Paisatges fluvials

Las Hoces del Cabriel

Un viatge de meandres des de Los Cuchillos fins al Xúquer

El riu Cabriel discorre sinuós i crea un conjunt de meandres singular, entre els embassaments de Contreras i Embarcaderos, a Cofrentes, lloc on conflueix amb el riu Xúquer. El Cabriel, frontera natural entre Castella la Manxa i la Comunitat Valenciana, ens ha brindat en el seu curs un dels paisatges fluvials mediterranis més bells i capritxosos. La seua dinàmica fluvial, condicionada pels trets climàtics, la litologia de la zona i la producció hidroelèctrica, ens presenta un riu perenne replet de riquesa vegetal i animal.

En aquest tram, entre Contreras i Embarcaderos, el riu s’encaixa en l’altiplà valencianomanxec i talla un canyó profund i angost, alhora que forma meandres entre els materials calcaris i guixencs mesozoics. El resultat és un paisatge abrupte, de formacions geomorfològiques curioses, hostil per la poca accessibilitat i per un trànsit difícil, i potser també per això encara està excel·lentment conservat.

 

La formació de les Hoces

En sentit estricte, les Hoces del Cabriel són un conjunt de meandres formats per l’encaixament del riu sobre materials del cretaci i del miocé, que s’estenen durant deu quilòmetres entre el paratge de Los Cuchillos i el pont de Vadocañas. Tanmateix, denominem Hoces del Cabriel a un tram major del riu Cabriel i les riberes, comprés entre les províncies de Conca, Albacete i València, els trets geològics, geomorfològics, botànics i faunístics del qual han motivat les administracions valenciana i castellanomanxega a declarar-lo espai protegit sota dues figures legals de protecció: Parc Natural des de 2005, en el cas de la Comunitat Valenciana, i Reserva Natural, en el cas de Castella la Manxa. Al llarg d’un tram d’uns 60 km, el riu ha llaurat una vall estreta i profunda, de meandres molt pronunciats, sempre sota el control de la litologia dominant de l’àrea.

L’acció erosiva de les aigües, l’acció de la gravetat i el vent actuen com a principals agents formadors de les gorges, que reben els meandres per la forma de falç que dibuixa el riu. Aquestes s’han format per un procés continu d’excavació del riu durant el pliocé superior i quaternari, que va buidar primer els conglomerats miocens del rebliment terciari i va incidir posteriorment sobre les dolomies i calcàries del cretaci superior. El resultat és una vall de parets molt verticals i resistents a l’erosió, que s’eixampla quan els materials són menys resistents a l’erosió fluvial.

Aigües amunt de les Hoces, però a la vall mateixa, es localitzen Los Cuchillos del Cabriel. Es tracta d’una formació rocosa singular i espectacular, constituïda per estrats verticals a manera d’enormes agulles pètries. Los Cuchillos són el resultat de l’erosió diferencial, que ha actuat sobre els estrats argilosos que hi ha entre els paquets de dolomies del cretaci superior; els estrats de dolomies han quedat separats els uns dels altres i han donat lloc a grans crestes verticals, que escorten el pas de les aigües.

 

Hàbitats diversos lligats pel riu

El riu Cabriel actua com a corredor biològic de primer ordre; connecta i permet el flux d’energia, de materials i de vida entre diferents espais naturals castellans i valencians. En l’àmbit del Parc Natural Hoces del Cabriel es poden identificar diferents hàbitats amb els ecosistemes més representatius, encara que en el seu funcionament s’endevina la interconnexió amb ecosistemes dels hàbitats veïns. Les Hoces del Cabriel concentren en una franja estreta el medi fluvial, el bosc de ribera, els espais agrícoles, els nuclis de població, el bosc i el sotabosc mediterrani i les zones muntanyoses; un conjunt d’hàbitats que donen lloc a un mosaic paisatgístic caracteritzat per la importància ecològica, però també per les manifestacions culturals que hi ha.

En el medi fluvial, les aigües netes i el cabal abundant permeten una explosió de vida, alhora que afavoreixen l’estructuració d’altres hàbitats com el bosc de ribera. El fons, de materials fins en unes zones i de graves en altres, permet el creixement d’una vegetació aquàtica; juntament amb aquesta, funciona com a refugi d’organismes invertebrats i de peixos, que són al temps aliment d’amfibis, rèptils, aus i mamífers tan interessants per la seua singularitat com la llúdria. Un altre dels hàbitats és el bosc de ribera, que conforma una franja estreta de vegetació, a cada marge del riu, allà on l’activitat agrícola no l’ha arrasat per aprofitar-se de la fertilitat de les planes.

Aquesta formació està composta per jonqueres, canyars, falagueres, gramínies, enfiladisses, baladres, tamarits i arbres com els àlbers, els xops, els salzes i els oms. El conjunt, lineal i molt estètic en el canvi d’estació, ofereix un refugi i un aliment excel·lent a una fauna rica. Aus com la merla, el pit-roig o el rossinyol escorten des de l’aire mamífers com el porc senglar, el rabosot, la fagina, la geneta o el gat salvatge, que s’alimenten dels insectes, bulbs i rosegadors menuts refugiats entre els arbustos. A més, l’escassa presència humana propicia una bona salut de la flora i la fauna present, que configuren ecosistemes riparis de gran valor natural i un hàbitat refugi de diverses espècies en perill d’extinció. Aquests ecosistemes de ribera, juntament amb el color de les litologies que afloren i la làmina d’aigua, generen uns mosaics paisatgístics d’una gran bellesa. A pocs metres de la vora, el bosc de ribera deixa pas a formacions arbustives intercalades amb boscos de coníferes, que cobreixen els vessants de la vall de les Hoces del Cabriel. Els pins, que majoritàriament són blancs, encara que també n’hi ha de pinastre i una mica menys de pinyoners, estan envoltats d’alzines, arboços, roures reboll i savines o de matolls compostos de lladerns, coscolls, llentiscles, ginebres, brucs, argilagues i plantes aromàtiques. La fauna, una part de la qual també alterna el bosc de ribera, és rica i variada: les aus rapaces, els carnívors menuts, els ungulats, alguns en règim de semillibertat associats a finques cinegètiques i els rosegadors són els grups més representatius.

