Paisatges històrics

El Pantà de Relleu

El secret de la muntanya

El pantà de Relleu i l’estret que el tanca representen un dels llocs més fascinants i desconeguts de la Comunitat Valenciana. Des que al principi del segle xvii Gaspar Escolano es va referir a les virtuts d’aquest “amenisimo parayso”, no s’han trobat referències sobre aquest lloc on es va erigir, en un moment indeterminat d’aquesta centúria, una muralla sòlida que finalment seria, durant segles, la presa més esvelta del món. Fins mitjan segle xix, cap altra presa va ser tan alta i tan estreta com la de Relleu, i encara així es va mantindre sumida en un oblit sorprenent per part d’erudits i de viatgers que tant van ajudar a conèixer les excel·lències del regadiu peninsular. Cavanilles, referent per a la gran part d’aquests, no va tindre l’oportunitat de visitar-lo i s’hi va referir, però li va adjudicar una categoria menor que a la dels embassaments de Tibi o d’Elx. Potser, amb això, va condemnar involuntàriament a l’ostracisme una obra monumental i única, en la qual la tècnica i l’espai s’integren per conformar un espai molt singular i sorprenent.

 

Un lloc inhòspit i inaccessible

L’entorn del pantà de Relleu crida l’atenció poderosament perquè, encara que es tracta d’un espai bàsicament artificial, resulta especialment inhòspit per a l’ésser humà. Sempre ho ha sigut, tant per als seus creadors, els regants de la Vila Joiosa que accedien des d’Orxeta, com per als habitants de Relleu, que sempre han viscut d’esquena al pantà, perquè el consideraven des de  l’inici un lloc perillós i alié. A diferència d’altres pantans, com el d’Almansa, el d’Elx i el de Tibi, l’accés a la base de la presa era una operació complexa, per a la qual es requerien cordes i escales per a descendir els últims metres per les parets verticals de la tancada, que a la base no té més de dos metres d’ample. Les tasques de manteniment, per tant, eren complexes i perilloses en aquell lloc estret i profund, on no arriben els raigs del sol i on el goteig provinent de les fugues de la presa era continu.

Per la cua, partint des de Relleu, les parets abruptes també obligaven a donar un volta per poder arribar a la culminació de la presa, o bé requerien una barcassa per a arribar a la paret a través de les aigües fosques retingudes. L’encaixament de la gola, localitzada a les entranyes de la serra del Pantà, el convertien en un espai lúgubre i poc airejat, on les boirines que suposadament provocaven febres terçanes eren comunes i convertien l’espai en un lloc gairebé maleït.

Des dels orígens, al principi del segle xvii, el poble de Relleu es va oposar a la construcció d’una presa que, seguint el model desenvolupat a Tibi, va ser promoguda per una vila reial en un terme diferent del seu. Al sociocentrisme lògic de la població d’interior se sumava sobretot la por de la malària, una malaltia secular que s’associava a les aigües estancades. Cavanilles, encara que no va visitar el pantà, era coneixedor d’aquest perill i en les seues Observaciones va arribar a postular-se a favor de la població de Relleu quan opinava que “la salud de los hombres ha de ser siempre la ley principal: cuanto le daña debe excusarse”. En aquell lloc només residia, ocasionalment, el pantaner, una persona encarregada del manteniment i de la vigilància de la presa; una tasca per a la qual disposava d’un habitacle menut en un dels vessants des del qual, a través d’una finestra menuda, observava el pantà fora de perill.

Diverses vegades van amenaçar els de Relleu de volar la presa “amb un barril de pólvora” i el rebuig va perdurar fins que, en les primeres dècades del segle xx, no va començar a parlar-se de substituir aquest embassament per un altre aigües avall, que finalment seria el d’Amadòrio (1947-1957), avui en funcionament. En aquells temps, les debilitats principals del pantà ja eren difícilment superables. El riu Amadòrio ha tingut sempre estiatges marcats i un cabal escàs, a la qual cosa calia sumar els greus problemes de filtracions que tenia la roca calcària sobre la qual es disposava la paret. Juntament amb això, la càrrega sòlida que ocasionalment portava l’aigua de crescuda produïa problemes de rebliment importants, ja que els sistemes de neteja eren deficients. Això era una cosa molt comuna als embassaments de l’època, que, fins i tot quan eren tècnicament revolucionaris per la planta en arc, no van aconseguir solucionar de manera eficient el problema dels aterraments.

