Paisatges industrials i de serveis

Indústria del paper i tèxtil del Riu d’Alcoi

Paisatge del treball fabril

El paisatge industrial d’Alcoi, amb les fàbriques, les goles profundes i els corrents d’aigua conforma un clar exemple d’interacció entre l’home i la natura. I, a més, per als alcoians forma part de la seua visió del món, un aspecte sensible i significatiu de la personalitat d’un poble.

 

La primera industrialització valenciana

La ciutat d’Alcoi està envoltada per l’Ombria, la serra de Mariola, la de Biscoi, la Font Roja i la Carrasqueta i, al seu torn, la travessen els rius de Riquer, del Molinar i Benissaidó, afluents del Serpis, en un entorn, com es veu, abrupte i complicat. No pareix, en principi, que siga el lloc ideal per al que es va produir allà i ha quedat com a testimoni en el paisatge actual.

Efectivament, serà a Alcoi, a pesar de l’orografia complicada, on es produirà la primera industrialització valenciana, i serà un dels llocs de localització fabril més primerencs de la península Ibèrica. Dues seran les principals produccions que s’assentaran en aquestes contrades: d’una banda, la del sector tèxtil, i de l’altra, la producció de paper. L’ambient i les construccions fabrils, atés el volum productiu que adquireixen, conformaran un paisatge industrial que defineix en gran part la història, el ser i el sentir de la ciutat.

La zona ja detecta activitat, des de temps antics, al voltant de la utilització energètica de l’aigua. Per exemple, al Molinar hi ha instal·lacions per a l’aprofitament hidràulic des del segle xv, concretament molins drapers. Serà a mitjan segle xviii quan se sap que començarà la instal·lació de molins de paper a la zona alcoiana. Ja hem vist que la zona, molt muntanyosa i solcada de barrancs profunds, no era especialment propícia a les instal·lacions fabrils. Però la presència de l’aigua, de l’energia líquida, possibilitarà aquestes construccions. Els molins fariners eren utilitzats per a moldre el gra i els martells hidràulics per al piconament continu de draps, draps de llana, espart i cel·lulosa de paper. Aquesta activitat preindustrial va deixar la zona en condicions de donar el pas a una producció més gran. A mitjan segle xviii un poc més del 50 per cent de la població activa es dedicava a la indústria.

A les comarques de l’Alcoià i del Comtat, l’impuls de la indústria tèxtil afavorirà tant el desenvolupament de les activitats metal·lúrgiques com el de la indústria del paper, ja de manera imparable. Des de mitjan segle xix, el procés d’industrialització està ja definit a la ciutat i als voltants. Al llarg d’aquest segle augmenten les instal·lacions i, amb això, les necessitats d’aigua, la qual cosa va obligar la indústria a buscar nous espais arreu d’aquestes comarques. Una part importantíssima de la producció se centrava en el paper de fumar. El progrés tecnològic i l’augment de la producció van fer que irrompera una nova font d’energia, el carbó, que es traslladava des de Gandia, per la qual cosa s’obrien fàbriques noves al llarg de la via ferroviària que circulava per la vall del riu d’Alcoi. Mà d’obra abundant, corrents d’aigua que produeixen energia, juntament amb una agricultura pobra, fan que la ciutat i la comarca es bolquen en la producció industrial com a principal font de riquesa del territori. Malgrat la industrialització, l’economia pateix les crisis freqüents, i les reivindicacions dels obrers fan de la zona un dels punts més actius pel que fa al desenvolupament del moviment obrer al territori valencià. Perquè la vida a l’entorn fabril no era fàcil: “En general el treball a la fàbrica era dur i monòton. Centenars d’obreres lluitaven per la vida en les diferents seccions, entre olors desagradables, telers infatigables, retalls de teles, sorolls i xerrics de màquines que podien prendre’t un dit o tallar-te el braç” (Francesc Gisbert, Els lluitadors, 2004, p. 64).

La crisi de la producció en els anys 60 del segle passat va obligar a tancar moltes fàbriques. La indústria del passat, l’alteració del paisatge que va comportar i l’empremta que hi va deixar conformen un panorama actual de la zona no exempt de bellesa i de nostàlgia.

