Paisatges dels aiguamolls

El Prat de Cabanes-Torreblanca

Un paisatge amfibi entre torres de guaita

El Prat de Cabanes-Torreblanca, una albufera en avançat procés de rebliment, és un aiguamoll costaner allargat de fisonomia molt canviant al llarg de l’any. El paratge és un refugi biogenètic destacat i un lloc objecte de bonificació i aprofitaments extensius (ramaderia, agricultura, caça i pesca, extracció de torba, etc.), sense perdre per això el caràcter amfibi. El 1988 el Prat va ser declarat paratge natural (812 ha), i va ser reclassificat el 1994 com a Parc Natural, una decisió que reconeix aquest “gran legado botánico, faunístico y geomorfológico” (M. A. Gómez-Serrano et alii, 2001, 114), que compon un paisatge caracteritzat del litoral mediterrani. A la perifèria del Parc hi ha una pressió urbanística creixent.

 

Un refugi biogenètic

Aquesta antiga albufera –emmarcada per uns quants edificis al·luvials i tancada al mar per una restinga regressiva de cantells i graves (d’uns 8 km de longitud) sobre afloraments d’eolianites– és un medi de transició allargat amb una variabilitat ambiental elevada. El mareny registra extenses làmines d’aigües permanents o estacionals, mantingudes per un freàtic molt succint i per les descàrregues d’ullals i de surgències d’aigua dolça. En paraules de Cavanilles (1795-97, I, 47): “los frequentes estanques… principalmente los llamados boca de infierno y de Albalat…, como tambien la multitud de aguas, muchas veces sin movimiento, alteran la bondad del agua, y soplando regularmente del mar se acumula la masa de vapores mefíticos, que producen tercianas y otras enfermedades”. Sense dubte, l’abast espaciotemporal de l’entollada i de la salinitat estableix diferències substancials d’hàbitats al Prat.

A la restinga de graves es poden trobar espècies com la rosella marina (Glacium flavum), el rave de mar (Cakile maritima), etc. On hi ha acumulacions d’arena hi ha vegetació dunar poc alterada (Euphorbia paralias, Medicago maritima, Eryngium maritimum, etc.). D’una importància excepcional és la presència del càdec marí (Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa). D’altra banda, les comunitats de saladar ocupen els sòls més rics en sals solubles i estacionalment entollats, entre els quals destaquen la jonquera (Juncus, Scirpus) per la seua extensió, les àrees de canyisser (Phragmites) i bogues (Typha), i altres espècies com la sosa sabonera (Arthrocnemum), la cirialera (Salicornia ramosissima), etc. Als llocs permanentment inundats són abundants els herbassars amb diverses espècies subaquàtiques (Chara, Potamogeton, etc.). Aquesta diversitat de la marjal ja va ser assenyalada per Cavanilles (1795-97, I, 47): “la ninfea, varios potomogetos, el mil en rama de arroyos ó bien miriofilo, el llaten aquático y otras plantas nadan en los azarbes: la hermosa ipoméa asaeteada, varias campanillas, gencianas y senecios adornan la parte inculta del ribazo”.

El Prat també és hàbitat d’aus hivernants i estivals. En el primer grup, destaquen el cap-roig, l’ànec cullerot, el sarcet comú, el corriol gros, la fredeluga, etc. Entre els nidificants més freqüents destaquen el cabusset, l’ànec collverd, el sivert, l’arpella vulgar, l’esparver cendrós, etc. Altres aus busquen l’àrea del Prat amb més regularitat com a repòs o aliment. També manté poblacions d’espècies poc repartides d’amfibis i rèptils, com la tortuga d’estany, etc. Al mateix temps constitueix un dels últims reductes del samaruc (Valencia hispanica) i del fartet (Aphanius iberus) (M. A. Gómez-Serrano et alii 2001, 121-127).

