Paisatges agraris

El Nord Valencià

Murs de pedra sobre pedra

Les altes serres i moles, els corredors i els canals repetits i els congostos profunds del nord valencià recorden l’esquelet descarnat i devastat per l’erosió de què parla Plató en el Críties. Sovint per aquests deserts també aflora més roca mare que terra fèrtil. Aquesta escassetat de sòl ha sigut suplida per segles d’activitat humana: la gent ha buidat a palades les pedreres i, amb això, han alçat els marges de les parcel·les de conreu i els murs de les cases; han tapiat sénies, han tancat parcel·les i han delimitat les finques. Fins i tot han inventat espais productius gairebé impossibles. Ho han fet amb tot el que disposaven: pedra, força de treball i destresa. Així, encara que els afloraments rocosos continuen sent la matriu geològica del medi rural, la pedra sobre pedra constitueix una marca de l’abast de la manufactura humana secular en aquestes terres aspres de secà. Els habitants d’aquests llocs, fent de la necessitat virtut, van remodelar el seu entorn natural fins a conformar els espais agropastorils i l’àmbit del comú i del domèstic. I ho van fer amb criteris productius per mitjà de l’ús de pedra i argamassa en uns casos i, sobretot, amb la tècnica de la pedra seca (a aquesta última modalitat es refereixen aquestes pàgines).

L’art d’aparellar la pedra en sec –fruit de l’experiència de moltes generacions a la conca mediterrània– utilitza una matèria primera molt abundant i aconsegueix una tipologia variada de construccions admirables. La tècnica, inspirada en el principi de l’economia i la claredat geomètrica i adaptada a les necessitats quotidianes del món rural, consisteix en la superposició de filades de pedra sense argamassa. No hi ha pedra roïna i tota té el seu lloc al mur. L’objectiu del constructor expert és aconseguir la màxima estabilitat, per a la qual cosa selecciona, col·loca i trava cada una de les pedres i, fins i tot, les desbasta lleument. L’ofici de la pedra seca exigeix intuïció i adaptació al material, incorporació de buits, atenció al pendent del talús, etc.

En nombrosos sectors del Maestrat i dels Ports, les construccions de pedra seca –que assoleixen gran visibilitat– els atorguen una dimensió pètria destacada. “Sin mortero ni cemento, miles de kilómetros de muretes trazan las curvas de nivel en el empinado campo mediterráneo. La piedra seca es el espinazo de nuestro mundo rural ancestral… Es el románico campesino, un arte humilde y magnífico, sólidamente coral y anónimo” (R. Folch). Aquesta arquitectura difusa – “un testimonio de una epopeya popular, anónima, enorme” (J. M. Espinàs) – és un llegat, un patrimoni heredat de generacions que van dedicar “muchos jornales a construir y reparar los ribazos o murallones de sus campos” (A. J. Cavanilles). En l’actualitat, aquest treball d’arquitectura popular, majoritàriament del passat recent, es troba amenaçat pel deteriorament i la destrucció perquè el món rural, que el va erigir i reparar, ha experimentat un canvi profund i molt ràpid, i s’ha creuat la frontera del no retorn. Aquesta manufactura de pedra seca constitueix un tret dominant en molts paratges amb variadíssimes tipologies arquitectòniques (camps amargenats, murs, casetes, sénies, marges de camins, etc.) erigides per una gent que no deixava res a l’atzar.

 

Els murs de contenció

A les terres septentrionals valencianes –escasses en sòls profunds–, el procés de transformació d’antics boscos, màquies i erms en camps de conreu va ser lent: va avançar des dels millors nínxols ecològics cap a terres “ariscas e indóciles” cada vegada més marginals. El procés d’apropiació i de rompuda de terres es va intensificar durant el cicle de creixement demogràfic dels segles xviii i xix. L’ocupació de noves terres de conreu va implicar, a més, una dispersió del poblament major, una reordenació dels espais forestals i pastorals, una notòria agrarització del món rural i més segmentació del paisatge. Aquesta colonització va exigir faena, molta faena, per a transformar erms de sòl escàs i roques abundants en camps productius.

El trencament de terres, cada vegada més marginals i més rocoses, necessitava del desempedregament de la parcel·la i el transport i la col·locació posteriors en murs i marges de pedra seca. Els treballs continuaven amb l’amargenament del vessant i la construcció de murs de contenció. Aquestes parets de pedra seca –elàstiques i permeables, de base més àmplia que la coronació– tenien un únic parament alçat amb les pedres majors, mentre que el reble servia per al farcit interior. El resultat era l’abancalament escalonat d’un vessant, adaptat a les corbes de nivell; els camps culminants solien ser els més estrets i amb els murs més alts. Normalment, com a mesura antierosiva, la paret acabava un poc per damunt del nivell del sòl del bancal superior. Si hi havia pedra excedent, es podien construir pedregars. Posteriorment, quan calia, es reparaven les possibles caigudes i els esfondraments de murs ocasionats per pluges extremes i escolaments concentrats. De vegades, aquests marges dels camps conreats incloïen algun abric amb capacitat per a una o dues persones. La comunicació vertical entre els camps es resolia amb diversos tipus d’escalons, rampes, etc.