 

Riquesa cultural i patrimonial al voltant del riu

Ningú ignora que les peculiaritats geomorfològiques, la presència d’una làmina d’aigua corrent permanent, la vegetació exuberant i la fauna rica són els principals actius i atractius de les Hoces del Cabriel. Tanmateix, als valors ecològics i ambientals d’aquest espai declarat Parc Natural, cal afegir les estructures antròpiques lligades a l’aprofitament del riu, al seu control, o a la recollida de materials. A les riberes hi ha assentaments humans de diferent entitat que mantenen, a més del seu caràcter rural, elements del patrimoni religiós, arquitectònic i cultural d’interés: caserius, corrals, esglésies, ermites, refugis de pastor, salines, molins…

La pràctica de l’agricultura també ha deixat empremta a les Hoces, sense la qual no es pot entendre aquest paisatge de plana fluvial. L’acumulació de depòsits al·luvials i l’encaixament del riu ha propiciat el conreu de les terrasses fluvials generades. Les infraestructures de reg com són els assuts, la coneguda sénia de Casas del Río i les séquies, han permés la irrigació de la plana. Les hortes i els cultius arbrats d’aquesta plana incrementen el valor ecològic i paisatgístic del paratge.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

El río Cabriel meandriza espectacularmente adaptándose a la naturaleza de los materiales geológicos (foto ESTEPA).Los Cuchillos del Cabriel (foto Adela Talavera).(foto Adela Talavera).(foto Adela Talavera).(foto Adela Talavera).Río Cabriel (foto Adela Talavera).Embalse de Contreras (foto Adela Talavera).Vista aérea del río Cabriel (foto ESTEPA).

Mapas

El riu Cabriel discorre sinuós i crea un conjunt de meandres singular, entre els embassaments de Contreras i Embarcaderos, a Cofrentes, lloc on conflueix amb el riu Xúquer. El Cabriel, frontera natural entre Castella la Manxa i la Comunitat Valenciana, ens ha brindat en el seu curs un dels paisatges fluvials mediterranis més bells i […]El riu Cabriel discorre sinuós i crea un conjunt de meandres singular, entre els embassaments de Contreras i Embarcaderos, a Cofrentes, lloc on conflueix amb el riu Xúquer. El Cabriel, frontera natural entre Castella la Manxa i la Comunitat Valenciana, ens ha brindat en el seu curs un dels paisatges fluvials mediterranis més bells i […]

Citas

José Manuel Almerich Iborra (1997). Caminos, Parajes y Paisajes abiertos al Mediterráneo.

“El río Cabriel es el más importante de los afluentes del Júcar y sin duda, el paraje fluvial mejor conservado de la Comunidad Valenciana y Castilla la Mancha [...]. Los Cuchillos de Contreras,[...] es uno de los más interesantes ejemplos existentes de estratificación vertical, originida por la rotura del estrato calizo y una posterior compresión que provocó su levantamiento hasta situarlo en posición vertical. La posterior acción erosiva del río, la lluvia y el viento, formaron estas peculiares agujas [...] Poco después del valle de Fuenseca, el río se vuelve a encañonar, esta vez de forma mucho más violenta, encajándose en un profundo surco, formando amplios meandros y creando un paisaje salvaje...”

Pascual Madoz (1845). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar.

“[...] y se introduce en la provincia de Valencia por el part. de Jarafuel y término del l. de Cofrentes en el que confluye con el Júcar, perdiendo allí su nombre. [...] Sus aguas son esquisitas y cría excelentes truchas, anguilas, barbos y algunas tortugas.”

Alejandro Pérez Cueva (2005). El regadío histórico en la comarca de Requena-Utiel.

“Por tanto, ¿cuáles son las razones de tan escaso aprovechamiento de un río tan abundante y regular? Básicamente tres: la principal, como veremos a continuación, es la escasa presencia de terrazas fluviales aprovechables y su atomización espacial (propia de un río con meandros encajados). Otra razón estriba en el delicado equilibrio entre un río caudaloso que exige pocos y resistentes azudes, y la enorme dificultad del trazado de las acequias madre (muy difíciles de llevar por las partes cóncavas de los meandros encajados). En otras palabras, un río tan importante y agresivo como es el Cabriel no facilita que haya sistemas de regadío basados en pequeños azudes, y por otra parte, la topografía del valle no permite que se construyan acequias grandes y largas abastecidas por azudes grandes”

Bibliografía

BARRACHINA, E. (2006).

Las Hoces del Cabriel, Alzira, Edicions Bromera. 158 p.

HERMOSILLA, J. (1999).

Los paisajes del agua en el Valle de Ayora, Buñol, Edita Mancomunidad Comarcal del Valle de Ayora-Cofrentes.

HERMOSILLA, J. (2005).

El patrimonio de los regadíos tradicionales en la comarca de Requena-Utiel, Valencia, Generalitat Valenciana.

PIQUERAS, J. (1997).

Geografía de la meseta de Requena-Utiel, Requena, Centro de Estudios Requenenses. 210p.

PIQUERAS, J. (1999).

El espacio valenciano: una síntesis geográfica, Valencia, Editorial Gules. 392 p.