Paisatges de muntanya i forestals

El Carrascal de la Font Roja

El bosc clímax valencià

El Parc Natural del Carrascal de la Font Roja es troba situat a la serra del Menejador, a la comarca de l’Alcoià, als termes municipals d’Alcoi i Ibi (Coordenades: 38o38’51’’N 0o32’46’’O). Té una superfície de 2.298 ha i destaquen com a punts més elevats el cim del Menejador (1.356 m) i el cim de la Teixereta (1.339 m). Té un caràcter especialment abrupte a la zona central, amb pendents que superen el 45%, freqüents de barrancs en cada uns dels vessants. Als peus de la serra el pendent disminueix i forma les valls de Polop, al nord, i la Foia de Castalla, al sud.

El massís està compost per roques calcàries del període terciari. També presenta zones amb argiles triàsiques del Keuper, notables pel seu color rogenc, en les quals naix un brollador que és el que dóna nom al parc.

 

El clima

El parc presenta un clima mediterrani amb influències continentals i d’alta muntanya. L’orientació NE-SO de la serra defineix dues unitats climàtiques diferenciades:
1. Vessant nord i vall de Polop: clima de tendència continental, amb un fred hivernal marcat. L’estiu coincideix amb un fort període sec. A les parts altes de la serra s’accentua el fred hivernal i es redueix l’aridesa estival; això permet el desenvolupament de comunitats vegetals de caràcter més humit. En general, la façana nord es caracteritza per una primavera i un hivern plujosos, una pluviositat mínima a l’estiu i un màxim a la tardor.
2. Vessant sud i Foia de Castalla: caracteritzat per ser un clima sec i àrid, a sotavent dels vents humits del nord-est i en solana. Amb precipitacions escasses i un estiu sec molt accentuat.

A la zona del santuari s’estima que la precipitació mitjana anual pot arribar als 750 mm, generalment en forma de pluja, si bé és freqüent la presència de neu en els mesos d’hivern. Durant els mesos de tardor i hivern resulta molt freqüent la criptoprecipitació en forma de boires i rosada, que suposa per a la vegetació una aportació addicional d’aigua. La temperatura mitjana anual a la zona del santuari és de 11-13°C.

 

Paisatges vegetals

El Parc Natural del Carrascal de la Font Roja és una àrea d’un valor ecològic i paisatgístic alt, un dels enclavaments en què encara es conserva la vegetació que antigament cobria gran part de les muntanyes de l’est peninsular, el bosc mixt mediterrani. Juntament amb aquest tipus de bosc es desenvolupen uns altres ecosistemes no menys interessants que s’estenen per altres àrees de la muntanya i defineixen un paratge d’una biodiversitat singular.

 

Bosc de caducifolis

Als racons més ombrius i humits de la cara nord i per damunt dels 1.250 m d’altitud es disposen bosquets de caducifolis compostos pel roure de fulla menuda o roure valencià, el freixe, l’auró, el teix, etc. L’interés biogenètic de les plantes que formen aquest bosc i el caràcter relicte que tenen al territori valencià li confereixen un valor conservacionista alt.

 

Carrascar d’ombria

Entre els 600 i 1.250 m d’altitud es troba el bosc de carrasques (Quercus ilex), que s’enriqueix amb plantes caducifòlies com ara el freixe o l’auró, i marcescents com ara el roure de fulla menuda o roure valencià (Quercus faginea ssp. valentina) a les zones més fresques i ombries. El sotabosc del carrascar abunda en diversitat i nombre d’espècies com l’hedra (Hedera helix), la mare-selva (Lonicera implexa i L. etrusca) o la rogeta (Rubia peregrina). També apareixen arbustos de gran envergadura com el llorer bord (Viburnum tinus) i altres de menor port com el gallaret (Ruscus aculeatus). Les molses i els líquens, per altra banda, s’encarreguen d’entapissar l’escorça dels arbres i les roques. A les zones més clares dins del bosc es troben espècies com l’arç blanc (Crataegus monogyna) o el roser silvestre (Rosa sp.).

 

Matoll de solana

Es tracta d’un matoll amb carrasques disperses a causa d’una insolació i una sequedat importants. Les espècies que comunament apareixen en aquesta unitat són les següents: l’eriçó o el coixí de monja (Erinacea Anthyllis) a partir dels 900 m d’altitud, la sàlvia de Mariola, les argilagues (Genista scorpius i Ulex parviflorus) i el timó (Thymus vulgaris), espècies que doten tota aquesta àrea d’un valor ecològic i paisatgístic alt. També hi destaca la presència de gramínies que representen la diferència principal entre el matoll de solana i el d’ombria.