Del paisatge alcoià, condicionat per aquesta activitat econòmica, ja van identificar les característiques fonamentals viatgers i investigadors, com Cavanilles, que es referia així a la font del Molinar i al seu entorn: “… ella sola precipitándose por el barranco de su nombre mueve doce molinos papeleros, siete harineros y trece batanes, hasta que junto al puente de Benilloba entra en el río de Alcoy… hallan frecuentes presas por donde se dirigen a los molinos, batanes y canales de riego, y después vuelve a caer al barranco para mover de nuevo los molinos, que en anfiteatro siguen hasta el fin de la cuesta. El gran número de cascadas que resultan de las presas, el ruido de las aguas, y mucho más el de los molinos y batanes, lo frondoso del sitio por los empinados álamos y frutales que allí crecen, los trigos, maíces y demás producciones que cubren los campos en graderías, y la multitud de hombres, niños y mujeres que andan ocupados en servir las máquinas o cultivar el suelo, forman un conjunto pintoresco, vivo y agradable, donde las aguas y la tierra sirven últimamente a los hombres, obedeciendo exactamente a las leyes que les ha prescrito la industriosa pericia” (Cavanilles, A. J. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, vol. II, p. 194).

 

Alcoi. Fortalesa i bresca

Alcoi és una ciutat emprenedora, activa i innovadora, amb preocupacions que van més enllà del pur negoci: “Hay que pensar que en Alcoy se da generosamente lo que podríamos llamar ‘mercator sapiens’, es decir el hombre de negocios abierto a la curiosidad intelectual. Se da el caso de ricos industriales que patrocinan premios nacionales de Poesía y Teatro, copiosamente dotados. No resultaría inoportuna la alusión a la Florencia medicea, la de los hombres de negocios junto a los ensoñadores poetas, cuya prosperidad material hizo posible la prosperidad del espíritu” (Adrián Miró, “Juan Gil-Albert y su circunstancia alcoyana”, Calle del Aire: Revista de Sevilla a Juan Gil Albert, 1977, p. 55).

Alcoi, suspesa sobre els seus barrancs, amb les xemeneies altes de les fàbriques, amb barrancs travessats per nombrosos ponts, amb espais on es mescla l’activitat industrial amb la residencial, és un castell sobre les aigües on els habitants es mouen amb una activitat frenètica, com un rusc d’acció col·lectiva. Uns altres aspectes de l’assentament donen al paisatge un caràcter especial. És el cas dels ponts, que salven la seua orografia tan difícil i uneixen els diferents espais de la ciutat. Uns de més antics, com el de Penàguila, el de Cocentaina i el de Sant Roc, però també d’altres de més menuts per a salvar Barxell, juntament amb altres de més moderns que emmarquen aquest paisatge variat i complex.

Però Alcoi també és enyorança visual dels seus fills, com l’escriptor Juan Gil-Albert, que va nàixer a la ciutat però que es va traslladar amb la seua família a València als nou anys, i que estiueja a la finca del Salt; vegem la descripció tan sentida dels seus records i dels paisatges: “Mirábamos, dentro de aquel inolvidable murmullo del agua, el espolón de roca que nos servía de muro fabuloso y su densa cortina de yedras de cuyas ramas balanceantes salía de vez en cuando la vibración de un pájaro tardío. Cada espacio nos llenaba, irresistible, de escenas tentadoras, de apremios sentimentales” (Extret d’Adrián Miró, “Juan Gil-Albert y su circunstancia alcoyana”, Calle del Aire: Revista de Sevilla a Juan Gil Albert, 1977, p. 57). Paisatge del Salt a la primavera i a la tardor amb l’espectacular caiguda d’aigua, en un magnífic entorn. A prop, hi ha un jaciment arqueològic important de més de 60.000 anys d’antiguitat, del període mosterià.

Jordi Valor també és alcoià: “… Mirà cap a ponent les altures del Salt, ja coronades de fàbriques. La ciutat, reclinada en el fons de la Vall entapissada de verd, pareixia cresta calcària de la Serreta…” (Jordi Valor i Serra, Històries casolanes, València, 1950, p. 32).

El mateix Gil Albert ens regala una definició magnifica de la ciutat: “Nos hace pensar simultáneamente en la fortaleza y en el panal”, i completa la il·lustració Adrián Miró: “De la fortaleza tiene Alcoy su situación arrogante, encaramada sobre barrancos, aislada de la ciudad moderna –el ensanche– por cinco altivos puentes de una altura de unos cincuenta metros (la ciudad de los puentes la llaman). Del panal hay el bullir de las gentes, su afanosa agitación por el trabajo” (Adrián Miró, “Juan Gil-Albert y su circunstancia alcoyana”, Calle del Aire: Revista de Sevilla a Juan Gil Albert, 1977, p. 56).