El maneig dels fluxos d’escolament a vessants còncaus és una actuació bàsica per a preservar l’estabilitat dels murs de contenció. Sovint, el mur es disposa en arc per a distribuir millor les espentes de l’aigua. En altres casos s’obri una rasa lateral per a frenar la concentració dels fluxos superficials al tàlveg. En àrees susceptibles d’entollar-se (i potencialment inestables per als murs de contenció) s’opta per canons o drenatges subterranis (una tècnica molt lloada per A. J. Cavanilles).

 

Murs de delimitació de doble cara o parament

L’abundància de pedres –unida al sentit de propietat i a la necessitat de fitar usos dins d’una possessió– s’ha plasmat en moltíssims quilòmetres de parets de pedra seca amb doble cara o parament, de metre a metre i mig d’altura, rematades per una passada final de pedres verticals. Els murs, iniciats sobre un fonament menut excavat, han de ser lleugerament més amples per la base i, de tant en tant, es col·loca alguna pedra tan ampla com la paret mateixa perquè estabilitze els dos paraments. Entre les pedres queden forats menuts per on passa l’aire durant els temporals i els preserva de bolcades.

Aquests murs –molt desenvolupats en àrees d’aprofitaments mixtos agropastorils– permeten ordenar la conflictivitat de les activitats agrícoles i ramaderes. Murs marginals fiten els camins ramaders i separen el camí dels camps cultivats. Per a accedir als camps hi ha obertures als murs que es tanquen amb una porta d’una o de dues fulles fetes de troncs. De vegades els límits de la possessió de la masia es marquen amb una gran tanca de pedra seca de doble parament. Al seu torn, dins de la finca també pot haver-hi alguna tancada per al past del bestiar de la masia. En tots els casos hi ha sempre una obertura d’accés amb alguna porta elemental de troncs de fusta. En una altra escala, algun tram de límit municipal també s’ha marcat amb aquest tipus de mur. En qualsevol cas, “la continuidad y rectitud de estos muros, paralelos o perpendiculares a la ladera, y su desmesurada longitud dibujan a escala natural un tipo de mapa de propiedades que humanizan y construyen paisajes espectaculares en las tierras interiores del norte valenciano” (García Lisón i Zaragozá Catalán, 1983). Els murs de delimitació són una expressió de l’aguda valoració social de l’espai productiu.

 

Barraques i casetes

El nord valencià es caracteritza per la dicotomia secular del poblament concentrat en viles i llocs i el poblament dispers de les masies. Aquest tret paisatgístic, que es va accentuar al llarg dels segles xviii i xix, es completa amb casetes de pedra seca en alguns sectors, que servien de refugi temporal d’agricultors i de pastors en cas de pluja o de tempesta o per a protegir-se del fred i de la calor. Les barraques i les casetes de pastor –de tipologies diverses, localització irregular i denominacions locals diferents– són les obres majors de la pedra seca.

Els treballs de transformació d’erms llunyans i pedregosos en terres de conreu solien incloure aquestes construccions que mostren un gran domini de les tècniques constructives. La barraca –aïllada, integrada o adossada a una paret– és de propietat privada, però en cas de necessitat podia utilitzar-la qualsevol veí. Servia de refugi a persones i animals, sense cap separació interior. Consta d’una paret de planta circular, quadrada o rectangular –que generalment no sobrepassa 1,5 m d’altura i 8,5 de diàmetre–, i sobre la qual “se construye una cúpula cónica o parabólica por aproximación sucesiva de hiladas horizontales de piedras planas muy trabadas entre ellas” (García Lisón i Zaragozá Catalán, 1983) que formen la volta de coronació de la caseta. Al llindar de la porta s’utilitza una gran pedra de vora o algun tipus de volta. A l’interior tot just hi ha un banc per al foc, un altre per a descansar, el pessebre i algun armariet obert. De vegades, la caseta solia disposar d’una cisterna.

Al costat de les casetes construïdes a les parcel·les de conreu, també hi ha casetes tancades o a muntanya oberta a l’espai ramader, amb una distribució molt irregular, com a refugi del pastor. Les característiques constructives de les casetes de pastor no varien; el portal menut sol estar orientat al sud-est per a resguardar-se del vent fred i desagradable de tramuntana. En alguna ocasió les casetes són de grans dimensions per a refugi del bestiar; en altres casos, es condicionen amb pedra seca, una balma o el redol d’un arbre, que fa de corral ocasional del bestiar.

