Paisatges i accions estratègiques

La comarca d’Alto Mijares-Espadán

Un espai de muntanya amb molta càrrega patrimonial

El sud-oest de la província de Castelló és un espai construït sobre alineacions terminals del sistema Ibèric, al seu descens cap al mar Mediterrani. Es considera una comarca natural ben definida per la seua naturalesa abrupta i accidentada, que geogràficament comprén la zona emmarcada entre els vessants sud del massís de Penyagolosa i les del nord del sistema compost per la serra d’Espina i la serra d’Espadà. La seua variada topografia pivota sobre l’eix vertebrador del riu Millars, amb altituds que oscil·len entre els 200 metres de la població de Fanzara i els 1.814 del cim del Penyagolosa, o els 1.106 metres del Pico de la Rápita a la serra d’Espadà.

En definitiva, s’hi dóna una varietat d’ambients contrastada a causa de les formes del relleu, els contrastos litològics i el treball fet pel clima i l’aigua al llarg del temps. Joc de factors que fa que es troben des de grans sistemes de penya-segats i formes muntanyoses tabulars com moles, fins a una variada geomorfologia fluvial produïda pel riu Millars i el seu dens sistema de tributaris.

En l’actualitat, aquest substrat ambiental està reconegut en la declaració dels parcs naturals de Penyagolosa i la serra d’Espadà, inclosos en el llista valenciana de Llocs d’Importància Comunitària (LIC) de la Unió Europea, juntament amb el sector alt del riu Millars a la província de Castelló (LIC Curs Alt del Riu Millars), que va des dels límits provincials fins a la cua de l’embassament del Sitjar.

Des d’antic els seus pobladors s’han adaptat a les diverses circumstàncies ambientals imposades per una orografia accidentada. Han sabut identificar i utilitzar els recursos potencials que tant muntanyes com rius oferien, la qual cosa es va traduir en una extensa varietat d’activitats productives com l’aprofitament del llit com a via de transport, la utilització de les seues aigües per a usos diversos, l’explotació silvícola dels boscos, l’aprofitament de roques i minerals i la ramaderia.

En l’actualitat, el poblament es concentra sobretot entorn dels reduïts nuclis centrals de cada municipi. Tots guarden, dins de la seua identitat, característiques constructives d’origen musulmà amb habitatges de poca altura i carrers estrets, torts i, de vegades, encimbellats en els vessants. Tanmateix, aquesta placidesa actual, que es desprén d’unes poblacions de muntanya amb pocs habitants i, fins i tot, envellides, amaga un esdevenir històric que de vegades ha sigut conflictiu, com reflecteixen les cròniques de les revoltes dels moriscos de la serra d’Espadà i de la nostra, més pròxima en el temps, Guerra Civil.

Les característiques ambientals i culturals es mostren en la seua organització administrativa, amb un total de vint-i-dos municipis que componen l’actual comarca de l’Alt Millars. Per la seua localització, es distingeix entre els municipis del sector septentrional del riu Millars, construïts sobre el sistema muntanyós del massís de Penyagolosa: Argelita, Castillo de Villamalefa, Cortes de Arenoso, Ludiente, Villahermosa del Río i Zucaina. Villahermosa del Río, Cortes de Arenoso i Zucaina són els termes municipals més grans de la zona, amb 10.853, 8.132 i 5.157 hectàrees, respectivament. Aquests tres ocupen el 36% de la superfície total de la comarca, i els sis assoleixen el 49%. D’altres, la majoria, són riberencs al Millars. És un conjunt de nou municipis: Arañuel, Cirat, Espadilla, Fanzara, Montanejos, la Puebla de Arenoso, Toga, Torrechiva i Vallat. Representen un terç de la superfície de la comarca, distribuïda entre les dimensions reduïdes de Vallat (508 ha), a la part més baixa del traçat del Millars, i la grandària huit vegades major de la Puebla de Arenoso (4.248 ha), a l’inici del recorregut del riu a la província. La resta de termes estan localitzats als vessants meridionals del riu Millars, en el grup d’elevacions format per la Sierra de Espina i la d’Espadà: Ayódar, Fuente la Reina, Fuentes de Ayódar, Montán, Torralba del Pinar, Villamalur i Villanueva de Viver. Tenen dimensions semblants als localitzats a la part baixa, els recorreguts pel Millars, que oscil·len entre les 590 hectàrees de Villanueva de Viver i les 3.420 de Montán. En conjunt ocupen el 18% de la comarca.