El paisatge actual és hereu de l’activitat fabril i de la seua ruïna, i de l’abandonament després que s’instal·lara en polígons industrials a partir dels anys setanta. Avui dia, el nucli històric d’Alcoi s’identifica com a model de ciutat industrial i entra en la categoria de Monument Historicoartístic Nacional. Amb aquest fet va sorgir, a partir del 1991, el Pla Ara per a la revitalització de la ciutat. Al llarg dels anys s’han reutilitzat diversos espais urbans en nous usos, per exemple la seu de Papeleras Reunidas, reconvertida en un edifici que acull el Centre Europeu d’Empreses i Innovació i l’Institut Tecnològic d’Alcoi. La reconversió de tallers i fàbriques antics del segon sector de l’Eixample huitcentista en serveis hostalers i comercials, tot i que queda molt per fer en el sector històric i industrial d’Alcoi.

Hem vist, doncs, que des del segle xviii Alcoi es converteix en el nucli d’industrialització més important del territori valencià i un dels primers del territori espanyol. L’augment de la industrialització en els segles xix i xx, l’afonament i desaparició de diverses indústries i els canvis d’activitat han marcat el panorama d’Alcoi. Les restes d’aquesta activitat industrial, que unes vegades són llocs en ruïna i d’altres són llocs revaloritzats gràcies a rehabilitacions i a la introducció de nous usos, s’integren i formen un paisatge característic que dóna caràcter a la ciutat. La desaparició gradual de l’activitat industrial va deixar abandonades les restes materials: conduccions d’aigua, molins, fàbriques, magatzems, etc. La recuperació i la conservació d’aquest ric patrimoni producte del treball dels homes i dones d’Alcoi necessita una acció gran i complexa que requereix una participació interdisciplinària: historiadors, arqueòlegs, economistes, arquitectes, enginyers, paisatgistes, ciutadans… tot per a aconseguir el manteniment d’aquesta empremta, d’aquest paisatge alcoià.

Paisatge del barranc, del torrent, dels marges de pedra, molins, xemeneies, aigua que corre… :“La partida de Solsides rebia aquest nom per estar emplaçada vora riu, en marges bastits pedra a pedra, en barrancs i antigues torrenteres on la tenacitat i la tossuderia d’un poble havia edificat sòlides naus industrials arrapades als abismes… Ximeneres punxegudes semblaven sostindre la volta celeste i creaven núvols negres i agres, mentre als seus peus, les rodes gegantines dels molins d’aigua feien girar complicats engranatges que transmetien la força hidràulica dels salts a les màquines de filar o cardar, a centenars de telers” (Francesc Gisbert, Els lluitadors, 2004, p.70).

L’Institut del Patrimoni Espanyol considera el Molinar com un dels Béns Seleccionats del Patrimoni Industrial d’Espanya. D’altra banda, el nucli antic d’Alcoi és Conjunt Històric des de desembre del 1982. Alcoi és l’empremta de milers i milers d’homes i dones que hi han viscut i hi han treballat. Encara queda molt per fer, per investigar, per restaurar, per posar en valor… Perquè el paisatge no són només les fàbriques inutilitzades o en ruïna, també són les fotos, els objectes, les màquines, les paraules, els records… Aquest és l’horitzó d’Alcoi, fruit del treball de l’ésser humà, producte de la seua suor, del seu patiment a la recerca de manutenció, un paisatge que necessita de l’esforç de les institucions, dels tècnics i dels ciutadans per a conservar-lo.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Fábrica dels Pepets (foto Miguel Lorenzo).Vista aérea de Alcoi (foto ESTEPA).Conjunto de Fábricas dels Solers (foto Miguel Lorenzo).Molino de Federico Tort (foto Miguel Lorenzo).Fuente del Molinar también denominada Font del Llac o Font Mansa (foto Miguel Lorenzo).Fábricas del Molinar. Detrás Alcoi y el barranc del Cint (foto Miguel Lorenzo)Fábrica de Francisco Moltó (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

El paisatge industrial d’Alcoi, amb les fàbriques, les goles profundes i els corrents d’aigua conforma un clar exemple d’interacció entre l’home i la natura. I, a més, per als alcoians forma part de la seua visió del món, un aspecte sensible i significatiu de la personalitat d’un poble.   La primera industrialització valenciana La ciutat […]El paisatge industrial d’Alcoi, amb les fàbriques, les goles profundes i els corrents d’aigua conforma un clar exemple d’interacció entre l’home i la natura. I, a més, per als alcoians forma part de la seua visió del món, un aspecte sensible i significatiu de la personalitat d’un poble.   La primera industrialització valenciana La ciutat […]

Citas

Josef Gisbert. subdelegado de la Real Fábrica de Paños, (1806) Archivo General de Simancas.

