Paisatges de muntanya i forestals

El Caroig – La Muela de Cortes

El paradigma del relleu tabular i els deserts humans

El conjunt format pel Caroig i la Muela de Cortes constitueixen una vasta extensió de terres muntanyenques; un paradís ecològic desafortunadament afectat pels incendis forestals reiterats. Les seues característiques geomorfològiques, botàniques i humanes ens ofereixen uns paisatges aspres, insípids i deshumanitzats alhora que bells i muntesos, carregats de vida vegetal i animal. És el pic del Caroig (1.126 m) el punt més elevat d’un immens massís amb el mateix nom, del qual forma part la formidable Muela de Cortes. Antoni Josep Cavanilles considerava el Caroig, per la seua localització i el seu caràcter, com a “centro y punto de unión de los montes esparcidos por todo el reyno de Valencia”; i no s’equivocava, perquè hi conflueixen els relleus ibèrics procedents del nord-oest amb les serres prebètiques que pel sud-oest penetren en terres valencianes.

 

Una extensa plataforma calcària

El massís del Caroig i la Muela de Cortes conformen un extens relleu tabular, localitzat al sud-oest de la província de València. Aquest conjunt muntanyós està ben delimitat per una sèrie de fosses i cursos d’aigua, com són el riu Xúquer i el seu canyó al nord i nord-est, la Canal de Navarrés a l’est, el Valle de Cofrentes-Ayora a l’oest i la vall de Montesa al sud.

Estructuralment, el massís i la mola es presenten com una enorme plataforma cretàcica, de 45 km de longitud de nord a sud i 35 km d’amplària d’est a oest, en la qual els materials són predominantment calcaris (ROSSELLÓ, 1995). No obstant això, afloren als seus marges els algeps i les argiles del Keuper, materials menys permeables, que pel fet de situar-se en els estrats inferiors expliquen l’abundància de fonts i brolladors. Encara que la Muela de Cortes posseeix una topografia més regular, cap al sud la resta del conjunt és un poc més complex. El modelatge càrstic i l’erosió diferencial de les aigües d’escorrentia han propiciat un paisatge agrest, en el qual alternen blocs elevats i barrancs profunds.

El sòlid i extens massís calcari del Caroig, en el qual s’inclou la Muela de Cortes, constitueix un dels últims contraforts del Sistema Ibèric. Pertany, per tant, a l’anomenat sector valencià de la Serralada Ibèrica, formacions alpines marginals d’envergadura moderada. Queda delimitat per la isohipsa de 400 metres, encara que els relleus s’alcen per l’oest fins als 900 metres (1.126 m al cim del Caroig). L’orogènia alpina del mitjan Terciari és responsable de les estructures principals del paisatge actual. Els moviments tectònics van propiciar fases compressives i distensives, que es manifesten per mitjà de la formació de fosses i l’alçament de blocs amb escarpes.

La Muela de Cortes constitueix un relleu tabular extens quasi sense deformació tectònica ni plegaments. Es compon de calcàries i dolomies del Cretaci superior i bascula lleugerament cap a l’est (PÉREZ CUEVA, 2000). El punt més elevat és el Cinto Cabra (1.017 m), mentre que les cotes menors es xifren al voltant dels 530 m a les proximitats de Bicorp. La mola té un sector de topografia plana o lleugerament ondulada i uns vorells molt abarrancats, resultat de l’erosió regressiva dels cursos d’aigua que drenen cap al Xúquer. Al nord la mola limita amb la vall del Xúquer, unitat de relleu singular que engloba un espectacular congost i massissos menuts i serres interiors. Les fosses de Sácaras i el barranc de Llatoneros marquen al sud la diferència entre la Muela de Cortes de la resta del conjunt del Caroig.

A mesura que ens desplacem cap al sud, la topografia es complica pel contacte amb els relleus bètics. Els cursos d’aigua erosionen i s’encaixen per a individualitzar altiplans menuts i moles menudes, que conformen una fisiografia de tipus penya-segat-talús. Ací s’originen nombrosos afluents del Xúquer com la rambla Molinera, denominada aigües avall riu Frailes, que conflueix amb el riu Ludey i amb molts altres barrancs que donen lloc al riu Cazuma, el riu Grande i el riu Bolbaite. Cap al sud del pic Caroig, el Peñón de los Machos s’eleva fins a 1.092 metres d’altitud, i mostra un vessant meridional molt escarpat. El límit sud del massís del Caroig queda establit pels relleus de la serra d’Enguera (pic Gallinero 1.073 m), que comença a mostrar algunes característiques bètiques.