Concretament, l’operació a l’embassament de Relleu era també coneguda com “lo de l’home mort”. Consistia a obrir la comporta de taulers que contenien la càrrega sòlida del fons, però moltes vegades era necessari accedir-hi directament, despenjant-se amb cordes, fins a la galeria per a serrar la comporta i facilitar-ne l’obertura, que es feia de manera sobtada i violenta. En aquests casos, calia escapar amb habilitat i rapidesa per evitar ser arrossegats per la massa fangosa que vomitava el pantà i, de vegades, va haver-hi accidents mortals. L’últim conegut va ocórrer al maig del 1927, encara que en aquell moment calia desencaixar les comportes de regadiu: el cadàver del pantaner es va trobar a més d’un quilòmetre aigües avall de la presa i el pantà va quedar buit a les portes de l’estiu.

Amb aquestes dificultats, el vas del pantà, que inicialment era un canó profund cobert per més de 30 m d’aigua fosca i succinta, va anar cobrint-se progressivament de sediments fins a convertir el lloc en una vall de fons pla i habitualment sec. Alguns autors consideren que aquest rebliment ràpid, amb notícies documentades ja el 1717, ha ajudat a l’estabilitat de la paret i ha obligat, tanmateix, a acréixer-la diverses vegades.

 

Història i singularitat tècnica

Fins fa uns anys, els orígens del pantà de Relleu eren pràcticament desconeguts, de manera que se’l considerava un embassament projectat en el segle xvii i construït al final del xviii. A pesar de la singularitat tècnica, l’autoria del projecte continuava sent anònima. Aquest fet, juntament amb els errors de datació i l’abandonament durant el segle xx, li van restar protagonisme en la historiografia moderna. Tanmateix, en els últims anys s’ha avançat en el coneixement d’aquesta infraestructura, cosa que ha permés entendre-la en la seua dimensió completa dins de la història mundial de les preses en general i del regadiu peninsular en particular.

El projecte va ser promogut pels regants de la Vila Joiosa, on desemboca l’Amadòrio i on es va desenvolupar un paisatge agrari de regadiu molt semblant al de l’horta d’Alacant, amb predomini de secans millorats i de conreus comercials. Els paral·lelismes amb Tibi són majors, si és possible, quan es va saber que el projecte datava del 1607 i que l’autoria es devia a Cristoforo Antonelli, un enginyer italià famós vinculat a la projecció i a la construcció de la primera presa. De fet, per a nombrosos autors, Relleu representa una versió millorada de Tibi, ja que es va construir una paret arquejada però de grossària uniforme, sense atalussat, que recordava aquest efecte aconseguit per les voltes. Aquest fet, juntament amb la tancada estreta on es va construir, permetia altures elevades i parets relativament estretes, per la qual cosa és possible que originàriament es pensara en una altura, fins i tot, superior a l’actual. Tanmateix, el projecte original és encara un misteri: va ser l’última obra d’Antonelli, que va morir mesos després dels seus treballs a Relleu.

Les expectatives creades per la construcció del pantà van ser molt altes, ja que no només es pretenia assegurar les collites, sinó directament duplicar la superfície de regadiu i, per això, el retard en la construcció va esdevenir un greu problema per a la població costanera. Quan per fi es va concedir el privilegi reial per a edificar-lo, donat a Aranjuez el 8 de maig de 1653, es va produir el que és conegut com “miracle de les Llàgrimes”, quan la imatge de Santa Marta, patrona de la Vila, va plorar. Avui encara és una festa local important, encara que molts vilers desconeixen les raons del suposat miracle, ben representatiu de la transcendència que antigament va tindre la construcció del pantà.

