Paisatges habitats

Ademuz i la seua horta

El Túria com a eix vertebrador del poblament i els regadius

El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, però ha pertangut històricament al Regne de València. El terme d’Ademuz presenta una orografia muntanyosa, ja que se situa als contraforts occidentals de la serra de Javalambre, i la seua altura principal és el turó de Tortajada (1.516 m). Als voltants d’Ademuz hi ha uns quants pics o moles com el Castro (897 m), el de la Mola (905 m) i el Cerro de la Horca (828 m), a més del Cerro Zafranares (937 m), on es troba la població.

El clima és mediterrani, el tret principal del qual és la continentalitat, a causa sobretot d’unes baixes temperatures hivernals. La temperatura mitjana anual està entorn dels 15°C, amb mitjanes en el mes més fred d’uns 7°C i en el mes més càlid de 24°C. L’amplitud tèrmica és prou elevada. Les precipitacions són escasses i irregulars, amb una mitjana anual de 450 mm. La limitació principal per als conreus de regadiu no està en unes temperatures hivernals excessivament baixes, sinó en l’alta probabilitat de patir gelades. A l’observatori d’Ademuz es registra una mitjana anual de dies de gelada pròxima als 40.

La depressió Túria-Alfambra travessa el terme d’Ademuz de nord a sud. És una gran fossa tectònica que dins de la serralada Ibèrica, separa les branques castellana i aragonesa del sector ibèric valencià. La fossa condiciona el traçat del riu Túria, en una vall central àmplia que discorre amb orientació nord-est-sud-oest, i l’estructura del relleu, amb dues falles, mestre que deixen ambdós massissos a l’est (Javalambre) i a l’oest (Javalón). La fossa és una depressió farcida de litologies argiloses blanes del Terciari superior, en contrast amb les roques calcàries cretàciques i juràssiques dels massissos circumdants, que tenen vessants abruptes coronats per moles. El recorregut del Túria i la xarxa fluvial organitzada al voltant del riu erosiona els materials terciaris fràgils que cobrin la fossa, i encaixa notablement els cursos d’aigua. El Túria, també denominat a la comarca riu Blanco, travessa el terme d’Ademuz de nord a sud i, juntament amb la població, rep les aportacions dels rius Bohilgues, les rambles del Val de la Sabina i de la Virgen i el Barranc Seco. El Túria vertebra el terme en dos sectors i alhora constitueix l’eix integrador del territori, ja que és on es localitzen les poblacions principals i les activitats econòmiques.

Les valls dels rius Túria i Bohilgues formen un corredor verd on els regadius bonifiquen les hortes de la Vega de Ademuz, en contrast amb els secans que la delimiten. Els espais regables són fruit de la labor d’incisió i de buidatge de la xarxa fluvial sobre aquests materials sedimentaris arenosos i argilosos de les depressions terciàries intramuntanyenques. El regadiu es concentra al llarg dels cursos d’aigua permanents, sobre els fèrtils al·luvions quaternaris. Hi ha una xarxa de séquies complexa i imbricada, que es distribueix per les nombroses parcel·les existents, en un traçat pràcticament inalterat des de fa segles. Les séquies-mare prenen l’aigua mitjançant assuts i discorren al peu dels vessants, de manera que es pot irrigar la totalitat d’unes valls que tenen una morfologia de fons pla. A l’horta d’Ademuz el factor que limita els regadius no és la falta d’aigua, sinó l’escassetat de terrenys aptes per al conreu, ja que aquests es redueixen a les terrasses baixes del Túria i dels seus tributaris principals. A les valls fluvials, la vegetació natural riberenca va patir una transformació dràstica, i actualment es redueix a franges estretes al llarg dels llits. L’estrat arbori el formen àlbers, xops i salzes, acompanyats de vegetació de ribera com joncs, esbarzers i canyissos i espècies herbàcies.

L’agricultura, fins fa algunes dècades, ha sigut la font principal d’ingressos al municipi d’Ademuz, però en l’actualitat ha entrat en una regressió notòria. El conreu de regadiu predominant és la pomera, en les diverses varietats, amb 1.200 ha. Al secà, l’ametler és el conreu predominant i, com que el terreny és tan abrupte, es conrea en bancals. Nombroses terres són improductives al terme a causa de la despoblació, provocada per una emigració forta des de mitjans del segle xx, per la baixa rendibilitat de les produccions i per l’envelliment dels agricultors. A més, el règim de gelades condiciona l’existència d’uns conreus d’autoconsum, dels quals molt pocs tenen possibilitats comercials.