 

Riquesa ambiental entre moles, penya-segats, barrancs i aigua

La geologia del conjunt format pel Caroig i la Muela de Cortes i els seus trets climàtics han propiciat processos càrstics, que donen lloc a uns paisatges de formes singulars i de molta riquesa ecològica. A més, els afloraments d’algeps i margues versicolors del Keuper incrementen la varietat cromàtica del paisatge. El carst, procés de meteorització química per dissolució de la roca calcària en contacte amb l’aigua, perfora el penyal i dóna lloc a una multitud d’abrics, coves i avencs; a través de coves i avencs s’infiltren les aigües i omplin l’aqüífer ingent que constitueix el massís del Caroig.

Penyal i aigua són les peces clau en la configuració d’enclavaments botànics i reductes de primer ordre per a la fauna. Els múltiples afloraments d’aigua en brolladors de vessant i de fons de vall han propiciat l’organització de les aigües cristal·lines en barrancs frescos, reductes de vida amb un valor ecològic i paisatgístic formidable. Cavanilles comparava el conjunt del Caroig amb un desert, més humà que natural, ja que hi abunden en els paisatges “las nieblas, las fuentes y los cursos de agua”. No obstant això, en l’actualitat, la cobertura vegetal del Caroig i la Muela de Cortes està molt degradada com a conseqüència dels incendis forestals reiterats i de pràctiques humanes inadequades (ALMERICH, CRUZ I TORTOSA, 2001).

El clima de l’àrea és de tipus mediterrani, amb el tret específic de pluges hivernals moderades i amb unes pluges primaverals i sobretot tardorenques més abundants. La situació geogràfica del Caroig, intermèdia entre el clima de plana litoral i el de l’altiplà, propicia un clima mediterrani de transició. Els valors de precipitació total anual són un poc superiors als 500 mm. D’altra banda, les temperatures també presenten trets de transició, amb importants contrastos tèrmics entre l’estiu i l’hivern. Els hiverns tenen 15 o 20 dies de gelada que condiciona l’activitat agrícola. Estem, per tant, en una zona entre els estatges mesomediterrani i termomediterrani, de temperatures suaus i d’ombroclima sec. Aquestes característiques condicionen el tipus de vegetació del massís, amb una vegetació potencial de bosc de carrasques termòfil (Rubio longifoliae-Quercetum rotundifoliae) acompanyat per un sotabosc de cades, llentiscles, coscolls, margallons i mare-selves.

A pesar d’això, els incendis forestals successius han provocat que la vegetació mostre un dinamisme regressiu, des d’unes formacions arbòries on el pi blanc i el roig han anat substituint les carrasques, a formacions arbustives i herbàcies constituïdes per coscolls, romers, timons i argilagues. Les pinedes s’han convertit en la formació arbrada que domina el paisatge, i formen taques més o menys extenses i contínues allà on les repoblacions forestals han tingut èxit. La desforestació ha sigut molt intensiva al Caroig; les tales per a posar en cultiu terres durant els segles xviii i xix, la ramaderia i els incendis forestals en el xx, expliquen aquest procés. No obstant això, hi ha signes de recuperació, com el carrascar del Losar i el barranc de Benacancil d’Enguera, el barranc de Moreno a Bicorp, l’entorn de Benalí, els Altos de Salomón, etc.

Però encara queden reductes botànics interessants en obacs i fons de barranc, on la vegetació ha quedat menys alterada. Al barranc d’Otonel i al de Moreno s’han conservat alguns exemplars de roure valencià (Quercus faginea) que acompanyen comunitats menudes de freixes (Fraxinus ornus) i alborços (Arbutus unedo); ací, la humitat i la frescor, unides a la vegetació exuberant, generen un entorn frondós i més verd.

