Paisatges fluvials

El Xúquer de la Ribera

Un riu entre tarongers

Parafrasejant Heròdot, s’ha dit que la Ribera és un do del Xúquer. No falten arguments per a sostenir-ho. Amb menys solemnitat, es pot afirmar que el riu Xúquer és l’element més genuí de la Ribera, el llit de vida al voltant del qual s’estructura la plana deltaica i la seua gent, el recurs més preuat per als seus habitants i el principal símbol col·lectiu de la Ribera.

 

El riu de la plana deltaica

La plana riberenca del Xúquer s’estén a l’eixida del congost espectacular, quan desapareixen els confinaments de la gorja rocosa i disminueix el pendent que anuncia la proximitat del mar Mediterrani. A partir de l’àpex, el riu solca la plana litoral, on ha construït un gran edifici al·luvial durant els desbordaments recurrents de l’holocé. La plana deltaica és l’obra dels desbordaments del Xúquer.

Fins fa unes dècades, el règim natural del Xúquer presentava contrastos estacionals del cabal i una variabilitat interanual marcada de la descàrrega, encara que mantenia una inèrcia característica del cabal de base que va permetre la consolidació i l’expansió de nombrosos aprofitaments històrics (agrícoles i hidroelèctrics) abans de la regulació. En l’actualitat, és un dels rius espanyols més regulats, el seu règim natural ha sigut modificat significativament i, cada vegada, hi ha una pressió més gran sobre el cabal. El sistema de regulació, basat en els embassaments d’Alarcón, Contreras i Tous, s’ha completat recentment amb diverses preses de laminació de crescudes.

El pla d’inundació —l’àrea subjecta de manera natural a crescudes recurrents, algunes de les quals extraordinàries— ha registrat canvis morfològics seculars importants a causa de l’acumulació de sediments. En l’evolució de la plana també han intervingut els principals afluents del Xúquer, especialment el Magre (marge esquerre) i l’Albaida (dret). En aquest context, a la Ribera al·luvial s’identifiquen diversos subambients o subunitats que, a més, solen correspondre a microrelleus de gran significat en l’estructura del paisatge, entre els quals destaca el cinturó de meandres fluvials, emmarcat gairebé sempre per dics al·luvials, ben drenats i els nuclis poblacionals de la gran plana deltaica. Als marges dels dos dics al·luvials se situen sengles conques d’inundació.

A mesura que la plana s’aproxima al mar, desapareixen tots els confinaments i els subambients fluvials es converteixen lateralment en albuferencs. És allà, en la proximitat del mar, on el Xúquer de la Ribera aconsegueix la màxima dimensió, que es visualitza en el front de desembocadura dels episodis de les crescudes extraordinàries.

 

Un eminent paisatge regat

El Xúquer era un riu de bon cabal i les riberes, un eminent paisatge regat. La disponibilitat de cabals fluvials con venturosa holgura (Fuster, 1962) hi va permetre un ampli desplegament de l’agricultura de regadiu. Al llarg d’un procés multisecular de construcció d’assuts, séquies i escorredores, les hortes i els horts es van estendre a costa d’antics secans, pantans i marjals. Al costat d’un sistema de gravetat minuciós, a la Ribera també hi ha regs d’aigües subterrànies d’iniciativa privada i regs mixtos d’iniciativa estatal.

Els regadius històrics d’aigües fluvials —gestionades majoritàriament per comunitats de regants actives— depassen els estrictes marges o riberes del riu mitjançant els oportuns assuts i els traçats admirables de les séquies majors amb les seues prolongacions. Les entitats de reg que aprofiten cabals fluvials (séquies del Xúquer, Antella, Escalona, Carcaixent, Sueca, Cullera, Quatre Pobles) es troben integrades en la Unitat Sindical d’Usuaris del Xúquer (USUJ), i totalitzen unes 25.000 ha (un 42% del total comarcal) (Sanchis et alii, 2010). Tots aquests regadius de derivació són el resultat d’un procés constructiu llarg que es va iniciar en temps islàmics i va culminar en el segle xix.

