Paisatges de muntanya i forestals

La Serra Calderona

La muntanya mediterrània dels valencians de la ciutat

La Serra de la Calderona és el contrafort més oriental del sistema Ibèric, que s’estén en el centre del territori valencià i arriba fins a la plana al·luvial, molt pròxima a la costa. Conforma un magnífic paisatge característic amb una orografia complicada, amb moles, crestes, valls, barrancs, una vegetació i unes fonts pròpies. Per a la ciutat de València, atesa la seua proximitat, és un dels pulmons verds que cal protegir i conservar.

 

La muntanya mediterrània

La denominació de Calderona és força recent, ja que històricament identificava diverses denominacions segons trams. Així podem veure en el text de Cavanilles que delimita la serra a les denominades muntanyes de Portaceli: Dichos montes ocupan cinco leguas de oriente á poniente, y dos de norte a sur: llámanse de Ségart, Serra, Náquera, Olocau y Cucaló, y de todos trataré baxo el solo nombre de montes de Portaceli” (Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia, Antonio Josef Cavanilles, Madrid, 1795-1797).

Avui dia el nom de Calderona defineix un espai molt més ampli que el denominat per Cavanilles. Especifica l’alineació muntanyenca que separa les conques dels rius Palància i Túria, amb inclinació nord-oest sud-est, que s’estenen des de la comarca de l’Alt Palància fins a la del Camp de Morvedre. N’ocupen el nord les comarques de Camp de Túria i l’Horta Nord. Avui dia una part d’aquesta serra s’ha declarat Parc Natural, com veurem més endavant.

La major part de la serra se situa per sota dels 1000 metres sobre el nivell del mar. Els punts més elevats són Montmajor amb 1015 m, el Gorg amb 907 m, els Rebalsadors amb 802 m, el Calera amb 850 m, l’Oronet amb 742 m i el Garbí amb 600 m. Hi ha moles calcàries d’un port impressionant com les de Segart, Xocainet i la Redona i crestes com Gorg, Garbí i Picaio.

Hi conté una vegetació variada, com veiem en Cavanilles: …crecen en aquellos montes pinos, alcornoques, encinas, enebros y un número prodigioso de arbustos y yerbas que tapizan el suelo hasta impedir el paso”.

Avui dia el seu sòl i la vegetació han patit en excés a causa de l’acció antròpica i dels incendis forestals que l’han afectat negativament. El seu paisatge vegetal es compon de pi blanc amb matoll de matagall, romer, argilaga, bruc. Pinastre amb matoll silicícola. Carrasca amb mare-selva, sarsa, lladern, margalló, coscolla, llentiscle, brucs i sàlvies. Algunes suredes. Els diversos ambients que presenta inclouen una fauna variada de mamífers, rèptils, amfibis, aus com l’astor, àguila marcenca, duc, falcó pelegrí, àguila cuabarrada i altres animals com el gat salvatge, la geneta i el teixó.

Està travessada per nombroses valls i barrancs curts. El barranc principal naix a la serra, el Barranc de Carraixet, i s’encamina cap al mar al llarg dels seus 45 km. La serra és famosa i una destinació d’excursionistes que es dirigeixen cap a les nombroses fonts que hi trobem, entre les quals destaquem la font del Llentiscle, font de l’Abella, font de Sentig, font del Berro, la font del Poll, font de la Saladilla, font de Sant Antoni, font de la Prunera, font de l’Ombria, el Salt, la font de l’Oro, font de la Gota, del Sapo, Montemayor… 

El clima de la Serra de la Calderona és mediterrani, tot i que per l’orografia que té es produeixen alguns fenòmens microclimàtics, com gelades tardanes i boires.

Actualment és un paisatge variat que està dotat d’un ambient típicament mediterrani pels seus sòls calcaris de color gris, o rogenc, els seus terrenys argilencs, el seu paisatge agrícola amb camps plantats de garroferes, ametlers, cirerers i oliveres, juntament amb la llum i el clima.

Atés que el seu paisatge era agrest, les comunicacions i, fins i tot, el control de l’espai, es van fer històricament difícils. Malgrat la proximitat a zones habitades importants, a 20 km de la capital, per exemple, en certs moments s’ha utilitzat com a refugi de bandolers. Hi ha una dita valenciana que diu “a robar a la Calderona”. Efectivament, el lloc era un extraordinari refugi durant el segle xvii amb els moriscos i, posteriorment, un niu de bandolers i fugitius de la justícia per l’orografia intricada que tenia fins a ben avançada l’edat contemporània.