Encara que ja hi havia restes arqueològiques del neolític, dels ibers i dels romans, cosa que suposa una ocupació primerenca de la zona, en les fonts documentals àrabs es deixa constància de la fortalesa d’Al-D?m?s. Ademuz era un emplaçament estratègic a causa de la situació defensiva avantatjosa, ja que es localitzava al turó Zafranares, a l’abric del castell, una fortalesa a la confluència de la vall del Túria amb el riu Bohilgues i la Rambla del Val de la Sabina. Així mateix, era un encreuament de camins, una tradicional via de pas natural des de les terres aragoneses fins a la ciutat de València. Des del lloc on es troba dominava el riu Túria, per la qual cosa tenia una importància econòmica destacada, perquè se situava al centre de les hortes de la comarca.

El nucli urbà d’Ademuz es localitza al marge dret del riu Túria, entre la confluència amb la Rambla de la Virgen al nord, i amb el riu Bohilgues, al sud. És un assentament que va sorgir a la part alta del vessant oriental del turó Zafranares, a 741 metres sobre el nivell del mar, al costat de la muralla del castell. S’estén en un pendent pronunciat i de manera escalonada, per la qual cosa el desenvolupament urbà és clarament descendent, cap als dipòsits quaternaris del fons de la vall. A pesar de la ubicació, pròxima als regadius, ocupa la porció de sòls fèrtils més menuda, ja que la població se situa a una certa altura sobre el Túria. El nucli originari se situava al peu del castell i coincideix aproximadament amb el barri del Vallado. Presenta un entramat urbà que resulta de l’antiga configuració defensiva del castell, situat a la part alta. Els carrers són llargs, estrets i sinuosos, alguns dels quals es troben escalonats. L’evolució de la població es va fer des de la part més alta del barri del Vallado cap al barri del Molino i la Rambla de la Virgen.

A la zona més elevada de la població d’Ademuz se situen les ruïnes del castell medieval, del qual encara poden observar-se algunes mostres de la construcció primitiva. Al recinte derruït del castell es troben les restes de l’ermita de Santa Bárbara, construïda en la segona meitat del segle xvii, al lloc on es trobava l’església originària de San Pedro Intramuros. Del perímetre emmurallat de la vila medieval queden vestigis a l’interior d’alguns habitatges i al Portal de San Vicente, que és una de les quatre entrades a la ciutat i l’element més ben conservat. L’església arxiprestal de San Pedro y San Pablo és una construcció de dimensions notables, edificada en el segle xvii quan es va afonar el temple anterior en el terratrèmol de l’any 1659. L’ermita romànica de la Virgen de la Huerta va ser erigida en el segle xiii sobre una antiga construcció àrab, i en l’actualitat encara conserva una inscripció de l’Alcorà. Té tres naus separades per arcs apuntats i un atri ampli, a més d’una cúpula arredonida i una altra de piramidal, la doble espadanya de pedra treballada i un porxo sostingut per dues columnes de pedra. Finalment, convé ressenyar l’ermita de San Joaquín, que és una construcció de planta quadrada d’estil gòtic, que formava part de l’antic Hospital de Pobres de Santa Ana.

 

Miguel Antequera Fernández
Ghaleb Fansa
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Ermita de Nuestra Señora de la Huerta. Siglo XIV (foto Pep Pelechà).Poza del río Bohilgues (foto Pep Pelechà).Microreserva de flora y fauna en el río Bohilgues (foto Pep Pelechà).Río Bohilgues (foto Pep Pelechà).Río Bohilgues (foto Pep Pelechà).El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, […]La Veguilla, regada por el río Bohilgues (foto Pep Pelechà).Casas Altas (foto Pep Pelechà).Ademuz (foto Pep Pelechà).

Mapas

El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, […]El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, […]El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, […]

Citas

A. Sánchez Garzón (2000)
Desde el Rincón de Ademuz

“Los restos de la ermita de Santa Bárbara, con la techumbre hundida y los muros desmochados, se hallan en lo alto del cerro sobre el que se asentó el antiguo castillo medieval, primero musulmán y después cristiano. A los pies de las ruinas del santuario, el caserío de la villa se apiña ladera abajo, centrado por la pétrea mole dorada del magnífico templo arciprestal de San Pedro y San Pablo Apóstoles, desparramándose luego hasta arribar
a las mismas riberas del Turia”.

Antonio J. Cavanilles (1797)
Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.