Al seu torn, la introducció de sistemes de bombament durant el segle xix va marcar un canvi fonamental en el regadiu de la Ribera. Inicialment, es van utilitzar massivament les sénies, tant per a il·luminar aigües subterrànies a les faldes dels relleus perifèrics, com per a drenar les aigües succintes dels voltants de l’Albufera. També es van aplicar en la colonització d’alters immediats a séquies tradicionals. Aquestes iniciatives es van intensificar amb l’aparició de motors de bombament en l’últim quart del segle xix, que van permetre transformar els secans als peus de mont de la Ribera i bonificar més intensament els marges de l’Albufera. Aquesta expansió dels regs mitjançant aigües subterrànies es va perllongar durant el segle xx.

Per la seua banda, el Pla d’Obres Hidràuliques (1933) tenia en consideració la creació de la zona reguívola del Canal Xúquer-Túria, associada a la construcció del pantà de Tous. El projecte no es va concretar fins al 1965; el 1975 es va engegar el Pla de Transformació de l’Àrea Regable i el canal va entrar en servei el 1979. En aquell moment, la major part de l’àrea situada entre el nou Canal Xúquer-Túria i la Séquia Reial del Xúquer ja era de regadiu, en part per elevacions fetes des de la séquia o per aportacions dels canals històrics del Magre, però sobretot per captacions d’aigües subterrànies nombroses (Domingo, 1988).

Aquestes tres modalitats d’aprofitament han convertit la Ribera en un referent destacat del país clàssic del regadiu, on no queda espai ociós, com dirien els viatgers de la Il·lustració i els escriptors de la Renaixença: els cítrics han escalat fins als vessants de les serres adjacents i l’arrossar ha consumit la major part dels aiguamolls.

L’avanç del taronger ha sigut constant al llarg del segle xx. El 1950 ocupava un 15% dels cultius de la Ribera Alta, un 55% el 1977 (Cano, 1980), i ha aconseguit el 65% l’any 2005, amb 38.073 hectàrees. A la Ribera Alta, l’equilibri entre tarongerar i arrossar va fer fallida a mitjan anys seixanta, quan l’arbratge va començar a ocupar els antics vedats arrossers, en ocasions precedit per una etapa de cultiu hortícola i farratger. La fotografia aèria del 1956 encara registra la pervivència d’arrossars alt-riberencs (Courtot, 1970). A mitjan anys setanta, l’arrossar havia desaparegut pràcticament de la Ribera Alta, i les hortes ocupaven prop d’una tercera part de la terra conreada. En les últimes dècades, l’expansió tarongera ha aconseguit la dimensió de monocultiu (les hortes amb prou feines superen el 3% de la superfície regada). No obstant això, el cultiu del taronger sembla haver tocat sostre després de més d’un segle d’expansió contínua.

El model de desenvolupament territorial de les últimes dècades ha renovat la superfície regada. Com en altres regions urbanes del sud d’Europa, els patrons del desenvolupament econòmic avui es regeixen per dinàmiques alienes a l’agricultura i, en conseqüència, la plasmació espacial de les noves activitats productives es tradueix en transformacions importants de valuosos espais regats que desestructuren mosaics paisatgístics dotats d’elements patrimonials destacats.

 

La imatge de fertilitat i riquesa

Des d’època medieval, al voltant de la Ribera es va forjar un arquetip paisatgístic de fertilitat i riquesa, tant en els poemaris andalusins, plens de referències nostàlgiques a la fertilitat ubèrrima de les terres perdudes, com en les cròniques dels feudals, plenes de fascinació per la seua evocació del Paradís. A poc a poc el mite es va consolidar: “si hay campo fértil en el Reyno de Valencia, son las dos riberas del Xúcar, por las sobervias cosechas que de todas cosas se recogen en ellas, mayormente de seda y arroz” (Escolano).