A les terres d’oliveres del nord valencià, aquestes casetes de refugi –de vegades denominades rafal– utilitzen per a la coberta troncs com a bigues que suporten el pes de lloses calcàries, sobre les quals hi ha una capa de morter que acaba amb la coberta de teula o grava a un vessant. L’espai interior és únic, amb una disposició dels paraments pareguda a les disposicions descrites anteriorment.

 

Paisatges de pedra seca

A les terres septentrionals valencianes, els centenars de quilòmetres de murs de contenció de pedra seca que donen vida a paratges sobris de marcada matriu pètria, parlen també de l’individualisme exacerbat i de la pobresa dels habitants. Tanmateix, el paisatge de pedra sobre pedra no és homogeni; amb poques paraules, hi ha certs matisos entre les terres més pròximes al mar i les més pròximes a la ratlla d’Aragó. En el primer cas, dominen les arquitectures construïdes per una societat que estava colonitzant noves parcel·les per a l’extensió de conreus (vinyes, garroferes, cereals, oliveres, hortes menudes) a costa d’antigues deveses i erms de propis. Aquesta immensa operació ha atorgat el caràcter agrari dominant als actuals paisatges de les planes litorals i dels corredors prelitorals. D’altra banda, a les terres més altes la colonització agrària no va eliminar una certa economia ramadera extensiva: la coexistència de les dues activitats va exigir una fitació més gran d’espais per mitjà de la profusió de murs de pedra seca divisoris que, juntament amb les casetes de pastor, atorguen caràcter a aquests altres paratges. En les dècades més recents, s’han inventariat centenars de construccions i s’han difós els valors d’aquest patrimoni difús del nord valencià. Com no és possible una presentació sistemàtica de tants paratges –ben documentats pel compromís cívic de tants estudiosos– només citaré alguna àrea emblemàtica d’ambdues modalitats de colonització.

a) L’arquitectura rural de pedra seca s’estén pels paratges litorals i prelitorals. A més dels murs de contenció i dels seus complements, en alguns casos s’afegeixen barraques, casetes i altres construccions del passat recent (per exemple, a Càlig, Cervera, Santa Magdalena, Canet, Rossell, Tírig, Albocàsser, etc.). En general, sorprén el bon ofici dels constructors experts, la dimensió del treball i la integració dels elements en el paisatge. En alguns paratges, a més de les construccions, encara es mantenen en conreu les plantacions coetànies (per exemple, oliveres).

L’incansable V. Meseguer (2006) va inventariar l’arquitectura popular de la partida de les Soterranyes de Vinaròs, un paratge d’un gran atractiu per la dimensió d’un conjunt que prossegueix a la partida de Garroferet de Sant Jordi. Allí la colonització agrària es va desenvolupar en una àrea de crostes calcàries molt superficials que van exigir molta mà d’obra per a la transformació en terres de conreu (de primer vinyes i, posteriorment, garroferes). A les Soterranyes sorprén la dimensió enorme dels marges dels camps (necessària per a emmagatzemar les crostes) i la quantitat (170) i dimensió de les barraques i refugis integrats en aquests marges. Per la volumetria i la solidesa d’aquestes construccions i per la presència a les proximitats de pous coberts menuts, aquestes barraques eren susceptibles de convertir-se en refugi per a l’agricultor i la seua cavalleria durant uns quants dies per a les labors de la finca.

b) A les terres altes, els paratges de pedra seca evoquen la coexistència secular d’espais ramaders i espais agraris amb trets constructius específics, que atorguen una gran diversitat i riquesa als conjunts. En els primers, predominen els murs que assetgen les àrees de pastures, els canals (carrerades) i descansadors, i les casetes de refugi del pastor menudes. D’altra banda, els agricultors es dediquen més a la construcció de murs de contenció i de protecció de parcel·les, casetes i refugis, pous i altres elements complementaris. Les dues tradicions han manufacturat la pedra seca a l’interior valencià i han deixat la seua empremta a Morella, Cinctorres, Castellfort, Ares, Vilar de Cans, Benafigos, Vistabella, etc. Com a exemple, s’esmenta algun paratge de Vilafranca, objecte de diversos estudis i d’una aposta museística valuosa.

A les proximitats de Vilafranca s’identifiquen aplicacions molt diverses de la pedra en sec. Així, als vessants del Barranc de la Fos, abruptes però protegits, els abancalaments estrets i escalonats, seguint les corbes de nivell, evoquen la vertadera colonització agrària d’erms, en el passat recent, en l’afany per construir un espai productiu gairebé impossible: alts murs de contenció derruïts separen les parcel·les estretes i allargades, ara totalment abandonades. D’altra banda, l’antic Bovalar –un bé comunal, tancat i destinat a pastures– continua sent en part de titularitat pública i en part s’ha parcel·lat en parcel·les allargades transformades en conreu. Per això, el Bovalar de Vilafranca és una eclosió d’arquitectura popular (casetes, refugis de pastor, pous i metres i metres de parets que delimiten usos i propietats, camins, etc.). A la partida de Les Virtuts es concentra la quantitat de construccions de pedra seca més gran del terme municipal.

