clarament d’origen àrab, significa ‘poblat menut’, perquè en origen es defineix així un conjunt menut de cases de camp a les proximitats de les terres que calia treballar. En origen, molts dels pobles de les nostres comarques procedeixen precisament d’alqueries musulmanes. Al contrari que la barraca, que és característica del minifundi, l’alqueria controla una extensió major de terra a cultivar. Els edificis són de planta rectangular, en angle o formades per dos quadrats; a la planta baixa s’instal·la l’habitatge, amb l’estudi o habitació de matrimoni, la llar o menjador i la cuina amb la xemeneia àmplia; al segon nivell pot haver-hi més habitacions, encara que generalment hi ha l’andana per a guardar les collites; la coberta és de teula àrab. Avui dia, el nom de barraca ha passat a designar només un edifici en terra de labor. L’horta de València i les zones limítrofes conserven algunes d’aquestes alqueries, que solen tindre un o dos pisos, de vegades amb una torre; moltes han desaparegut però altres es conserven, com la del Moro a Benicalap, la de Julià a València.

Algunes alqueries són conjunts d’edificis agrupats, que de vegades han donat lloc a alguns dels nostres municipis, com les Alqueries. Altres s’han integrat dins dels pobles i de les ciutats, com hem indicat més amunt. La geografia valenciana està plena d’aquests topònims: Alqueria de la Comtessa, que al seu torn inclou també alqueries com la dels Frares; la d’Escalç, la de Ferris, la de n’Aranda i la d’Estanya a Cocentaina; la Nova i la del Duc a Gandia; la d’en Foixet a Real de Gandia; la de Gil i les alqueries de Galceran Sanç a Rotglà i Corberà; la de Rabosa a Almàssera; la de Roca, integrada al municipi de Meliana; la de Rubio a Benirredrà; l’alqueria de Sanç a Penàguila; la de Serra a Dénia; les de la Vallesa a Sagunt; la d’Alòs, la dels Pollets i la de Pellicer a Xirivella; la Vella a Aielo de Malferit; les alqueries de València a Borriana; l’Alquerieta a Alzira; l’alquerieta de Guardamar; l’alquerieta Jordà a Alcoi, etc.

 

La barraca

És un tipus de construcció pròpia de zones baixes, d’horta, construïda amb materials pobres: troncs de morera o de xop, canyes, fang, gramínies… i que subsistir necessiten un manteniment pràcticament anual, especialment la coberta. És un habitatge familiar, propi de minifundis.

Aquest tipus de construccions s’estén, o més ben dit, s’estenia (perquè moltes barraques han desaparegut) als voltants de l’horta de València, a les zones pantanoses i al Baix Segura de la zona valenciana; tanmateix, també se’n construïen a la zona murciana. Així mateix, al delta de l’Ebre hi ha barraques molt semblants a les valencianes de què parlem ací.

La planta és rectangular, amb una coberta a doble vessant apuntada i característica. La barraca ha sigut sempre un element de somni d’un món rural idíl·lic, present en la literatura valenciana, com veiem en els versos de Teodor Llorente citats al començament d’aquest article.

Està present també en la descripció magnífica i dura de la vida a l’horta de València de Blasco Ibáñez: “La cubierta de paja de la barraca apareció de pronto enderezada; las costillas de la techumbre, carcomidas por las lluvias, fueron reforzadas unas y restituidas otras; una capa de paja nueva cubrió los dos planos descendientes del exterior. Hasta las crucecitas de sus extremos fueron sustituidas por otras que la navaja de Batiste trabajó cucamente, adornando sus aristas con dentelladas de muescas, y no hubo en todo el entorno techumbre que se irguiera más gallarda” (Vicente Blasco Ibáñez, La barraca).

Les barraques s’estenen sobre l’espai del minifundi, però conformen una societat bigarrada, amb unes relacions, unes normes i unes formes de vida que han passat a l’imaginari col·lectiu com un dels elements més recognoscibles del poble valencià: “En realitat les barraques es troben sempre molt properes les unes de les altres estan en una comunicació mútua ininterrompuda, i llurs habitants tenen plena consciència de constituir una comunitat. El sentiment de solidaritat dels hortolans valencians pot arribar a dur-los a defensar amb duresa els interessos col·lectius, segons va narrar magistralment Blasco Ibañez en la seua gran novel·la titulada precisament ‘La Barraca’” (Manuel Sanchis Guarner, Les barraques valencianes, Barcelona, 1957, p. 11).