 

El substrat ambiental

L’àmplia zona de l’Alt Millars castellonenc ocupa la part alta dels contraforts finals del sistema Ibèric; és la continuïtat lògica cap a llevant de les muntanyes de Terol. En el sector, el relleu resultant és conseqüència del joc estructural que amb alçaments ha construït un relleu molt compartimentat, organitzat en gran manera per gran quantitat de falles i alhora remodelat per la incisió d’una densa xarxa de drenatge. Des d’una perspectiva geomorfològica i estructural, s’hi dentifiquen tres grans ambients, cada un amb característiques contrastades que els doten de singularitat respecte als altres.

El territori del nord, el massís de Penyagolosa, és un domini de materials predominantment bàsics, calcaris, amb àmplies extensions de roques resistents de dolomies i calcàries. Són materials mesozoics del cretaci superior. En menor proporció es troben afloraments rocosos silicis intercalats en l’ampli domini calcari. Es tracta de litologies de naturalesa diferent, com la pedra arenosa de la sèrie Bunsandstein i les margues del Keuper; també s’hi troben algunes roques silícies de gènesi més recent, del miocé, o datades en la transició entre el terciari i el quaternari. Del seu interés ecològic dóna fe el fet que part del massís ha sigut declarat Parc Natural, atés que s’hi troba una varietat faunística i botànica excel·lent, amb la presència de grans rapaços i mamífers (cabra salvatge, cabirol, gat salvatge, àguila real), d’espècies i formacions arbòries representatives (roure martinenc, roure valencià, teix) i fins i tot espècies vegetals rares, endèmiques o amenaçades com la campaneta d’hivern, el lletsó de bosc i el grèvol.

Al contrari, les litologies del sud són predominantment àcides amb abundància de sílice en la composició; els seus representants principals són les pedres arenoses triàsiques de la sèrie Buntsandstein-Muschelkalk. Gran part de la serra d’Espadà està construïda amb aquest tipus de rocam, el gres roig, d’aparença rogenca característica. Intercalats entre aquests materials dominants es troben també argiles i margues versicolors triàsiques molt plàstiques del Keuper, pedra arenosa de la sèrie pliocé-plistocé inferior, afloraments de dolomies del cretaci superior i s’hi inclouen alguns reduïts testimoniatges de dolomies i calcàries del mesozoic i pedra arenosa del miocé. L’interés ecològic de la zona, sobretot de la zona declarada com a Parc Natural a la serra d’Espadà, queda determinat per la presència d’un nombre considerable d’espècies de fauna i flora. Respecte a la fauna, s’ha constatat la presència d’aus rapaces (l’àguila cuabarrada, l’àguila marcenca, l’àguila calçada, incloent-hi també algunes de nocturnes com el duc, el mussol banyut i el bagaleu) i d’alguns mamífers (la cabra salvatge, el porc senglar, el rabosot, l’esquirol, la fagina, el teixó i la geneta). Igualment, hi ha una excel·lent representació d’espècies vegetals d’interés (grèvol, teix, castanyer, auró, alborç, roure reboll, roure valencià). De les formacions vegetals presents (boscos de pinastre i de pi blanc, carrascars, matolls) sens dubte la sureda, per la seua raresa i escassa presència a la Comunitat Valenciana, és la de major rellevància.

