Paisatges habitats

Alboraia

La seua horta i la xufa

El municipi d’Alboraia es localitza a la plana litoral valenciana, al si de l’Horta de València, un dels paisatges culturals més importants de la conca mediterrània. Geomorfològicament, l’Horta està conformada per una plana de tipus deltaic-albuferenc, construïda en aquest sector per les aportacions sedimentàries del riu Túria i del Barranc de Carraixet. Però ha sigut el treball de l’ésser humà al llarg de la història que ha transformat aquest pla en un dels espais valencians més productius, estètics i simbòlics. La dinàmica agrícola de l’horta ha sigut canviant en el temps. Progressivament es va ocupar el pla, es van crear els primers drenatges, es van obrir les primeres séquies, es va estructurar el parcel·lari, els camins i els assentaments i es van assajar diferents conreus. Un d’aquests, introduït en l’edat mitjana pels musulmans, és la xufa, que dóna personalitat al paisatge de l’Horta Nord i que serveix de matèria primera per a l’elaboració de l’orxata.

L’àrea metropolitana de València es correspon en gran mesura amb les comarques de l’Horta Nord, l’Horta Oest i l’Horta Sud. Encara que actualment és un espai geogràfic multifuncional en què l’agricultura ha perdut protagonisme des del punt de vista econòmic a causa de processos urbans i industrials, aquesta continua sent la base del paisatge d’horta. Es tracta d’un espai de conreus irrigats amb un valor paisatgístic internacionalment reconegut, gràcies a l’Informe Dobris (1998) de l’Agència Europea de Medi Ambient, en el qual se la considera com un referent dels paisatges de regadiu històric de la conca mediterrània, ja que es tracta d’una de les sis hortes mediterrànies mil·lenàries que perduren a tot Europa. El seu paisatge actual és el resultat dels canvis succeïts al llarg dels segles al territori: l’herència de les societats assentades canviants, les diverses activitats comercials desenvolupades i dels diversos avanços agrícoles. És al si d’aquest espai metropolità de l’Horta Nord, l’horta d’Alboraia està definida fonamentalment pels regs de la séquia de Rascanya, que també rega els municipis de Tavernes Blanques i Almàssera.

En sentit estricte, la històrica Horta de València se cenyeix a l’àrea compresa dins dels límits hídrics de les set séquies del Tribunal de les Aigües de València (Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, el doblet de Quart i Benagéber-Faitanar, Tormos, Rascanya i Mestalla), a més de la séquia reial de Montcada i de franques i marjals. Com a paisatge de regadiu, té els orígens en el segle viii, fa aproximadament uns 1300 anys, coincidint amb l’arribada de grups tribals musulmans a la península Ibèrica, que es van instal·lar al voltant de la reduïda ciutat episcopal romanovisigoda denominada Valentia. Diversos historiadors atribueixen a aquests colonitzadors musulmans l’inici del paisatge de l’Horta tal com la concebem avui dia, mitjançant la construcció dels primers sistemes hidràulics, trama bàsica i primordial del paisatge de regadiu, i la instauració de les primeres alqueries andalusines. Aquesta arquitectura espacial, constituïda pels sistemes hidràulics d’origen medieval, disposava de punts de captació (assuts) al riu Túria, entre Manises i Paterna.

Durant l’època baixmedieval cristiana, l’Horta presentava un paisatge predominantment cerealístic, fonamentalment de blat i ségol, on es conreaven també vinyes i superfícies reduïdes d’hortalisses i fruiters situats als marges dels camps i séquies. Però al final del segle xv, va començar a presentar un paisatge de camps tancats amb poca horitzontalitat, a causa d’un procés d’arborització –resultat de la introducció de la morera als marges de les séquies i a les parcel·les conreades. Aquest canvi de paisatge va ser impulsat per un canvi econòmic a la capital valenciana, que es va convertir en un centre manufacturer de la seda important. Tanmateix, aquest espai torna a obrir-se amb la reaparició dels conreus vegetals i cereals promoguts per la crisi industrial de la seda i la seua possible exportació durant la segona meitat del segle xviii (intercanvi comercial).