Les valls i els barrancs, els boscos i les fonts de la Calderona estan presents en la imatge de molts valencians que l’han tinguda i la tenen com a lloc lúdic, d’excursions, i per això es reflecteix amb molta freqüència en la literatura d’aquest tipus, com veiem en el fragment següent: Vista desde la ciudad de Valencia la Calderona es como una muralla que se opone al desbordamiento de la Huerta, actuando al mismo tiempo como un valladar, a manera de enorme paravientos entre el valle del Palancia y el delta del Turia, salvándola de los fríos vientos del Norte. Adopta la forma de un espolón que avanza hacia el mar y muere a pocos pasos de él, cuando creía logrado su anhelo de besarse en el Mare Nostrum. Pero lo hace arrogantemente, sin perder su gallardía, alzándose orgullosa en la agreste belleza del Picayo” (Soler Carnicer, La Sierra Calderona y el Camp de Morvedre, 2001, p.16).

 

Espai a protegir

No només és un espai natural, sinó que el seu entorn és producte del treball de l’home al llarg de segles. S’hi localitzen nombrosos jaciments arqueològics des de la prehistòria, entre els quals destaquen els de l’edat del bronze i la cultura ibèrica. Tinguem en compte que aquest espai és zona de pas a través de les seues valls entre les conques dels rius Palància i Túria, que se situen entre les importants ciutats ibèriques d’Arse (Sagunt) i Edeta (Sant Miquel de Llíria). També es detecta una presència romana important, alqueries i poblats de l’època islàmica i poblacions i castells de l’edat mitjana cristiana. Entre el seu patrimoni històric i arquitectònic cal destacar la cartoixa de Portaceli, fundada després de la reconquesta del segle xiii, la cartoixa de Vall de Crist, a Altura, al nord de la serra i el convent franciscà de Sant Esperit, a Gilet.

Al llarg del segle xx s’han estés per la serra urbanitzacions, cases i xalets de segona residència de manera desordenada i caòtica. Aquest fet, unit a l’explotació de pedreres, la proliferació d’abocadors, tales indiscriminades i els incendis freqüents juntament amb alguns projectes més recents gens sostenibles: camps de golf, infraestructures, entre d’altres, han fet perillar aquest paisatge tan pròxim, tan bell i alhora tan sensible.

De seguida es van elevar nombroses veus individuals i col·lectives per a protegir aquest espai natural. Progressivament s’han aconseguit diversos nivells pel que fa a la protecció de l’espai.

Afortunadament, els últims anys han suposat un avanç i un punt d’esperança per a aquest entorn. S’ha declarat la Calderona zona de protecció d’aus ZEPA, l’any 2000, al costat de la Tinença de Benifassà, el Penyagolosa, la Serra d’Espadà, la desembocadura del riu Millars, las Hoces del Cabriel, la Sierra de Martés-Muela de Cortes, les serres de Mariola i la Font Roja i els illots de Tabarca. A la Calderona es protegeixen les aus silvestres i les espècies d’interés com el voltor comú, l’àguila marcenca, l’àguila daurada, l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí, el duc, el còlit negre i la merla roquera.

Els treballs de protecció a la serra han permés la identificació del seu patrimoni tan ric. Hi ha arbres monumentals com el Pi del Salt a Nàquera, el Lledoner de la Cova Santa a Altura, l’olivera La Morruda a Segorbe o el Pi de la Bassa a Portaceli.

Així mateix, la Serra Calderona té diverses microreserves de flora i, com hem apuntat més amunt, és Parc Natural des de l’any 2002, estés exclusivament a la zona oriental, sobre 18.019 ha.

La proximitat d’aquesta serra al corredor mediterrani i a zones amb gran pressió demogràfica, fa que no estiga exempta de perills. És per això que cal una política sobre el territori correcta que evite l’urbanisme depredador, la instal·lació contínua d’espais d’oci i esportius en gran extensió, els abocadors incontrolats, les construccions de segona residència en espais no urbanitzables; en definitiva, cal dotar d’accions sostenibles els voltants del Parc Natural i el seu interior, d’un respecte per la protecció i la conservació.

 

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de la Calderona (foto ESTEPA).La Cartuja de Porta Coeli y la Calderona (foto Pep Pelechà).La Calderona (foto Pep Pelechà).El Garbí  (foto Pep Pelechà).Cultivos en la Calderona (foto Pep Pelechà).La cartuja de Porta Coeli (foto Pep Pelechà).La Morruda, olivo milenario con más de 1.500 años. La Calderona (foto Pep Pelechà).La Calderona (foto Pep Pelechà).La Calderona (foto Pep Pelechà).