La fauna és rica i abundant al massís del Caroig; destaquen els mamífers que s’hi han propagat des de la Reserva Nacional de Caza de la Muela de Cortes. La reserva va ser constituïda l’any 1973 i gestionada per l’antic ICONA, fins que va assumir-ne la competència el govern valencià. Destaquen els ramats de cabra salvatge i de mufló, dels quals hi ha una superpoblació per absència de depredadors naturals. També és important la població de porcs senglars, mentre que depredadors menuts com el rabosot, la geneta i el gat salvatge es nodreixen de talpons, eriçons, ratolins, rèptils i dels ous i cries de les nombroses aus que poblen la muntanya. Els depredadors de l’aire aprofiten per a niar el recer que ofereixen els imponents cinyells (CINTO) i penya-segats de les moles. Destaquen entre aquestes espècies les parelles d’àguila calçada i cuabarrada, a més d’altres com el falcó pelegrí i els ocells rapaços nocturns.

 

Les formes antròpiques en un desert humà

Els trets fisiogràfics del massís del Caroig i de la Muela de Cortes queden definits per dos termes: compacte i agrest; aquests termes expliquen la seua inaccessibilitat i l’escassa presència d’assentaments humans. No obstant això, els diversos jaciments existents, amb manifestacions excel·lents d’art rupestre llevantí reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat, indiquen la presència de poblacions de societats postpaleolítiques. Les pintures rupestres de la Cova de l’Aranya, a Bicorp, són un dels millors conjunts de tot l’art llevantí. Entre les composicions destaca la coneguda escena de la recol·lecció de la mel. Encara que no són fàcils de datar, es calcula que aquestes pintures podrien tindre entre 7.000 i 8.000 anys d’antiguitat.

Als marges del massís (Cortes de Pallars, Valle de Cofrentes-Ayora, Canal de Navarrés i Vall d’Enguera) queden restes interessants d’assentaments i castells islàmics, difícilment comunicats els uns amb els altres, que controlaven vies de pas importants i el riu Xúquer, convertit hui en font d’energia elèctrica per la successió de salts hidroelèctrics que alberga. Tot i tractar-se d’un massís tan inhòspit, consta d’un paisatge clarament condicionat per les activitats humanes. La pràctica de la silvicultura, la ramaderia i l’agricultura han generat un paisatge agroforestal, en el qual evidentment predomina la cobertura forestal. Tanmateix, l’activitat agrícola hi ha deixat empremta i en són nombroses les manifestacions com, per exemple, vessants en forma de terrasses amb ribassos de pedra seca, camins i vies pecuàries, cabassos o cabanyes de pastor.

L’agricultura practicada dominant és l’agricultura de secà. S’intercalen els cultius, especialment els arbratges com l’olivera, l’ametler i algunes garroferes a les zones més baixes, que conviuen amb vinyes i cereals. Aquest mosaic agrícola té un reflex paisatgístic, ja que s’hi combina el cromatisme alternant, propi dels cultius quan canvia l’estació, amb altres aspectes sensorials com ara les formes dels troncs, el color dels sòls, les formes del parcel·lari, el so de les aigües, les fragàncies de les plantes, etc. L’hàbitat al Caroig i la Muela de Cortes ha sigut tradicionalment escàs i en la major part dels casos de tipus dispers, lligat a masies i caserius agrícoles, molts d’aquests actualment deshabitats.

Els assentaments concentrats representats per pobles i aldees com ara Cortes de Pallars, Dos Aguas, Millars, Bicorp, Navalón, Otonel, etc., se situen als marges d’aquestes muntanyes. Presenten una guia de carrers enrevessats i adaptats a la topografia, d’arrels morisques, i una arquitectura tradicional que s’integra en l’entorn. Desafortunadament, la crisi del medi rural ha alimentat un procés de despoblació amb efectes perniciosos, tant per a la vitalitat dels municipis i aldees com per a la dinàmica rural mateixa i per al paisatge. En les proximitats dels pobles, aprofitant els cabals de fonts i barrancs, hi ha exemples excepcionals de sistemes de regadiu de muntanya, que han generat bells horts d’origen musulmà. Els elements del patrimoni militar, religiós i de l’aigua són, per tant, destacables, encara que no sempre els trobem en bon estat de conservació.