Les transformacions en el paisatge de l’Horta han sigut constants en la història a causa dels canvis en el tipus de conreu. Al principi del segle xix, l’arròs experimenta una expansió més enllà del llac de l’Albufera i la introducció de nous productes procedents d’Amèrica com les tomaques, els pimentons, les creïlles o la dacsa, afavoreix l’extinció dels conreus de morera. La comercialització de la taronja també participarà d’aquest canvi paisatgístic. Encara que era un producte ja conegut, l’expansió dels cítrics a l’horta de València es va produir en les dècades del 1950 i 1960, amb una localització ben marcada a les zones altes de la séquia reial de Montcada, des de Burjassot fins a Puçol, que guanya terreny. Tanmateix, a les zones més pròximes a la ciutat de València, i especialment a l’Horta Nord, on se situa Alboraia, el conreu no arbrat és predominant. En aquesta zona, tot i que la diversitat de conreus ja no és tan elevada i han desaparegut moltes hortalisses clàssiques, les zones de Benimaclet a Alboraia, Meliana i fins a Albuixec, i també l’entorn dels camins de Montcada a Borbotó i Carpesa, i del camí vell de Godella, són dels pocs àmbits on encara es manté aquesta imatge de camps oberts.

Com ja hem dit abans, uns dels elements estructurants del paisatge de l’Horta són els sistemes hidràulics. Els que s’han mantingut més estables en el temps són aquells que irriguen el costat nord del riu Túria: quatre sistemes hidràulics i quatre comunes (Montcada, Tormos, Rascanya i Mestalla).

D’aquests quatre canals d’irrigació, la séquia de Rascanya és la que aporta aigua als conreus del terme d’Alboraia. En l’actualitat, la séquia de Rascanya agafa el seu cabal de l’assut del Repartiment, més conegut com “La Cassola”, però històricament aquest sistema de reg captava les aigües en un assut propi aigües avall, destruït després de la riuada del 1957. A l’altura del Molí de Canyars, al terme de Tavernes Blanques, el cabal de la séquia de Rascanya es reparteix entre dos canals. Des d’aquest partidor, denominat “Llengües de Riquera o d’Alboraia-Almàssera” parteix el braç d’Alboraia, que naix al canal dret i pren direcció sud-est, creua el nucli urbà de Tavernes Blanques, ix a la llum fluint paral·lel al Barranc de Carraixet en terme d’Alboraia, irriga la partida dels Desamparats, i acaba a les llengües de Miracle-Gaiato. D’aquest últim element hidràulic, el canal de l’esquerra dóna lloc al braç del Gaiato, que continua cap al nord del terme i travessa el Barranc de Carraixet mitjançant un sifó, que irriga conreus d’Almàssera i la zona septentrional d’Alboraia. El Braç del Miracle i les seues derivacions, reguen la superfície fitada al nord pel Barranc de Carraixet i al sud per la séquia de la Mar, fins a la platja d’Alboraia. A més d’estructurar el paisatge agrícola de l’horta d’Alboraia, la séquia de Rascanya conté, distribuïts sobre el seu caixer o els dels seus braços, diversos elements del patrimoni hidràulic com són els partidors o llengües, o els quatre molins fariners.

Per tant, l’horta d’Alboraia, totalment integrada a l’horta de València, presenta un paisatge agrari predominantment herbaci (un 97% de la superfície conreada on la xufa és certament rellevant), esguitat d’antigues alqueries, moltes restaurades per a incloure altres activitats deslligades de l’habitatge tradicional. Les seues més de 500 hectàrees de sòl agrícola de regadiu es troben dividides en dues grans illes pel Barranc de Carraixet i el polígon industrial (Camí del Mar). La zona septentrional rep aigua principalment del braç de Gaiato, mentre que els camps meridionals són irrigats principalment pel braç d’Alboraia, el braç del Miracle i la séquia del Palmar, que parteixen de la séquia de la Font. Aquests terrenys agrícoles no es troben visualment connectats amb el mar, les seues vistes es troben obstaculitzades per construccions urbanes i infraestructures viàries, concretament les vies del ferrocarril, l’Autopista V-21, una zona comercial, una zona residencial turística denominada “Port Saplaya” i les edificacions de la Patacona, totes fetes sobre terrenys guanyats a l’horta al principi dels 70 i, posteriorment, durant els primers anys del 2000.