En efecte, durant segles les principals produccions d’aquest “jardí interminable” van ser la seda i l’arròs. El riu i les séquies donaven prou de si per a fer que les riberes foren altament productives, però encara quedaven erms. El rector de Carcaixent i diversos llauradors industriosos van ser qui, el 1781, van introduir al poble la primera plantació de cítrics i, a poc a poc, es van estendre “aumentandose la riqueza, la abundancia y la hermosura” (A. J. Cavanilles). Aquells pioners del taronger no sospitaven la transcendència de la seua empresa. Com diu Fuster, quan el comerç exterior se’ls va obrir i es van multiplicar les conjuntures favorables dels mercats europeus, els propietaris van accelerar l’expansió cítrica fins a extrems inversemblants. Els altres cultius —vinyes, oliveres, moreres, arrossars— van cedir el seu lloc davant l’avanç dels cítrics, que es van convertir en monocultiu, en un bosc immens de tarongers que cobreix àmplies extensions de les riberes.

“Por ello, cuando la Renaixença valenciana comenzó a generar una imagen cultural en torno a las huertas valencianas, ajustada a la moderna concepción del paisaje, trabajaba sobre un icono ya conocido y difundido, el cual se enriqueció con una imagen gráfica y escrita intensamente colorista. T. Llorente fue probablemente el punto de partida de la construcción literaria de esta imagen cultural, plasmada en el poema Vora el barranc dels Algadins/ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire/ que, per a omplir d’aroma l’aire,/ no té lo món millors jardins” (C. Sanchis et alii, 2010). El mateix Llorente (1889), davant d’una successió ininterrompuda d’arbratge regular, repartit en quadrícules acotades per canalons de reg, “piensa en el renombrado y fabuloso Jardín de las Hespérides. Inmenso jardín parecen, en efecto, los campos en que crece y prospera este arbol privilegiado, en el cual todo es bello”.

En paral·lel a aquesta construcció literària, els paisatgistes valencians van contribuir a fixar una imatge pictòrica en diversos olis, a cavall entre els segles xix i xx. Sorolla, Antonio Fillol, Constantino Gómez, José Benlliure, entre d’altres, van portar als seus llenços els taronjars de Carcaixent i Alzira. La imatge de fertilitat i riquesa es converteix en un estereotip del conjunt de la regió, com ho mostren Floreal–d’I. Pinazo o Las Grupas de Sorolla (C. Sanchis et alii, 2010).

El màxim exponent i difusor d’aquests arquetips de la Ribera és Entre naranjos (1903) de Blasco Ibáñez que, al costat de La Barraca (1898) i Cañas y Barro (1902), forma part de la trilogia narrativa del paisatge litoral valencià. Les quatre pinzellades potents i conclusives d’Entre naranjos és el millor que s’ha escrit fins ara sobre el paisatge de la Ribera (Fuster). Remet el lector a la pàgina que obri aquesta presentació de la Ribera.

En definitiva, en el trànsit entre els segles xix i xx es va incorporar a l’imaginari col·lectiu el bosc de tarongers com a símbol de fertilitat i riquesa de les riberes. Aquesta icona cultural, colorista i recarregada, actua com un poderós aglomerant de la identitat col·lectiva, un clixé reiteradament utilitzat al llarg del segle xx, magnificat per uns i injuriat per uns altres (C. Sanchis et alii, 2010).

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de Alzira (foto ESTEPA).Vista aérea de la Ribera del Xuquer (foto ESTEPA).Ribera del Xúquer (foto Pep Pelechà).Río Júcar (foto Pep Pelechà).Ribera del Xúquer. Alzira (fotos Pep Pelechà).Río Júcar (foto Pep Pelechà).Ribera del Xúquer. Alzira (fotos Pep Pelechà).