 

Vegetació rupícola

Als talussos, cingles i tallats freqüents a l’ombria del Menejador trobem plantes adaptades a l’escassetat de sòl, com la Jasione foliosa, la Potentilla caulescens, etc. D’altres aprofiten el sòl escàs que s’acumula sobre clivelles i mènsules, com les falgueres, molses o la rogeta de penya (Saxifraga corsica ssp. cossoniana).

 

Vegetació de runams

Sobretot a l’ombria destaca la presència de penyalars. Es tracta de zones de pendent pronunciat que apareixen cobertes de pedres, com a conseqüència de l’acció continuada del gel que provoca la fractura de la roca. Un medi inestable en què són capaços de desenvolupar-se algunes espècies com el corner (Amelanchier ovalis), l’auró (Acer opalus ssp. granatense) o el freixe de flor (Fraxinus ornus), entre d’altres.

 

Pinedes

A les cotes més baixes de la serra, en aquelles zones on el carboneig i l’extracció de fusta de carrasca han sigut intensos, el carrascar ha patit una degradació forta. Les pinedes de pi blanc que hi ha actualment són en gran part el resultat de repoblacions efectuades sobre zones antigues de carrascar.

 

La vegetació de ribera

El riu Polop, que constitueix el límit nord de la serra del Carrascal, hi aporta les aigües, amb un cabal variable segons les estacions, i hi origina un ambient molt singular. Destaquen paratges com Els Canalons, on el riu s’encaixona entre parets rocoses i dóna lloc a nombrosos tolls en erosionar el llit pel qual discorre. Es distingeixen bandes de vegetació paral·leles a un costat i a l’altre del riu segons el gradient d’humitat. Primerament trobem el canyís (Phragmites autralis), que manté les seues arrels submergides en l’aigua. Els salzes (Salix angustifolia i S. atrocinerea) ocupen trams on el corrent és més fort encara que el cabal no siga sempre permanent. A continuació es disposen els àlbers (Populus alba) i els xops (Populus nigra), arbres de fulla caduca que requereixen un grau alt d’humitat, però que no suporten entollades permanents. Finalment, sobre sòls frescos però no coberts d’aigua se situen els oms (Ulmus minor), que contacten amb la vegetació climàcica del territori.

 

Cultius

L’orografia de la serra del Carrascal de la Font Roja no permet l’existència de grans extensions de cultius. A mesura que descendeix la serra cap a la vall del riu Polop i la Foia de Castalla, on el pendent és més acusat, el terreny cultivat s’ordena en bancals. Molts d’aquests han sigut abandonats des de fa dècades i la vegetació forestal ha anat recolonitzant-los gradualment. Oliveres, ametlers i cereals, a les parts més planes de la vall, constitueixen els principals cultius que s’estenen als peus del Carrascal.

 

Fauna

La presència d’un determinat tipus de fauna està condicionada per les característiques ambientals i la disposició d’aliment; els distints grups de fauna poden associar-se amb les formacions vegetals. En l’actualitat, el porc senglar és el mamífer superior més nombrós del Carrascal de la Font Roja. Hi trobem altres mamífers com el gat salvatge, la geneta, la fagina, la mostela o el teixó. Entre les aus hi ha espècies com el pit-roig, l’àguila cuabarrada, el duc, el falcó pelegrí, l’esparver, l’astor, l’àguila daurada, el bagaleu o el voltor comú.

La vegetació que hui forma part del Carrascal de la Font Roja és el resultat de centenars d’anys de desenvolupament natural del bosc mediterrani, acompanyat d’accions humanes importants sobre el medi. Va ser declarat Parc Natural en 1987, però ja en el segle xiv el Consell d’Alcoi va dictar normes per a la protecció del paratge amb la intenció de regular-ne l’ús i va reconéixer la importància del bosc com a recurs i font de riquesa per als carboners, llenyaters, calciners, maseros, etc. Però, sens dubte, l’esdeveniment que marcaria el respecte i l’admiració popular per aquest paratge va ser el descobriment, en 1653, dels lliris “miraculosos” amb la imatge de la Mare de Déu esculpida al bulb.

 

Història

No podem separar el paisatge actual del Carrascal de la Font Roja de l’activitat humana al llarg de la història.

En l’actualitat, els hàbitats humans són predominantment les masies, localitzades principalment als peus de la serra, que coincideixen amb els terrenys més plans i més propicis per a l’agricultura. La Font Roja ha conegut el trasbals de llenyaters, carboners, pedrapiquers, pastors, caçadors, gent dedicada al comerç de la neu o a l’obtenció de calç, guardes, maseros i ermitans; persones que han contribuït a establir relacions entre la muntanya i la ciutat. L’edificació de l’hotel i dels xalets, a partir dels anys vint del segle xx, va convertir la Font Roja en un lloc d’estiueig molt freqüentat i habitat durant els mesos d’estiu per uns colons que van ocasionar un impacte sobre aquest paisatge.