Els dos dominis litològics i estructurals estan clarament delimitats pel riu Millars, perquè al llarg d’uns 40 quilòmetres organitza el sistema de drenatge del sector muntanyós que el flanqueja en el seu recorregut per la província de Castelló. El riu travessa un conjunt de litologies dures sobre les quals s’encaixa i forma un canyó extens que dóna lloc també a un conjunt de formes fluvials variat. Al seu voltant s’ha construït el drenatge dels relleus adjacents per mitjà d’una multitud de barrancades reduïdes i alguns cursos de major envergadura: pel marge esquerre s’arrepleguen les aigües del massís de Penyagolosa a través dels rius Cortes i Villahermosa, el de major envergadura de tot el sector; pel marge dret el Barranc de la Maimona i els rius Montán i Pequeño evacuen els escolaments de les serres d’Espadà i Espina. El LIC “Curs Alt del Riu Millars” recull gairebé del tot la biodiversitat fluvial del Millars encara que també s’amplien els seus límits més enllà dels ambients riberencs fins a la capçalera a la zona muntanyosa per l’interés dels seus ecosistemes forestals com els carrascars, les rouredes i els boscos formats per Pinus sylvestris amb Juníperus savina. En els ambients fluvials del Millars cal distingir la vegetació dels murs rocosos de roca calcària de la vegetació de ribera d’un riu amb cabal permanent com els boscos de ribera de freixes.

 

Un territori intensament viscut i ocupat per l’home

La compartimentació topogràfica dóna peu a l’existència d’un gran nombre d’ambients i a una ocupació per l’home de manera molt diferent, incloent els sistemes de conreus abancalats menuts en parts molt abruptes, l’aparició de mineria, l’explotació forestal –el principal exemple de la qual és el suro–, la ramaderia, la producció de calç i, testimoni d’altres èpoques, la de gel i l’ús divers de les aigües del riu Millars.

El riu Millars no era, ni és avui dia, un riu per a cobrir les necessitats locals de les poblacions riberenques, sinó alguna cosa més. A la comarca, el principal ús tradicional que se li ha donat ha sigut el d’abastir els conreus dels regadius locals. Encara que en la majoria dels casos són zones molt modestes, la importància cultural i paisatgístiques d’aquests horts, que encara es mantenen, és innegable perquè, a més de l’estètica del paisatge, es pot veure el treball de fa segles per a poder abastir d’aigua i posar en conreu llocs que requerien un condicionament previ considerable. L’aprofitament anava més enllà del reg i aconseguia la construcció de molins, abeuradors, fonts i llavadors, que facilitaven els quefers diaris de la població. Tanmateix, de l’antic ús com a via de transport fluvial per al trasllat de la fusta extreta de la serra de Gúdar no n’ha quedat vestigi, ni material ni immaterial, excepte alguna notícia documental sobre el seu ús i el conflicte d’interessos entre els diversos col·lectius (fusters i agricultors de la Plana de Castelló), que utilitzaven les seues aigües. Avui dia l’aprofitament hidràulic del cabal del riu passa també per la construcció de grans infraestructures. Al sector de l’Alt Millars hi ha els embassaments d’Arenós (concebut per a la regulació de cabals i per al reg d’unes 30.000 hectàrees de la Plana), el de Cirat, el de Vallat i el de Ribesalbes, que permeten el funcionament de les centrals hidroelèctriques de Cirat, Vallat i Ribesalbes.

Els nuclis de població es localitzen sobretot al llarg dels principals cursos fluvials. Són pobles menuts amb estructures i traçat molt semblants, fruit de la naturalesa abrupta del terreny i de les seues característiques fundacionals, que en molts casos encara guarden en el seu traçat actual aquell passat d’origen musulmà. Tanmateix, l’esplendor antiga que s’observa en els seus carrers i edificis tradicionals no es correspon en l’actualitat amb la seua dimensió demogràfica. Si es comparen les dades de població d’èpoques passades, tots els municipis han patit un descens constant del nombre dels seus habitants fins a arribar actualment en la majoria dels casos a taxes de població inferiors al 25% de les que hi havia fa un segle.