 

Paisatges de vida

L’arquitectura de la pedra sobre la pedra és una de les majors intervencions antròpiques al nord valencià. Tanmateix, molts vessants, que van fer un paper productiu crucial en el passat recent d’aquestes viles, posteriorment van perdre la funció agrícola o ramadera i es van abandonar. Als abancalaments que tenen una mecanització difícil hi ha hagut un avanç accelerat de la regeneració vegetal, l’afonament de murs de contenció i la formació de bretxes, estries i valls, i una pèrdua de la diversitat paisatgística. S’hi ha instal·lat una dinàmica natural fràgil pròpia dels camps abandonats.

Mentrestant, s’ha generat un reconeixement social dels valors del paisatge de pedra en sec. Aquesta arquitectura popular –valuós llegat del món rural– atorga caràcter a un paisatge construït per mitjà d’un diàleg herculi de natura i cultura. És important inventariar-lo i catalogar-lo per desenvolupar polítiques de manteniment, difusió i custòdia d’un paisatge humil i magnífic.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Cerca de Ares del Maestre (foto Adela Talavera).Vistas en Ares del Maestre (foto Adela Talavera).Cerca de Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Construcciones de piedra seca (foto Adela Talavera).Construcciones de piedra en seco en Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Muros de piedra seca en Ares del Maestre (foto Adela Talavera).Paredes de piedra seca en Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Muros de piedra seca en Villafranca del Cid (foto Adela Talavera).Els Ports (foto Adela Talavera).Puente de piedra en seco en el Barranc dels Molins, Ares del Maestrat (foto ESTEPA).

Mapas

Les altes serres i moles, els corredors i els canals repetits i els congostos profunds del nord valencià recorden l’esquelet descarnat i devastat per l’erosió de què parla Plató en el Críties. Sovint per aquests deserts també aflora més roca mare que terra fèrtil. Aquesta escassetat de sòl ha sigut suplida per segles d’activitat humana: […]Les altes serres i moles, els corredors i els canals repetits i els congostos profunds del nord valencià recorden l’esquelet descarnat i devastat per l’erosió de què parla Plató en el Críties. Sovint per aquests deserts també aflora més roca mare que terra fèrtil. Aquesta escassetat de sòl ha sigut suplida per segles d’activitat humana: […]

Citas

M. García Lisón (2004). “Pórtico”, Arquitecturas de piedra en seco, p. 15.

“La arquitectura de la piedra en seco no está muerta, como algunos creen, ni siquiera está en vías de extinción. Conocerla es protegerla y en consecuencia salvaguardarla”.

A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones del Reyno de Valencia, I, IX.

“Y quando practicadas todas la diligencias posibles no pueden lograr riego, (los valencianos) entónces redoblan sus esfuerzos, y roban á la naturaleza inculta los eriales, convirtiéndolos en campos útiles: suben hasta lo mas alto de los montes para reducirlos á cultivo; y así en varias partes del reyno se ven portentos de industria en aquellos sitios, que parecian destinados á una esterilidad perpetua”.

Carta de Peníscola (2000). Sobre las arquitecturas y paisajes de piedra en seco.

“El reconocimiento de la misteriosa presencia de la arquitectura,
o del monumento histórico, en un amontonamiento de piedras es
un fenómeno del mundo contemporáneo. El asombro ante los muros de piedra en seco, ante las barracas, o ante los paisajes construidos ha surgido en los últimos años de forma simultánea, en diferentes paises, entre investigadores sin comunicación entre si”

Bibliografía

GARCÍA LISÓN, M. y ZARAGOZÁ, A. (1983).

“Arquitectura rural primitiva en secà”, Temes d’Etnografia Valenciana, I, València, Institut Alfons el Magnànim, pp. 119-179.

JARQUE, et al. (2001).

L’home i la pedra, València, Publicacions de la Universitat de València, 47 pp.

MARTÍ TOMÁS, M. A. (2007).

La pedra en sec a Benafigos, Castelló, Diputació de Castelló, 118 pp.

MESEGUER, V. (2006).

Arquitectura popular de pedra seca al terme de Vinaròs, Vinaròs, Centre d’Estudis del Maestrat, 167 pp.

MIRALLES, F. et al. (2002).

Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat, Castelló, Diputació de Castelló, 181 pp.

VV. AA. (1997).

La pedra en sec. Obra, paisatge i patrimoni, Palma de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, 555 pp.