Paisatges simbòlics

L’Horta de València

El jardí cultural mediterrani, en transformació

És l’horta de València el paisatge que envolta la ciutat i el rosari de municipis que, des de Sagunt a Picassent, conformen l’àrea metropolitana de València. És l’horta un paisatge cultural, històric, en l’arquitectura del qual han intervingut la natura, però sobretot el saber dels diversos grups humans que van poblar la plana al·luvial del Túria. L’horta de València ocupa la plana litoral de la depressió central valenciana. Un espai central i estratègic per la multiplicitat d’activitats socioeconòmiques que s’hi desenvolupen, vinculades a la dinàmica urbana de València.

L’horta de València naix amb la ciutat; no es poden entendre l’una sense l’altra. És l’horta la terra de conreu de València i els pobles veïns, amb una estructura que s’ha configurat gradualment, a mesura que augmentava la seua superfície com a àrea de producció d’aliments, de pràctica d’activitats artesanals (productes derivats del cànem o les plantacions de moreres per a la cria de cucs de seda) o, en l’actualitat, com a espai d’agricultura comercial amb funcions ambientals, patrimonials i recreatives. Tanmateix, en aquest espai singular, carregat de valors ecològics, culturals i escènics, la dinàmica metropolitana ha posat en perill la seua conservació. Estem davant d’una configuració complexa, on els usos tradicionals de l’horta entren en conflicte amb els processos d’urbanització vinculats a l’àrea metropolitana de València (BELLETA, 2007).

 

El medi físic de l’Horta

L’horta de València és un producte cultural, fruit del treball secular de la societat valenciana, que ha evolucionat fent evolucionar també el seu paisatge pròxim. Té, per tant, l’origen en el poblament de la plana litoral, en la fundació de l’urbs Valentina i en l’articulació del sistema de regadiu, a partir de les aigües de brolladors i del riu Túria. Però aquest constructe humà té unes bases físiques, que, per descomptat, són essencials en la conformació del seu paisatge irrigat.

Entre els factors explicatius de la configuració de l’horta de València tenim els importants recursos hidrològics, geomorfològics, edàfics i climàtics de la plana al·luvial valenciana (CARMONA I RUIZ, 2007). L’Horta s’ubica al sector central de la “depressió valenciana”, en l’extrem sud-oriental de la zona llevantina de la serralada Ibèrica. Es tracta d’un espai de caràcter sedimentari, on els materials neògens han cobert les estructures mesozoiques; i la tectònica del final de l’orogènia alpina, caracteritzada per uns processos compressius i distensius que generen falles normals, dóna lloc a una depressió on s’acumulen dipòsits quaternaris de tipus fluvial, deltaic i albuferenc.

L’Horta ocupa un espai al·luvial obert cap al mar Mediterrani, que s’adossa a l’amfiteatre escalonat conformat per relleus ibèrics (ROSSELLÓ, 2002). Els escolaments i els cursos d’aigua han modelat la plana litoral i, fins i tot, amb les seues aportacions sedimentàries han tancat i reblit l’Albufera i les marjals costaneres. D’oest a est, la topografia es torna cada vegada més horitzontal. Els relleus mesozoics i terciaris que actuen de balcó de l’Horta, connecten a manera de rampa amb el pla, mitjançant un glacis extens compost per argiles roges, nòduls i materials detrítics. Sobre aquest glacis el riu Túria, el Barranc de Carraixet, el Barranc del Poyo-Torrent i el de Picassent, han construït ventalls al·luvials plistocens, alhora que s’encaixen en els seus sediments. Abans d’arribar a l’Horta, el riu Túria ha aconseguit obrir una vall menuda i discorre confinat entre terrasses fluvials. Aigües més avall de Mislata, les terrasses queden cobertes pel ventall i el pla d’inundació del riu, que s’estén cap a la costa.