 

La bonificació

Durant els temps medievals i moderns, els marges del Prat van ser pastiu d’hivern de bestiars transhumants que es desplaçaven fins allà per carrerades o carrerasses. Una herència d’aquests aprofitaments són els camins i corrals subsistents al contorn del Prat. El Prat també va ser un lloc de caça; es parla de pesca a la llacuna, una activitat que exigiria una bocana o gola de comunicació amb el mar (una qüestió que, de moment, està insuficientment documentada). També va haver-hi iniciatives de bonificació. En tot cas, els voltants del Prat eren un desert gairebé abandonat davant del perill de les invasions barbaresques. Castells i torres de guaita documenten aquest prolongat buit demogràfic de tota la plana costanera immediata al Prat en època moderna.

Quan van remetre els “peligros del mar”, la bonificació del Prat va avançar, des de la perifèria menys entollada cap a les àrees més baixes. Va ser una transformació que va exigir molts braços coordinats. Al sector perifèric –immediat al camí de l’Atall– es van obrir nombroses sénies; el procés de bonificació avançava amb l’obertura d’assarbs perpendiculars al mar: les terres tretes de l’excavació –de color fosc, gairebé negre– s’escampaven als camps que quedaven en alt. Cavanilles va presenciar el resultat: “parecen a la verdad un conjunto de deliciosos jardines, pero deben verse de paso, y no escogerse de habitación”. En diverses ocasions, en els segles xix i xx, es va plantejar culminar la bonificació sencera del sector més fondo i pantanós del Prat. Madoz entenia que aquesta operació costosa eliminaria la insalubritat del paratge i atrauria habitants que convertirien aquell desert en el camp més agradable i poblat. El 1850 s’inicia un expedient que no va prosperar; hi ha després una concessió a Luciano Bautista Muñoz el 1863 que es transfereix a l’anglés Mackinley el 1878. S’avança en la construcció del canal de circumval·lació i es fan collites d’arròs i dacsa. Un record d’aquesta empresa eren les comportes de la gola sud que encara existien fa uns anys, prop del desaparegut quarter de carrabiners.

En el segle xx s’escometen nous projectes. Després de la Guerra Civil els ajuntaments de Torreblanca i de Cabanes s’impliquen en la bonificació, encara que els resultats no en són definitius. En els anys 60 s’assagen altres usos (un complex turístic, la transformació en salines o l’aprofitament agrari). En diverses ocasions s’ha explotat la torba infrajacent com a combustible i després amb finalitat agrícola o per a jardineria. Durant els anys 80 es va proposar el Prat de Cabanes per a la localització d’un parc d’oci important. En l’actualitat el Prat sent la pressió d’activitats agrícoles i ramaderes, de l’explotació de la torba, de l’activitat turística creixent i dels plans urbanitzadors.

 

Els valors paisatgístics

El Prat continua conservant el caràcter de paisatge amfibi i preserva nombrosos valors naturals i patrimonials. És un refugi biogenètic autèntic que, a més, manté la memòria d’usos i aprofitaments col·lectius. Alhora és un paisatge representatiu d’altres llargs trams –avui molt transformats– del litoral valencià.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vegetación en la marjal del Prat de Cabanes-Torreblanca (foto Pep Pelechà).Humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (foto Pep Pelechà).Playa de Torreblanca (foto Pep Pelechà).Marjal del Prat de Cabanes-Torreblanca. Al fondo, Torreblanca (foto Pep Pelechà).Vegetación en el Prat de Cabanes-Torreblanca (foto Pep Pelechà).Vegetación en el Prat de Cabanes-Torreblanca (foto Pep Pelechà).Vista aérea de los humedales (foto ESTEPA).

Mapas

El Prat de Cabanes-Torreblanca, una albufera en avançat procés de rebliment, és un aiguamoll costaner allargat de fisonomia molt canviant al llarg de l’any. El paratge és un refugi biogenètic destacat i un lloc objecte de bonificació i aprofitaments extensius (ramaderia, agricultura, caça i pesca, extracció de torba, etc.), sense perdre per això el caràcter […]El Prat de Cabanes-Torreblanca, una albufera en avançat procés de rebliment, és un aiguamoll costaner allargat de fisonomia molt canviant al llarg de l’any. El paratge és un refugi biogenètic destacat i un lloc objecte de bonificació i aprofitaments extensius (ramaderia, agricultura, caça i pesca, extracció de torba, etc.), sense perdre per això el caràcter […]