El patrimoni cultural variat i ric construït per l’home, més enllà de les proximitats als llits d’aigües permanents, queda patent en l’ampli catàleg d’elements que, independentment del seu estat de conservació i posada en valor actual, és recognoscible i està distribuït per tot el territori. S’hi troben representacions constructives d’una àmplia varietat d’activitats tradicionals, algunes encara vigents com la ramaderia de transhumància (corrals, vies pecuàries), l’agricultura de muntanya (bancals de pedra en sec, casetes de conreu, cases i masos), l’extracció del suro, i d’altres ja desaparegudes com casetes per a la producció de carbó vegetal, restes de forns de calç, neveres i fins i tot edificacions dedicades a la vigilància i la defensa (castells, torres de guaita, i les més recents trinxeres, a Villamalur, que va alçar l’exèrcit republicà per frenar l’avanç cap a València de les tropes franquistes). L’existència de tot aquell tipus d’activitats portava associat el traçat d’un sistema de camins i senders que majoritàriament perduren i constitueixen un element primordial per a la pràctica de senderisme i la visita d’aquests testimonis, en la seua gran majoria de pedra, que ens recorden la intensa relació entre l’home i el medi que hi havia en altres temps.

 

Juan Antonio Pascual Aguilar
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Embalse de Arenoso, río Mijares (foto Pep Pelechà).Montanejos y l’Alquería desde el pico del Morrón (foto Pep Pelechà).Vistas desde el Morrón, Montanejos (foto Pep Pelechà).Río Mijares, Montanejos (foto Pep Pelechà).Río Mijares, Montanejos (foto Pep Pelechà).Embalse de Arenoso, río Mijares (foto Pep Pelechà).

Mapas

Un espai de muntanya amb molta càrrega patrimonial El sud-oest de la província de Castelló és un espai construït sobre alineacions terminals del sistema Ibèric, al seu descens cap al mar Mediterrani. Es considera una comarca natural ben definida per la seua naturalesa abrupta i accidentada, que geogràficament comprén la zona emmarcada entre els vessants sud […]Un espai de muntanya amb molta càrrega patrimonial El sud-oest de la província de Castelló és un espai construït sobre alineacions terminals del sistema Ibèric, al seu descens cap al mar Mediterrani. Es considera una comarca natural ben definida per la seua naturalesa abrupta i accidentada, que geogràficament comprén la zona emmarcada entre els vessants sud […]

Citas

Antonio J. Cavanilles (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.

“Son útiles y deliciosas las huertas de Villahermosa; la multitud de cerezos y nogales, mezclados con otros frutales y moreras; las áreas que estos dexan, en donde sucesivamente se ven trigos, maíces y judías; la variedad de verdes, la frescura y las aguas hacen un contraste admirable con las quebradas, picos y montañas que las rodean y defienden.”

“Se aumenta el cultivo en el término de Montán, y en vez de pinos, coscoxa, enebros y maleza, se ven ya dilatados viñedos, alternando con sembrados, y en las lomas gran número de higueras. A estos campos sin riego se suceden en las cercanías de Montán hermosas huertas en las cañadas que dexan los montes o los cerros, y en ellas crecen nogales, cerezos, moreras, maíces, cáñamo, y otras producciones análogas a terrenos de riego.”

“En las diferentes cañadas del término de Eslida hay ocho fuentes, con cuyas aguas se riegan otros tantos distritos de hermosa huerta, cuya suma total no pasa de 60 jornales. Cultívanse allí hortalizas y frutas para el consumo del pueblo, y gran número de moreras, que dan 50 arrobas de hoja, la suficiente para alimentar los gusanos que provienen de 100 onzas de simiente, pues cada una de estas consume 50 arrobas.”

R. Cebrián (2004). Por las cumbres de la Comunidad Valenciana: 50 montañas escogidas.

“Penyagolosa. Visible desde casi todos los puntos del país, se yergue como una isla en el paisaje con la fuerza de un símbolo para las gentes que lo tienen como referente territorial identificador, con el íntimo orgullo que generan los accidentes geográficos sobresalientes”.