És ací, sobre els plans d’inundació del Túria principalment, però del Carraixet i del Poyo també, on l’acumulació de dipòsits holocens ha propiciat la conformació de l’horta. La disponibilitat d’aigua perenne i el potencial edàfic, amb sòls marronosos-rogencs, fluvisòls i gleïsòls, especialment fèrtils en el cas dels fluvisòls, van possibilitar el desenvolupament d’una agricultura de regadiu. El riu Túria és el responsable de les aportacions hídriques màximes i regulars, amb un cabal quan arriba a Manises de 15 m3/s (ROSSELLÓ, 2002). La climatologia és un altre dels factors clau en la configuració del paisatge de l’Horta. Les seues característiques han possibilitat la pràctica d’una agricultura intensiva, amb més de tres collites anuals. El clima és de tipus mediterrani, irregular en les precipitacions. Es produeix un màxim tardorenc i una sequera estival molt acusada, que justifica la necessitat d’idear un sistema d’irrigació que suplisca l’escassetat d’aigua de pluja. Les precipitacions registrades fluctuen entre els 400 mm a la zona septentrional i un poc més de 500 mm a la meridional, que manifesten l’especificitat mediterrània en el caràcter torrencial.

El règim de temperatures exerceix un paper notable en el nombre de collites anuals i en la productivitat de l’horta. Les temperatures mitjanes anuals se situen al voltant dels 17oC. La proximitat del mar propicia alts valors d’humitat ambiental, la qual cosa modula l’amplitud tèrmica diària i anual de l’àrea. Els mesos més calorosos, en els quals s’arriba a valors màxims de 30oC, coincideixen amb el període de sequera, que pot prolongar-se fins a cinc mesos. Això explica la necessitat de domesticar les aigües fluvials per al reg. La construcció de la xarxa de séquies ha assegurat l’abastiment hídric dels camps i dels assentaments de població, que conformen el paisatge rural de l’Horta de València.

 

L’origen i la història de l’Horta de València

L’horta de València va començar a ser horta, com a espai de producció agrícola i com a paisatge, en el moment de fundació de la ciutat de València i amb la construcció de la xarxa de canals i séquies per al reg (GONZÁLEZ, 2007). El seu territori és conseqüència d’esdeveniments històrics i de processos d’integració econòmica i concertació social, que han tingut lloc al llarg dels segles. L’horta de València no és l’única horta històrica, paisatge agrícola de regadiu i model de paisatge rural tradicional que es repeteix a la conca mediterrània; però sí que és la més important, complexa i significativa per la seua història i pels valors propis i atorgats. Una horta és un concepte històric, que fa referència a un espai agrícola organitzat a partir d’un sistema de reg que l’articula.

L’Horta és un producte cultural amb unes bases que s’estableixen després de l’ocupació romana, però que es concreta en l’edat mitjana amb l’expansió de la civilització musulmana i la constitució d’al-Andalus. L’organització d’aquest espai es va basar en l’ordenació de l’ús de les aigües, els drets col·lectius sobre aquestes i la distribució proporcional entre els seus regants. Si la societat islàmica va instaurar una organització amb base tribal, després de la reconquesta cristiana i la implantació del sistema feudal es va produir un procés de reestructuració morfològica i paisatgística de l’Horta. Els sistemes d’irrigació de la plana fèrtil del Túria es van ampliar i es va modificar l’estructura politicosocial de l’àrea. L’Horta va canviar de propietaris; els pobladors musulmans van ser substituïts per colons cristians i va variar l’estructura de la propietat. També es va transformar l’organització del poblament: va haver-hi aldees-alqueries musulmanes que es van despoblar i la població cristiana va tendir a concentrar-se en algunes d’aquestes.

Pel que fa al tipus d’agricultura practicada, cal assenyalar que els conreus van canviar amb el pas del temps, la qual cosa també ha significat una evolució en el tipus de paisatge present. La necessitat d’obtindre produccions més abundants i rendibles explica els canvis paisatgístics de l’Horta. Durant molts segles va dominar el paisatge cerealícola, de camps oberts i gran horitzontalitat, acompanyat de vinyes per a una producció familiar. Per la seua banda, les hortalisses i farratgeres ocupaven un paper secundari, destinades a l’autoconsum i al bestiar. Es va introduir l’arròs a les zones inundables i, a partir del segle xvi, productes procedents del “nou món”. Amb l’expansió de la cria del cuc de seda, l’Horta va experimentar un canvi paisatgístic. El conreu de la morera va suposar el pas d’un paisatge diàfan i horitzontal, a un paisatge d’arbratge, contínuament verd i dens. En el segle xix, les hortalisses i l’arròs amb caràcter comercial adquireixen protagonisme, mentre que, en el segle xx, l’expansió del taronger i el retrocés de la superfície agrària, a causa de l’expansió urbana-industrial, marcaran el caràcter actual del seu paisatge.