L’obtenció de llenya, fusta i carbó han sigut les principals activitats econòmiques de la zona, totes regides per un cicle estacional, ja que la tala d’arbres i la neteja del bosc es feia preferentment durant l’hivern.

El Carrascal, així com altres serres dels voltants, ha sigut font d’abastiment d’energia calorífica per a les ciutats. S’hi extreia fusta i llenya per a combustible de forns tant domèstics com industrials; antigament les cuines i les llars domèstiques utilitzaven carbó i llenya com a combustible, la demanda dels quals va motivar que es dictaren mesures proteccionistes, de les quals la més antiga que es coneix data de 1332, i diu així: “Establiren e hordenaren (sic) que nenguna persona no gos tallar… carrasca, ni freixe en la Teixeda, sinó per a obs de lenya o a cobrir cases, en pena de LX sous.” 

Un altra dada documental de l’any 1499 fa referència al fet que les autoritats locals van prohibir “fer carbó en la Teixeda de la dita vila … … i tallar fusta.” 

L’any 1547 es dicten normes i s’imposen penes respecte dels incendis. Possiblement aquestes mesures proteccionistes van tindre molt a veure amb antics privilegis a favor de la Marina Real, que es reservava els millors exemplars d’arbres del Carrascal per a les naus que es construïen a Cartagena.

La producció de carbó vegetal va ser també una activitat àmpliament desenvolupada al Carrascal fins mitjan segle xx. Encara que s’aprofitava qualsevol tipus de llenya per a fer carbó o carbonissa, la carrasca oferia millor rendiment pel que fa al pes i a la densitat d’aquest combustible d’origen vegetal. Encara hui es poden identificar algunes carboneres antigues que apareixen distribuïdes per diferents àrees, principalment junt amb els camins que travessen el paratge.

A la Font Roja també hi ha hagut explotacions d’aprofitament mineral atesa l’existència d’un substrat calcari potent; això va possibilitar l’extracció de pedra “tosca” d’unes pedreres obertes a la base de la muntanya de Sant Antoni (pedreres de Cantagallet), així com d’altres de marbre. D’aquesta última explotació, en una guia d’Alcoi de 1925 es diu: “… en la ladera de San Antonio (Mas del Pinar) se han encontrado hermosos mármoles anaranjados, muy duros y cristalinos”.

Aquestes explotacions eren regulades per l’Ajuntament d’Alcoi mitjançant un reglament per al règim i l’aprofitament de pedreres a les muntanyes Carrascal, Sant Cristòfol i Sant Antoni, pròpies d’aquesta ciutat. D’aquest reglament, en coneixem l’edició impresa de l’any 1902.

A l’inici dels anys vint del segle xx, la necessitat d’extraure materials per a la construcció dels edificis de la Font Roja va originar, encara que de manera ocasional, l’explotació d’una pedrera que encara hui es pot observar a les proximitats de la Font dels Xops. També és possible que s’utilitzaren els algeps de l’aflorament triàsic del Pla de la Mina, on l’evidència d’antigues extraccions encara és visible.

Però de totes les explotacions de tipus mineral, l’obtenció de calç és una de les activitats econòmiques de muntanya més característica i la que ens ha deixat el testimoni de l’existència dels forns de calç. El procés d’obtenció de la calç consistia a omplir un forn de calç amb pedra calcària, formant una estructura de pedres que deixava una cambra o cúpula a la base, per a formar el cul del forn o olla (caldera) on s’introduïa la llenya per a calcinar la pedra, a uns 1000 °C, fins a transformar-la en òxid càlcic. Després es deixava refredar abans de desenfornar la pedra i se n’obtenia una pols o calç blanca que es podia utilitzar per a la construcció, per a blanquejar les parets de la casa, per a desinfectar l’aigua de l’aljub, etc. A la serra del Carrascal s’identifiquen restes de forns als voltants del barranc de l’Abellar i diversos forns en terrenys del mas del Baró. Al Pla de la Mina podem observar un forn de calç, construït recentment amb una finalitat didàctica i experimental.