“El pico Espadán da nombre al sistema y la Rápita es su mayor cota, con una diferencia altimétrica de tan sólo siete metros. En ambas montañas destaca el rojo del rodeno, la roca estructural predominante y distintivo colorista de Espadán, un cálido cromatismo que diferencia la sierra del resto de nuestras montañas mayoritariamente calcáreas.”

C. Sarthou Carreres (1910).

“El río Mijares, desde Puebla de Arenoso hasta Fanzara, se ha abierto paso por los apéndices de la Sierra de Espadán en partes tan profundo y estrecho que según frases del naturalista D. José Cavanilles no se pueden registrar aquellos cortes sin estremecerse. Corriendo por tan profundos cauces parece imposible que las aguas hayan podido romper los obstáculos de tantas leguas de montes formando en ellos surcos de más de mil palmos de profundidad.”

“La Sierra de Espadán en cuyas breñas se riñeron terribles hechos de armas en históricas guerras, es una cordillera quebradísima que en su cresta tiene prolongadas mesetas rodeadas de desigual crestería de peñascos, que recortan desde lejos el paisaje en su horizonte, formando caprichosas líneas. Pródiga en escarpadas pendientes, enormes pedruscos y rugosidades variadísimas, hace en muchos puntos difícil y más que difícil temeraria por lo imposible, su ascensión.”

R. Cebrián (1999). Montañas Valencianas VII: Sierra de Espadán.

”Espadán es una de las sierras más abruptas y quebradas de nuestra orografía, un cerrado y enérgico relieve de cimas y cordales afilados con laderas de fuerte declive, frecuentemente tapizadas de materiales de trituración mecánica, las movedizas canchaleras. Una profunda y amplia red hidrográfica fragmenta el sistema, drenado por barrancos y ramblas.”

“El rasgo distintivo de Espadán, que singulariza a la sierra en el paisaje forestal valenciano, son los alcornocares -les sureres-, formando auténticos bosques, bien estructurados y enriquecidos con un denso sotobosque arbustivo de variadas especies. El alcornoque -la surera- (Quercus suber), no es un árbol habitual de nuestras montañas: su desarrollo requiere lluvias relativamente abundantes, criptoprecipitaciones y suelos ácidos y profundos, tierras descalcificadas y substratos que retengan la humedad, condiciones que proporciona el material dominante de la sierra, el rodeno.”

“El castillo de Alcudia de Veo: estamos ante una de las fortalezas más bellas del conjunto arquitectónico-militar de Espadán y también de mayor envergadura. Su relativo buen estado de conservación, permite observar la disposición de sus principales elementos defensivos, torres y murallas y seguir la totalidad de su recinto amurallado, permitiendo admirar, dentro de su ruina, la magnitud de la fábrica y su elegante porte.”

Bibliografía

GARCÍA EDO, V. (1994).

Derechos históricos de los pueblos de la Plana a las aguas del río Mijares: (Colección documental de los siglos XIII a XX). Castellón: Diputació de Castelló.

GISPERT MACIÁN, L. (1989).

Del Mijares al Peñagolosa. Valencia: Marí Montañana.

NEBOT CALPE, N. (1991).

Toponimia del Alto Mijares y del Alto Palancia: estudio etimológico. Castellón: Diputació de Castelló.

PÉREZ CUEVA, A. (1995).

Geomorfología del sector ibérico valenciano entre los ríos Mijares y Turia. Valencia: Universidad de Valencia.

ROSELLÓ, R. (1994).

Catálogo florístico y vegetación de la comarca natural del Alto Mijares. Castellón: Diputació de Castelló.

RULL VILLAR, B. (1960).

“La rebelión de los moriscos en la sierra de Espadán y sus castillos”. Anales del Centro de Cultura Valenciana 44. 54-71.

VV. AA. (1996).

Cuadernos de la Trashumancia nº 19: Mediterráneo. Madrid: ICONA.

VV. AA. (1999).

Alto Mijares: Castellón-interior. Castellón: Mancomunidad Espadán-Mijares.