 

Els distints paisatges del Caroig

El Caroig i la Muela de Cortes és un conjunt muntanyenc que ofereix a l’observador un mosaic de paisatges, des dels més abruptes i forestals fins als més urbans i industrials i, per tant, antropitzats. No obstant això, hi ha bons exemples de la convivència entre aquests i de vegades de la integració de tots dos. És el cas de l’espectacular front septentrional de la Muela de Cortes, on interactuen els penya-segats verticals, el congost del Xúquer i l’aprofitament hidroelèctric de Cortes-La Muela, que té el depòsit superior d’acumulació d’aigua amb una forma de renyó fàcilment recognoscible des de l’aire.

El paisatge forestal muntanyenc és el paisatge dominant per excel·lència del Caroig, ja que ocupa al voltant del 70% de la superfície (AGUADO I DOMÍNGUEZ, 2008). Les impressionants parets de les moles, el penyal atacat pel carst o els congosts profunds proporcionen un contrast visual interessant amb la suavitat de les planes, els altiplans o els planells que coronen el conjunt. Amb tot, s’ha reduït la superfície de les formacions arbrades, a conseqüència de determinades pràctiques humanes i dels incendis forestals.

Uns altres paisatges són els que anomenem paisatges de l’aigua, generats pels abundants brolladors i cursos d’aigua que llimen el penyal, s’encaixen i formen barrancs i congosts de gran bellesa paisatgística. A més del canyó del riu Xúquer, altres cursos d’aigua s’obrin camí al Caroig, amb paratges molt interessants des del punt de vista geomorfològic i botànic. És el cas dels barrancs de la Barbulla, del Francho, d’Otonel, de Llatoneros, de Moreno, i de riuets menuts com el Cazuma, el Fraile, el Ludey, el Grande i el Bolbaite. Els complexos hidroelèctrics també creen una tipologia de paisatges de l’aigua, així com els regadius, mixtos entre aquests últims i els paisatges agrícoles.

L’agricultura és generadora de paisatge. Parlem de paisatges agraris o genèricament de paisatges rurals, perquè entenem que altres activitats com les silvícoles o les ramaderes aporten estructura al paisatge. Els secans són l’argument més important d’aquest paisatge rural. Els cultius d’oliveres, ametlers i vinya estan molt arrelats i, juntament amb els bancals i les estructures de pedra seca, que roben pendent als vessants, atorguen sabor rural a aquestes terres. Encara que de manera marginal, algunes fonts i cursos d’aigua han propiciat la formació d’horts, autèntic mosaic vegetal destinat a l’autoconsum, que trenca amb el paisatge forestal generalitzat.

També hi ha paisatges de tipus mixt, anomenats paisatges agroforestals, en què s’alternen els cultius de secà poblat d’arbres amb boscos i matolls. Aquests espais tenen, a més d’un valor productiu, valors ecològics, perquè serveixen de refugi i aporten aliment a la fauna en períodes d’escassetat, alhora que actuen de tallafocs en incendis forestals (AGUADO I DOMÍNGUEZ, 2008).

Finalment, no podem deixar d’esmentar els paisatges urbans lligats als nuclis de població que emmarquen el massís del Caroig i la Muela de Cortes. Els nuclis urbans es configuren com un conjunt bigarrat de cases i carrers, enfrontats als vessants de què pareix que pengen. L’arquitectura tradicional d’aquests nuclis i l’ús de materials de l’entorn fan que queden ben integrats en el paisatge.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de El Caroig-La Muela de Cortes (foto ESTEPA).Charcos de Quesa (foto Adela Talavera).Río Fraile (foto Adela Talavera).Cauce del río Fraile (foto Adela Talavera).Cauce del río Fraile (foto Adela Talavera).Formaciones vegetales del Macizo del Caroig (foto Adela Talavera).Entorno del río Fraile (foto Adela Talavera).Manantial del lago de Anna (foto Adela Talavera).Lago de Anna (foto Adela Talavera).Yacimiento de icnitas de dinosaurio en la rambla del Tambuc. Bicorp (foto Adela Talavera).Huella de dinosaurio
en la rambla del Tambuc. Bicorp (foto Adela Talavera).Rambla del Tambuc. Bicorp (foto Adela Talavera).

