Paisatges agraris

L’Arrossar de la Ribera

Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge

L’arrossar, pel caràcter amfibi del paisatge, d’aigua fluent amargenada, és un dels agrosistemes més cridaners de la conca mediterrània. És un conreu altament productiu, però molt exigent en aigua, clima i braços. La construcció de les terres d’arròs ha conegut etapes expansives, prohibicions severes i també èpoques d’abandonament. Al litoral valencià, l’arrossar va ser un senyal secular d’identitat del paisatge agrari per l’extraordinària extensió i per les formes de vida d’aquells que el van conrear per tantes marjals i marges fluvials dels rius més abundants. Al final del segle xviii, en un debat viu sobre la prohibició o permissivitat de l’arrossar, A. J. Cavanilles va diferenciar entre els resultants de l’art (de l’anivellació de camps, de la derivació i de la precisa distribució de l’aigua pels camps) i els conreats en aiguamolls obra de la natura (que exigien ardus treballs de bonificació i drenatge de terres). En l’actualitat han desaparegut moltíssims vedats arrossers i només es continua conreant a les marjals que envolten l’Albufera de València i es prolonguen també al marge dret de la desembocadura del Xúquer, que és a prop. Allà, arròs i marjal són tan inseparables que s’ha produït una variació semàntica: marjal ha acabat volent dir arrossar (V. M. Rosselló).

 

El marge dret de la Ribera Baixa

Al marge dret pròxim a la desembocadura, també acompanyen el riu Xúquer els ambients morfològics de la plana deltaica que conforma la Ribera Baixa. Entre aquests no hi falten uns pantans deprimits emmarcats entre la cresta al·luvial del riu Xúquer i la rampa col·luvial al peu de la serra de Corbera. Aquest aiguamoll actua com a conca d’inundació o emmagatzemament de fluxos desbordats durant les crescudes extremes del riu Xúquer. A les proximitats del mar, l’àrea pantanosa queda tancada per un ample front deltaic o restinga, només interromput per l’Estany Gran de Cullera i episòdiques bretxes obertes durant les majors inundacions.

L’entollada de l’aiguamoll procedeix de nivells freàtics molt succints i de surgències o ullals. Els afloraments d’aigua dolça propiciaven el desenvolupament de vegetació palustre i la formació de torba. El drenatge des de la Muntanyeta de la Font s’organitzava pel que aleshores s’anomenava riu de Corbera (avui desaparegut). Les condicions hidrològiques determinen l’existència de sòls hidromorfs i, fins i tot, torbosos.

 

La bonificació de la marjal

L’àrea palustre del sud del Xúquer es va transformar des de l’edat mitjana per mitjà d’obres de drenatge. L’interés de Jaume II també va afectar aquesta marjal. Segons la cartografia històrica, la marjal del sud del Xúquer era drenada pel riu de Corbera, un curs perenne alimentat per la Font (de Benicull), unes quantes fonts entre Polinyà i la muntanya de Sant Miquel, i la Fonteta de Favara. El riu de Corbera desaiguava al mar per l’Estany Gran de Corbera o de Cullera i també per la Gola d’Alfàndec (Tavernes) fins a la seua obturació en el segle xvii.

Durant la petita edat del gel va haver-hi desbordaments freqüents i elevació de nivells freàtics que van afectar les condicions hidrològiques de la marjal. Es parlava de “marjals molt grans e incultes ab molt grans pantanos y ullals de aygues”. Al final del segle xviii, Cavanilles va constatar el problema de la insalubritat d’aquestes terres, que les convertien en llocs amb un alt índex de mortalitat. La bonificació completa de la marjal no es va aconseguir fins al segle xix. En l’actualitat, l’arròs –que requereix una circulació permanent de l’aigua per les parcel·les durant els mesos estivals– és el conreu principal (unes 740 ha) de la comunitat de regants de Quatre Pobles.

 

El valor de l’arrossar

L’arrossar del marge dret del Xúquer està inclòs en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana. El seu manteniment amplia i completa els aiguamolls costaners del golf de València i, alhora, assegura una via de laminació de les crescudes fluvials. També aporta diversitat paisatgística a la Ribera, amb una gran variabilitat al llarg de l’any i guarda la memòria de modes de vida que també han deixat la seua empremta en el paisatge.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de los arrozales (foto ESTEPA).Cultivo de arros de Sueca y Sollana (foto Pep Pelechà).Ullal de Baldoví (foto Pep Pelechà).La  Muntanyeta del Sants. Sueca (foto Pep Pelechà)

Mapas

L’arrossar, pel caràcter amfibi del paisatge, d’aigua fluent amargenada, és un dels agrosistemes més cridaners de la conca mediterrània. És un conreu altament productiu, però molt exigent en aigua, clima i braços. La construcció de les terres d’arròs ha conegut etapes expansives, prohibicions severes i també èpoques d’abandonament. Al litoral valencià, l’arrossar va ser un […]L’arrossar, pel caràcter amfibi del paisatge, d’aigua fluent amargenada, és un dels agrosistemes més cridaners de la conca mediterrània. És un conreu altament productiu, però molt exigent en aigua, clima i braços. La construcció de les terres d’arròs ha conegut etapes expansives, prohibicions severes i també èpoques d’abandonament. Al litoral valencià, l’arrossar va ser un […]