Mapas

Parafrasejant Heròdot, s’ha dit que la Ribera és un do del Xúquer. No falten arguments per a sostenir-ho. Amb menys solemnitat, es pot afirmar que el riu Xúquer és l’element més genuí de la Ribera, el llit de vida al voltant del qual s’estructura la plana deltaica i la seua gent, el recurs més preuat […]Parafrasejant Heròdot, s’ha dit que la Ribera és un do del Xúquer. No falten arguments per a sostenir-ho. Amb menys solemnitat, es pot afirmar que el riu Xúquer és l’element més genuí de la Ribera, el llit de vida al voltant del qual s’estructura la plana deltaica i la seua gent, el recurs més preuat […]

Citas

V. Blasco Ibáñez (1903). Entre naranjos, 52-54

“Rafael [en la plazoleta de la ermita del Salvador de Alzira] se abismaba en la contemplación del hermoso panorama...
En el inmenso valle los naranjales como un oleaje aterciopelado; las cercas y vallados de vegatación menos oscura, cortando la tierra carmesí
en geometricas formas; los grupos de palmeras agitando sus surtidores de plumas...; las villas azules y de color rosa, entre macizos de jardinería; blancas alquerías casi ocultas tras el verde bullón de un bosquecillo; las altas chimeneas de las máquinas de riego...; Alcira, con sus casas apiñadas en la isla y desbordándose en la orilla opuesta... Más allá Carcagente, la ciudad rival envuelta en el cinturón de sus frondosos huertos; por la parte del mar las montañas angulosas, esquinadas con aristas que de lejos semejan los fantásticos castillos imaginados por Doré, y en el extremo opuesto los pueblos de la Ribera alta, flotando en los lagos de esmeralda de sus huertos...
Rafael, incorporándose veía por detrás de la ermita toda la Ribera baja; la extensión de arrozales bajo la inundación artificial; las ricas ciudades, Sueca y Cullera, asomando su blanco caserío sobre aquellas fecundas lagunas que recordaban los paisajes de la India; más allá, la Albufera el inmenso lago como una faja de estaño hirviendo bajo el sol; Valencia cual un lejano soplo de polvo...; y en el fondo, sirviendo de límite a esta apoteosis de luz y color, el Mediterráneo”.

Bibliografía

BESÓ, A. (2007).

“El paisatge literari dels horts dels tarongers”, Saitabi, 57.

CALATAYUD, S. (2000).

“Els sistemes de reg a les riberes del Xúquer durant l’època contemporànica (1800-1930): continuïtat: canvi, en FURIÓ, A. y LAIRÓN, A. (Edit.): L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva histórica, Valencia, P. U. V., 275-306.

CANO, G. (1980).

“La Ribera del Júcar, una transformación reciente”, Los paisajes rurales de España, Valladolid, A. G. E., 267-275.

CARMONA, P. y LA ROCA, N. (1983).

“Fotointerpretación de la Ribera del Xúquer después de la inundación de octubre de 1982”, Cuadernos de Geografía, 32-33, 121-136.

COURTOT, R. (1970).

“La fotografía aérea y los paisajes agrarios en el valle bajo del Júcar”, Saitabi, 20, 273-283.

DOMINGO, C. (1988).

“El trasvase Júcar-Turia”, en GIL, A. y MORALES, A. (Edits.): Demanda y economía del agro en España, Alicante, Instituto Universitario de Geografía, 267-278.

GIL, A. (2006).

”Regímenes natural y artificial del río Júcar”, Investigaciones geográficas, 40, 5-34.

HERMOSILLA, J. (Edit.) (2006).

Las Riberas del Xúquer: paisajes y patrimonio valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana, 445.

MATEU, J. F. (1980).

“El llano de inundación del Xúquer (Pais Valenciano): geometría y repercusiones morfológicas y paisajísticas”, Cuadernos de Geografía, 27, 121-142.

MATEU, J.F. (2000).

“El contexto geomorfológico en las inundaciones de la Ribera del Júcar”, Cuadernos de Geografía, 67-68, 241-260.

PERIS, T. (1992).

Regadío, producción y poder en la Ribera del Xúquer. La Acequia Real de Alzira (1258-1847), Valencia, COPUT, 387 pp.

RUIZ, J. M. (2001).

Hidrogeomorfología del llano de inundación del Júcar, Valencia, Universitat de Valencia, Tesis doctoral inédita.

RUIZ, J. M. et al (2006).

“El marco físico del regadío de la Ribera”, en HERMOSILLA, J. (Edit.): Las Riberas del Xúquer: paisaje y patrimonio valencianos, Valencia, P. U. V., 22-44.