Mapas

El conjunt format pel Caroig i la Muela de Cortes constitueixen una vasta extensió de terres muntanyenques; un paradís ecològic desafortunadament afectat pels incendis forestals reiterats. Les seues característiques geomorfològiques, botàniques i humanes ens ofereixen uns paisatges aspres, insípids i deshumanitzats alhora que bells i muntesos, carregats de vida vegetal i animal. És el pic […]El conjunt format pel Caroig i la Muela de Cortes constitueixen una vasta extensió de terres muntanyenques; un paradís ecològic desafortunadament afectat pels incendis forestals reiterats. Les seues característiques geomorfològiques, botàniques i humanes ens ofereixen uns paisatges aspres, insípids i deshumanitzats alhora que bells i muntesos, carregats de vida vegetal i animal. És el pic […]

Citas

A. J. Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre el Reyno de Valencia.

“Hállase Caroche como en el centro de un desierto, y sobresale entre las montañas que lo cercan. A quatro y seis leguas de distancia parece mayor su altura que en las inmediaciones; semejante en esto á Peñagolosa, y en quedar su cumbre muchas veces ocultada entre las nubes. Esta debió ser en otro tiempo redondeada, porque el monte entero es de naturaleza caliza; hoy presenta una llanura con algunas lomas, y tal qual monumento de haber sido mayor su elevación en otros siglos [...]

Al sur de aquella explanada natural hay precipicios y cortes perpendiculares de muchas varas; por las demás empiezan cuestas suaves que siguen hasta las raíces “.

Eduardo Soler (1906). Por el Júcar.

“Hermoso conjunto cuyo centro es el Júcar, y en el cual el pueblo de Cortes, la mancha oscura de sus huertas contiguas y el salto de agua con los accidentes que le rodean, sirven para aumentarla. Faltaran, y quedaría aquella gigantesca disposición de masas alineadas á lo largo del río con éste ora visto, ora oculto, y el todo destacándose sobre el fondo limpio y lleno de luz de un horizonte tranquilo, motivos suficientes para la contemplación y la admiración se mezclaran, absorbiendo el espíritu todo, el cual no tiene ante sí el río plácido, de orillas bajas y ancha corriente, como en Antella, ó el ya un tanto limitado por colinas recortadas, como en Tous, sino otro, hundido en las angosturas de los altos muros, á trechos resaltadas sus aguas con la luz solar, casi siempre en la sombra y con veloz corriente, entremezclada de peñascos desprendidos de los lazos de los cintos, al caer arrastrados por las lluvias, los bancos horizontales de margas que les sirven de apoyo”.

Rafael Cebrián (1983). Montañas Valencianas.

La aridez de un duro relieve sometido a los rigores del clima continental ha impedido, de antiguo, la implantación de asentamientos humanos numerosos. Escasas poblaciones, distanciadas y mal comunicadas entre sí, se cobijan en los valles más bajos y periféricos, dispersándose el resto de sus habitantes en aislados caseríos, en la actualidad prácticamente abandonados. En toda su extensión, dentro de los límites anteriormente prefijados, la plataforma del Caroig ostenta la demografía más deprimida de las tierras valencianas”.

Bibliografía

AGUADO, J. y DOMÍNGUEZ, A. (2008).

Paisajes del Caroig. La sostenibilidad de la coevolución entre sociedad y naturaleza, Valencia, Edita Asociación para la Promoción Socioeconómica de los Municipios del Macizo del Caroig, 161 p.

ALMERICH, J. M., CRUZ, J. y TORTOSA, P. (2001).

Espais Naturals de les Terres Interiors Valencianes, Alzira, Edicions Bromera, 143 p.

HERMOSILLA, J. (1999).

Los paisajes del agua en el Valle de Ayora, Buñol, Edita Mancomunidad Comarcal del Valle de Ayora-Cofrentes.

PÉREZ CUEVA, A. (2000).

El medio natural, en HERMOSILLA, J. El turismo rural el Cortes de Pallás, Valencia, Edita Ayuntamiento de Cortes de Pallás, 186 p.

ROSSELLO, V. M. (1995)

Geografia del País Valencià, Valencia, Edicions Alfons el Magnànim, 640 p.