El paisatge originat amb el feudalisme va perdurar fins al segle xix, moment en què els canvis polítics i socials van arribar al món agrari i al seu paisatge. És en aquest període, amb les revolucions burgeses i l’arrancada del sistema capitalista, quan el paisatge de l’Horta comença a alterar-se precipitadament i assoleix el seu moment àlgid al final del segle xx. L’increment en nombre i grandària de les vies de comunicació ha fragmentat l’espai agrícola i l’expansió de les superfícies urbanes s’ha produït sobre els camps de conreu. El resultat és una horta que perd superfície i es desestructura des d’un punt de vista econòmic, social i paisatgístic. La història mostra, per tant, que l’Horta de València és un paisatge en evolució constant, que ens ha oferit una escena agrícola diferent segons el període analitzat.

 

El patrimoni de l’aigua de l’Horta: elements estructurants del paisatge

Encara que el sistema de regadiu és el factor clau en la configuració del paisatge de l’Horta de València, hi ha altres components importants en la seua articulació paisatgística. L’Horta disposa d’elements de tipus natural, dels quals hem parlat més amunt, però també d’altres d’artificials com són la xarxa de séquies i canals, l’estructura del parcel·lari agrícola amb els seus límits, la xarxa viària formada per multitud de camins històrics, que comuniquen els nuclis de població i donen accés a les parcel·les, i les construccions i l’arquitectura, on es combinen hàbitat concentrat i dispers (alqueries i barraques).

Però l’Horta és sobretot un magnífic exemple de paisatge hidràulic, configurat a partir de la construcció d’un sistema de captació, distribució i gestió social de les aigües del riu Túria, brolladors i ullals. El regadiu és l’element definidor i vertebrador de l’Horta. Ací es va desenvolupar un sistema de producció agrícola basat en l’aportació d’aigua, a partir de la construcció d’una xarxa de séquies. Sobre el seu origen es continua investigant, però els estudis indiquen que el sistema pren una certa estructura amb l’ocupació musulmana (MONTAÑANA, 2002). Aquest sistema s’organitza a partir dels nou assuts situats a l’últim tram del Túria, preses de derivació que donen origen a les séquies que formen part del Tribunal de les Aigües (Quart, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella), a més de la séquia de Montcada i la de l’Or.

Gradualment, la incorporació de nous canals de distribució d’aigua, com són el canal de reg del Túria, la séquia reial de Montcada i els sistemes d’elevació d’aigües subterrànies, han ampliat el perímetre regat i transformat en hortes espais tradicionalment ocupats per secans.

La imatge de l’Horta no ha sigut, per tant, una fotografia fixa. És un paisatge que ha experimentat una evolució constant, amb la introducció, la transformació i la desaparició continuada d’elements estructurants del paisatge. Ha canviat el paisatge, com han canviat els conreus, els sistemes d’irrigació, els mètodes d’explotació agrícola, el tipus d’assentaments, la societat, el comerç i la concepció de l’ús del sòl (GALLUD I DEL REI, 2002). És l’horta un espai mutable, però que manté unes estructures claus (xarxa de canals i séquies, espais oberts…) que li atorguen un caràcter i uns valors que han de ser conservats.

 

Els valors de l’Horta de València

L’Horta de València és una configuració singular i de gran importància perquè reuneix nombrosos valors. Es tracta d’un espai construït per la superposició de sabers i de formes de vida que han modelat el seu paisatge. És l’Horta una herència; un patrimoni cultural i ambiental; un patrimoni paisatgístic que s’ha erigit en una imatge i senyal d’identitat dels valencians, i ha sigut capaç de despertar en part de la ciutadania de l’àrea metropolitana de València un sentiment de pertinença. Viure al marc de l’Horta imprimeix identitat als seus habitants.