L’impacte antròpic sobre el paisatge a les àrees de muntanya té el seu màxim exponent en la transformació i la rompuda de les terres per al cultiu. Les terres cultivades s’exploten en finques disseminades pel parc, on els bancals ocupen les zones més òptimes. Quant a la parcel·lació de l’espai d’una d’aquestes finques, s’hi poden distingir les zones de bosc per a pasturatge de bestiar i per a l’aprofitament de llenya i també els camps per al cultiu, que configuren un paisatge de murs i marges, típics de l’agricultura de secà. Els masos són les construccions antigues lligades a l’explotació. Tanmateix, l’aprofitament agropecuari al Parc no és rellevant, a causa d’unes condicions climàtiques rigoroses i al caràcter agrest del terreny, que han dificultat els cultius a les cotes més elevades de la serra. Això ha facilitat que la gran part de les terres cultivades es trobe fora dels límits del Parc, on el clima se suavitza i el relleu es fa més pla.

A més dels masos destaquen, al cim del Menejador, altres construccions de valor arquitectònic alt i també etnològic: les caves o pous de neu. Durant el segle xviii, el comerç de la neu va jugar un paper important a les comarques de la muntanya, que va propiciar el naixement de la indústria gelatera a Xixona i altres municipis pròxims. Són testimoni d’aquest comerç les sis caves que encara trobem en aquest Parc Natural: Pou del Barber, Cava de Coloma, Pou de l’Anouer, Cava Simarro, Cava del Canyo i Pou del Canonge.

 

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Santuario de la Font Roja (foto Miguel Lorenzo).Vista aérea del Santuario de la Font Roja (foto ESTEPA).Vista aérea del carrascal de la Font Roja (foto ESTEPA).Laderas de la Sierra (foto Miguel Lorenzo).Laderas de la Sierra (foto Miguel Lorenzo).Santuario de la Font Roja y Valle de Alcoi (foto Miguel Lorenzo).Réplica de una carbonera (foto Miguel Lorenzo).El Carrascal de la Font Roja (foto Miguel Lorenzo).El Carrascal de la Font Roja (foto Miguel Lorenzo).Fuente de la Font Roja (foto Miguel Lorenzo).El Carrascal de la Font Roja (foto Miguel Lorenzo).Valles de Alcoi (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

El Parc Natural del Carrascal de la Font Roja es troba situat a la serra del Menejador, a la comarca de l’Alcoià, als termes municipals d’Alcoi i Ibi (Coordenades: 38o38’51’’N 0o32’46’’O). Té una superfície de 2.298 ha i destaquen com a punts més elevats el cim del Menejador (1.356 m) i el cim de la […]El Parc Natural del Carrascal de la Font Roja es troba situat a la serra del Menejador, a la comarca de l’Alcoià, als termes municipals d’Alcoi i Ibi (Coordenades: 38o38’51’’N 0o32’46’’O). Té una superfície de 2.298 ha i destaquen com a punts més elevats el cim del Menejador (1.356 m) i el cim de la […]

Citas

Francisco Figueras Pacheco (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia de Carreras Candi.

“Los campos alcoyanos, pródigos en agua y por consiguiente en vegetación son muy pintorescos y abundantes en amenos lugares adecuados para agradable paseo. Figura entre ellos el llamado la Font Roja, manantial de frescas y purísimas aguas que brota en las faldas del Carrascal, y que es célebre por la tradición de los lirios entre espinas, milagro ocurrido en el siglo XVII.”

Ovidi Montllor (cantautor alcoyano).

"Eiximeneres trauen en prova de treball d´un poble que l´ofeguen i que no mataran: el meu poble Alcoi. I encara té una font roja i fresca tostemps; com ella dóna vida la primavera mou al meu poble Alcoi".

Bibliografía

ALMERICH, J. M., CRUZ, J.; TORTOSA, F. (2001)

Espacios naturales: tierras interiores valencianas, Alzira, Edicions Bromera.

BALLESTER, G. y STÜBING, G. (1990)

La sierra del Carrascal de la Font Roja: Flora y vegetación, Alicante, Colección Cuadernos de la Naturaleza nº 1.

BORONAT, J., LANCIS, C., FRESNEDA, M. y MANSANET, C.M. (1989)

Protección del medio físico de la Font Roja, Alicante Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Diputación Provincial de Alicante, 31 pp.

CRUZ OROZCO, J. y SEGURA MARTÍ, J. M. (1996)

El comercio de la nieve. La red de pozos de nieve en las tierras valencianas, Valencia, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

GREGORI, J. J. et al. (1985)

Temes d’etnografia valenciana, Valencia, vol. 3.

MANSANET, C. et al. (1982)

La Font Roja. Guia del Carrascal, Alcoy.

VV. AA. (1999)

«Jornades “Viure a la muntanya, viure de la muntanya. Usos i explotacions tradicionals”», Recerques del Museu d’Alcoi, 8, pp. 7-71.