Citas

V. M. Rosselló (1969). El litoral valencià, I, 64-65.

“L’intens sanejament, almenys de tres segles ençà, ha mudat aquelles llacunes i dessecat considerables espais, malgrat la forta aportació aqüífera de l’Ullal de Boca d’Infern. Encara podem veure arran de la via fèrria, a 2 km de l’actual límit del pantà, uns residus de marjals fangueres i sénies per al seu drenatge. El procediment de bonificació es basava en l’excavació d’assarbs perpendiculars a la costa; la terra negrosa extreta s’acumulava als espais intermedis, creuats també de séquies menors, normals als assarbs. Quedaven així “sorts d’un quart o mitja hora de llargues, des de la mar a la carretera”, a les quals el trast més baix - prat - fou convertit en arrossar; l’intermedi - marjals fangueres - fou destinat a cultius hortícoles sense fretura de reg, i el superior - solada - al conreu de cereals o arborícola”.

G. Andreu (1975). “Los antiguos términos de Miravet, Albalat y Cabanes”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 3, 223.

“…Comenzaron las tenaces gestiones que el Ayuntamiento de Cabanes promovió para sanear y reivindicar para la villa la propiedad de esas 528’465 Has. - llamadas el Prat de Cabanes- que, tras multiples vicisitudes, que seria prolijo enumerar ahora, y ya completamente saneado, lo consiguió definitivamente en 1971, estando ahora en vías de realización un gran proyecto urbanístico para convertirlo en zona turística de interés internacional, a lo que es acreedora por su privilegiada situación geográfica, por su agradable clima y por su excelente playa de 10 Km de extensión”.

M. A. Gómez-Serrano et al (2000). Guía de la naturaleza de la costa de Castellón, 125.

“La extracción de turba supone una transformación del entorno un tanto paradójica. Por un lado produce pérdida de vegetación original y de importantes zonas de interés faunístico, florístico y paisajístico; por otro lado, esta modificación del ecosistema produce también un rejuvenecimiento del medio y un aumento de la superficie permanentemente inundada, favoreciendo el establecimiento de una fauna no menos importante. En el caso del Prat de Torreblanca-Cabanes, las balsas abandonadas son el único lugar de cría de varias especies de aves, como el pato colorado o el somomurjo lavando”.

J. Townsend (1786). Viaje por España.

“A las once de la mañana nos refrescamos en una venta que pertenece a los frailes del convento de San Antonio de Valencia, y cuyas norias demuestran que se puede obtener con bastante facilidad agua, que en esta zona nunca deja de producir los cultivos más ricos...

Las ovejas trashumantes de Aragón encuentran aquí pastos de invierno, por los que han de pagar a la parroquia de Cabanes mil ochocientos pesos al año, doscientas setenta libras, además de un suplemento por el daño que pudieran hacer al trigo.
Muchos pueblos han visto cómo las depredaciones de los moros los arruinaban completamente y obligaban a sus habitantes a buscar refugio en Cabanes y en otros lugares más facilmente defendibles”.

Bibliografía

COSTA, M., et al. (1986).

Ecosistemas vegetales del litoral mediterráneo español, Madrid, MOPU, 270 pp.

GÓMEZ-SERRANO, M. A., et al. (2001).

Guía de la naturaleza de la costa de Castellón, Vinaròs, Antinea, 342, p.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1989).

“La evolución del cultivo hortícola en los marjales de la costa valenciana”, Estudios sobre regadíos valencianos, Valencia, Universidad de València, 21-82.

MATEU, J. F. (1977).

“El factor antrópico en la transformación del Prat d’Albalat”, V Coloquio Nacional de Geografía, Granada, Universidad de Granada, 193-199.

ROSSELLÓ, V. M. (1969).

El litoral valencià, València, L’Estel, 2 vols.

SANFELIU, T. (1989).

“Aportación a la geología de Oropesa-Cabanes-Torreblanca. (Turberas e hidrogeología)”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1-50.