L’Horta de València conforma un valuós mosaic de parcel·les, séquies, sistemes de gestió de l’aigua, camins, alqueries… Precisament el seu valor està en el fet que constitueix un dels sis últims espais d’hortes històriques metropolitanes europees. L’Horta té un valor històric, paisatgístic i cultural. Un valor patrimonial arrelat a una cultura rural vinculada a la històrica gestió de les aigües de reg i a la producció agrícola. Però també té valors funcionals, perquè exerceix una funció articuladora de l’actual paisatge metropolità, una funció ambiental perquè es converteix en pulmó i canalitzador de fluxos de matèria i energia, i una funció recreativa i social perquè proporciona espais oberts i verds, lliures d’edificació, per al gaudi dels habitants de València. Tot això sense oblidar la funció productiva de l’horta, que, com a espai agrícola de gran aptitud, no ha de renunciar al valor que certament li va donar origen.

En definitiva, l’horta de València constitueix un paisatge de gran interés ambiental, cultural i paisatgístic. Un espai obert que envolta la ciutat i els municipis circumdants, amb enormes possibilitats, sia productives com en els seus orígens sia recreatives i contemplatives.

 

Els problemes i el futur del paisatge de l’Horta

La societat valenciana té, en els albors del segle xxi, un gran repte: determinar el futur de la seua horta. El magnífic paisatge cultural que és l’horta de València, resultat d’una evolució històrica, està experimentant una transformació accelerada i profunda com a resultat de la caiguda dels preus agrícoles, la competència de productes procedents de l’exterior, el baix poder adquisitiu dels agricultors, l’expansió dels processos urbans i, en relació directa amb això, l’especulació en els preus del sòl (MIRALLES, 2006; BELLETA, 2007). Aquest procés va arrancar amb força a mitjan segle xx i s’ha accelerat en les últimes dècades. Si en l’any 1950 només havia desaparegut un 10% de l’horta històrica, l’any 2006 es va estimar que la desaparició ja arribava al 30% (MUÑOZ, 2008).

“Hui la conversa sobre collites i reg, dels llauradors, sovint dóna pas a comentaris sobre expropiacions, actes previs d’ocupació, etc. Lentament l’Horta regada per la séquia de Montcada es redueix, no sols en superfície, sinó també en la ment dels seus pobladors” (SALES, 1999).

Diversos són els problemes que han provocat la crisi del “sistema horta”; destaquen la ruptura de l’equilibri històric entre l’urbs i l’àrea rural i l’allunyament de les funcions simbiòtiques inicials. La crisi de les explotacions agrícoles és un altre dels problemes importants, perquè ha provocat la inestabilitat del sector i ha posat en perill la continuïtat de les pràctiques agrícoles. A això s’uneix la falta d’eficiència del sistema de regadiu i la mala qualitat de les aigües, algunes contaminades per un sistema de col·lectors de la ciutat encara incomplet. Una altra de les amenaces que afecten el paisatge de l’Horta és la proliferació de vies de comunicació i infraestructures que han fragmentat l’espai i actuen, de vegades, de barrera visual. Per la seua banda, l’abandonament de l’activitat agrícola i dels elements del patrimoni de l’aigua, juntament amb la proliferació d’arquitectures dissonants i tanques publicitàries, degrada el paisatge tradicional i enlletgeix l’escena.

La situació actual és complexa, perquè el creixement accelerat de l’àrea metropolitana de València podria provocar la desaparició d’aquest paisatge excepcional de què disposen els valencians. La urbanització ha de compatibilitzar-se amb la pervivència de l’horta, patrimoni singular, no només a Espanya sinó també a Europa. Amb l’articulació de les recents iniciatives legals (Llei 4/2004 d’ordenació del territori i protecció del paisatge), polítiques i instruments de paisatge, que emanen del Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000, s’obrin noves possibilitats per a la conservació de l’Horta. El Pla d’Acció Territorial de l’Horta de València, com a instrument legal de paisatge, proposa una organització territorial integral, que permeta preservar els recursos històrics, culturals, productius, ambientals i paisatgístics de l’Horta, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels seus habitants, tant rurals com urbans, i de potenciar la sostenibilitat econòmica del sistema.

 

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Vista aérea de las parcelas agricolas de l’Horta (foto ESTEPA).Vista aérea de l’Horta Sud (foto Miquel Francés).Torno de riego (foto Miquel Francés).“Sequer” de calabazas (foto Miquel Francés).Huerta de coles en Alboraya (foto Miquel Francés).Monasterio de San Miguel de los Reyes (foto Miquel Francés).Huerta de Paiporta (foto Miquel Francés).Cosecha de cebollas (foto Miquel Francés).Labarador abonando las cebollas (foto Miquel Francés).