Alboraia és dels municipis que conserven una major presència de conreus no arbrat, segons dades del 2015; únicament un 3% dels seus terrenys conreats acull fruiters. Aquests últims anys, el conreu herbaci amb més representació al terme ha sigut la xufa. A pesar que en els anys 2014 i 2015 hi ha hagut una notable expansió de conreus de ceba i creïlles, associats a una demanda comercial forta, el conreu de la xufa continua ocupant una superfície destacada. Aquest tubèrcul ja envaïa les terres d’Alboraia en el segle xviii, dada que recull el gran botànic i naturalista valencià, Antonio José Cavanilles y Palop, en les seues Observaciones sobre la Historia Natural del Reyno de Valencia de 1795: “A dichos frutos se añade uno peculiar á los lugares de Almàssera y Alboraia, que es la juncia avellanada, llamada vulgarmente chufas, y por Linneo Cyperus esculentus. En los citados lugares de Almàssera y Alboraia se destinan á esta cosecha 180 hanegadas, que deben producir 750 reales. Las chufas están cubierta de una epidermis sutil entre ceniciento y roxo, son aovaladas, y más pequeñas que la avellana mondada; lo interior es sólido, blanco y algo dulce, que Laguna dice enxugar y confortar el estómago. El vulgo las come teniéndose ántes en agua doce horas: en Madrid y otras partes sirven para las orchatas que se venden con dicho nombre.”

La xufa coneguda com la “xufa de València” fa referència a l’espècie Cyperus esculentus L. var. Sativus Boeckeler, anomenada comunament jónçara aixamfranada; el seu processament en les diverses fases (plantació, llavat, assecat i selecció) és controlat pel Consell Regulador de Denominació d’Origen, a fi de garantir-ne la qualitat i el valor en el mercat. Es defineix com una planta vivaç amb fulles de color verd fosc, que poden arribar als 80 a 100 cm d’altura. Aquest vegetal produeix uns tubèrculs comestibles, que es poden consumir en cru o ser usats com a matèria primera en la producció d’orxata.

El Cyperus esculentus creix de manera silvestre en zones humides, perquè es tracta d’una espècie que necessita una aportació hídrica freqüent, d’ací la importància del sistema de reg a la zona on es conrea. La data de plantació ha variat al llarg dels anys. Tradicionalment es duia a terme al principi de juliol, després de la collita de blat; però actualment, sol fer-se al maig, abril o, fins i tot, en la segona quinzena de març, per a incrementar-ne la producció. Els seus tubèrculs es recol·lecten entre els mesos de novembre i gener, una vegada que la part aèria de la planta s’ha assecat completament. En aquesta agricultura habitualment s’alterna el conreu de xufa amb altres conreus hortícoles com la creïlla primerenca, la carxofa, la col, la ceba bavosa, el nap, la xirivia, la carlota o l’encisam, encara que és freqüent observar repeticions del conreu.

Pràcticament la totalitat de la superfície dedicada al conreu de la xufa a Espanya (?600 ha) està situada a la província de València, més concretament, a la comarca de l’Horta Nord. Les condicions del terreny d’anivellació, l’absència de pedres, la humitat elevada i l’alta temperatura que aconsegueixen els sòls afavoreixen el rendiment de la xufa en aquesta comarca. Durant l’any 2015, 18 municipis de l’Horta de València van produir xufa, dels quals el municipi de València va acollir al voltant d’un 36% de la superfície dedicada a aquest conreu (incloent-hi les pedanies de Borbotó, Carpesa i Poble-Nou localitzades a l’Horta Nord), seguit dels termes d’Alboraia amb un 26% i d’Almàssera amb un 11%. Però cal recordar que només la producció de 16 d’aquests municipis es troba regulada per la figura de Denominació d’Origen Protegida Xufa de València. Aquests són: Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixec, Alfara del Patriarca, Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, Foios, Godella, Meliana, Montcada, Paterna, Rocafort, Tavernes Blanques, València i Vinalesa.