Citas

J. Fuster (1962). El País Valenciano, 356-357.

“Si es por primavera avanzada, el viajero se creería varado en el centro de una quieta laguna: el agua ocupa la inacabable superficie, y únicamente la línea delgada de los margenes y veriles que separan unos predios de otros, y las casitas desperdigadas rompen su estricta apariencia de cristal. Más tarde, las plantas despuntan, llenan los campos de verde, espigan, se doran con el rigor del estío, y un olor áspero, penetrante, olor a feracidad potente, pesa sobre el aire cálido. A principios de septiembre se siega la mies y luego la tierra queda en su ocre original, desierta en un reposo que parece desolación. Un ciclo de variaciones sobre el mismo paisaje.
En invierno las marjales arroceras aún tienen otra aplicación: se convierten en cotos de caza. Los campos bajos, vueltos a inundar, se utilizan para tiradas de aves acuáticas: las pobres palmípedas, que de paso hacia un Sur más benévolo se posan a picotear los residuos del arroz, sirven de blanco a las escopetas deportivas. Los cazadores se agazapan sumergidos en el agua y disimulados con brozas,
y disparan contra las fojas y los ánades reales que
se confían en las puras madrugadas de diciembre.”

A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones sobre el reyno de Valencia.

“En los sitios hondos, quales son principalmente las inmediaciones de la Albufera, que se mantienen inundadas hasta marzo, se retardan dichas operaciones (de arar la tierra) hasta principios del mismo mes o fines del antecedente, y entonces se aran aunque permanezcan aún en el agua”.

J. Piera (1982). El cingle verd, 222-223.

“No he volgut anar a València des de Gandia per l’autopista. He preferit el camí vell, anomenat reial. De Borderia a Cullera per la travessa de la platja de Tavernes. Tarongers i tarongers, a banda i banda. Bardisses de xiprers. Enfilats d’aram puntxós. Canyars alts. Alguna palmera. Les marjals de terra negra. Rodats de pedra, d’obra. Cases blanques… L’arribada a Cullera, vora riu, encara té el seu impacte. Poc després, en travessar el Xúquer pel pont de ferro, em ve un aire fresc a la memòria.
Cap a Sueca, entre marjals inundades. El cel embassat a l’aigua abancalada. Com una mar domèstica, d’aigua dolça”.

A. López Gómez (1964). “Riegos y cultivos en las huertas valencianas”, Cuadernos de Geografía, 1, 151.

“(El arroz) es cultivo de verano. Se inicia en semillero, en marzo; en mayo se trasplanta al campo, previamente labrado e inundado, y así se mantiene –salvo un desagüe para matar las malas hierbas- con agua ligeramente corriente, para evitar el paludismo, hasta fines de verano, en que se desagua para la siega en septiembre; se realiza ésta a mano, y el transporte por los campos embarrados, en una especie de trineos de madera; en los canales y en la Albufera se utilizan barcas de fondo plano, movidas con pértigas o vela latina, que componen una silueta de singular belleza. Después los campos quean vacíos hasta la siguiente primavera”.

J. Soler Carnicer (1962). Rutas Valencianas, I, 219.

“Recomendamos realizar un viaje en tren (desde Valencia) hasta Cullera sólo por el hecho de gozar del indescriptible panorama de viajar kilómetros y kilómetros a través de dilatados arrozales que llegan a perderse en el horizonte”.

Bibliografía

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1989).

“La evolución del cultivo hortícola en los marjales de la costa valenciana”, en Estudios sobre regadíos valencianos, Valencia, P. U. V., 21-82.

PERIS, T. (2003).

Història de la Ribera (II): la terra de l’arròs i les moreres, Alzira, Bromera, 290 pp.

RUÍZ PÉREZ, J. M. et al. (2006).

“El marco físico del regadío de la Ribera”, en HERMOSILLA, J. (Edit.): Las Riberas del Júcar: Paisajes y patrimonio valenciano, Valencia, P. U. V., 22-44.

SANCHIS, C. et al (2010).

“Los regadíos de la Ribera del Xúquer” en HERMOSILLA, J. (Edit.): Las Riberas del Júcar: Paisajes y patrimonio valenciano, Valencia, P. U. V., 125-149.

VERCHER, S. (2006).

“Los fundamentos del regadío histórico tradicional en la Ribera Baixa del Xúquer. El margen derecho (s. XIII-XX)”, en HERMOSILLA, J. (Edit.): Las Riberas del Júcar: Paisajes y patrimonio valenciano, Valencia, P. U. V., 219-237.