Mapas

És l’horta de València el paisatge que envolta la ciutat i el rosari de municipis que, des de Sagunt a Picassent, conformen l’àrea metropolitana de València. És l’horta un paisatge cultural, històric, en l’arquitectura del qual han intervingut la natura, però sobretot el saber dels diversos grups humans que van poblar la plana al·luvial del […]És l’horta de València el paisatge que envolta la ciutat i el rosari de municipis que, des de Sagunt a Picassent, conformen l’àrea metropolitana de València. És l’horta un paisatge cultural, històric, en l’arquitectura del qual han intervingut la natura, però sobretot el saber dels diversos grups humans que van poblar la plana al·luvial del […]

Citas

Simó Santonja (1983).

[…] “la belleza de la huerta valenciana radica desde el punto de vista de la vida, en la belleza misma de esas plantas que pueblan nuestra tierra, y desde el punto de vista del cultivo en la sabiduría humana del hombre valenciano que las colocó allí. No cabe duda que un rosal puede ser más bello que un campo de naranjo o que un sembrado de huerta con lechugas, cebollas y cacahuetes, pero no cabe duda que la sabiduría y el esfuerzo del labrador valenciano puede resplandecer más”.

Azorín (1941). Valencia. Recuerdos autobiográficos.

“Al venir a la huerta de València, daba yo un salto del secano al regadío y otro salto más aventurado todavía: de lo agreste a lo intensamente cultivado… Todo está cultivado aquí. La cultura, una cultura intensa, perseverante me rodea. Si en la gran ciudad en la corte del refrán el anhelo humano está por doquier, en la huerta valenciana, el cortijo, ese anhelar constante se encuentra en el aire, en el agua y en la tierra […]”.

Joan Fuster (1983). Veure el País Valencià.

“Allò que el turista anirà veient per aquesta ruta en que l’he posat és una succesió ininterrompuda d’arbrat regular, repartida en quadrícules pels canalets de reg. Tot, ací, en aquesta camp, té aspecte endreçat y eficaç: Poques broses nocives en el sòl, nets els troncs, el brancatge a penes tocat de pols, els marges rectes i acunçats”.

“I sense aigua, ¿què seria dels llauradors valencians? Una terra sense aigua és pura misèria. I d’aigua, al País Valencià, n’hi ha poca, malgrat les aparences. Ací, a l’Horta, i en més comarques, l’aigua es comunal, i els agricultors se la reparteixen segons un ordre ancestral i vigilant”.

Bibliografía

CARMONA, P. y RUIZ PÉREZ, J. (2007).

“El medio físico: el territorio como escenario de los regadíos históricos”, en HERMOSILLA, J. (Dir): El patrimonio hidráulico del bajo Turia: L’Horta de València. Colección Regadíos Históricos Valencianos, nº 9, Valencia, Edita Generalitat Valenciana.

GALLUD, A. i DEL REY, M. (2002).

“Paisatges”, en DEL REY, M i altres autors: Alqueries, Paisatges i arquitectura de l’horta. pp. 27-32.

GONZÁLEZ, R. (2007).

“La Huerta cuando no lo era. La configuración histórica del territorio de Valentia”, en HERMOSILLA, J. (Dir): El patrimonio hidráulico del bajo Turia: L’Horta de València. Colección Regadíos Históricos Valencianos, Valencia, Generalitat Valenciana. pp. 45-59.

HERMOSILLA PLA, J. (Dir.) (2007).

El patrimonio hidráulico del bajo Turia: L’Horta de Valencia. Colección Regadíos Históricos Valencianos. Nº 9, Valencia, Generalitat Valenciana. 461 pp.

MIRALLES, J. L. (2006).

“El patrimonio rural perturbado: el caso de l’Horta de València”, Revista I.T. nº 75.

MUÑOZ, A. (Dir.) (2008).

Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar, Valencia, Conselleria de Medi Ambient, Aigüa, Urbanisme i Habitatge. Generalitat Valenciana.

ROSSELLÓ, V. M. (2002).

“El medi físic: la definició del paisatge”, en DEL REY, M i altres autors: Alqueries, Paisatges i arquitectura de l’Horta. pp. 15 - 18.

SIMÓ, V. (1983).

La cultura del paisaje valenciano, Valencia, Academia de Cultura.