"Desde las cercanías de Castielfabib hasta el mismo Ademuz, esto es, por espacio de dos horas, y al norte de ésta última villa entre los montes y el río por algunas leguas se ven elevados cerros, que las aguas han desmoronado y cortado de varios modos. Todos ellos desde la raíz hasta la cumbre se componen de zonas o capas perfectamente horizontales de un pie de grueso, con corta diferencia, arregladas de este modo: la inferior o base es de tierra roxa arcillosa con porción de cieno, sobre la qual descansa otra tan dura como la misma piedra; síguense otros como bancos sobrepuestos de la misma substancia, que suelen alternar con algunas capas de cantitos rodados, cubiertos últimamente de tierra, y sobre esta una almendrilla, o bien sea hormigón, de algunos pies de grueso, compuesto de cantitos engastados en piedra endurecida". (…)
"A muy corta distancia de Torre baxa se vadea el Ebrón, y se entra de nuevo en el camino de Ademuz, que sigue por la derecha del Turia atravesando lomas y cerros arcillosos. Estos y otros muchos de la misma naturaleza que se hallan en la comarca suministran al río tierra roxa, que tiñe y carga sobremanera las aguas, sirviendo después de abono a los campos donde estas descansan y se sumen. Veianse al paso las huertas de Ademuz, que ocupan las riberas del Turia hasta la villa".

A. J. Pérez Cueva (2008)
Rincón de Ademuz: Medio físico y regadío tradicional.

"Así pues, la red fluvial del Turia y de sus afluentes, encajada en el relleno de materiales terciarios de la depresión tectónica, ha formado un sistema de valles, más o menos amplios en función de la importancia del río, flanqueados por abruptas laderas coronadas por muelas".

R. Fombuena Vidal (2008)
“De Torre-Alta a Casas-Bajas”. Mis huellas por el Rincón de Ademuz.

Desde su “Torre” a las “Casas”.
Desde la "Alta" a las "Bajas"
el Turia cruza el “Rincón”
pasando por Ademuz

R. Fombuena Vidal (2003)
“Amanecer en Ademuz”. El Turia por su Rincón

Sobre la tierra en flor, sobre tu lecho
disfruta la mirada a tu medida,
en un “Rincón” de paz que se hace vida
al sentir el paisaje sobre el pecho.

Como ramo pascual, como provecho,
milagro que la vista revalida,
pueblo en solana y tierra prometida
que sabe hacer jardín en tu barbecho.

Con la mirada, en punta, cual vigía.
Y ese fragor de historia en lejanía,
te veo bajo el sol en cada esquina.

“Zafranares”, te ensalza la figura,
junto al “El Castro”, el pueblo se adivina
sobre el Turia abrazado a tu cintura.

Bibliografía

ARAZO, Mª. A. y JARQUE, F. (1998).

El Rincón de Ademuz. Ed. Diputació Provincial de Valencia.

CASQUEL, T. (2004).

Agrorutas del Rincón de Ademuz: la isla del Turia. Centre Excursionista de València.

ESLAVA BLASCO, R. (2007).

Ademuz y su patrimonio histórico-artístico. Ayuntamiento de Ademuz.

FOMBUENA VIDAL, R. (2003).

El Turia por su Rincón. Autoedición.

FOMBUENA VIDAL, R. (2008).

Mis huellas por el Rincón de Ademuz. Ayuntamiento de Ademuz.

GÓMEZ, T. y RUIZ, N. (2011).

El Rincón de Ademuz y su entorno: rutas, mapas y fotografías. Ediciones Rodeno.

HERMOSILLA, J. (2008).

“El Rincón de Ademuz: Geografía y patrimonio hidráulico”. En Hermosilla, J. (dir.). Las vegas tradicionales del Alto Turia: sistemas y paisajes de regadío. Colección Regadíos Históricos Valencianos, nº 10. Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià y Universitat de València. 12-16.

PÉREZ CUEVA, A. J. (2008).

“Rincón de Ademuz: Medio físico y regadío tradicional”. En Hermosilla, J. (dir.). Las vegas tradicionales del Alto Turia: sistemas y paisajes de regadío. Colección Regadíos Históricos Valencianos, nº 10. Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià y Universitat de València. 17-22.

RODRIGO ALFONSO, C. (1998).

El Rincón de Ademuz. Análisis geográfico comarcal. Asociación para el Desarrollo Integral del Rincón de Ademuz (ADIRA).

Rodrigo Alfonso, C. (2007).

El Rincón de Ademuz encrucijada de caminos. Guía turística comarcal. Grupo de Acción Local Rincón de Ademuz.

Sánchez Garzón, A. (2000).

Desde el Rincón de Ademuz. Torrebaja (Valencia): Autoedición.