En la dècada del 1680, el pantà ja era funcional, però els problemes provocats per la retenció de fangs i de tarquims van obligar a recréixer la presa un segle després: dels 24,5 m inicials l’alçària es va incrementar fins als 29 m en la dècada del 1770 i posteriorment, cap al 1879, noves obres la van augmentar fins als gairebé 32 m actuals. Va ser una lluita debades contra l’acumulació de fangs, però la presa va funcionar fins que el pantà d’Amadòrio no va començar a retindre aigua, en la dècada del 1950. Del final del segle xix prové una fotografia famosa feta per Leopoldo Soler y Pérez, que mostra l’embassament en actiu i a vessar d’aigua. Durant l’any, les pluges tardorenques sobre la conca que vessa del riu Amadòrio omplien el pantà amb facilitat i les aigües sobreeixien per la coronació de la presa, tal com ocorre encara en l’actualitat. Aigües avall, a l’eixida de la gola de l’estret del Pantà i a la confluència amb el riu de Sella, en la cua del pantà actual, un sistema d’assuts complex que avui dormen sota les aigües, repartien el reg cap a l’horta de la Vila Joiosa. L’abandonament de la presa en va suposar també el deteriorament imparable, que avui resulta certament alarmant.

 

Un paisatge per descobrir

Com que es tracta d’un monument prou desconegut per al gran públic i sense protecció –està registrat en el Catàleg de Zones Humides valencià, però encara ni tan sols és Bé d’Interés Cultural– la presa està escassament senyalitzada i l’accés, a través d’un espai poc humanitzat, té un component suggestiu de viatge en el temps.

Convé fer la ruta a peu des de la cua del pantà, començant per internar-se pel vas del pantà. Habitualment sec, és possible acostar-se a la paret a través d’una plana extensa de tarquim compacte on, segons l’estació de l’any en què es faça la visita, podrem trobar formacions vegetals en diversos estats fenològics i processos geomorfològics interessants. Ocasionalment, es desenvolupa una colònia extensa d’Aster squamatus, una planta invasora procedent d’Amèrica del Sud, que ocupa tot el pla i aporta un color rogenc singular que simula una làmina d’aigua. Altres vegades, es poden apreciar formacions circulars, a manera de dolines incipients, que anuncien subsidències menudes provocades per la circulació subàlvia que transita per l’interior del pantà. Tanmateix, la circulació a peu no és perillosa, encara que ha d’evitar-se l’accés motoritzat. En arribar a la paret, el contrast entre aigües amunt i aigües avall és espectacular, ja que s’obri el profund i encaixat estret del Pantà en tota la seua esplendor. Als voltants de la presa hi ha nombrosos detalls sobre els quals convé detindre’s. A l’estrep septentrional, una escala tallada a la pedra permet descendir fins als voltants de la galeria que conté els mecanismes d’obertura de comportes. Des d’allà es contemplen més de 25 m d’altura de la presa i les diverses fases de recreixement, però la distància al fons de l’estret, inaccessible sense cordes, només pot intuir-se si es llança una pedra. En aquest moment, a uns set metres del llit ocult i polit de la gola, l’espectador pot imaginar les dificultats que va haver de suposar per als pedrapiquers i per als obrers construir una muralla semblant en aquestes profunditats.

De tornada, els escalons esculpits a la roca continuen una vegada passada la culminació de la presa i és recomanable acostar-se cap a una cornisa pròxima des de la qual s’observa tant el recorregut de l’estret com la presa en tota la seua magnitud. Convé aleshores tindre present la imatge captada fa 120 anys per Leopoldo Soler y Pérez per valorar els canvis patits pel pantà. De tornada, al marge dret, es pot visitar una presa menuda reblida que desviava les aigües del barranc dels Fassamais i la casa del pantaner, una construcció voltada interessant que pareix mostrar-se tal com la van edificar en el segle xvii. A través de la casa es pot seguir un camí carreter de tornada, en el qual podran observar-se restes de carreus abandonats durant alguna de les obres de la presa al llarg de tres segles. Es tracta d’un període que pareix haver quedat fossilitzat en aquest paratge tan singular com inhòspit en el qual dormen les aigües.

 

Pablo Giménez Font
Institut Interuniversitari de Geografia
Universitat d’Alacant

Compartir:

Fotos

Estrecho del río Amadorio, aguas abajo del Pantano de Relleu (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Relleu (foto Miguel Lorenzo).Pantano de Relleu (foto Miguel Lorenzo).Vegetación en el pantano de Relleu (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Orxeta (foto Miguel Lorenzo).Embalse del Amadorio (foto Miguel Lorenzo).Sierra de Orxeta (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

El pantà de Relleu i l’estret que el tanca representen un dels llocs més fascinants i desconeguts de la Comunitat Valenciana. Des que al principi del segle xvii Gaspar Escolano es va referir a les virtuts d’aquest “amenisimo parayso”, no s’han trobat referències sobre aquest lloc on es va erigir, en un moment indeterminat d’aquesta […]El pantà de Relleu i l’estret que el tanca representen un dels llocs més fascinants i desconeguts de la Comunitat Valenciana. Des que al principi del segle xvii Gaspar Escolano es va referir a les virtuts d’aquest “amenisimo parayso”, no s’han trobat referències sobre aquest lloc on es va erigir, en un moment indeterminat d’aquesta […]

Citas

Gaspar Escolano (1610-1611). Décadas.