Mapas

La Serra de la Calderona és el contrafort més oriental del sistema Ibèric, que s’estén en el centre del territori valencià i arriba fins a la plana al·luvial, molt pròxima a la costa. Conforma un magnífic paisatge característic amb una orografia complicada, amb moles, crestes, valls, barrancs, una vegetació i unes fonts pròpies. Per a […]La Serra de la Calderona és el contrafort més oriental del sistema Ibèric, que s’estén en el centre del territori valencià i arriba fins a la plana al·luvial, molt pròxima a la costa. Conforma un magnífic paisatge característic amb una orografia complicada, amb moles, crestes, valls, barrancs, una vegetació i unes fonts pròpies. Per a […]

Citas

José Soler Carnicer. “Senderos de Gran Recorrido Andilla-Puçol, GR.10”.

“Per a l’excursionista de la ciutat de València, la serra Calderona és la més estimada de les seues muntanyes. Per la seua proximitat a la capital, la que més estretament coneix i, per les seues comunicacions, la més accesible. Moltes vegades s’ha dit dels cims d’aquesta serra que són “com muntanyes d’anar per casa”. I, efectivament, la senzillesa de la seua configuració i la seua modèstia de l’altura no les faculten per a desenvolupar-hi grans gestes muntanyenques; això no obstant, les capaciten per aservir com a escola de futurs muntanyencs...El nom de Calderona s’aplica a tota la corda muntanyenca que s’estén entre Gátova i Puçol tan sols des de la segona meitat d’aquest segle... I ja en l’última dècada encara s’ha allargat més i inclouen dins del nom Calderona les muntanyes de la Cova Santa d’Alcublas i apleguen, fins a “menjar-se” la serra Bellida...”

Josep Aguirre

La Caseta Blanca
I aquell paradís cerquen
en fila llunyadana
per un costat la serra
que de Sagunt arranca
i a terra aragonesa
culebrejant se llança

Antonio Ponz (1777)

“… después de salir de Estivella hay un camino nombrado de la Calderona, pero es de aquellos que llaman atajos con trabajos, padeciéndolos de vez en cuando los pasajeros a quienes suelen despojar algunos forajidos…”

Lluch Arnal. Los pasos naturales de la Sierra de la Calderona.

“… Por ello y sin necesidad de forzar mucho la imaginación, podremos formar una idea de lo que el hombre primitivo encontró en esta sierra cuando vino a establecerse en sus cuevas y altozanos. Una enmarañada selva virgen, impenetrable y umbrosa, agua suficiente en todos los barrancos y rincones, caza menor y mayor abundante, pastos sabrosos y frescos por doquier con que alimentar sus rebaños, clima benigno muy adecuado para su manera de vivir…”

Rafael Roca Miquel (1968)

“Los valencianos que nos iniciamos en excursionismo montañero, nos formamos en la sierra Calderona. Para nosotros los iniciados en la década de 1925-1936, la sierra Calderona fue un aula agreste, donde aprendimos a conocer la montaña. Al paso de los años conocimos perfectamente el gran macizo montañoso desde el Gorgo al Picayo”.

Bibliografía

ALONSO i CATALÁ, M (2008)

La Calderona es nuestra, Brosquil.

Benito Goerlich, D. (1985)

La Cartuja de Portaceli, Líria, Benisanó, Valencia, Conserjería de Cultura y Educación.

COSCOLLÁ, V. (2002):

40 rutas para B.T.T. y senderismo, Valencia, Carena.

CRESPO VILLALBA, M. B. (1990):

Contribución al estudio florístico, fitosociológico, fitogeográfico de la Serra Calderona (Valencia-Castellón), Universitat de València.

FERRIS GIL, C. (2005)

20 rutas por la sierra Calderona, Excursiones en familia 3, Centre Excusionista de València.

LLÓPEZ MORENO, A. (1996)

Los montes de Porta-Coeli, un paisaje a recuperar, València, Fundació Bancaixa.

MONTESINOS i MARTÍNEZ, J. (2002)

“La construcción de un paisaje. Prehistoria y Antigüedad en el término de Náquera”, Las Edades de Náquera, Ayuntamiento de Náquera, pp. 41-88.

Parcs naturals de la Comunitat Valenciana.

http://parquesnaturales.gva.es

Serra Calderona

Serra Calderona Guías de Parques Naturales de la Comunitat Valenciana, Aneto Pub., levante-EMV, 2010.

Soler Carniner, J. (2001)

La Sierra Calderona y el Camp de Morvedre, Rutas valencianas, tomo 2, Valencia, Carena Ed.

La Sierra Calderona

La Sierra Calderona, Espacios Naturales de la Comunidad Valenciana, Valencia, Las Provincias, 1998.