 

Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Campo sembrado de chufa (foto Miquel Francés).Campo de chufa (foto Miquel Francés).Cremà de la Chufa (foto Miquel Francés).Campo de chufa (foto Miquel Francés).Preparación tradicional del campo de chufa (foto Miquel Francés).Lavado de la chufa (foto Miquel Francés).Secadero de chufa (foto Miquel Francés).Orchata y fartones (foto Miquel Francés).

Mapas

El municipi d’Alboraia es localitza a la plana litoral valenciana, al si de l’Horta de València, un dels paisatges culturals més importants de la conca mediterrània. Geomorfològicament, l’Horta està conformada per una plana de tipus deltaic-albuferenc, construïda en aquest sector per les aportacions sedimentàries del riu Túria i del Barranc de Carraixet. Però ha sigut […]El municipi d’Alboraia es localitza a la plana litoral valenciana, al si de l’Horta de València, un dels paisatges culturals més importants de la conca mediterrània. Geomorfològicament, l’Horta està conformada per una plana de tipus deltaic-albuferenc, construïda en aquest sector per les aportacions sedimentàries del riu Túria i del Barranc de Carraixet. Però ha sigut […]El municipi d’Alboraia es localitza a la plana litoral valenciana, al si de l’Horta de València, un dels paisatges culturals més importants de la conca mediterrània. Geomorfològicament, l’Horta està conformada per una plana de tipus deltaic-albuferenc, construïda en aquest sector per les aportacions sedimentàries del riu Túria i del Barranc de Carraixet. Però ha sigut […]

Citas

A. J. CAVANILLES (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Imprenta Real, Madrid, 1797 (Edición facsímil, Valencia, 1981).

“A dichos frutos se añade uno peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya, que es la juncia avellanada, llamada vulgarmente chufas, y por Linneo Cyperus Esculentus… Tiene las raíces fibrosas y roxizas, a las que están asidos muchos tubérculos, que son las chufas. Sus tallos son triangulares, lisos, sin hojas y de dos atres pies de altura, terminados por una especie de parasol, cuyos rayos desiguales sostienen las espiguitas angostas y doradas donde están las flores”.

Bibliografía

CARMONA, P. y RUIZ, J. M. (2007).

“El medio físico de l’Horta”, en HERMOSILLA, J. (dir) El patrimonio hidráulico del Bajo Turia: l’Horta de València, Valencia, Conselleria de Cultura y Deporte y Departament de Geografía de la UVEG, pp. 30-44.

GLICK, T. F. (1988).

Regadío y sociedad en la Valencia medieval, Valencia, del Cenia al Segura, (reedición 2004, Valencia, Biblioteca Valenciana).

HERMOSILLA, J. (2012).

“La Huerta de Valencia. Un modelo de espacio agrícola, social, económico y cultural en crisis”, en ROMERO, J. y FRANCÉS, M. (eds.) La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con un futuro incierto, PUV Universitat de València, pp 99-112.

HERMOSILLA, J (2007).

“Paisaje, regadío histórico y patrimonio hidráulico de l’Horta de Valencia”, en HERMOSILLA, J. (dir) El patrimonio hidráulico del Bajo Turia: l’Horta de València, Valencia, Conselleria de Cultura y Deporte y Departament de Geografía de la UVEG, pp. 13-28.

IRANZO, E. (2014).

“La Huerta de Valencia. Incertidumbre para un paisaje cultural ancestral”, en Molinero et al. (coords) Atlas de los paisajes agrarios de España, Madrid, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, pp. 513-532.

MATA, R. (2012).

“¿Por qué proteger hoy la Huerta de Valencia?”, en ROMERO, J. y FRANCÉS, M. (eds.) La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con un futuro incierto, PUV Universitat de València, pp. 197-203.

MUÑOZ, A. (2009).

Plan de la Huerta de Valencia. Un paisaje cultural milenario. Volumen 1, Estrategias de preservación y gestión, Valencia, Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, p. 157.

ROSELLÓ, V. (2002).

“El medi físic: la definició del paisatge”, en Del REY, M. et al. Alqueries: paisatges i arquitectura de l’horta, pp. 15-18.

SORIANO, J. M. (dir) (2014).

El gran libro de la horchata y de la chufa de Valencia, Valencia, Col.leccions de les clíniques de la Universitat de València, 175p.