“Dexó la naturaleza una graciosa calle de media legua de largo, a otra media de Relleu, entre dos tierras que se van alargando a compás, cosa de dos varas la una de la otra, pero tan enrriscadas y altas, que se pierden de vista sus cumbres. Por esta tan profunda y estrecha calle, que parece labrada a plomo y cordel, corre un Riachuelo, y se crian infinitos venados, cabras monteses, y palomos silvestres, de que se forma un amenisimo parayso para el gusto humano.”

Cristobal Antonelli (1607). (Manuscrito conservado en el Archivo de la Corona de Aragón).

“Lo lloch hon se vol fer dit pantano es molt comodo y capaç per a ferse aquell en tal manera que les mateixes montañes seran strep de la mateixa obra y aixi ab mes fortalea se podra fer y ab meñs gasto, per ço que ell testimoni ha vist que dit puesto esta de tal manera que en tot lo present regne ni haja altre tant bo, perque les vertents son moltes y molt bones per a recollir molta aygua y les peñes molt groces, altes y amples y forts per a recollir dita aygua”

Eduardo Soler y Pérez (1891). Excursiones y viajes (Manuscrito conservado en el Archivo de la Diputación de Alicante).

“Lleno de aguas azuladas y limpias: un lago suizo en pequeño, salvo la vegetación, que debía fomentar el Sindicato. Vertientes fértiles. Repliegues en las laderas, cabos, ensenadas. Vertiente izquierda nivelada al mar, más accesible para poder llegar al Estrecho y poder descender. Camino por la orilla de ese brazo izquierdo, casi llano, antes de llegar a la pared, un cabo y sobre él, plazuela y casita en el porvenir.”

Jaume Silvestre (2014) “L’home mort” (Per un moment tot m’ha fet por).

“A la cua del pantà vaig trobar una barqueta senzilla de fusta que es bressava entre un canyar. Vaig aconseguir agafar la maroma i m’hi vaig embarcar per arribar a la paret del pantà i veure la situació de la construcció. Remava silent, amb una cadència tranquila i aprofitant els petits marors que anava fent. Remava i m’endinsava en una boirina que s’alçava d’aquella superficie lacustre i que m’engolia en la incertesa de no saber la distància que em restava per arribar-hi. De sobte, va aparèixer davant meu el meu objectiu, una paret sòlida i gruixuda al peu de la qual vaig observar unes escales que em menarien a dalt de tot. De la presa estant vaig observar l’abruptesa del lloc on s’havia encaixonat l’embassament. Un indret en forma d’embut que anava estretint-se fins a la presa, a partir de la qual hi havia un precipici angost i profund presidit per dos espadats de pedra, un cingle pregon el final de la qual ni s’intuïa.”

Bibliografía

ALBEROLA, A. (ed.) (1995).

Cuatro siglos de técnica hidráulica en tierras alicantinas. Alicante: I. C. “Juan Gil-Albert”.

GIMÉNEZ FONT, P. (2003).

“El Pantano de Relleu y el riego de la huerta de Villajoyosa (1653-1879)”. Investigaciones Geográficas, 30. 97-118.

GIMÉNEZ FONT, P. (2015).

“Obras hidráulicas y transformaciones del paisaje en la cuenca del Riu Amadorio” en Hermosilla, J. (dir.). Los regadíos tradicionales de la Marina Baixa: la cuenca del Río Amadorio. València: Departamento de Geografia. Universitat de València. Colección Regadíos Históricos Valencianos. 33-40.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1996).

Els embassaments valencians antics. València: C. O. P. U. T., Generalitat Valenciana.

MELGAREJO, J. (dir.) (2015).

Los pantanos de época moderna de la provincia de Alicante. Alicante: Diputación de Alicante - Instituto del Agua y de las Ciencias Ambientales de la Universidad de Alicante.