“Hay corrientes 350 telares, que manejan en sus propias casas los Maestros Tejedorres que, al propio, lo son también de Fabricantes, con sus subalternos. Hay Batanes, Tintes, Hilanderos, Estambreros y Urdembreros, ascendiendo el número de personas empleadas en la fabricación a mas de Ocho Mil, con corta diferencia; la mitad, esblecida en esta Villa, y la otra mitad, en varios Pueblos comarcanos a la distancia de una, dos y hasta siete leguas, y entre todas elaboran cada año doce, trece y hasta catorce mil piezas de Paños, de todas suertes y colores”

Ovidi Montllor. El meu poble Alcoi.

El meu poble Alcoi
Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.
Poble d’història d’homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l’estiu,
ple de flors a l’hivern.

Francesc Gisbert (2004). Els lluitadors, Ed. Bromera.

“La colònia del Molinar estava formada per un seguit de fàbriques i molins d’aigua que s’arrapaven a les ribes del riu Molinar, per produir electricitat dels salts i emprar-la per moure la maquinària. Vora les naus industrials, havia nascut un autèntic poble, amb les seues cases de pisos, l’església, l’escolera i la tenda de queviures.”

Bibliografía

AA. VV. (1991).

“Arqueología Industrial”, en Actes del Primer Congrés del País Valencià, Història Local, Diputació de València.

ARACIL, R., CERDÀ, M. y MARTÍ, M. (1980).

Arqueología industrial de Alcoi, Alcoi, Ajuntament d’Alcoi.

BAÑO, R. (1988).

Rutes històriques i monumentals d’Alcoi, Alcoi, Ajuntament d’Alcoi i CEP.

CARBONELL, J., y CERDÀ, M. (1979).

“Les dures condicions de la vida de la clase obrera alcoiana (1800-1923)”, en Estudis d’Història contemporània del País Valencià, nº 1, pp. 271-292.

CERDÀ, M. (2009).

Arqueología industrial, Universitat de València.

CERDÁ, E. (1995).

150 años de libritos de papel de fumar, Alcoi, Inst de Cultura Juan Gil-Albert.

DEFFONTAYNES, P. (1958).

“Los horizontes de trabajo en el macizo de Alcoy”, Estudios Geográficos, nº 71, pp. 275-281.

GARCÍA, R. (1989).

“Las posibilidades de la arqueología industrial en Alcoy”, Canelobre, Revista del Instituto alicantino de cultura Juan Gil-Albert, nº 16, pp. 65-72.

GARCÍA, J. (2001).

Arquitectura industrial en Alcoy siglo XIX, Inst. de Cultura Juan Gil-albert.

GISBERT, F. (2004).

Els lluitadors, Alzira, Edicions Bromera.

MARTÍNEZ, A. y PÉREZ, D. (1998).

“El Patrimonio Industrial de la provincia de Alicante. Rehabilitación y usos nuevos”, Investigaciones Geográficas, nº 19, pp. 49-66.

MIRÓ, A. (1973).

Viajeros por Alcoy, Caja de Ahorros Provincial de Alicante.

MOLTÓ, F. (1992).

Estudio comparativo de las industrias de tejidos y de papel, en el último tercio del siglo, Alcoi.

PÉREZ, D. (1997).

Reestructuración dels espais industrials en l’eix Alcoi-Cocentaina-Muro, Alicante, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Instituto de Cultura Juan Gil-albert, Ruta literària d’Alcoi industrial i modernista. Basada en la novel·la Els lluitadors de Francesc Gisbert, Bromera.

SANTACREU, J. M. (1994).

“La arqueología industrial en España: historia y perspectivas”, Spagna Contemporanea, n.6, Inst di Studi Gaetano Salvemini, Ediz. Dell’Orso.

SEBASTIÁN, R. (2000).

“El cauce del río Molinar : vestigio de las primeras fases de la industrialización (Alcoy-Alicante). Apuntes de didáctica de Geografía Industrial”, Investigaciones Geográficas, nº. 24, pp. 143-160.

SOLER, E. (1901).

“Nota de viajes por España: de Villena a Alcoy y Sierra de Aitana”, Boletín de la Real Sociedad Geográfica, tomo XLIII, primer trimestre, Madrid, pp. 52-61.

VALLÉS, I. (1985-86).

“Els il·lustrats i la industria a la regió d’Alcoi (Valls d’Alcoi i Vall d’Albaida)”, Estudis, Revista de historia moderna, nº 12, pp. 125-144.

VIDAL, V. M. (1988).

Arquitectura e industria. Un ensayo tipológico de los edificios fabriles de l’Alcoià, Generalitat Valenciana.