 

Un paisatge que desapareix

Totes aquestes construccions pateixen al mateix temps, o més ben di, en aquests temps, un procés de destrucció i de desaparició clars atesos els canvis socioeconòmics de l’últim segle. Tant la casa de camp de l’interior com les construccions de les comarques costaneres pateixen l’abandonament gradual de les terres i, per tant, de la funció d’aquestes construccions. Com hem dit, només de vegades aconsegueixen mantindre’s en peu gràcies a un canvi de funció (cases rurals, hotels, residències estiuenques, etc.); en menys casos continuen com a centres de producció agrícola. El mateix passa amb les alqueries, i molt més amb les barraques, construïdes amb uns materials més efímers i, per tant, més difícils de conservar sense una restauració contínua. Altres vegades la desaparició està forçada perquè s’integren a les ciutats i poblacions, ja que aquestes s’estenen pel sòl rural que les envolta. Malgrat tot, totes aquestes han format part històricament del nostre paisatge i li han donat un sentit propi i característic. L’habitatge tradicional és, doncs, un element que cal conservar juntament amb l’entorn agrícola, que ha donat sentit durant segles a la història, l’economia, els costums i a l’horitzó del territori valencià.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Cal Figuero a l’Horta de Benimaclet (foto Miquel Francés).Lechuga en la partida de Calvet d’Alboraia (foto Miquel Francés).Mas de Racó, Morella (foto ESTEPA).Masía de els Llívis, Morella (foto ESTEPA).Masía y Torre de Matella, Culla (foto ESTEPA).Alqueria de l’Aigua Fresca (foto Pep Pelechà).

Mapas

Fins no fa molts lustres, l’agricultura va ser l’activitat principal del nostre territori. Aquesta acció ha condicionat el paisatge, on els edificis, lloc d’hàbitat i espai de treball, s’eleven en aquest territori agrícola integrant i definint el paisatge. Avui dia el retrocés de la superfície de terreny conreat, els avanços en l’agricultura, així com els […]Fins no fa molts lustres, l’agricultura va ser l’activitat principal del nostre territori. Aquesta acció ha condicionat el paisatge, on els edificis, lloc d’hàbitat i espai de treball, s’eleven en aquest territori agrícola integrant i definint el paisatge. Avui dia el retrocés de la superfície de terreny conreat, els avanços en l’agricultura, així com els […]

Citas

Teodoro Llorente (1883). La Barraca.

“Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,/formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena/de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;/a son ombra, lo pa de cada dia/repartix a sos fills lo Treball sant,/i, en la taula, la Pau i l’Alegria/les flors van desfullant.
A un costat obri el pou la humida gola,/i, perquè tinga perfumat dosser,/la garlanda de flors, que al vent tremola,/estén sobre el brocal un gesmiler;/i per la franca porta, mai tancada,/les flors despreses i el flairós perfum/a dins penetren, en la dolça onada/l’aire i de la llum…
Barraca valenciana! Santa i noble/escola del Treball! Modest bressol/del que nos dóna el pa laboriós poble,/curtit pel vent i bronzejat pel sol!/Més que els palaus de jaspis i de marbres,/més que los arcs triomfals i els coliseus,/tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,/valdràs sempre als ulls meus!"

Bibliografía

ALMELA i VIVES, F. (1960).

La vivienda rural valenciana.

ARAZO, M. Á. Y JARQUE, F. (2005).

Paisajes rurales valencianos, Consellería de Agricultura, Pesca i Alimentació.

CISCAR PEIRÓ, A. (1974).

“La barraca del Bajo Segura”, Cuadernos de Geografía, nº 14, pp. 47-60.

COMAS, J. y COMAS, C. (2002).

Els massos valencians: Vilafranca 1800-1900, Castelló, Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló.

Del REY AYNAT, M. (1998).

Arquitectura rural valenciana: tipos de casas dispersas y análisis de su arquitectura, València, Dir. General de Patrimoni Artístic.

Del REY AYNAT, M. (2002).

Alqueries: paisatge i arquitectura en l’horta, amb la col. de Vicenç Rosselló, València, Consell Valencià de Cultura.

ESCRIVÀ, J. (1976).

Les nostres barraques (inici d’estudi), Mislata.

GOSÁLVEZ, V. (1998).

La barraca valenciana, causas económicas y sociales de la desaparición de la barraca de la huerta valenciana, Valencia, Icaro.

MANGE ALFÉREZ, I. (2001).

Marxalenes, de alquería islámica a barrio de Valencia, Ajuntament de València.

MELCHOR, J. M. y BENEDITO, J. (2001).

L’arquitectura rural tradicional a la ribera del Millars, Castelló, Servei de Publicacions de la Diputació Provincial.

PÉREZ COBOS, F. J. (2000).

Alquerías, masías y heredades valencianas, Valencia, Federico Doménech.

PÉREZ COBOS, F. J. (2005).

Alquerías, masías y heredades de la comunidad Valenciana, Valencia, Federico Doménech.

QUERALT TOMÀS, M. del C. (2006).

“Les barraques del delta de l’Ebre, un dels habitatges populars més antics i singulars de Catalunya”, Revista d’etnologia de Catalunya, nº 28, pp. 96-108.

SANCHIS GUARNER, M. (1999).

Les barraques valencianes, València, Inst. Alfons el Magnànim.

SÁNCHEZ SORIA, F. (1993).

“Vivienda y medio ambiente: la casa tradicional en relación con el paisaje del Bajo Segura”, Investigaciones geográficas, nº 11, pp. 263-278.

SEIJO ALONSO, F. G. (1979).

Arquitectura rústica en la región valenciana, Alicante.